El món xino xano

CATALANS JA SOM AQUÍ !!!!

2010-05-22T21:14:00.006+02:00

A la fí hem aterrat a la ciutat de Barcelona... bé ja fa uns dies i la veritat és que ja en teniem prou de voltar pel món... Ha sigut una experiencia inolvidable i qui sap si algun dia tornarem a repetir-la, perque a part del que hem pogut veure i conèixer hem fet una bona colla d´amics arreu del món. Com que això d´escriure ho fa mooooolt bé la Noe em limito a penjar les fotos que encara queden pendents, perquè ara no tenim gaire temps per escriure. Així que com que "ja es pot dir que hem arrivat" us deixo amb les imatges dels darrers llocs on per on hem passat, pels que només veieu fotos i no teniu temps de llegir les minicróniques redactades... Apa salut per tothom i fins aviat!

Nova Zelanda
Japó I (Tokio - Nikko)
Japó II (Kanazawa - Takayama)
Japó III ( Kyoto - Hiroshima )
Londres

Polinèsia Francesa. De tsunamis, pedres i dies de sol i platja

2010-04-18T08:50:00.001+02:00

A la Polinèsia Francesa vam trobar una mica de tot. Una pedreta de 4 mm al ronyó de la Noe, gossos perduts, una alerta de tsunami després del terratrèmol a Xile, dies interminables de pluges tropicals, cancel·lacions de vols, pensions infectes que valien com hotels de cinc estrelles, mosquits que no et deixaven viure... Vaja, que hauria estat un desastre de no ser el paradís.

No us volem espantar amb aquest començament tant catastròfic. La veritat és que vam tenir una miqueta de mala sort, però també hem de confessar (i les fotos ho certifiquen) que aquest conglomerat d'illes són realment un lloc excepcional.

De tota manera la nostra arribada ja va tenir un cert estira i arronsa amb la “felicitat”... Vam sortir de l'Illa de Pasqua a les deu de la nit del dia 14 de febrer, vigília de l'aniversari del Xavi. Unes dues hores de vol més tard la Noe era la primera en felicitar-lo, llàstima que va haver de retirar la felicitació quan tres hores més tard aterràvem a l'aeroport de Papeete i tornaven a ser les onze de la nit del dia 14, altra cop a les vigílies...

Aixó doncs, la nostra estada a la Polinèsia Francesa va començar a Papeete, la capital de Tahiti. Una intensa olor de Tiare, la flor oficial de les illes, ens va rebre de matinada en un aeroport al més pur estil polinèsic. Uahines (“dones” en l'idioma tahitià) de pell torrada i vestides amb colors exòtics anaven entregant a cada un dels endormiscats passatgers una d'aquestes delicades flors blanques que desprenen un dolç perfum barreja de gessamí i gardènia. I mentre complíem amb els tràmits de duanes els músics entonaven cançons al ritme dels ukeleles.

El dia 15, aniversari del Xavi, no vam fer masses concessions als pastissos i les espelmes. Teníem pressa per saber on ens portaria el nostra viatge i triar destinació entre més de cent illes repartides pels cinc arxipèlags de la Polinèsia era una feina que demanava concentració i bona punteria. Visitaríem Bora Bora o Raiatea? Ens arribaríem fins les Gambier o serien les Marqueses l'arxipèlag escollit per gaudir de les somiades platges de sorra blanca i aigües turqueses. Buscàvem sobretot un lloc tranquil, on mandrejar, torrar-nos sota el sol i afartar-nos de perseguir peixets de colors. Després de visitar tres agències locals i fullejat diversos catàlegs ho vam tenir clar (més o menys), l'arxipèlag de les Tuamotu seria l'escollit. En concret vam contractar un vol combinat que ens portaria a les illes de Fakarava, Raiatea i Tikehau. Per incloure una mica de “culturilla” viatgera a la crònica hem d'aclarir que les Tuamotu són un grup d'atols al nord de Tahiti. Aquestes illes minúscules estan formades per una estreta franja de terra circular, acumulació d'esculls coral·lins, que envolta un llac d'aigua salada, un paradís per les bèsties marines que troben en les manses aigües del “lagoons” el refugi ideal. Amb la reserva a les mans, encara vam tenir temps de comprar un pastisset i una ampolla de champagne francès i encendre les espelmes. Vam anar a dormir d'hora perquè el dia següent començava l'aventura a Moorea, una illa veïna de Tahití inclosa en tots els paquets de vol combinats.

L'avioneta que ens va portar a Moorea ens recordava una mica pel soroll i les dimensions una d'aquelles que feia servir l'Indiana Jones buscant el temple maleït. Amb tot les hèlices de la nostra van aguantar força millor que les del intrèpid arqueòleg, potser perquè només set minuts després d'enlairar-nos el pilot (hostesses no en cabien) ens anunciava l'aterratge. A l'aeroport ens va rebre amb una mica de retràs la primera de les nostres amfitriones a la Polinèsia, la Maeva. Heu de saber que tenint en compte els preus dels hotels que es mouen en aquestes illes del Pacífic vam optar per una opció més econòmica que anomenen “Pensions de familie”. Aquest petits hotels et permeten a més estar en contacte amb gent de les illes i participar una mica de la seva vida durant l'estança. La Maeva, fent honor al seu nom que en polinesi vol dir “benvingut” ens va acollir amb calidesa i amabilitat, explicant-nos amb els seu expressiu anglès afrancesat les possibilitats d'oci de les que disposàvem durant els tres propers dies que passaríem a l'illa. Deixant de banda els tours per fer submarinisme o esports d'aventura terra endins amb uns preus prohibitius, les opcions es limitaven a nadar i gaudir de les aigües tranquil·les del lagoon, a cinc minuts en bici, o bé, passejar per la platja de coralls propera a la pensió. En aquesta no ens podíem banyar perquè s'obria a l'oceà i les onades eren perilloses, segons ens va informar també hi havia gossos perillosos, però això ho solucionàvem portant un roc a la mà. Com veureu no hi havia gran varietat d'activitats però ens van semblar més que suficient, molt més del que havíem vingut a buscar a la Polinèsia: no fer absolutament res! Així que un cop ens va deixar sols en la nostra caseta de fusta, amb porxo de sorra blanca per on caminàvem descalços, ens vam posar el nostre nou uniforme polinèssic: banyador i pareo.

Ens disposàvem a agafar les bicis per visitar un supermercat proper, omplir el rebost i oblidar-nos de les compres els propers dies, quan la mestressa de la casa es va oferir per apropar-nos al poble on hi havia una botiga més gran i més econòmica. Segons ens va dir ella també havia de comprar unes coses a la ferreteria. Però aquella, no era més que una excusa per despistar la seva filla ja que en realitat el que anava a recollir i portar al veterinari del poble eren uns cadells de gos que havia sentit que ploraven abandonats a tocar del seu jardí. Entre els matolls vam trobar fins a quatre gossets acabats de néixer que encara no tenien oberts ni els ulls i no deixaven de plorar buscant menjar. Eren tan macos que te'ls hauries endut a casa per cuidar-los sense pensar-ho. Però a nosaltres ens quedava una mica lluny i la Maeva ja tenia un gos, una filla i una casa d'hostes per cuidar. Massa feina, ens deia amb recança. Com que el veterinari no obria fins al cap de dues hores vam fer les compres i mentre esperàvem, vam tractar de donar-los una mica d'aigua i calmar-los la gana i la sed. Amb cert esforç i entre gemecs, uns més espavilats que els altres, ens llepaven els ditets desesperats. Eren tan tendres i dolços que finalment la Maeva no s'hi va poder estar, i sabent que el més probable és que els pobres cadellets acabessin sacrificats, a ulls clucs va triar un dels quatres gossos que somicaven dins la capsa de cartró. La cara que va fer la filla de la Maeva quan va veure entrar la seva mare a casa amb el cadell no se'ns oblidarà mai més.

A part de l'incident del gossets els dies a Moorea es presentaven tan tranquils com les aigües del lagoon. Poques n'havíem vist de tan transparents i quietes. Ni una onada pertorbava aquella superfície cristal·lina i blava. Al fons, la sorra blanca, tenia el tacte de la farina i només de quan en quan un peix de pell pàl·lida o una manta ralla es creuava davant nostre. El secret d'aquelles aigües manses eren els esculls de coral que trencaven les onades a uns cinc-cents metres d'on érem, dibuixant un horitzó d'escuma. Les restes d'aquell encontre brutal, les trobàvem a la platja, mixtura de coralls trencats, esbatanats, triturats i assecats per la llum inclement del sol. La mateixa calitja que emblanquia els coralls, a nosaltres ens torrava la pell quan les ombres primes i allargades d'unes palmeres gegantines ens negaven el refugi. Deixant de banda els eventuals banys, moure el pareo per resguardar-nos del sol, era la nostra única activitat a les platges de Moorea. I així hauríem continuat, banyant-nos al matí i passejant al capvespre si una pedra no s'hagués interposat en el nostre camí.

La pedra en qüestió estava localitzada al ronyó de la Noe i la vam trobar després que uns dolors importants i una febrada nocturna sota la mosquitera que cobria el nostre llit ens alertessin que alguna cosa no rutllava. Al matí vam tornar al poble i aquest cop, acompanyats per la Maeva, en lloc d'anar al veterinari, vam anar al metge. Una ecografia i un parell d'hores més tard teníem la prova del delicte, però a falta dels resultats d'un anàlisi d'orina el metge ens va demanar que cancel·léssim els vols previstos a les Tuamotu. Tot i que el doctor ens va fer molt bona impressió i els seus consells els vam seguir al peu de la lletra (prendre l'antibiòtic cada quatre hores i fer repòs) vam estimar-nos continuar amb la convalescència a Papeete, on els hospitals ens quedaven més a prop en cas que la pedra decidís moure's. Cinc dies més tard, gràcies a les atencions del Xavi i a una capsa d'antibiòtics, les febres van remetre, els dolors van minvar i vam programar novament els nostres vols caps als atols dels nostres somnis. No sabíem que els elements ens en tenien una altra de preparada...

Vam arribar a Fakarava un dia de pluja. La mestressa de la pensió ens esperava amb un collar de tiares i un somriure amable que ja no es va treure en tota l'estança. Es va disculpar pel mal temps i per no parlar ni gota d'anglès. I la Noe traient del bagul dels records les classes de francès de la infància li va treure importància a les dues coses. Encara ens van amoïnar menys els núvols i la distància idiomàtica quan vam arribar a la que havia de ser la nostra casa durant tres dies. Allò s'assemblava cada cop més al paradís imaginat. Érem els únics hostes en una platja de sorra blanca, teníem a la nostra disposició un acollidor bungalou fet de palmes de cocoter, un grapat de caiacs per passejar sobre les aigües turqueses i un romàntic pontoon, passarel·la de fusta sobre l'aigua amb espai per prendre el sol, pescar o nedar en el mans lagoon. La pluja havia remés i el capvespre s'havia acolorit amb tons pastel. Amb aquest panorama fascinant, mentre ens preníem la refrescant aigua de coco que ens havia ofert la mestressa de la pensió amb el seu somriure habitual, descobríem sense necessitat de capbussar-nos un bosc sota l'aigua, peixos, anemones i coralls ens donaven la benvinguda. Tocaven les sis, hora de sopar a la Polinèsia on els horaris es regeixen per la llum del sol. I si ja ens havíem sentit al paradís amb l'entorn que ens envoltava el sopar que vam prendre acompanyats de la família al complert va arrodonir qualsevol dubte que tinguéssim sobre aquell racó de cel sobre la terra. I es que la mestressa de la casa a més d'amable cuinava com els àngels. De primer un carpaccio de peix i de segon un peix pescat al matí amanit amb una salsa deliciosa. Ni en els hotels més luxosos, ni en els restaurants de més nom havíem tastat un peix com aquell. Amb la panxa plena i amb el somriure contagiós d'aquella encantadora dona polinèssica ens vam dormir sota la nostra mosquitera.

El cel encapotat del matí següent no ens hauria preocupat ni mica si l'e-mail d'una tieta no ens hagués advertit del terrible terratrèmol a Xile que havia posat en alerta de Tsunami a tot el Pacífic. Amb certa preocupació vam anar a esmorzar i la mestressa de la pensió ens va explicar com va poder que una vegada esmorzats, si ens semblava bé, marxaríem cap al centre del poble on en cas d'evacuació seria més fàcil localitzar-nos. Esmorzar, el que es diu esmorzar no vam fer-ho gaire. Amb un nus a l'estomac miràvem de reüll aquell lagoon que de tan pla feia estremir. El marit de la propietària també es mirava l'horitzó, com esperant veure arribar aquella onada gegant que se'ns havia d'emportar a tots, i de quan en quan girant-se cap a nosaltres ens somreia amb un riure que no sabíem si era de nerviosisme o de diversió. En tot cas, tot i el murmuri de la televisió que anava donant notícies de si arribava o no arribava el Tsunami a la Polinèsia, en l'ambient hi havia un silenci estrany, una tranquil·litat inquietant i un cel gris que presagiava tempestes. I en mig d'aquella tensa serenor, sense adonar-nos el mar es va retirar endins com a mínim quatre metres. Es van acabar les esperes, vam recollir maletes i a bord d'un jeep ens vam posar rumb a l'escola del poble. Allà s'hi estava tothom, nens, avis, joves i grans, homes i dones, polinèsics i turistes. Escoltant la ràdio i la tele, i esperant. Al principi preocupats, al cap d'una hora avorrits, i al cap de dues convençuts que allà, per sort, de tsunamis no n'arribaria cap. I així va ser. Vam tornar a la pensió alleugerits i divertits per poder seguir gaudint del nostre petit paradís.

D'onades gegants doncs, no en vam veure, però el sol tampoc no va aparèixer gaire per Fakarava. No sabem encara si va ser el tsunami el que va provocar el mal clima però la resta dels dies ens vam dedicar a esgarrapar al temps estones sense pluja per poder capbussar-nos o remar en aquelles aigües tranquil·les. En algun moment fins i tot vam agrair que els núvols fossin els nostres companys de jocs aquàtics. Però en el fons ens hauria agradat contemplar aquell fons marí al·lucinant sota els rajos de sol que sortien als catàlegs. Amb tot, vam nedar amb taurons, vam acariciar anemones i coralls i vam jugar a fet i amagar amb peixos de tots els colors, també vam aprendre a remar amb les caiacs i vam passejar sense pressa amunt i avall de la nostra platja privada. I a la nit després, del premi gastronòmic, ens entreteníem molestant una colla de crancs ermitans que es dedicaven a voltar pel lavabo de la nostra cabana polinèsica. Es pot dir que van ser uns dies tranquils els de Fakarava, una mica més grisos del compte, però indiscutiblement agradables.

No podem dir el mateix de la segona parada a les Tuamotu. Havíem escollit Rangiroa perquè potser era l'illa més coneguda de l'arxipèlag, un atol famós pel seu fons marí. Però després d'un aterratge sota la pluja, que no deixava de caure des del matí, ens van entaforar en una pensió infecte que, per acabar-ho d'adobar, tenia la platja gairebé a una hora caminant. Tenint en compte que havíem pagat per aquell forat més del que havíem pagat per qualsevol altra estança al llarg del nostre viatge, vam passar una nit com vam poder i al matí següent vam canviar d'allotjament. La Pension Cecile, sense ser tan especial i acollidora com la pensió a Fakarava, també complia els requisits del que buscàvem a les Tuamotu: tranquil·litat, el mar aprop i una habitació neta. Llàstima que el clima, altra vegada, no volgués arrodonir la postal. Dels quatre dies que havíem de passar a Rangiroa, cinc va ploure. No, no ens hem descomptat, diem cinc dies perquè quan ja ens preparàvem per marxar a Tikehau, la darrera illa de les Tuamotu que havíem de visitar, ens van avisar que s'havia cancel·lat el vol. L'aeroport de Tahiti estava completament inundat i això afectava a tots els programes de vol de la Polinèsia. Així que ens vam acomodar altra vegada al nostra porxo amb vistes al lagoon i vam creuar els dits perquè el temporal no empitjorés.

Amb tot, no tot van ser males estones a Rangiroa. Vam fer alguna sortida amb caiac i vam tenir la oportunitat de capbussar-nos i fer moltes fotos als peixets, perquè just a sota del pontoon de la pensió hi havia una colònia enorme. Fins i tot vam posar-li nom a un. Era de tots els colors de l'Arc de San Martí i li dèiem Vicente, perquè quan als vespres ens entreteníem a tirar molles de pa al mar, era sempre l'últim d'arribar. Vam arribar a la conclusió que era una mica curt de vista i l'única manera de guiar-se era seguir allò de “donde va la gente”. Per sort, com era una mica més gros que la resta, i a més tenia paciència, al final sempre acabava enganxant-ne alguna.

Com que les estones de pluja no ens permetien gaudir gaire del mar, també vam aprofitar per visitar una granja perlera. La Polinèsia Francesa és famosa per les seves perles negres i precisament a les Tuamotu és on es cultiven. Amb tot, vam quedar una mica desconsolats perquè els mètodes per fer perles són una mica macarrònics i a les pobres ostres els insereixen una bola que anomenen “mare de la perla” que es gairebé de la mida de la perla que obtenen dos anys més tard. Per cert, no vam comprar-ne cap.

El nostre desig fervent de sol va obtindre resposta a la nostra arribada a Tikehau. I en una pensió a prop del mar, regentada per una família francesa, vam nedar, vam remar, vam perseguir peixets de colors i vam torrar-nos al sol fins a tenir-ne prou. Teníem tot el que havíem vingut a buscar a la Polinèsia, una platja de sorra blanca davant de la porta del bungalou, atols envoltats d'aigües cristal·lines i un fons marí relativament ple de taurons, mantes ralles i peixos de colors. Però tot i que l'entorn convidava a descansar, encara que no us ho creieu, a Tikehau ens vam cansar com mai. Després de tants dies d'inactivitat per culpa de la pluja teníem adrenalina a cabassades i cada dia després d'esmorzar ens calçàvem els nostres caiacs i rema que remaràs ens endinsàvem en el mans lagoon per trobar una platja encara més deserta o una aigua encara més transparent. A força de remar a fe que les vam trobar però, especialment el darrer dia, de poc que no morim d'una insolació. Fins a cinc hores en caiac entre anar i tornar a un atol que a primer cop d'ull semblava que no era massa lluny de la nostra pensió. En el fons va valdre la pena, en aquella illa privada, entre els cocoters ens vam sentir realment com uns Robinsons. Bé, fins que de darrera d'una palmera va aparèixer un paio parlant pel mòbil... Semblava un anunci de Vodafone! En fi, potser ara no ho tornaríem a fer però el que vam riure de tornada de cansament i de massa sol a la closca no ens ho treu ningú. Per sort, a les nits després de tanta activitat ens esperava un bon banquet. Com que els amos d'aquesta pensió eren francesos, la cuina es va refinar i internacionalitzar una mica més. I no us perdeu, en mig del pacífic vam menjar un cous-cous que ja voldria algun restaurant marroquí.

De tota manera per si els hi voleu fer una ullada, aquí en teniu les fotos.

Illa de Pasqua, perduts enmig de la cultura Rapa Nui

2010-03-19T00:56:00.000+01:00

L'Illa de Pasqua té cor d'eucaliptus i tacte de mar. La terra, vermella com la sang, és d'aquelles terres que expliquen històries, llegendes i misteris de cultures tan antigues com el món. I en aquesta illa, la més aïllada del planeta, vam sentir-nos durant cinc dies capaços de volar, com ho feien fa molts anys els homes ocells de Rapa Nui. Perquè, tot i estar més envoltats d'oceà del que ho estarem mai més, recorren les carreteres solitàries a lloms de la nostra moto ens vam sentir lliures. I feliços.

El primer i el darrer que veus a Rapa Nui són els Moais. Els famosos caps de gest seriós t'acompanyen al llarg de tots els camins, en totes les platges, en qualsevol paisatge es dibuixa el perfil solemne d'aquest ídols de pedra. Nosaltres, sense anar més lluny, en teníem un davant mateix de la pensió. Es deia “Akapu” que en Rapa Nui vol dir “solitari”. I cada vespre ens asseiem al seu costat per fer-li companyia i explicar-li com són les llums de l'horitzó quan el sol s'amaga per darrera les onades. Perquè, per si no ho sabíeu tots els Moais, excepte un, estan d'esquenes al mar. I és tota una paradoxa, perquè la majoria està a tocar dels penya-segats, a pocs metres de l'aigua. Però el fet és que els antics Rapa Nui, ves a saber perquè, així els van col·locar sobre els seus Ahus (altars) fent de vigilants de terra endins. Ningú s'acaba de posar d'acord tampoc sobre el veritable sentit d'aquestes figures monumentals. Per no saber, no se sap del cert ni com van portar-los des de la falda del volcà on els esculpien fins a la vora de l'oceà on els rendien culte. Però tot i el misteri, o potser precisament a causa d'aquest, allà segueixen, veient passar els anys inamovibles, sense immutar-se per res ni per ningú.

Nosaltres, tot i la seva indiferència els vam fotografiar per fer cent exposicions. Ens sap greu si us cansem amb el repertori però és que realment eren molt fotogènics... Així que els vam fer fotos a primera hora del matí quan la llum encara és suau i pietosa, sota un sol de justícia i al capvespre quan les ombres s'allarguen i els tons acaricien l'objectiu. Només de nit els deixàvem descansar i perquè no els tenen il·luminats, que si no hauríem continuat. Vam anar fins a la platja d'Anakena, la més gran de l'illa i la més transparent, i allà a més de fer-nos un bany vam fer fotos als Moais. Vam recórrer l'illa des d'Hanga Roa, la capital, per tot el Parc Nacional Rapa Nui i per tot el camí, allà on trobàvem un moai, el retratàvem. I quan ja creiem haver acabat no vam poder evitar fer una sessió complerta a la “Fàbrica de Moais”. Perquè allà, a les faldes del volcà Rano Raraku, hi ha moais per cansar-se. A mig fer o complerts, estirats al terra o trencats per la meitat. La seva presència és tan aclaparadora que, si tanques els ulls, amb el més petit esforç d'imaginació pots veure clarament l'anar i venir dels escultors. Com arrencaven de la roca aquells rostres que talment semblava que haguessin estat amagats a les faldes del volcà tota la vida, esperant a ser cisellats i exposats a l'admiració de tothom.

Només vam trobar a faltar un Moai. I vet aquí que va ser al cor de la cultura Rapa Nui. Al complex arqueològic d'Orongo, on cada primavera els aspirants a cap de les tribus o els seus representants es convertien en home ocell. Allà, bordejant l'impressionant crater del volcà Rano Kau, un altar despullat troba a faltar el seu moai, exposat des de fa anys al Museu Britànic. Per comptes, entre les restes dels centres rituals, encara pots descobrir dibuixats a les roques inquietants petroglifs i passejar-te entre les cases dels antics pobladors de l'Illa de Pasqua. Vestigis de roca que encara no s'ha emportat el temps o la usura colonitzadora.

El que tampoc ha pogut canviar cap cultura estrangera i perdura a través de la tradició oral i l'empenta dels descendents de Rapa Nui és la Tapati. Perquè a més de gaudir d'uns dies de sol esplendorós, vam tenir la sort d'aterrar en aquesta illa perduda en mig del Pacífic precisament quan celebràvem les seves festes ancestrals. Durant setze dies les famílies Rapa Nui participen en una espècie d'olimpíades per coronar la reina de la Tapati. Fan carreres sobre les dunes, curses de natació contra corrent o concursos de cuina que sumen punts per una de les dues candidates. La competència és viu intensament i serveix, com no, per gaudir cada nit de la festa. Així, a més de les vessant concurs, cada nit hi ha mostres de cultura Rapa Nui, concerts i danses polinèsiques que inclouen flors o foc segons l'ocasió. Però si hi ha un punt àlgid de les celebracions durant les dues setmanes que s'allarga la Tapati és la desfilada del penúltim dia. Homes i dones, petits i grans, autòctons i turistes despullen els seus cossos sense complexes i es vesteixen amb la terra vermella que cobreix Te pito te nua, o com els Rapa Nui anomenen a l'Illa de Pasqua. Una munió de gent embetumada de fang i de pintures ètniques es passeja pels carrers de la ciutat, cantant i dansant a la manera tradicional i fent de comitiva a unes carrosses que la gent de la vila ha preparat des de fa mesos. L'espectacle, realment pintoresc, acaba a dins del mar rentant-se tothom amb l'aigua salada de les pintures que els cobreixen el cos.

Durant cinc dies doncs vam gaudir dels misteris de la cultura Rapa Nui i les seves tradicions, però sobre tot vam emborratxar-nos dels paisatges espectaculars d'aquesta illa perduda. Us deixem amb les fotos. Esperem que us agradin tant com a nosaltres.

Darrers dies al continent Americà (IV región, Xile)

2010-03-13T09:40:00.002+01:00

Tot i que ens hauria agradat conèixer més a fons Xile i els seus paisatges de segur plens de sorpreses, el dia 9 de febrer teníem programat el vol que ens havia de portar lluny del continent Americà, des de Santiago de Xile cap a l'Illa de Pasqua. En la nostra agenda de pendents d'aquest viatge quedaran els frondosos boscos araucans, les mítiques Torres del Paine, i el desert més àrid del món a Atacama, ens mancarà recórrer els balnearis d'anomenada de la zona dels llacs i la pintoresca illa de Xiloé. Perquè de la diversa i llarga terra xilena només vam tenir temps de conèixer una part de la que administrativament anomenen IV Región.

Novament un autobús ens va portar creuant els Andes, pel pas dels Libertadores cap a la gran capital, Santiago de Xile. Tot i que no vam estar molt de temps visitant-la, des de la nostra pensió prop de la Plaza Italia vam passejar per uns barris amb una vida nocturna excitant, plena de bars i restaurants on la bona cuina i la música es combinen amb encert. I parlant de menjar a l'Avinguda Providencia, es troba un dels clàssics de la capital xilena. Fuente Alemana, un frankfurt dels de sempre, amb una barra d'aquelles que envolta les planxes i la cuina. Allà mitja dotzena de cuineres, totes dones, preparen sense parar completos de solomillo, rumanos i altres especialitats de la casa on la palta (alvocat) és un dels ingredients indispensables.

La nostra visita fugaç a Xile tampoc va poder passar per alt una de les ciutats amb més renom de la costa: Valparaíso. Declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, aquesta singular població és coneguda per les seves ascensors, uns decadents però encantadors funiculars de fusta que s'enfilen estibats per una roda sobre els "cerros” de la ciutat. Al capdamunt, un laberint de carrerons estrets, on els palaus de tall modernista conviuen amb humils construccions acabades en llauna, murals i parets pintades de mil colors que miren al mar. Si a la part alta regna el desordre i les escales que pugen i baixen sense cap lògica, el caos segueix regnant a nivell del mar. Oblidant els conceptes bàsics de la planificació urbanística, el port s'ha anat menjant aquesta ciutat on els “troles”, els autobusos i els cotxes miren de fer-se un espai en l'atrafegat tràfic dels carrers que fan olor de peix i fruita madura exposada al sol.

La nostra estada a Valparaíso no hauria estat el mateix de no haver conegut el Mario, un simpàtic jove xile que, a punt de llicenciar-se com advocat, va decidir que veia més el seu futur rere els fogons. De fet, el nostre primer encontre amb el futur Ferran Adrià de la cuina xilena va ser a Lima, a la pensió de Miraflores on ens allotjàvem. Nosaltres visitàvem Perú, ell feia les seves pràctiques a un dels millors restaurants de la capital peruana. I tot va ser començar a xerrar i descobrir una comú afició a la cuina i la gastronomia. Així que vam quedar d'acord i tres mesos més tard ens trobàvem davant del vell edifici de “Aduanas de Valparaíso” perquè ens ensenyés la ciutat. A més de deixar-nos l'alè per aquells carrers tan empinats, el Mario ens va descobrir el camí que resseguia la costa, passant per la popular Viña del Mar fins a Concón. Aquelles corbes arran de mar, amb penya-segats escarpats de roca i vegetació ens van recordar, salvant les distàncies, la nostra enyorada Costa Brava. I precisament en una espècie de concorregut “xiringuito” ens vam regalar la panxa a base de peix i marisc xilè, tot, regat amb pisco sours, la beguda oficial del país. La tarda la vam passar passejant per Vinya del Mar, entre gratacels i una fauna d'estiuejants que omplia la ciutat coneguda pel seu festival de música.

Encara ens vam trobar un dia més amb el Mario i aquest segon encontre, amb la seva nòvia Gabriela. Els nostres guies d'excepció ens van portar aquesta vegada a Isla Negra. La Noe tenia especial interès de visitar aquest poble de la costa ja que allà està una de les cases de Pablo Neruda, el poeta universal. Allà va escriure "Confieso que he vivido" (un llibre que ens ha acompanyat al llarg del nostre viatge), allà va rebre la notícia que havia estat distingit amb el premi novel de literatura i allà va passar els seus darrers dies en companyia de la seva esposa Matilde Urrutia. La casa, disenyada com un vaixell en terra, és una mica com la poesia de Neruda. Una amalgama d'imatges meravelloses, de racons plens de sentit, d'estances màgiques i acollidores. A prop del mar que adorava i temia, amb unes vistes de somni sobre les onades i l'horitzó, un es pot fer la idea de la vida tranquil·la i reposada que va fer entre aquelles parets plenes de records i d'inspiració. Envoltat de les seves col·leccions, els marcaons de proa, les seves ampolles i gots de vidre de colors (assegurava que en aquells receptacles multicolors l'aigua tenia més bon gust), les conxes de mar, els vaixells dins de botelles. Entre els records de tota una vida, vivia el poeta i jugaven les seves paraules meravelloses en aquella casa vora del mar.

I amb aquell regust literari vam tornar a Vinya del Mar. A passar nosaltres les darreres hores en companyia dels nostres nous amics. Davant d'una gran copa de gelat vam fer plans de tornar-los a veure. I suposem que no serà difícil, perquè el Mario vol fer les seves darreres pràctiques a algun restaurant de Barcelona. Així, que quan ja tocava al capvespre ens vam dir a reveure. Com fins aviat vam dir-li a Xile. Aquest país que tantes desgràcies ha patit fa poc i al que segur tornarem algun dia quan, esperem que ja recuperat del terratrèmol, el podrem recorre amb molta calma, deixant que ens sorprengui com ja ho va fer el poc que el vam poder conèixer.

I, com sempre, aquí en teniu les fotos.

Creuer a l'Antàrtida

2010-03-11T04:18:00.001+01:00

Quan les persones quedem impressionades per alguna cosa, acostumem a dir que ens hem quedat sense paraules. L'Antàrtida ens va causar l'efecte diametralment oposat. Potser, perquè estant com estàvem de cap per avall, totes les paraules del món se'ns van acumular al cervell. O potser, perquè aquest desert de gel en mig de l'oceà té la capacitat de commocionar com cap altra indret dels que hàgim visitat fins a dia d'avui.

El dia 17 de gener embarcàvem en un creuer que sortia del port de Buenos Aires rumb al pol sud, a la terra que anomenen “de la pau i de la ciència”. Des que vam sortir de Barcelona, teníem la secreta esperança de trobar alguna excursió o creuer que poguéssim assumir (econòmicament parlant) i que ens portés a l'Antàrtida. Barato no ens va sortir, això ja us ho assegurem, però com que el creuer simplement navegava per les gelades aigües de l'Antàrtida i en cap moment desembarcàvem, renunciant a alguna destinació futura, el capritx va entrar dins els límits del nostre pressupost. I si en algun moment vam dubtar d'haver gastat masses diners, la sensació de dispendi es va esvair completament quan el 21 de gener a la tarda, en l'horitzó ennuvolat es dibuixava el blanc perfil d'Elephant Island. A partir d'aquell moment vam entrar en un estat de fascinació que, dos mesos més tard, encara no ens ha passat del tot.

Tot i que a algú podria semblar-li només una simpla acumulació de neu i gel sense cap atractiu especial, pel que fa a nosaltres de seguida vam tenir clar que l'Antàrtida inspira mil formes de mirar-la. Per exemple... per un poeta seria la plasmació de la puresa i per un músic la simfonia del silenci, per un pintor el més gran dels fulls en blanc, per l'intrèpid l'alfa i l'omega de l'aventura, pel fredolic l'infern i pel calorós el cel, pel místic un tros d'eternitat, pel turista la fotografia que molt pocs tenen a l'àlbum, per un nen un gelat gegant de nata, pel científic un immens camps de treball. Però, i per nosaltres? Per nosaltres l'Antàrtida era una mica de tot això, però a més, va ser el millor regal d'aquest viatge, la justificació que anar sempre una mica més lluny paga la pena i que, definitivament, hi ha coses que no tenen preu.

I és que el nostre creuer per l'Antàrtida va ser un somni. Tant feia que al Xavi se li gelessin les mans de fer fotos sense guants, els dits els tenia enganxats al disparador i la vista es debatia entre mirar a través de l'objectiu o contemplar l'espectacle inigualable que s'escampava davant nostre. Mentre, la Noe s'emocionava fins a les llàgrimes. Ja sabem que no és difícil fer-la plorar, però això si que no li havia passat mai davant de cap altra paisatge. Reia i plorava alhora mentre navegàvem per entre aquells blocs de gel descomunals i els icebergs que suraven sense rumb. I quan darrera els vidres del nostre cambrot intuíem la cua d'una balena o una colònia de pingüins nedant a contracorrent, sortíem d'estampida al balcó oblidant-nos de tot, de jaquetes, de guants i de gorres de llana, tot i feia un fred que gelava el pensament.

No ens cansàvem de mirar aquells paisatges gelats i descobrir que el blanc, tot i que sembli impossible, té mil tonalitats diferents. Recolzats a la barana del balcó ens deixàvem acariciar pel silenci d'aquell continent inhabitat. Hi havia en aquelles muntanyes de gel, en el seus cels irisats, en les aigües cristal·lines una aura que hipnotitzava i ens deixava clavats a una banda o a una altra de la finestra, segons la intensitat del fred. Incapaços d'apartar la mirada per por a perdre'ns el despreniment d'un bloc de gel, les piruetes d'un albatros reial o l'aparició d'una nova balena es pot dir que durant els quatre dies que vam navegar a través d'Almiranty Bay, prop de la Estació Esperanza o bordejant Illa Decepció no vam sortir de l'habitació gairebé ni per anar a fer els àpats al restaurant del vaixell. De fet, mentre resseguíem les tranquil·les aigües de Canal Neumayer, vam demanar al servei d'habitacions uns formatges i un vinet i vam gaudir d'un romàntic dinar amb les vistes més al·lucinants de la nostra vida.

Hauríem estat molt dies més així, però el programa de navegació continuava. Deixant enrere l'Antàrtida, i un bocí dels nostres cors que algun dia haurem de tornar a recollir, el capità va posar rumb al Cabo de Hornos. La fama precedia aquesta perillosa zona i tothom ens havia previngut de les fortes corrents i les grans onades d'aquest cap infernal. Però un cop més, vam estar de sort perquè es pot dir que mai havíem tingut una navegació més tranquil·la i plàcida. O potser van ser les pastilles anti-mareig que segons la dependenta de la botiga del vaixell provocàvem certa somnolència. Però el cert és que vam dormir com angelets mentre travessàvem Cabo de Hornos, el malson dels mariners. Tan bé vam dormir que, l'endemà a les sis del matí, ens llevàvem a punt per fer les fotos pertinents a aquest tros de terra, la península més al sud del continent americà.

La navegació continuava ens va portar de nou fins a Ushuaia. La ciutat més austral del planeta ens recordava la recent visita de la família i mentre ens passejàvem per aquells carrers ja coneguts rememoràvem anècdotes i vivències. Després de passar una nit a la ciutat, el vaixell re-emprenia la marxa cap a Punta Arenas endinsant-se en el majestuós Canal de Beagle. Tot un seguit de glacials que vam trobar pel camí ens van tornar a meravellar amb la seva aparença gegantina i delicada alhora, magnífiques llengües de gel que descendien per les muntanyes entre roca i arbres centenaris.

I de Punta Arenas, ciutat de sud de Xile a les disputades Illes Malvines. Desembarcant a Port Stanley vam descobrir una autèntica colònia anglesa en mig del oceà atlàntic, un poble de pescadors que conviu amb el vent i la soledat. Entre les cases de fusta enjardinades un bon grapat de pubs, cabines vermelles i restaurants de fish and chips, un bon grapat de referents per assegurar-se que la cultura britànica no perd ni mica del lustre tan lluny de la terra mare i amb l'amenaça argentina tan a prop...

I per començar el mes de febrer vam trepitjar el “paisito” el petit i pròsper Uruguay. A l'ombra de la grandíssima Argentina però amb un ànima i un devanir particular. El vaixell va amarrar al port de Montevideo algunes hores, les suficients per tal que poguéssim fer un tastet dels carrers de la capital, a través del Mercado Central i els seus asadores i per la Ciudad Vieja fins a la Plaza de la Independencia.

I ja la darrera nit enfilant Rio de la Plata vam fer l'última parada, la que ens deixaria novament a Buenos Aires. Per quarta vegada trepitjàvem la capital argentina, aquesta vegada ja per dir-li ja adéu (o fins una altra ocasió) i posar rumb novament cap a Xile.

Hem separat les fotos d'aquest creuer. D'un banda l'Antàrtida i els seus paisatges gelats, de l'altra els punts més importants de la navegació que va venir després: Cabo de Hornos, Canal de Beagle, Port Stanley i Montevideo. Esperem que les gaudiu!!!

Retorn a Buenos Aires

2010-03-10T04:49:00.007+01:00

Gràcies Raphael, mite de la cançó melòdica, ídol de masses, espanyol universal, per portar-nos a la nostra bona amiga Mani fins a Buenos Aires! I gràcies, secretària del Raphael per mantenir la seva agenda tan plena. De quina altra manera, hauríem pogut si no passar tot un cap de setmana en la agradable companyia de la nostra amiga?

No, encara no ens hem trastocat. Ho explicarem des del començament perquè ho entengueu... Resulta que la Mani (per qui no la conegui, amiga de la Noe des de la més tendra infància, companyes a l'escola i després a la universitat) treballa per una productora que havia de rodar un reportatge a Buenos Aires del popular cantautor. Per la seva banda, el Xavi i la Noe havien de tornar a la ciutat per embarcar-se en un creuer. La deessa Casualitat que clarament ha beneït la nostra amistat els darrers anys de separació (la Mani viu a Madrid i nosaltres a Barcelona) va voler que les dates de la feina d'una i el plaer d'uns altres coincidís en el temps i en el espai. I el 14 de gener ens trobàvem sota la Torre de los Ingleses incapaços de creure que tinguéssim tanta sort de veure'ns tan lluny de casa. Per això, els dos dies que vam passar plegats els vam aprofitar de valent. Vam visitar tot allò que no havíem vist de Buenos Aires, ens va posar al dia de com havien anat els darrers mesos i vam riure de tot una mica (vaja, com sempre).

Els nostres hotels estaven força a prop. Per cert, que després de l'incident de cap d'any, vam poder dormir de gratis a l'hotel on havíem estat allotjats i a més ens van fer la pilota que no vegis, proba d'això són les fotos de la Noe amb un deliciós plat de fruita de benvinguda a la junior suite de l'hotel. De manera, que tan bon punt vam aterrar a la ciutat (després de 24 hores d'autobús Santiago de Chile-Mendoza, Mendoza-Buenos Aires) i després d'una dutxa reconfortant, vam enviar un missatget al mòbil de la nostra amiga per trobar-nos el més aviat possible. Aquell dia vam passejar per la ciutat sense rumb fixe, hi havia tantes coses per explicar! I a més estar callades no ha estat mai un dels nostres forts. D'altra banda, la Mani, tot i que ja portava uns dies a la ciutat perseguint al Raphael, encara no havia tastat els “asados” argentinos i com diuen que “más vale malo conocido que bueno por conocer” la vam portar a La Hacienda. A la tarda, vam fer cap al café Tortoni, un clàssic de la ciutat amb regust literari. I després d'una xocolata espesa, passeig per Puerto Madero i la Recoleta, un dels barris més chic de la ciutat. Buscàvem canviar d'aires i de sabors i ens van assegurar que allà trobaríem un bon restaurant japonès. Restaurants hi havia de totes les mides, colors i nacionalitats però del japonès ni rastre. Així que ens vam conformar amb un italià que donada la important ascendència italiana dels argentins també prometia bones viandes. No ens vam equivocar, sota la llum de les estrelles i de les espelmes vam menjar mozarella, gnoccis i fuccillis, cuinats i amanits que eren una delícia.
El matí següent ens retrobàvem per fer una excursió a les afores de Buenos Aires. Uns quaranta minuts en tren que ens van portar fins el Tigre, poble situat al delta del Paranà, un dels més gran del món. Ben instal·lats en una barcassa de fusta ens vam passejar pels canals de color vermellós d'aquella ciutat sobre l'aigua. Com en una Venècia latina, cases enjardinades d'estil colonial anglès es repartien per aquell laberint bucòlic, on els molls de fusta, els salzes i els joncs sobre l'aigua i un actiu anar i venir dels regatistes en canoa eren la constant. De fet, vam dinar en un dels molts clubs de regatas que es concentren a la zona. Però no a un club qualsevol, en un deliciós edifici d'estil victorià, al Club de Regatas la Marina, vam compartir un bàsic però ben cuinat “plato el dia” a base de pit de pollastre, patates i amanida. Què més podíem demanar? A la tarda, ja de retorn a la ciutat, com que les “nenes” teníem ganes d'anar de botiguetes, el Xavi ens va deixar per impossibles i es va quedar a l'hotel mirant un partit del Barça (reconeixem que no podem ser més tòpics, però és el que hi ha). Així que mentre la Mani i la Noe, mano mano, es van passar la tarda posant cap per avall una botiga de “nuevos diseñadores argentinos”, el Xavi descansava una mica de les nostres tonteries, la nostra mania de cantar tot i saber que desafinem com gallines afòniques i els nostres mil vegades repetits records de infància i joventut. La Noe poca cosa va comprar, no per falta de ganes si no d'espai a la maleta, i la Mani, en un atac de bogeria justificat (“es que era tot tan xulo i tan barato, a Barcelona o a Madrid això com a mínim val el doble...”) es va emportar mitja botiga. Firades i empolainades amb els nostres collars de materials reciclats i recuperant al Xavi que ens va esperar pacientment a l'hotel, vam assegurar-nos de trobar, aquest cop si, un bon restaurant japonès a Buenos Aires. Farts de sushis, sashimis i tempures vam anar a dormir amb la ferma promesa d'aprofitar el matí següent les darreres hores a Buenos Aires.
I com que no ens agrada trencar promeses el matí va anar carregadet de visites a la ciutat. Primer un passeig pel cementiri de la Recoleta, famós perquè allà es troba el panteó de l'adorada Evita. Un desafinat “Don't cry for me Argentina...” no va faltar mentre caminàvem entre sumptuosos mausoleus de marbre, on les personalitats més destacades de la ciutat descansen en aquell atapeït cementiri del centre de la ciutat. Però després d'una cua interminable sota el sol que tot just ens va donar uns segons per fer unes fotos al lloc de repòs etern de l'estimada primera dama argentina, vam tenir prou. Per contrast, la següent parada tenia un objectiu més ple de vida: el popular Caminito. Al barri de la Boca, suburbi de Buenos Aires, ens esperava aquest quatre carrers amb la seva animació contagiosa, les seves uralites pintades de vius colors i redobles de tango a cada cantonada. En aquesta feliç postal ens vam dir “fins aviat” i vam separar els nostres camins fins la propera trobada que, amb tota seguretat, també tindrà molt a veure la casualitat.

I aquí teniu les fotos que us mancaven de Buenos Aires.

Valle del Elqui (Xile). Cinc dies mirant al cel

2010-03-06T20:23:00.005+01:00

Deixàvem enrere la gran ciutat de Sudamèrica, la portenya, la tanguera Buenos Aires i mica en mica ens apropàvem a les faldes dels Andes, “la gran cordillera”. Posàvem rumb a Xile, un nou país per explorar i descobrir.

Mendoza va ser una ciutat de pas però els seus inacabables camps de vinyes encara ens emborratxen la mirada. De nit, mentre abandonem Argentina en un autobús atrotinat i brut, resseguim carreteres immenses que ens recorden per l'aridesa del que ens envoltava i com la vista es perd en l'horitzó de l'asfalt, la nostra ruta pels Estats Units. Una altra vegada les distàncies infinites, inabastables com tot en aquest continent. Europa al costat d'Amèrica és com una delicada casa de nines.
A la fi, pels volts de la mitja nit arribem a la frontera, també gegantina. Els Andes ens barren el pas. No ens queda altra que mig adormits, baixar de l'autobús i mentre el vent de les altures ens xiula i ens gela les orelles, alliçonats pels conductors fem cap a la duana del Paso Libertadores amb el passaport a la mà. Dos segells, un de sortida i un d'entrada decoren ja el nostre passaport. Però el tràmit duaner més surrealista de la nostra vida no havia fet més que començar. Després de l'interminable cua pels segells, ens col·loquen en dues files amb l'equipatge de mà sobre les taules que tenim al davant. En silenci, resignats, veiem com les maletes de la bodega passen pels rajos X i creuem els dits perquè la nostra no sigui la propera escollida per l'escorcoll públic i humiliant. “De quién es esta maleta?”. Criden els comissaris mentre mostren a tothom una maleta vermella, una bossa groga de pell o una motxilla atrotinada. I entre l'escarni popular apareix el compungit propietari amb cara de no haver trencat mai un plat per obrir i mostrar davant de tothom el que “amaga” la seva bossa. Passades les dotze i complerts els tràmits tornem a l'autobús i ens endinsem en la fosca nit dels Andes per una carretera enrevessada, plena de revolts vertiginosos i camions de gran tonatge. Tractarem de dormir en aquell autobús de línia sense masses comoditats que, travessant els Andes, fa el recorregut Mendoza-La Serena, localitat propera al Valle del Elqui, zona del nord de Xile i primer objectiu del nostre viatge pel país del Pisco i els grans poetes.
Al matí, una llum blanquinosa ens donà la benvinguda a les proximitats de la Serena i amb aquell cel encapotat i lleganyes als ulls agafem el següent bus que ens ha de portar fins a Vicuña, porta d'entrada al Valle del Elqui. Avancem per una vall profunda, les muntanyes que ens envolten i els persistents núvols no semblen augurar que ens estiguem dirigint a uns dels set millors cels del planeta per l'observació d'estels segons astrònoms i astrofísics. Però com per art d'encanteri, uns kilòmetres més enllà el cel va destapar-se de tal manera que semblava que havíem arribat al paratge més lluminós de la terra. El cel d'un blau perfecte, nítid i verge de núvols s'emmirallava amb una lluminositat esplèndida sobre el pantà que resseguia la carretera quiet, blau i brillant, com un germà bessó del cel sobre la terra. I a l'altra banda del camí ni un sol arbre que dones treva ni ombra. El sol era el rei absolut en aquelles muntanyes escarpades. Per fortuna, l'aridesa d'aquell desert de roca groguenca i aigua es va anar suavitzant i van començar a reverdir el paisatge els camps de vinyes “pisqueras”. A la falda de les muntanya com en un amfiteatre d'or, una audiència de perfil solemne, centenars de cactus empolsegats que contemplaven impertèrrits l'espectacle del pas de les estacions sobre les fulles de parra.
La casa d'hostes a Vicuña, Manos Sundari, ens esperava com un oasi en mig del desert i tot i que sabem que no us agrada que diguem que mereixíem un descans, aquí el vam trobar. I de quina manera! Dormíem fins tard, esmorzàvem fort a base de productes naturals i ens instalàvem en un jardí amb piscina que era un somni. En mig d'aquell vall on hi ha assegurats tres-cents vint dies de sol l'any només se sentia la remor d'una suau brisa i el salts de la riera que creuava el jardí, el brunzir de les abelles i els sospirs d'avorriment d'un parell de San Bernats descomunals que vigilaven la casa. A l'ombra de de les fulles d'una gran figuera, entre flors d'hibisc, palmeres i pins divisàvem el perfil rocallós de les muntanyes i els observatoris astronòmics que donen fama a la vall i a Vicuña, llar i bressol de Gabriela Mistral, la gran poetessa i novel xilena. I en aquest bocí de paradís vam fer vida contemplativa durant tres dies. Només a la tarda, quan el sol començava a tenir compassió de les pedres sortíem a fer un volt, una passejada de mitja horeta fins al centre del poble per menjar un gelat i observar la vida dels habitants de Vicuña. Una vida tranquil·la, sense ambicions però també sense preocupacions. Asseguts a la plaça ens entreteníem amb les carreres dels nens sobre els seus cotxes elèctrics llogats per hores o amb els concerts de música religiosa que competien amb el reggeton d'una radio que sonava a l'altra extrem de la plaça. Van ser uns dies inoblidables.
I especialment inoblidable va ser la nit que vam visitar l'observatori del Pangue. Un observatori privat obert fa poc més d'un any aprofitant els cels privilegiats de la zona. De fet, aquí se situen alguns dels observatoris més importants del món ja que les condicions climàtiques permeten observar els estels un gran nombre de dies a l'any, amb una humitat gairebé nul·la. I això vam fer la segona nit de la nostra estada a Vicuña, participar en un interessant tour astronòmic. L'excursió sortia de la plaça del poble pels volts de les 8 de la tarda... (abans de començar amb el relat d'aquella nit permeteu-nos un parèntesi)
Mentre esperàvem la furgoneta se'ns va apropar un home i ens va preguntar “De donde sois?”. Gens estranyats per la pregunta ja que s'ha convertit en una constant al llarg del nostre viatge vam respondre amb un orgullós “De Barcelona”. I ell amb un somriure picar ens va dir “Encantat, jo sóc de Manresa”. Així vam conèixer el Sebastià un simpàtic personatge que vivia a Vicuña des de feia un any. Tenia ganes de xerrar en català, així que vam quedar d'acord a trobar-nos al dia següent per fer unes cerveses. L'encontre va ser providencial ja que el Sebastià ens va mostrar altres interessants facetes i llocs bellíssims del Valle del Elqui.
Però continuem amb el nostre encontre amb l'univers... arribats a l'observatori ens va rebre l'Eric, un francès de curiosa estampa. Prim, barbut, delicat, era com el quixot dels científics i amb la seva veu tènue i les seves “terrenals” explicacions ens va obrir en la fosca de la nit un univers inquietant i fascinant al peu dels telescopis. Vam veure estels, constel·lacions que no havíem vist mai en el nostre cel de l'hemisferi nord, com ara la venerada en aquestes latituds Cruz del Sur. Vam descobrir a simple vista les nebuloses de Magallanes, galàxies properes fora de la nostra galàxia que semblen talment núvols aturats en mig del cel. I a través de les lents del telescopi vam guardar dol per la mort d'una estrella, ens vam perdre en galàxies llunyanes i ens vam enlluernar amb les poderoses supernoves. Aquella nit vam gairebé copsar els misteris de l'univers, les paradoxes de l'espai i el temps, els secrets dels forats negres i de la fascinant antimatèria, el nou “must” de la comunitat científica. Era tan fàcil com ho explicava el nostre guia celeste! Llàstima que les nostres ments, tan poc científiques, només siguessin capaces de retenir aquella informació per uns instants. Però aquells instants ens vam sentir una mica més petits que de costum i alhora més especials que mai. I és que en tant d'espai sembla mentida que la guspira de la vida hagi sigut capaç de trobar el seu lloc. Tantes coses i tan diverses que havíem vist al llarg d'aquest viatge van ocupar un tros minúscul mentre contemplàvem extasiats el cel curull d'estrelles. Quatre hores que van passar en un sospir. Qui sap, potser vam viatjar en el temps sense adonar-nos. Diuen que tot és possible.
Tornant al nostre encontre amb el Sebastià, la tarda-nit següent després de més d'una cervesa, un completo (entrepà de carn amb palta, tomàquet i maionesa) i alguna empanada de pino (carn picada, tomàquet i ceba) ja ens havíem explicat mitja vida. La nostra tot i que us sembli apassionant amb el nostre viatge encara en marxa, es un tediós documental al costat de la seva història de intrigues i passions. Però això queda entre nosaltres i el nostre nou amic de Manresa amb residència a Xile. El que si us podem dir es que vam tornar a quedar d'acord al matí següent per fer una excursió a les serralades properes, a tocar de les Termes del Toro, unes fonts termals naturals que hi ha no gaire lluny de la vall.
Vam embarcar-nos en el seu cotxe atrotinat, creuant els dits perquè no es recalentés i ens deixés tirats en mig del no res, fins uns paratges màgics, una ruta que pocs coneixen i que vam tenir el privilegi de contemplar en la més absoluta soledat. Abans de començar el camí vam comprar una mica de fruita prop de Vicuña a les parades arran de carretera. I encara abans d'arribar al nostre destí, quan ja feia més d'una hora que conduíem per una carretera deserta vam aturar-nos a una cabana destarotada, feta de fustaenmig dels Andes i aïllada de tot. Una dona arrugada, dolça i entranyable, d'ulls petits i cansats però amb una brillantor extraordinària, ens va vendre un formatge de cabra artesanal, el complement ideal per la síndria i les cireres que ja teníem. En aquell paratge desert, en mig del silenci i sota una roca providencial que el Sebastià ja tenia detectada d'altres excursions a la zona vam gaudir del nostre festí. I amb la panxa plena vam prosseguir la ruta fins el paisatge promès pel nostre guia de privilegi (això sí que us ho podem dir, el Sebastià és un experimentat guia de muntanya). I realment el que ens va mostrar hauria d'estar entre les meravelles de la natura que la Unesco s'encaparra a llistar, oblidant a vegades injustament alguns llocs com el paisatge que s'obria davant nostre. Com en un quadre impressionista, les carenes de la muntanya baixaven formant diferents riuades de color. Les roques tintades de groc, negre, violeta, vermell, blanc o taronja convivien en franges que canviaven de to abruptament. Com si una antiga divinitat hagués embogit de sobte i en un rampell de creativitat hagués escampat pots de pintura muntanya avall.
Amb el Sebastià vam visitar també Pisco Elqui, el poble més turístic de la Vall i la casa d'uns amics que regenten una agència de viatges al poble, vam gaudir d'una deliciosa truita de patates i un “trinxat” amb crostra a la seva “cabana dels andes” com ell mateix anomenava la seva casa i vam compartir secrets i inquietuds al peu d'uns quants pisco sours.
Aquells, van ser uns dies molt especials i decisius en el nostre viatge. Potser va ser l'influx místic i espiritual del paral·lel 30º sud que creua la Vall, el corresponent al paral·lel 30º nord que ocupa el Tíbet o haver contemplat amb tan deteniment l'Univers. Amb tota seguretat va tenir molt a veure la interessant companyia del Sebastià (a qui voldríem agrair amb aquesta crònica la seva hospitalitat) o simplement va ser que ens vam enamorar d'aquest petit racó de món. Però el que es segur és que la nostra perspectiva de les coses va canviar després de la nostra plaent estada al Valle del Elqui.

Aquí en teniu les fotos.

Buenos Aires, dies de tango, retrobaments i comiats

2010-03-05T04:26:00.002+01:00

S'acabava l'any i les vacances a l'Argentina. Començava el compte enrere, tres dies a la capital “porteña”, la ciutat a la riba del Rio de la Plata, un riu ample com un mar per una ciutat de novel·la. Vam recórrer la calle Corrientes i la 9 de Julio, Puerto Madero i Caminito, vam somiar a ritme de tango, vam navegar pel Tigre i vam menjar els raïms amb l'espineta que aquells dies en companyia de la família tocaven a la seva fi. Però Buenos Aires també la portarem al cor com la ciutat dels encontres. Primer amb la Núria, el Manel i la Montse, després amb la Laura, una bona amiga de la família i unes setmanes més tard, ja de nou tots dos sols, amb la Mani, l'amiguíssima i reina de les casualitats.

El retorn a Buenos Aires no va començar amb bon peu. Arribàvem a les vuit de la tarda del dia 31 de desembre amb ganes de dutxar-nos, empolainar-nos i gaudir d'un bon sopar de Cap d'Any. Però la capital argentina es preparava pel Rally Dakar que, casualment iniciava la carrera el dia següent justament davant del nostre hotel a l'Avenida 9 de Julio. I casualment, el “nostre” hotel va decidir canviar-nos d'hotel a una altra de la mateixa cadena sense previ avís. Havien tingut un problema amb les habitacions. Ja... un problema que es deia equips del Dakar que paguen una millonada per les habitacions més cèntriques de la ciutat. El disgust estava servit i les maneres dels responsables de l'hotel no van ajudar a calmar la situació. Emprenyats com a mones vam ser traslladats a un nou hotel a l'Avenida Santa Fe.
Al final no vam sortir tan perdent amb el canvi com ens va semblar de bon començament i al cap i a la fi l'important era arribar a sopar i prendre els raïms a l'hora. Així que vam seguir amb el nostre plan inicial i ens vam dutxar, empolainar i gaudir d'un bon sopar de Cap d'Any. Potser no va ser una de les festes de Cap d'Any més animades de la nostra vida i prendre els raïms a deshora es gairebé com un sacrilegi (ja que no hi havia cap tele, rellotge o campanar a prop que ens marqués els quarts i les hores) però ens ho vam prendre amb bon humor i vam improvisar unes campanades amb el gravador del mòbil del Xavi que van quedar força bé. Els “cotillons” també van ser d'allò més lluïts amb pameles, plomes i ulleres florescents divertidíssimes. I per acabar-ho d'adobar com a veïnes de taula teníem unes brasileres amb ganes de festa que van encomanar una mica de “animaçao” al avorrit personal del restaurant. Ah, i el sopar no va estar del tot malament per ser el típic menú de Cap d'Any... Valoració de la vetllada: un 6,5. Aprovat tirant a notable.

El dia 1, sant del Manel i inici de l'any el vam dedicar a voltar per Buenos Aires en companyia de la Laura, una bona amiga de la família que viu a Mar de Plata però que va passar uns anys visquen a Barcelona. Ella ens va fer de guia per la mítica Plaza de Mayo, per la coneguda Casa Rosada i pel renovat Puerto Madero. La vetllada la vam acabar, com no, en un conegut “asador” de la ciutat, la Hacienda. Va tornar a servir-se carn a dojo, vam brindar pels viatges, pels encontres i per l'amistat i vam prometre que a Barcelona o a Buenos Aires allò s'havia de repetir com fos.

El darrer matí que els Pes passaven a Buenos Aires el vam passar navegant. Un passeig pel Rio de la Plata que ja tenia regust de comiat. En l'equador del nostre viatge aquell encontre ens va remoure una mica l'enyorança de tornar a casa, però a l'hora ens va renovar les ganes de seguir viatjant encara una mica més. I en qualsevol cas la darrera vetllada si va ser memorable...

Una Nit de Tango Porteño. Mentre s'esgotaven les hores al ritme del “bandoleón” vam brindar per les cascades, els glacials i les “parrillas”. Argentina ens havia deixat un dolç regust de chimichurri i fins i tot aquella darrera nit no vam poder evitar sucar els nostres bifes en aquell mar d'espècies. Llavors es van apagar les llums i es va encendre la farola del Buenos Aires de fa ja uns anys. Un Buenos Aires d'homes amb brillantina al cabell i dones amb perles i brillants al pit. Començava els redobles del tango. I amb cada nota, amb cada passa, sexe encobert a dojo, romanticisme de cantonada i amors de “bajo fondo”. “Farolillos rojos”, roses blanques, cigarretes llargues i tacons d'agulla. Aquella nit vam vibrar amb el tango, amb els seus sensuals moviments, passes que acaricien l'ànima i amb les seves notes que enceten passions amagades. A l'escenari van acabar amb un bolero a rime de tango, “el dia que me quieras...”. Qui sap, aquell dia potser tornarem tots junts a Buenos Aires i aprendrem a ballar tango.

Com que els comiats no ens agraden gens, i encara havíem de tornar una altra vegada a Buenos Aires de moment us deixem amb les fotos d'aquells tres dies a la capital argentina.

Viatge al país de les meravelles

2010-03-01T23:54:00.007+01:00

El nostre viatge continuava per l'Argentina, teníem per endavant una ruta de sud a nord plena de contrastos. Al sud, Calafate, un recorregut per les dures i hermes terres de la Patagonia, el país on res no es regala i s'ha de fer un esforç titànic per sobreviure. I al nord la salvatge i frondosa Iguazú, la selva generosa de les cascades llegendàries, on la més mandrosa de les llavors floreix només caure a terra.

La Patagonia encara tenia molt per oferir-nos. Tot just havíem fet un tastet a Penísnsula Valdés d'aquesta terra inabastable i la seva pampa. A la Pampa les propietats es compten per milers d'hectàrees i es perd la vista en un horitzó agonitzant, tan sec que fereix l'ànima. Només de quan en quan una “hacienda”, illes de supervivència, un sostre vermell en mig del no res. I si es pot, encara més enllà, aïllades de tot i de tothom, les casetes dels Gauchos. La Patagònia és la terra d'aquests genets que tenen cura del bestiar en la més absoluta solitud. Només ells són capaços de cavalcar aquestes terres, orientar-se en el bast terreny i sobreviure els estiu de calor ofegadora i uns hivern que glacen qualsevol intent de vida. La Patagonia no s'entén sense els gauchos i el seu vot de silenci, encarnació de la solitud més extrema, de la fidelitat a una feina i a una terra. Ells fan encara més més inaccessible aquest paratges que ja només a simple vista es fan difícils d'assimilar per la seva magnitud i la seva amenaçadora presència.

I en mig de la Patagònia, a la riba del llac més celeste que havíem vist mai, bordejant el Lago Argentino, Calafate. Una ciutat que ha crescut de manera exponencial els darrers temps, passant de 3.000 a 11.000 habitants en poc més de vuit anys i on es concentra tota la vida que li manca a la Pampa que l'envolta. Com en una olla exprés, comerços, restaurants, zones verdes s'omplen de gent, d'activitat, d'un ritme frenètic impulsat pel turisme. En aquesta animada població vam passar dues nits amb la promesa de veure el glacial Perito Moreno. I l'encontre no es va fer esperar.

De bon matí, una furgoneta ens portava creuant l'extensa Pampa argentina. El sol lluminós d'aquell matí d'estiu portava més extrem a l'extrem el contrast entre les groguenques terres patagòniques i el cel completament lliure de núvols. Aquella llum brillant es reflexava amb intensitat sobre el llac d'aigües blaves que ens seguia com un fidel company de viatge per tot el recorregut. Gairebé no podíem creure que aquell blau celeste pogués ser real. Però ho era, les seves aigües cristal·lines eren filles del desglaç de les neus verges dels glacials.
En un revolt de la carretera inacabable vam perdre de vista aquest llac únic i al nostre voltant l'aridesa de la Pampa es va trencar sense previ avís. Arbres i arbusts anaven guanyant terreny al desert. El Parque Nacional de los Glaciares ens donava la benvinguda amb una verdor fresca i acollidora. El camí, però, també es feia més intricat a mida que avançàvem. Les corbes, els revolts i la inclinació de la carretera augmentava a mida que el bosc es feia més frondós i la temperatura baixava.
I en un d'aquest revolts, el vam veure per primer cop. Una massa blanca incommensurable, descomunal i perfecte. Allà s'estava mut i dient-nos tantes coses alhora el glacial Perito Moreno. No sabem si va ser el fred que transmetia a la zona aquella immensa fàbrica de gel o la bellesa del que se'ns obria al davant, però un calfred ens va recórrer l'espinada i allà es va quedar fent-nos tremolar de l'emoció per hores. I tots vam estar d'acord, era una de les coses més boniques que havíem vist mai. No vam poder deixar de mirar-lo en tota l'estona que vam estar passejant pels diferents balcons i després en vaixell fins a la seva base. Enlluernats amb el seu perfil blanc, admirant els intensos tons blaus de les esquerdes, esperant el despreniment d'algun d'aquells blocs de gel enormes que en caure a l'aigua rebotien tota la seva força en un eco llarg, greu i profund. Una pared de 60 metres d'alçada que cau sobre el llac, una llengua que comença més de 30 kilòmetres enllà on les neus constants renoven i mantenen la seva essència gelada. Però tot i les seves dimensions espectaculars, el perito Moreno no és un dels glacials més grans del Parc. En aquesta extensió de 724.000 hectàrees s'han contat fins a 356 glacials. Altra vegada les dimensions de l'Argentina ens superaven mentre ens acomiadàvem d'aquella meravella de la natura que havia quedat impresa per sempre més en la nostra memòria.
La resta del temps a Calafate el vam passar passejant per la ciutat i gaudint de la magnífica gastronomia argentina. Altra cop els sucosos asados de cordero, el gustós churrasco i els tendres bifes de lomo o de chorizo, cuinats amb paciència, servits amb la gràcia natural dels cambrers argentins, i regats amb els deliciosos vins i espumantes autòctons. Aquella penetrant olor de les brases cada cop que entraves en un asador, el intens i inconfusible sabor especiat de la salsa chimichurri i els interminables banquets coronats amb un postre on invariablement hi havia l'empallegós però addictiu “dulce de leche” ens fan venir salivera cada cop que hi pensem. Bé, no a tots, si heu de preguntar pel dulce de leche millor que no li en feu esment al Manel, després d'un potent panqueque farcit a més no poguer va decidir que havia tingut prou de la dolça salsa per la resta dels seus dies.
Després d'un nou retràs amb Aerolíneas Argentinas (que ja començaven a ser un mal costum que donàvem per fet) el dia 29 arribàvem a Iguazú. La calor i la humitat sufocant van ser com un cop a l'estómac després del clima fred i sec de la Patagònia. Però a això havíem vingut a l'Argentina, a gaudir dels seus contrastos, oi? En qualsevol cas, en aquest extrem nord del país, fronterer amb Brasil i Paraguai hi havia una altra de les grans motivacions de la nostra ruta per l'Argentina. Gairebé no podíem esperar per veure, al dia següent les llegendàries cascades d'Iguazú. Per això no ens va fer gens de mandra quan, al dia següent, ben d'hora ens recollia el nostre guia rumb al Parque Nacional de Iguazú.
La selva exuberant que envolta el riu Paranà no deixava veure ni un pam més enllà dels límits de la carretera. Palmes, lianes, arbres s'enmaranyaven en un laberint de fulles de totes les mides i verds possibles. El cel encapotat amenaçava pluges però alhora creava una atmosfera de pel·lícula d'exploradors a punt de descobrir la ciutat perduda, el mític “Dorado”. Per arribar fins al cor de la selva, però, enlloc d'un matxet i una brúixola, vam utilitzar un abarrotat tren de turistes que cada trenta minuts feia el recorregut fins a l'inici del recorregut. Un camí de passarel·les que no deixaven massa lloc a la improvisació però a canvi et feien fàcil avançar per aquell bosc salvatge, et regalaven amb unes vistes increïbles de la selva i el riu. Una sorda remor ens acompanyava alhora que el vol desvergonyits de milers de papallones. Com alegres fades de tots els colors i de totes les mides, es posaven sobre nostre, jugant amb nosaltres i amb els objectius de les nostres càmeres delitosos de captar el seu vol imprevisible. Una d'elles, de delicades ales color de mel es va seure sobre la motxilla del Xavi i allà s'hi va quedar fins que vam arribar al nostre destí.
La suau remor s'havia convertit sense adonar-nos en una fresa ensordidora i també sense previ avís ens vam veure abocats a un espectacle de salts d'aigua estremidor. La terra es tallava abruptament creant un fort desnivell i per les pareds vertiginoses, l'aigua, d'un intens groc ferrós, queia amb tota la seva força aixecant una bromera que ens humitejava les cares i desdibuixava el fons del precipici amb un dens núvol de vapor d'aigua travessat pel vol majestuós de centenars d'ocells. Vam restar una bona estona hipnotitzats per aquelles fonts titàniques, pel seu poder i la seva bellesa esculpida al llarg dels segles. Aigua, roca, aus i vegetació es confonien en un paisatge de dinamisme extraordinari, d'una plasticitat única i irrepetible.
Vam passejar pel voltant de les cascades de Iguazú pel volt de dues hores, meravellant-nos del paisatge i dels molts salts d'aigua repartits pel Parc i altra vegada una papallona ens va utilitzar de transport. Aquesta vegada l'escollit va ser el Manel, que durant una bona estona va portar com un llacet al cap una petita papallona blava. La pluja ens va respectar tot el passeig però quan ja estàvem per acabar la volta va fer acte de presència. No sabem si va ser en el millor o el pitjor moment perquè la següent activitat del dia consistia en un passeig en zodiac fins la base d'una de les cascades. De manera que ens tan se val el que féssim, vam acabar mullats de cap a peus. El capità de l'embarcació semblava gaudir amb les nostres remullades i va passar un bon grapat de cops per sota la cascada, per la dreta o per l'esquerra ningú no es va salvar de sortir del passeig ben xop.

A la tarda d'aquell mateix dia vam canviar de terç. No gaire lluny del Parc Nacional de Iguazú es troba un jaciment de pedres precioses i semi-precioses: les mines de Wanda. La visita va ser d'allò més instructiva i interessant. Una simpàtica guia ens va portar per aquelles coves no gaire profundes plenes a vesar de geodes, una espècie de ous que guarden al seu interior els apreciats cristalls de colors. El més curiós de tot és que la mina se segueix treballant a la manera tradicional, fent servir dinamita i detonacions per trobar les pedres. Això en part és bo per la comunitat que explota el jaciment ja que dona feina a molta gent. Però, d'altra banda, suposa una gran pèrdua en pedres precioses que en algunes explosions acaben destruïdes. El recorregut, per descomptat, acabava a la botiga de la mina, on es tempta als turistes amb pedretes brillants i seductores a bons preus. I si ens guardeu el secret, confessarem que vam picar.

Aquí finalitza el nostre recorregut per l'Argentina de les grans meravelles naturals. Deixarem la nostra estada a la capital “porteña” per una darrera crònica “Porque Buenos Aires lo vale” i perquè per avui ja teniu prou teca. Us deixem, això si, amb les fotos de Calafate i Iguazú.

Argentina, un Nadal atípic i inoblidable

2010-02-24T19:23:00.004+01:00

Aquest any, els Reis d'Orient en lloc d'anomenar-se Melcior, Gaspar i Baltasar es van passar a dir Montse, Manel i Núria. I en comptes de regals o carbó, van portar-nos unes vacances per l'Argentina que no oblidarem mai. Perquè si els darrers cinc mesos els vam passar decidint on dormir, què visitar i com traslladar-nos d'un lloc a un altra, els quinze dies que els Pes van visitar-nos a l'Argentina per passar els nadals plegats, van significar un parèntesi on tot estava ben organitzat i preparat. Moltes gràcies papas i tata per la vostra companyia i per la fantàstica ruta que vam fer plegats!!!!

El 19 de desembre vam arribar a Buenos Aires amb ganes de rebre la família i passar els nostres primers Nadals lluny de casa. Dos dies més tard, els Pes arribaven pels volts de les deu de la nit al hotel a la Avenida 9 de Julio, la que diuen és, amb divuit carrils, el carrer més ample del món. Els esperàvem delitosos des de la tarda i aquell va ser el vespre més llarg de tot el viatge. Les hores passaven i el vol des de Barcelona no feia més que endarrerir-se en les constants consultes que fèiem a través d'internet. Per fi, tal i com vam acordar amb recepció, va sonar el telèfon de l'habitació i ens van dir que ja havíem arribat! Quins nervis i quina emoció. Amagats al costat de l'ascensor els vam rebre amb un bon ensurt. Petons, abraçades i un sopar al mateix hotel mentre la Núria, al Manel i a la Montse, després de catorze hores de vol, encara van tenir esma d'escoltar totes les coses que teníem per explicar-los. I per ser sincers, va ser com si haguéssim estat sopant la setmana passada al menjador de casa, amb la única diferència que ja havien passat cinc mesos des que ens vam acomiadar a l'aeroport de Barcelona.

El programa estava atapeït i de matinada, quan tot just acabàvem de posar el cap sobre el coixí ens van trucar de recepció que teníem el transfer esperant-nos. El vol a les cinc del matí ens portaria fins a Trelew, l'aeroport de Puerto Madryn i Peninsula Valdés, primera etapa del viatge. Si nosaltres ja estàvem habituats als gairebé trenta graus en ple mes de desembre, els nostres “convidats” no sabien com prendre's això de celebrar el Nadal en màniga curta. Caminant pel passeig marítim d'aquesta ciutat de la costa de l'Argentina ens imaginàvem divertits com seria menjar torrons i carn d'olla amb aquella temperatura. Per comptes, vam començar els àpats nadalencs amb una mariscada prop del mar. Aquesta va ser una altra de les grans diferències que van marcar l'arribada de la família: els nostres àpats tornaven a tenir cara i ulls. Amb tots els plats, postres i fins i tot copeta per fer la sobre taula, asseguts a bons restaurants, per comptes dels dinars i sopars moltes vegades improvisats a les habitacions dels hotel de mig món. Per cert, que gastronòmicament parlant, hem de dir que els nostres Reis d'Orient particulars també van venir carregats d'embotits ibèrics. Oh incomparable pernil de jabugo, deliciós llom ibèric o xoriç de dolç paladar, fuet tendre i llonganissa de pagès inigualable... no sabeu com us havíem enyorat!

Puerto Madryn és un poble de mar que ha crescut arrel del turisme que atrau Península Valdés. Aquest accident geogràfic de la Patagònia argentina arrenca al mar uns 3.600 kilòmetres quadrats de superfície plena de sorpreses naturals. La primera excursió que vam fer des de Puerto Madryn ens va portar en 4x4 per un paisatge de dunes. El nostre guia. que coneixia la zona des que era un marrec i recordava el lloc gairebé desert, sense hotels ni atraccions turístiques ens va regalar amb alguns secrets que només ell coneixia com el bosc de fòssils, una zona de muntanya plena a vessar de vestigis del mar que l'havia cobert feia segles o la possibilitat de jugar amb un simpàtic guanaco (parent de les llames) que havia perdut la por als humans.

Al dia següent vam fer l'esperada excursió a Península Valdés. Allà els guanacos ens sortien a cada passa per les extensions hermes que ens envoltaven abans no vam arribar al port des d'on es surt a “caçar” balenes. Lamentablement els cetacis ja havien marxat cap a aigües més fredes per aquelles èpoques i vam haver de conformar-nos amb un bon grapat de llops marins que prenien el sol sobre les roques. Per comptes de les balenes, ens va visitar abans de marxar un armadillo molt divertit que buscava menjar.

Amb tot una mica decebuts per la falta de balenes vam arribar a la “hacienda patagònica” on ens esperava el nostre primer “asado de cordero”, plat indispensable de la gastronomia argentina. La flaire de les brases ens va obrir la gana i vam gaudir d'allò més d'aquella carn cuinada amb paciència. La cruixent i daurada crosta era l'embolcall ideal per aquell regal de carn tendra i magre. Aquí també vam fer el nostre primer (i darrer) mate. El mate, i no exagerem ni mica, és la senyal indiscutible que ets argentí. Pots prendre mate i no ser argentí, és clar, però si ets argentí “cebás” mate, no hi ha opció. El prenen pel matí, abans d'anar a dinar i després de dinar, però a mitja tarda, al vespre o abans d'anar a dormir també és bona hora per fer un mate. De fet, qualsevol hora del dia és ideal pel mate. El pots prendre sol però, definitivament, és millor compartir-lo. En qualsevol cas no es necessita una excusa per prendre'l, però si té un ritual que s'ha de seguir. I no tothom és capaç de ser un bon “cebador” de mate, es a dir, capaç de mantindre l'herba bebible durant més temps. A nosaltres definitivament ens queda molt per aprendre. Però així i tot termo amb mà, bombilla i mate preparats vam remullar l'herba amarga i, la Noe que va voler ser la primera es va emportar una cremada monumental a la llengua.

Més divertit va resultar la visita al pingüinari. Un trajecte on gairebé no es podia caminar (ja que era obligatori cedir-los el pas) de la d'ocells amb smoking que hi havia. Petits, grans, mares, pares i fills d'aquells ocells tan simpàtics ens envoltaven com una comunitat ben organitzada. Segons ens van dir, els pingüins, tornen any rere any al mateix “apartament” que han escollit quan s'aparellen de per vida. Allà posaran i cuidaran els seus ous i cries de forma alternativa. Era la monda veure a la Montse intentant seduir un pingüí. Fent anar el cap a dreta i esquerra i sense parar de dir-li “hola”, el pingüí i les seves cries no deixaven d'imitar-la.

La següent destinació va ser la fi del món. Literalment, Ushuaia, és la ciutat més austral del planeta i allà vam passar la nit de Nadal més hilarant de la nostra vida. Sopar vam sopar fatal però riure no sabeu com Per que us en feu una idea de la situació vam arribar pels volts de les 11,00 de la nit i lluïa el sol amb un intensitat considerable. Aquest detall creiem que ja va afectar la nostra perspectiva de les coses... Per acabar-ho d'adobar no teníem cap reserva i vam acceptar cegament la proposta dels de l'hotel de sopar en un restaurant proper. El menú de “Noche Buena” tenia tots els ingredients per ser un desastre, inclòs el preu, desorbitat per aquelles latituds. La nostra fe amb l'esperit nadalenc ens va fer seure en una de les taules “engalanades” per l'ocasió i el primer glop de champan ja ens va preveure que la cosa anava pel mal camí. Deixant en un racó aquella sidra disfressada de cava, vam fer la nostra elecció. El Manel, el Xavi i la Noe, van optar pel seductor “Pato a l'orange” i la Núria i la Montse es van decidir pel “Solomillo” com a plat principal. Mentre esperaven ens van servir els aperitius que semblaven sortits de la cuina de plastilina de la Playskool, el problema és que no només en tenien l'aspecte el sabor era molt similar a aquells cagallons de colors. El “catxondeo” general s'incrementava amb un cambrer amb molt poca gràcia que tractava de fer-se el graciós. I el summum del deliri va arribar amb els plats principals. L'ànec més que ànec semblava pingüí “madurito” i el filet guanaco vell. Us jurem que aquella carn no es podia menjar, però el més fort de tot és que els nostres veïns de taules properes fins i tot sucaven pa. I encara pitjor, com que ja havien acabat començaven a atacar el buffet dels dolços, la nostra única salvació de menjar alguna cosa aquella nit. La Núria, en un atac de supervivència va deixar de banda el seu solomillo i es va omplir un plat de Lacasitos i el Xavi, mentre al·lucinava perquè el Manel havia aconseguit empassar-se un tros d'aquell ànec que no es podia ni tallar, va decidir arrasar amb el “guirlache” i els fruits secs. Ho reconeixem vam donar l'espectacle. Ja va ser massa quan el cambrer recollint els nostres plats, que no havíem ni tocat, va tenir la barra de preguntar: “¿Estaba todo a su gusto señores?”. Però encara pitjor va ser quan la Montse va contestar amb tota la seva candidesa: “Hombre, un poco duro sí”. Aquí la Noe va explotar en un atac de riure que la va portar directe al lavabo amb els ulls plens de llàgrimes i la bufeta incontinent. Així i tot vam pagar com uns pepes. Abans de marxar la Núria encara va driblar una senyora que pretenia prendre-li els darrers Lacasitos que hi havia al Buffet i va amagar-los dins l'estoig de les ulleres de sol de la Noe. Beneïda sigui la nit de Nadal!

Després d'aquell daltabaix gastronòmic (poc usual si viatges amb els Pes), va arribar el 25 de desembre pels volts de les tres del matí amb un sol que estavellava les pedres. S'ha de dir que no ens vam despertar a aquelles hores, però tenir el sol entrant per la finestra de matinada és una experiència si més no inusual. De manera que el dia de Nadal va començar d'hora. A més teníem prevista per aquella data tan especial un tour complert per la fi del món, començant pel tren de la presó, seguint amb l'excursió pel Parque Nacional de Tierra de Fuego i acabant amb una navegació pel canal Beagle. Però anem a pams...

El tren de la fi del món és un antic tren restaurat que ressegueix el trajecte que feien els presoners d'una infame presó que es va instal·lar a la ciutat la primera meitat del segle XX. Tot i que les històries dels abusos i penúries que van haver de patir aquells presoners podrien ennuvolar el passeig, nosaltres vam escollir un dia massa lluminós per contemplar els paisatges que et descobreix aquell tren de via estreta. El lent trajecte ranquejant ens va portar per la bora del riu Pipo, un rierol d'aigües cristal·lines que parteix en dos la irregular planúria del Cañadón del Toro, coberta d'un verd pur i sedós, amanit només per delicades flors silvestres i les soques cendroses dels arbres tallats pels presoners. Al fons, els darrers cims majestuosos de la serralada dels Andes, glaçats, callats, testimonis muts de la història i de l'intens devanir del petit tren de la fi del món. El xiulet del tren, el vapor del motor de carbó, els vagons de fusta envernissada ens transportaven no només en l'espai cap a a l'estació de la Cascada Macarena i després a les portes del Parc Nacional de Tierra de Fuego, si no en el temps. En una època en la que les coses anaven a un altre ritme, molt més lent i atent als detalls. I en aquell primer passeig que no va durar més que uns minuts, enlluernats i endormiscats entre el sol i la cadència de les vies, va començar de veritat el nostre idil·li amb l'Argentina.

El passeig pel Parc Nacional de Tierra de Fuego no va tenir el romanticisme del trajecte en tren però ens va obrir la gana (més si tenim en compte el festí de la nit anterior). Repartits pel Parc hi havia tot de famílies atiant les brases i col·locant els seus “asados” per celebrar el dia de Nadal a l'aire lliure. La flaire de la carn s'estenia pel bosc i combinada amb el balsàmic aroma dels arbres era un deliri pels sentits. Tractant d'oblidar la salivera vam continuar amb el passeig per mig dels boscos de “lengas” fins al final de la carretera que travessa tot el continent americà. Allà ens vam fer les fotos pertinents i vam tornar al poble per fer un àpat fugaç abans de continuar...

L'activitat de la tarda tenia programada navegació pel canal de Beagle. El sol seguia acompanyant-nos i ajudava a debilitar el fred que acostuma a fer per aquestes terres, amb tot vam passar bona part del viatge dins el confortable catamarà compartint xocolatines i cafès. Només sortíem quan l'embarcació s'apropava a algun illot on els lleons o les aus marines seguien amb la seva vida ignorant la proximitat de l'embarcació.

Després de la darrera experiència sopant a Ushuaia,aquella nit vam decidir improvisar el nostre propi festí de Nadal. Pa torrat amb tomàquet i els embotits portats de Barcelona. Això no ens podia fallar! A més, havíem tingut una experiència de contraban un tant perillosa a l'aeroport de Trelew i d'Ushuaia ja que no permeten entrar productes animals o vegetals a la Patagònia. De manera que havíem de liquidar el “material” abans no ens el confisquessin en un dels controls. Regats amb un “espumante” força més bo, aquesta vegada si vam poder brindar pels Nadals com cal. Ah! El Manel també havia comprat un torró de xixona de la pastisseria la Farga a l'aeroport de Barcelona, així que perquè ja era tard i a l'hotel no podíem fer massa fressa si no encara hauria caigut un “Fum, fum, fum...” a ple pulmó.

Com que la cosa sembla que s'allarga (per variar), ho farem en varies tandes, així que fins aquí la crònica i les primeres fotos de l'Argentina.

Sud de Perú, la reconciliació...

2010-02-21T03:23:00.001+01:00

No s'ha de perdre mai l'esperança i perseverar. Aquesta és a la conclusió a la que vam arribar quan vam decidir tornar a intentar-ho. Agafar un autobús, viatjar amb Cruz del Sur durant vint-i-una hores seguides des de Lima fins al Cuzco i donar-li una altra oportunitat al sud del Perú. I, finalment, després de tants desencants, vam trobar el que fa realment única a aquesta terra.

Cuzco és una ciutat certament preciosa, ben conservada i que tracta de preservar el perfil colonial del seu centre en les noves construccions. Sostres de teula vermella, parets encalades d'un blanc brillant i portes i finestres de fusta treballada a vegades pintades de vius colors. Perdre't pels empinats carrers del barri de San Blas, recórrer l'atrafegada Avenida del Sol o descansar del passeig mentre contemples el canvi de guàrdia a la Plaza de Armas al capvespre són una part dels molts al·licients que té aquesta ciutat situada a més de 3.000 metres d'alçada. Però el mal d'altura ja havíem aprés que es passa a base de mates de coca i aquí l'únic mal que teníem era no haver arribat abans a aquest lloc.

Cuzco, que en quechua significa centre del món, va ser la porta per conèixer el Valle Sagrado de los Incas. El gran imperi va deixar escampat per tota aquesta zona, un ingent nombre de construccions en pedra. Temples, ciutats, observatoris astronòmics donen fe del potencial d'aquesta cultura que es va estendre per tot el Perú i va arribar fins als actuals territoris de Xile, Bolívia i Equador. Les referències al deu Inti, el sol, i d'altres animals sagrats com el còndor o el puma són una constant en totes les construccions. Sense anar més lluny la ciutat de Cuzco en els seus orígens va tenir forma de puma. I Machu Pichu, la joia de la corona, esdevé el perfecte perfil del seu adorat Condor.

A més de les meravelles arqueològiques la vall és un deliri paisatgístic. Enclavat en els Andes (es diu que el Cuzco està al centre exacte d'aquesta serralada) i a tocar de la selva amazònica, un verd exuberant domina la zona. La boira, filla de les exagerades pluges i d'un sol brillant que es van disputant l'hegemonia climàtica a la vall, té un paper primordial en donar a aquest racó de món una atmosfera sagrada i misteriosa.
Abans d'arribar a Machu Pichu, vam visitar el poble de Pisac que ostenta el mercat artesanal més gran de tot Sudamèrica. Els carrers empedrats d'aquesta petita població andina s'omplen de parades de les més diverses mercaderies. Entre els acords del “Cóndor pasa” pots trobar ponxos, barrets i un inacabable catàleg de peces de roba de llana d'alpaca o vicunya. Aquest mostrari de vius colors es ven al costat d'artesanies de pedra o fusta tallades, joieria en plata, instruments musicals al més pur estil andí o fruites i verdures, entre els que destaca el choclo, el blat de moro autòcton de tots els colors i mides imaginables. De fet, segons ens van dir, al Perú hi ha més de tres cents tipus diferents de choclo. Però si això us sembla molt, agafeu-vos, perquè tenen més de 4.000 espècies de papa (patata) diferents!!!! En aquest mercat meravellós de Pisac vam passar el dia regatejant, menjant empanades acabades de sortir del forn i com no, degustant el choclo bullit.

Després del dia de shopping rural, vam fer nit a Ollantaytambo, el darrer poble al que es pot arribar per carretera abans de Machu Pichu. Ollantaytambo es una joia amagada entre les muntanyes, el poble encara conserva la orografia d'un antic poblat inca i passejar pels seus quatre carrers és com traslladar-te a una altra època. Les parets de les cases fetes d'enormes pedres tallades, les sèquies que transporten l'aigua transparent del riu pel mig del poble, els vestigis del temple al peu de la muntanya i el silenci, sobretot el silenci que gairebé es pot tocar i que només gosa trencar el curs del riu converteixen Ollantaytambo en un oasi de pau absoluta. Per cert, aquí ens vam menjar els millors espagueti a la carbonara de la nostra vida. Ja és curiosa la dada!

Al matí, ben d'hora, vam agafar el Perú Rail direcció a Aguas Calientes, la població més propera al Machu Pichu. El trajecte fins al poble és incomparable. Bordejant el riu per una collada profunda i d'espesa vegetació semblava que la via, de tan estrets que eren els passos, havia d'acabar-se en qualsevol moment i que hauríem d'acabar el trajecte a peu. El que també era un espectacle eren les cares dels turistes. Alemanys, anglesos, francesos, italians, americans, tots contemplàvem extasiats aquell paisatge en silenci, només de quan en quan algú assenyalava un revolt més espectacular que l'anterior i els més propers ens giràvem per admirar-lo.
Aguas Calientes, és pot dir que no té cap encant destacable. Restaurants, hotels, hostals i pensions de nova construcció i sense massa bon gust formen aquest poblet bàsicament turístic. Però el paisatge on se situa és espectacular. Creuat per un poderós riu d'aigües ferroses les parets de pedra que l'envolten recullen la fressa del riu i la multipliquen per cent retornant-la en un eco ensordidor que posa música a tot el poble.
I per fi, va arribar el dia, per fi anàvem a conèixer la ciutat sagrada del Machu Pichu. Aconsellats pel nostre guia vam llevar-nos a les cinc del matí per aconseguir el cup per pujar al Huayna Pichu, el cim més alt i únic mirador des d'on es pot contemplar la forma de còndor de la ciutadella. Però semblava que el destí volia tornar a posar-nos difícil la visita més esperada del nostre viatge al Perú. Plovia a bots i barrals. Una pluja intensa que et calava fins i tot amb la capelina posada. Així i tot ens vam embarcar amb un dels autobusos que cada deu minuts puja fins l'entrada de la ciutadella. Envoltats de pluja, d'immenses fulles verdes que recollien aquell aigua i la deixaven caure sobre les delicades orquídies que s'amagaven sota les copes dels arbres vam fer cap a Machu Pichu.

Però vet aquí que el nostre rampell de fe, va ser recompensat i tan bon punt vam ser a la porta d'accés al recinte va deixar de ploure, vam recollir el nostre número per pujar al Huayna Pichu i ens vam endinsar pel camí de perdra per contemplar... un espectacular paisatge de boira que cobria tota la ciutadella. Però no us preocupeu estimats amics, aquest vel blanquinós encara va fer més especial la descoberta definitiva del Machu Pichu. Mentre restàvem asseguts en un banc de fusta en silenci per tanta mala sort, molt a poc a poc, com si d'un secret amagat es tractés, com si sortís del no res vam contemplar emocionats, per primer cop, la silueta imponent, la gran ciutadella dels inques, el singular i únic Machu Pichu. Les roques grises dels temples i les cases destacaven entre el verd intens de la muntanya i ens mostraven una ciutat perfectament integrada en el paisatge. La ciutat data de no fa més de 600 anys, però hauries jurat que havia de ser-hi allà per força des del principi del temps. I sí, per més terrenal i descregut que siguis, Machu Pichu té una aura màgica, una energia que et travessa el moll de l'os i et fa estimar-la per sempre més i posar-la entre els llocs privilegiats de les creacions de l'home.

La visita guiada que vam fer després seguint com borregos un grup de gairebé 30 persones va valdre la pena només per sentir assegurar a la guia que el imperi dels Inques va arribar a tenir sota els seus dominis a més de 12.000 milions de persones. No està malament tenint en compte que en l'actualitat no arribem a cinc mil milions en tot el planeta. Però per més que vam insistir que no podia ser, la seva resposta a l'estil despiste peruano va ser “esos són los datos”. Per sort, algunes de les informacions que ens va donar després tenien més interès. No sabem si són de tot exactes tenint en compte la seva cagada monumental però... Així, ens va explicar com al Machu Pichu es van congregar algunes de les personalitats científiques més importants de l'imperi. Astrònoms, arquitectes, enginyers agrícoles, etc. compartien el privilegi de viure a la ciutat sagrada. I val a dir que algunes investigacions aseguren que la majoria dels habitants eren dones. Aquí s'estudiava la posició dels estels, les millors formes i temporades per l'agricultura i es descobrien noves espècies de cultius. Era com una espècie de ciutat de la investigació i el desenvolupament, una ciutat dels savis de l'antiguetat. Passejant pel temple del sol i de la lluna, per edificacions convenientment col·locades segons els solsticis i els equinoccis ens vam meravellar de la gran cultura que es va perdre per culpa de les guerres internes i la colonització. Una cultura respectuosa amb la natura de la que probablement podríem haver aprés moltes coses. En qualsevol cas, després de la visita vam seguir admirant, ja en la soledat que permet una de les destinacions més turístiques del planeta, el Machu Pichu el seus llegat més impressionant. Aquesta vegada, sota els rajos de Inti el déu sol.

Deixant enrere Machu Pichu, la vall sagrada i el Cuzco vam marxar cap a Puno ciutat situada a la riba del llac Titikaka, el més alt del planeta. Del viatge millor ni parlar-ne. Per estalviar uns “soles” moneda del Perú, vam fer-li el salt als nostres amics de Cruz del sur i ens vam embarcar en un autobús que feia olor a cort de porcs. Brut a més no poder, el trajecte de set hores va ser una tortura pels sentits amb els venedors ambulants que cada certs kilòmetres envaïen el passadís amb els seus crits oferint la mercaderia més pudenta que us podeu imaginar. Per acabar-ho d'adobar a l'arribada a Puno se'ns va caure l'ànima als peus. La ciutat era, si es pot, encara més lletja que les que havíem visitant el Perú. En els seu descàrrec direm que a canvi va ser en un dels llocs on millor vam menjar i on vam tastar el Pisco més deliciós del Perú.

Amb tot, l'objectiu de la visita no era la ciutat, sino el llac i les famoses illes flotants. Així que al dia següent vam contractar un tour per visitar la comunitat dels Uros que fa vida sobre unes illes artificials fetes de totora. Antropològicament parlant la visita té el seu interès. Tot i que fa una mica de tufillo a muntatge turístic, ens van rebre a una de les illes, un grup de dones vestides amb robes de vius colors. Allà, el guia ens va mostrar com es creen i es mantenen aquestes illes artificials on tot és fet de jonc. Cases, horts, barques i, com no, artesanies a la venda per turistes. Una altra de les coses que vam aprendre és que el llac no es deia originariament Titikaka sino Titikala que significa alguna cosa així com el llac del Puma. Però els lumbreres dels espanyols no ho van entendre gaire i van batejar el llac amb l'escatològic nom actual. la gent de la zona s'ho va pendre amb prou bon humor perquè ara acostumen a dir "Titi en Perú, Kaka en Bolivia" o a l'inrevés si visites Bolivia.

I així va acabar el nostre viatge pel Perú. Una balança compensada sobretot per la visita al Cuzco. Per això, esperem de tot cor, que les inundacions que va patir el Valle Sagrado de los Incas no fa gaire se superin aviat i la gent pugui tornar a viure i admirar aquest lloc únic i meravellós. També val a dir que no vam visitar la selva amazònica ja que era època de pluges i ens ho van desaconsellar i que recentment s'estan fent noves troballes arqueològiques, així que tot i que us vam assegurar que al Perú ja ens han vist prou, ja sabeu que diuen: Mai no diguis mai.

Us deixem amb les fotos...

Canvi de plans, i cap al nord de Perú

2010-02-09T02:44:00.000+01:00

Preparats per la segona tanda de Perú? Per refrescar-vos la memòria dir-vos que ens vam quedar a Arequipa. Com no! Amb la ferma intenció de continuar el nostre viatge cap al llac Tititkaka. Però el destí tenia ganes de jugar amb nosaltres... I vaja si ho va fer.

De bon matí ens vam llevar i vam carregar maletes a un confortable autobús dels nostres amics de Cruz del Sur. Teníem per endavant set horetes de trajecte, però el llac més alt del món bé mereixia l'esforç. Durant el trajecte res no semblava augurar que les coses s'havien de torçar però, quan ja portaven quatre hores de camí, pels mateixos paisatges plens de llames i vicunyes, per una carretera llarga i estreta, l'autobús es va aturar. La “terramoza”, que és com anomenen a les hostesses dels autobusos, no ens va saber donar motiu de l'aturada o això pensàvem nosaltres. “No sé, un paro” ens deia amb “cara de despiste peruano”. Per als no iniciats en la matèria, aclarir que “cara de despiste peruano” és una costum ben arrelada en aquestes terres que consisteix en fer, quan els convé, com si sentissin plore. Mentre, amb un àgil moviment d'ulls circular desvien la mirada i hipnotitzant-te amb aquest peculiar gest, canvien de tema com si res o bé et contesten amb un “exactamente”, paraula buida que per a ells significa alguna cosa així com “lo que usted diga senyor pero yo voy a seguir con la mia”. En fi, tornant a l'aturada, i passada una bona estona, vam insistir a l'hostessa: “però se sabe que ha pasado... un accidente? Está cortada la carretera?” I ella, insistia amb la mateixa resposta “No sé, un paro.” Per després aclarir: “Los campesinos que han cortado la carretera”. Acabaramos! resulta que un “paro”, era una vaga, una manifestació.
De sobte l'autobús va començar a fer marxa enrere. I mirant per la finestra vam descobrir el motiu. Per la immensa pampa que ens envoltava venia un nombrós grup de pagesos, ondes i pedres en mà, corrent com guerrers de la planúria, directes cap al nostre autobús. Per la dreta, un grup força més reduït de policies també es dirigia veloç cap al nostre autobús, llençant bombes de fum cap als pagesos enfurismats. Això podria haver-nos tranquil·litzat, sino fos perquè les bombes de fum en la immensa planúria de la pampa s'esfumaven fent tres saltironets com una cigarreta mal apagada. La reacció dels passatgers, la majoria guiris de les més diverses nacionalitats, va ser posar-se a fer fotos i gravar vídeos com a bojos. Com si allò fos un espectacle inclòs en el trajecte! El Xavi i la Noe, més porucs de mena, es van limitar a passar les cortines. Al menys, si ens queia una pedra a sobre tindríem alguna cosa que pararia els vidres trencats, vam pensar. Potser inspirada pel nostre gest acollonit, l'hostessa va sortir de la seva letargia i va començar a demanar al personal que passessin les cortines immediatament. L'autobús, seguia fent marxa enrere i us preguntareu (com ho fèiem nosaltres) per què nassos no donava la volta i posava terra per mig entre aquells pagesos embogits i nosaltres. La resposta és tan senzilla com estreta era la carretera. Si posava les rodes sobre la terra de desert igual es quedava clavat i llavors si que hauríem estat un blanc perfecte. Deu minuts reculant més tard, a la fi va poder donar la volta, rascant roda i aixecant polseguera i ens van portar a un poble proper. Allà vam esperar pel volt d'unes dues hores a que els manifestants es dispersessin. Però semblava que la cosa anava a més. Les úniques carreteres cap a Puno estaven tallades, així que els responsables de Cruz del Sur, van girar cua i ens van portar a cinc hores més tard d'haver sortit d'allà a... (va tots a l'uníson). Cap a Arequipa! “Exactamente”.

Instal·lats de nou a la nostra ciutat preferida del Perú ens vam informar de quines possibilitats hi havia de que la cosa es solucionés en els propers dies. Els diaris no en parlaven del tema i ni tan sols la gent d'Arequipa estava assabentada del que passava. Finalment, la policia turística ens va explicar, que aquella pobre gent demanava que es tirés enrere un projecte que amenaçava a deixar-los sense aigua, però des del govern a Lima no semblaven fer-los molt de cas. A qui tampoc no feien gaire cas era a la policia de la zona. Pel que ens van explicar eren 3.000 manifestants i 250 policies. Les forces de l'ordre de la zona esperaven reforços de l'exèrcit per dissoldre el “paro”, però això podia significar tranquil·lament una setmana. L'única manera segura d'arribar a Puno era en avió, però el nostre pressupost no ens ho permetia, així que vam decidir canviar de plans i visitar el nord, i deixar Puno i Cuzco per més endavant, quan les coses s'haguessin tranquil·litzat en aquesta zona.

Tornem doncs a Lima i d'allà rumb cap al nord, a la ciutat de Trujillo. La ciutat és famosa per la seva Plaza de Armas (com no) però sobretot per la ciutat de Chan Chan. Un complex arqueològic fet de adobe per la cultura pre-inca dels Chimú. El complex ocupa més de 20 kilòmetres quadrats i encara està en procés de recuperació, però passejar entre aquesta gran ciutadella et fa sentir com en un pel·lícula de l'Indiana Jones, envoltats de dibuixos i sanefes misterioses incrustades a les parets. A més de Chan Chan, vam visitar també la Huaca del Arco Iris, un antic temple dels mateixos pobladors d'aquesta zona del nord de Perú i per acabar la ciutat costanera de Huanchaco. En aquest poble es poden veure els cavalls de tòtora, uns barques molt curioses que cavalquen els pescadors i estan construïdes amb joncs.

L'altra visita que vam fer a la zona del nord de Perú va ser Chiclayo. Aquesta ciutat, una mica més lletja, bruta i caòtica que Trujillo és la porta per visitar el senyor de Sipán, el que també anomenen el Tutankamon de Sudamèrica. El museu és realment interessant, molt ben organitzat i didàctic. Avançant per les fosques sales del museu descobreixes els tresors restaurats de les tombes del senyor de Sipan un governant de la cultura Mochica del segle III. La visita a les tombes reials escenificades en el museu es completa amb un visita arqueològica a les piràmides de Túcume. Vistes ja estan vistes però sincerament els vint-i-sis monticles d'adob a punt de desfer-se si algú no posa remei queden molt lluny de les piràmides d'Egipte...

I fins aquí el nord de Perú i les seves fotos.

Peru, la crisi esta servida

2010-02-04T19:42:00.004+01:00

Crèieu que no havia d'arribar. Però ho va fer. A mig camí entre l'inici i el final d'aquest viatge envejat, els viatgers vam flaquejar. No sabem fins a quin punt ens vam plantejar desistir, agafar el primer vol cap a Barcelona i deixar-ho estar. Potser en cap moment vam arribar fins aquest límit, però el que podem ben assegurar-vos és que a Perú ja ens han vist prou.
A veure, tampoc no cal posar-nos a la tremenda. Els quaranta dies que vam passar en aquest immens país sud-americà van tenir algunes coses bones, però el que es segur es que se'ns van fer eterns. I això, estimats lectors, no ens havia passat mai. Perquè el temps generalment ens vola.

Aclarit això, començarem la crònica a Lima, la gran capital de Perú. Aïllada de la realitat que es viu a la resta del país, Lima es una ciutat moderna (tot el moderna que es pot ser a llatinoamèrica) amb un cert encant i amb tots els serveis que puguis necessitar. Arribant com arribàvem de nit, i amb l'amenaça que la seguretat no és un dels forts de la capital peruana, vam contractar el transfer de l'hotel i, en Cesar un taxista amb dots de guia ens van portar directament a la pensió Inkafrog de Miraflores. Un hotel al que vam tornar sovint durant la nostra estada al Perú, ja que el Rubén i els seus companys ens van fer sentir com a casa. Però deixant enrere Lima, ciutat que sempre quedava aplaçada, per visitar una mica mes endavant, i amb unes ganes boges de conèixer el país de seguida vam posar-nos en ruta amb Cruz del Sur, companyia d'autobusos que ens va acompanyar per tot arreu.

Sortir de Lima en autobús va ser el primer cop de puny a la idíl·lica imatge que teníem del Perú. Tothom ens havia parlat d'unes paisatges espectaculars, d'uns paratges de somni. I camí de Nazca, per la finestra del nostre autobús, nomes aconseguíem veure desert i misèria. Grans extensions de terreny erm i sense cap encant, un paisatge trencat només per nuclis de població que fregaven el desastre. Construccions a mig fer, o a mig desfer, on la pols, les runes i la brutícia es capaç de menjar-s'ho tot. Sabíem que trobaríem pobresa, érem conscients que viatjàvem fora de la nostra bombolla del primer món. Però la misèria en aquestes terres està molt més enquistada o la vam percebre molt mes tràgica que a altres països, com Equador o Costa Rica.

En qualsevol cas, vam arribar a Nazca, el primer objectiu del nostre viatge a Perú. Les mítiques línies fetes al terra per la cultura dels Nazca, pobladors pre-inques de la costa central del Perú. Vistes de prop aquestes línies no són més que uns forats al terra, però un cop t'enlaires la màgia agafa forma. Tota una fauna et saluda des les àrides terres del desert de Nazca. Un colibrí, un mico, un còndor, una aranya, un gos, una llama, o fins i tot un simpàtic personatge que alguns anomenen l'astronauta es dibuixen sota teu cada pocs metres. El misticisme i el misteri d'aquestes imatges fetes per ser vistes nomes des de l'aire ha donat peu a totes les teories que vulgueu. Ofrenes als deus, tòtems de clans o imitació de les constel·lacions, hi haurà mes d'un (i no senyalem a ningú eh, Pepe?) que tindrà molt clar a qui van dirigides. Però ja fos un missatge pels deus, pels extraterrestres o pels turistes que segles mes tard les contemplem entusiasmats el cert es que són dignes de ser vistes i de suportar el vol infernal sobre elles.

Vol infernal? Ens sap greu dir-ho però és tal i com ho sentiu. Agafar una avioneta per recorre les mítiques línies és un bitllet assegurat al mareig. Ni amb biodramines, ni per més fort o anti-mareig que un sigui res us pot salvar d'aterrar amb l'estomac del revés. Els viratges perquè tots els ocupants de la insignificant avioneta puguin veure les línies de marres, són una tortura per l'equilibri. “Mono en el ala derecha, señores, mono en el ala izquierda, un poco más allà el colibrí, en el ala derecha, y ahora en el ala izquierda” amb aquest mantra ens va torturar durant uns trenta minuts el cafre del pilot abans de deixar-nos desembarcar prop de la sortida de l'aeroport de Nazca. On curiosament hi han instal·lat uns providencials i amplis lavabos...

Amb un cert rau rau al ventre, aquella mateixa tarda vam agafar un altre bus, aquesta vegada nocturn que ens havia de portar fins la ciutat colonial d'Arequipa. Qui ens havia de dir, que aquesta ciutat, porta cap a Puno i Cuzco (les nostres següents destinacions), seria un handicap difícil de superar. I pels amants de les anècdotes agafeu-vos fort perquè venen corbes!

De fet, Arequipa, era més una parada tècnica, que un destí concret. Havíem de fer una nit, aprofitar que és a prop del Canó del Colca per fer un tour i veure el vol del Condor i després seguir la nostra ruta pel sud del país cap al llac Titikaka, i després el Valle Sagrado de los Incas, i com no el Machu Pichu. Amb tot, Arequipa, és una ciutat força maca. Envoltada pels volcans Misti, Chanchani i Pichu Pichu, amb un plaça d'armes decent (és important saber que toooootes les ciutats de Perú, tenen Plaza de Armas), bons restaurants i un monestir preciós de les primeres monges de clausura que es van instal·lar a Sudamerica després de la conquesta espanyola: El Monasterio de Santa Catalina. Però a part d'això, Arequipa, es pot veure en dos, màxim tres dies, i nosaltres hi vam estar fins a set nits!

Motiu de retràs numero 1: El nostre primer dia a Arequipa, temptats per l'afamada gastronomia peruana, ens vam instal·lar en un agradable restaurant turístic, en un balconet colonial amb vistes a la Plaza de Armas. A la carta, Cuy al horno (una conillet d'indies que els peruans ofereixen com una autèntica delicatesen però a la que no ens vam atrevir), rocotos rellenos, uns pebrots picants farcits o filet d'Alpaca, entre d'altres platillos típics i suculents. Finalment, ens vam decidir pel filet d'Alpaca, que es una espècie de llama que ofereix una suculenta carn sense colesterol i ens van assegurar ens encantaria. I ens hauria quedat un bon gust de boca si no fos per un maleït gra de pebre, de la salsa que acompanyava el filet, va trencar-li un queixal al Xavi i va causar el primer retràs. Això si, ens va permetre conèixer que Perú, a part de ser conegut per les seves antiguitats inques i pre-inques, atrau un bon nombre de turisme estètic, ja que hi ha més clíniques dentals per metre quadrat que en qualsevol altra lloc del món. De manera que, per molt bon preu i amb una professionalitat sorprenent vam poder continuar el nostre viatge, dos dies més tard, amb una dent peruana nova de trinca.

Fins a 4.900 metres sobre el nivell del mar ens va portar el tour cap al canó del Colca. Travessant l'escarpada serralada dels Andes. Un agressiu paisatge de pedra i roca on els protagonistes absoluts són les llames, les vicunyes, els guanacos i les alpaques, els quatre tipus de camèlid andí. El sorore, o mal d'altura ja volava sobre els nostres caps i per evitar-ho els guies es van aturar una mica abans d'arribar al punt més alt per que prenguéssim el nostre primer mate de coca. El remei natural dels pobladors dels andes va resultar entre dolç i amarg, però sobretot reconfortant donades les temperatures, però no espereu cap efecte al·lucinogen. Prendre coca te els mateixos efectes que un te, una camamilla o una herba Lluïsa. Arribats al mirador a part de les espectaculars vistes de les montanyes i els volcans Ampato, Sabancaya, Hualca Hualcael o Misti ens va sorpendre el bosc de pedres apilades que ens envoltava. Són les apachetes una costum indígena d'ofrena als deus que ha quedat traspassada als turistes i permet demanar un desig. Evidentment, vam construir la nostra apacheta, no se sap mai.

Abans d'arribar al Canó del Colca vam fer nit a Chivay. En una pensió cutre de veritat però que ostenta el privilegi del sopar més econòmic de tot viatge. Per dos dòlars i mig vam sopar els dos un caldo de gallina (sabem que era de gallina perquè flotant hi havia el peu de la mateixa), arrós amb carn d'un animal que no vam arribar a apreciar que era, una espècie de natilles de xocolata de postre i una calent i reconfortant mate de coca abans d'anar a dormir (però no era una beguda excitant? Tant se val...).

Al matí següent ens esperava un interessant recorregut cap al canó del Colca per arribar al mirador de la Cruz del Cóndor on se suposa havíem de veure el vol del famós ocellet. Fins a catorze pobles hi ha repartits pel que diuen és el canó més profund del planeta. No ens vam parar a tots els pobles, encara sort, perquè en cadascun ens esperava una comitiva per oferir-nos les seves artesanies o fer-los una foto a canvi de la voluntat. La veritat és que el color dels seus vestits s'ho val però quan ja t'has fet una foto i t'han parat la mà deu vegades arribes a la conclusió que et surt més a compte enfocar la càmera cap a una altra cantó. A més, la carretera té uns bonics paisatges. El contrast entre la roca i els camps de conreu perfectament ordenats en les “terrazas” oferia un espectacle únic. Les “terrazas”, són una espècie de balcons construïts pels inques que continuen essent la millor forma de conrear en aquestes terres. Fent fotos a aquests indrets vam veure el nostre primer i podríem dir que darrer vol del còndor. Perquè un cop a la creu on se suposa els còndors s'enlairen des del fons del canó i que per més inri estava a petar de turistes amb la càmera preparada no va aparèixer ni un de sol. No vam poder evitar imaginar-nos els còndors tots amagats entre les roques esperant que marxéssim per posar-se a volar i partint-se de riure de nosaltres.

I altra cop de tornada a Arequipa. La ciutat que ja començavem a conèixer com la palma de la nostra mà ens va collir una nit abans de marxar cap a Puno, a conèixer el llac Titikaka. O això ens pensàvem nosaltres. Però això és material per una nova crònica. Prometem no fer-vos esperar.

Mentre podeu anar fent temps amb les fotos de Nazca, Arequipa i el Canó del Colca.

Galàpagos II: El Creuer

2010-01-26T16:50:00.000+01:00

Vuit dies, vuit passatgers de cinc països diferents i sis membres de tripulació en un catamarà recorrent les illes Galàpagos. Podria ser perfectament la presentació d'un nou reality show. Però per a nosaltres va ser una de les experiències més interessants, divertides i emocionants de tot el viatge.

Per això, abans que res ens agradaria presentar-vos als protagonistes d'aquesta aventura a bord del Galàpagos Vision. Perquè si la natura per ser on érem va tenir un paper primordial al llarg del creuer, les anècdotes i relacions que s'establiren entre els passatgers donen suc per deu cròniques. Però prometo no allargar-me...

La tripulació: No anàvem a parlar de la tripulació ja que en el darrer moment ens vam assabentar que els mariners i el cuiner eren uns autèntics miserables. Ens robaven el menjar i se'n fotien que no ens adonéssim de res. Però part de la tripulació eren també el guia i el capità, i d'aquests no en tenim cap queixa, més aviat el contrari. Don José, el capità era un home fantàstic, amable i simpàtic amb qui el Xavi compartia el noble vici del cigarret. Amb ell vam tenir interessants converses sota les estrelles les nits de vetlla. Era un autèntic llop de mar. Submarinista a temporades, pescador i capità de vaixell treballava al mar des de molt jove i tenia el somriure més sincer que s'hagi vist mai. Un negre de Esmeralda, una comunitat costanera d'Equador de la que va sortir ja fa molts anys a bord d'un vaixell per recórrer món i acabar a les Galàpagos, per ell el millor lloc del món. Contrastant amb l'experiència del nostre capità (a qui disculpem del saqueig de menjar perquè era la seva primera travessia en el Galapagos Vision i suposem no volia problemes amb els seus nous companys) teníem el nostre jove guia.”Podeis llamarme Danny o Daniel” però no perquè s'escurcés el nom, es que així es deia: Danny Daniel. Pel que sembla un cantant espanyol que va fer furor a l'Equador va deixar tota una generació de Dannys Daniels en aquestes terres. Tímid i rialler ens va acompanyar per les Galàpagos i va suplir la falta de dades amb el seu encant. Enganxat als cereals i al seu mòvil MP3 aquest guia va saber suportar amb paciència i bon humor un grup que li exigia saber quan hi hauria taurons o si veuríem dofins. Els seus murris “Quizás...” també es van convertir en un divertit mot repetit per tots a l'uníson.

Camarot numero 1: “Els Mr Bean” No podrien haver aparellat dues persones més diferents en 5 metres quadrats de sostre baix i passadís estret. Per una banda tenim al Marcelo, un equatorià fornit, de riure franc i explosiu, xerraire i orgullós de la seva família, el seu major tresor. Per l'altra, un anglés de Birmingham, l'Alan. Alt, prim, de mirada intel·ligent com els ocells que durant tot el viatge va perseguir prismàtics en mà. Un clàssic gentelman anglès que ha viatjat per mig món, divorciat i amb cap intenció d'asseure cap. Tot un gag veure'ls tractar de comunicar-se. L'Alan no parlava ni gota d'espanyol, i el Marcelo xampurrejava un anglès après de les pel·lícules subtitulades que ni ell mateix entenia. El show estava servit cada cop que tan un com l'altra amb els seus humors i visions totalment oposades del món ens explicaven com havien passat la nit. Ells mateixos es van auto anomenar Mr. Bean un a l'altra i gràcies a ells vam passar les vetllades més divertides al vaixell.

Camarot número 2: Les nenes. És per posar un títol que les resumeixi, perquè elles també van ser fruit de la casualitat que compartissin cambra. I tot i que no tenien el còmic contrast dels Mr Bean, per ser sincers, físicament les diferències també eren abismals, La Nancy (filla del Marcelo) era una equatoriana de cabell negre i pell fosca, petitona i delicada, d'ulls grans i profunds, riallera, xerraire, escandalosa i tremendament divertida. No oblidarem mai la seva semi-caiguda de la zodiac quan ja tots estàvem a peu pla o les seves entranyables imitacions dels llops de mar sortint de l'aigua. I en l'extrem oposat la Haz, una anglesa alta com un sant pau, rossa amb un somriure d'anunci, i petits ulls blaus i curiosos. També era la més jove del grup, però amb només divuit anys ens va donar una lliçó de saber estar. Discreta i amable no abandonava mai el seu pot d'extracte de llevat, una potinga anglesa que suposo la lligava d'alguna manera amb la seva enyorada família londinenca, ja que havia viatjat sola a Equador per treballar uns mesos i millorar el seu espanyol.

Camarot número 3. Els Alemanys. Del Raina i la Maria no en podem dir gran cosa, perquè potser per l'idioma va ser amb qui menys ens vam relacionar., entraven i sortien de la seva cambra, participaven de les activitats i, això si, eren uns experts jugadors de l'UNO. Les timbes nocturnes eren el nostre vincle més directe amb aquest matrimoni prim i discret. Ens hauríeu de veure a tots jugant de nit amb la lampareta de leds al cap perquè la bombeta que ens il·luminava feian una llum groga que no ens permetia distingir entre el blau i el verd. “Blue or green?, blue or green? Era el karma que repetíem entre riures com una lletania sota les estrelles.

Camarot número 4. Les brasilenyes. Tot i que es van pujar uns dies més tard que la resta, van ser la guinda d'aquest pudding internacional de viatgers. La Layla i la Talita, dues amigues de Rio de Janeiro que no ens van ensenyar samba (tot i que van acabar confessant que en sabien) però ens van portar l'animació i la bogeria brasilera a bord. La Layla més discreta de faccions suaus i preciosos ulls verds tenia un riure encantador i un accent espanyol que era la monda. I la Talita, entremaliada, divertida i cridanera ens incitava a tots a ser una mica més aventurers amb els “aquí podemos hacer snorkel?” o els “”podemos tirarnos desde el barco?” que repetia amb la seva inconfusible veu i el seu perfecte espanyol. Amb elles vam gaudir una mica més de Galàpagos i vam visitar el museu de la fi del món a Quito. I amb elles algun dia esperem conèixer Brasil i fe'ls-hi de guies quan vinguin a Barcelona. Així va quedar acordat.

Camarot número 5. La parelleta. El Xavi i la Noe. Però aquest ja els coneixeu, així que començarem amb la crònica...

Amb tot aquest grup fantàstic de gent vam començar la travessia des de Puerto Baquerizo San Cristobal, capital de les Galàpagos (mentim la Layla i la Talita no hi eren, en comptes d'elles vam compartir creuer amb dos amics, ella australiana, ell anglés).

L'activitat diària era intensa. Amb poques variacions de ritme ens llevàvem d'hora, esmorzàvem lleuger, i caminada o snorkel, tornada al vaixell, dinar, hora de descans i torna la a caminada o l'snorkel o les dues coses si donava temps. Exhausts tornàvem al vaixell i sopàvem afamats per anar caient profundament adormits en els nostres respectius camarots, mentre el vaixell avançava fins al proper port. Respecte a això val a dir que les tres primeres nits ens va “tocar” en sort el camarot que hi havia a la popa, just a sobre del motor. I quan diem a sobre vol dir literalment a sobre, perquè si aixecaves el calaix que hi havia sota el nostre llit podies veure com rugia sense cap mirament. El soroll insuportable i la ferum de gasoil que s'acumulava perquè durant la navegació les escotilles havien d'estar tancades va fer pràcticament impossible que dormíssim la primera nit. Nit que vam acabar passant a coberta amb tota la roba que portàvem a sobre i embolicats amb els cobrellits. Després de tota la nit tractant de dormir amb la brisa marina i una lluna que posava moreno, podeu imaginar-vos les ganes d'assassinar que ens van entrar quan a les sis del matí, un dels mariners ens va dir amb tota la seva mala baba, “la dueña no permite que se saquen los cubrecamas a la cubierta”. Li va anar de poc que no l'empenyem per la borda! Però passant per alt aquesta desastrosa experiència que es va solucionar, perquè a partir d'aquell dia el capità mirava d'arribar a port abans de les 11 i apagar motors, el creuer va ser un autèntic somni a sobre i a sota de l'aigua.

A sota de l'aigua, vam nedar amb lleons marins que venien com coets cap a tu juganers i curiosos, havies d'anar en compte perquè tenien la mala costum d'estirar-te el tub o la càmera i si ho aconseguien ja l'havies vist prou. També ho vam fer amb pingüins, àgils nadadors, tortugues i tintoreres. Si, si. Tanta por que ens feien els taurons al final va ser una de les experiències més fugaces de les Galàpagos. Elegants i tímits aquells taurons de dos metres tan bon punt et veien fugien a amagar-se. Però era igual, en aquell mateix mar que abandonàvem trobàvem mil al·licients per descobrir. Estrelles de mar de tots els colors imaginables que com un firmament enfonsat donàvem llum a la resta dels habitants marins. Coralls, algues, anemones, peixos de colors... Un món màgic, multicolor i fascinant que no ens cansàvem d'admirar.

I sobre l'aigua els meravellosos paisatges volcànics de les Galàpagos, un calidoscopi de platges de tots els colors. Hi havia platges blanques, negres, vermelles, verdes, grogues. I no sabies amb quina quedar-te. En Danny ens deia “hoy vamos a ir a la playa más bonita del mundo” i certament ho era, però després anàvem a un altra que et feia dubtar de quina es mereixia el primer lloc. Les aigües cristal·lines, d'un blau tan intens que enlluernava et convidaven a capbussar-te però en la majoria era prohibit perquè eren reserves marines. I és que a més aquestes platges magnífiques eren el refugi de llops de mar, tortugues, pingüins i iguanes. Comunitats d'animals que es passejaven ignorant la curiosa mirada dels turistes, i les seves càmeres que treien fum. I darrera les platges, senders per on la vida salvatge seguia el seu curs davant els nostre propis ulls. Vam veure centenars de llops de mar cadells, que buscaven amb insistència el pit de les seves mares; piquers de potes blaves acabats de sortir de l'ou reclamant als pares la seva ració de peix; fragates, uns ocells preciosos, inflant el pap vermell en senyal de que era hora d'aparellar-se; iguanes canviant la pell i flamencs fent un descans en els seus vols migratoris. També vam visitar el centre Darwin de recuperació de les tortugues gegants de les Galàpagos uns éssers entranyables, lents i arrugats a qui t'agradaria poder escoltar, perquè amb tots els anys que porten sobre la closca i la seva cara de velles intel·ligents, segur que tenen un munt d'històries interessants per explicar. Especialment el Solitario George, mític habitant d'aquest centre de recuperació, a qui només vam veure un tros de closca. Diuen que és el darrer de la seva espècie, trista fama la seva!

Tampoc podem acabar aquesta crònica sense recordar la rebuda dels dofins entre Bartolomé i Seymour Norte. Ens recuperàvem de l'activitat en els nostres camarots quan el capità va cridar: “Chicos, ¿no querían ver delfines?” Vam sortir esperitats a coberta per descobrir un espectacle que encara ens emociona en recordar-lo. Un centenar (no exagerem) de dofins envoltava el vaixell saltant a dreta i esquerra, creuant com misils el catamarà, jugant amb nosaltres i acompanyant-nos en la nostra travessia per les Galàpagos. Quins animals més fascinants els dofins!

I així, vam recórrer fins a vuit illes de les que ja no recordem el nom, però de les que guardem el record més inalterable del nostre viatge. Perquè les Galàpagos són probablement un dels llocs més especials del planeta i un dels llocs més especials que hem visitat fins avui.

I com no, la resta de les fotos d'aquest paradís i les de Quito, que vam visitar abans i després de la nostra estada a les Galàpagos.

Galàpagos, primera part d'un somni fet realitat

2010-01-08T18:11:00.000+01:00

A Galápagos vam arribar guiats pels somnis d'un viatger. I en l'equador del nostre viatge ja us ho podem dir: els somnis SEMPRE et porten a un bon port.
Així doncs, a aquest viatger i somiador, al papa, al Manel, va dedicada aquesta crònica, desitjant que ben aviat sigui ell l'explorador i narrador d'aquestes illes que sobrepassen qualsevol expectativa que et puguis fer.
I es que res, absolutament res del que hem vist fins ara, pot comparar-se a les Illes Galápagos.
Podríem dir-vos que són un arxipèlag paradisíac, però de lluny, l'aridesa de les seves costes, d'escassa vegetació i escarpades roques volcàniques, no et diuen gran cosa. Podríem dir que són el somni de qualsevol amants dels animals, però pel que sembla no es un dels llocs del planeta on la fauna és més variada. On resideix doncs el secret del seu èxit? Què va robar-nos l'alè i ens va deixar en un estat de permanent fascinació durant la nostra estança a les Galàpagos? Només hi ha una resposta: l'autenticitat.

A Galàpagos no hi ha "trampa ni cartón", que diuen. En aquestes illes, pel que fa a la natura, tot és genuí. I la petjada de l'home és un detall, una petita equivocació del destí, que per sort els darrers anys ha mirat de passar inadvertida. Aus, lleons marins o piqueros de potes blaves es passegen per casa seva ignorant la presència dels turistes. I si tens la sort que et miren, t'envaeix l'estranya sensació de ser part del seu paisatge habitual. "Ah mira, un altre d'aquells bitxos estranys que s'ajupen per mirar-me de prop. Mentre no em toqui... ja es cansarà" semblen pensar les llobes de mar mentre assequen la pell seva sobre la sorra entornant mandroses els ulls.

En aquest tros de planeta, per una vegada, els humans no marquem les regles. El ritme de cada excursió, les sorpreses que t'esperen depenen única i exclusivament del caprici de la natura i per més que insistíssim en voler saber si veurem taurons, pingüins o iguanes en la següent visita o immersió, és una cosa totalment impredictible i aleatòria. Tot i així, mai, en cap lloc, hem vist i hem estat tan a prop, tan integrats en la natura com en els catorze dies que vam passar descobrint les illes equatorianes de Galàpagos.

Els primers quatre dies, els vam dedicar a explorar les illes pel nostre compte. Banyant-nos envoltats de mantes ratlles a les platges de sorra blanca de Tortuga Bay a l'illa de Santa Cruz. Playa Brava i playa Mansa, platges d'aigua turquesa limitades pels manglars, un ecosistema perfecte que dona raser a les iguanes marines i a ocells de totes les mides, des dels petits cucuves als gegantins pelicans. I en els límits d'aquesta badia, les roques negres de lava esquitxades per l'escuma de mar i per centenars de crancs de closca vermella. Amb les ninetes saturades de platges d'un altra món, vam perdre'ns pel poblet pescador de Puerto Ayora i per la seva humil però única subhasta de peix. On a més dels eventuals compradors de llagostes i “dorados” no hi faltaven mai els lleons marins o els pelicans més agosarats tractant d'aconseguir la seva part de la pesca del dia.

A bord d'una llanxa lleugera, amb tres motors de 250 cavalls que semblaven trencar les onades amb bisturí, vam canviar d'illa i ens vam arribar fins a Isabela. Amb el perfil d'un cavallet de mar, és la més gran de les Galàpagos i també una de les més illes més “joves”. El seu volcà, encara actiu, va donar un ensurt als vilatans no fa ni cinc anys. Ara descansa amansit, vigilant que ningú gosi pertorbar la tranquil·litat dels que viuen als seus peus respectant-lo i admirant-lo. Si no us fa por doncs dormir a les faldes d'aquest gegant adormit us aconsellem que passeu uns dies en aquesta illa màgica on, a més de les meravelles naturals que hi trobareu, es xiuxiuegen misteris a cada cantonada. Segons ens contaren pels carrers sense asfaltar de Puerto Vilamil, única població de l'illa, des de l'erupció algunes nits es pot veure com dins del volcà s'il·lumina un llum blanca que, de sobte, s'enlaira i surt disparada cap al cel. A més, les desaparicions estan a l'ordre del dia en aquest tros de terra perdut en mig de l'oceà. Per això no es gens estrany que una de les primeres coses que ens van preguntar en to confidencial en arribar a Isabela va ser “Ustedes creen en los ovnis?”. Fenòmens estranys a banda (que no vam tenir la sort o la desgràcia de presenciar), els miracles dels nostres dies a Isabela ens van deixar igualment sense parla.

Aquí vam nedar per primer cop amb les tortugues marines i us podem assegurar que és una de les experiències més gratificants que coneixem. Ni teràpies de relaxació, ni ioga, ni acupuntures. La tranquil·litat que transmeten aquestes bèsties de closca no té preu ni comparació. El seu és com un vals lent i silenciós. Si en terra es mouen tosques i sense gràcia, sota l'aigua semblen sirenes que sense necessitat d'entonar cap cant o melodia t'hipnotitzen i t'obliguen a seguir-les entre les algues, els coralls i els peixos de colors. I el més al·lucinant és que tot aquest espectacle passa a dos pams sota l'aigua, en un tancat de roques despullades de vegetació però cobertes del guarà dels pingüins i els piquers de potes blaves que ens miraven encuriosits pels nostres crits d'absoluta felicitat. Us ho imagineu? Nosaltres encara creiem que somiàvem...

El mateix pescador que ens va descobrir aquest racó de mar incomparable ens va portar amb la seva barqueta de fusta fins “Las tintoreras”. Quan desembarques en aquesta zona protegida et sembla haver aterrat a Mart sense adonar-te. Les roques volcàniques t'amenacen amb les seves arestes vives, un paisatge àrid i violent, negre, vermell i cendrós que es perd en l'horitzó. Sota un sol de justícia vam avançar per un sender on només les iguanes i les sargantanes de la lava són capaces de resistir. De fet, semblaven encantades amb aquella calor infernal. Impassibles al nostra pas sobre les roques punxegudes miraven al sol com agraint i demanant més. Nosaltres, en canvi, delíem per un pessic d'ombra i una roca plana on poder seure. Però dos segons abans de la nostra rendició vam arribar a l'objectiu de la visita. En mig d'aquelles roques de tacte assassí s'obria un passadís per on corria l'aigua cristal·lina del mar. Allà sense massa esforç podies veure nedar amb elegància una família sencera de tintoreres. Desenes de “petits” taurons amb l'aleta tacada de blanc que busquen en aquest racó d'illa aigües més càlides i tranquil·les on descansar de les fredes corrents del mar. Mai havíem estat tan a prop de taurons en llibertat! I tot i que el guia ens jurava i perjurava que eren inofensives vam preferir admirar-les des del nostre balcó en terra ferma.

Encara a Isabela vam fer una última excursió aquest cop a la Concha Perla. Una badia amagada darrera un dens manglar on les aigües més transparents del pacífic s'amanseixen per l'efecte de la barrera de corall. Nedar a la Concha Perla es com fer-ho en una piscina, amb la diferència que aquí pots topar-te amb un lleó marí, un pingüí o una iguana mentre fas unes braçades. Aquí ve la gent de Puerto Villamil per fugir de la calor i de les fortes corrents de la costa oberta. I si donar-te un bany en aquest secret a pocs metres del poble és un autèntic privil·legi el camí que t'hi porta és com un somni. Sobre una passarel·la de fusta travesses un manglar densíssim, un túnel de ramificacions impossibles sobre l'aigua on els ocells han trobat el seu propi paradís.
Només has de parar compte, que embadalit amb els seus refilets i mig adormit per la càlida brisa que s'escola entre les fulles no ensopeguis amb un lleó marí que ha decidit que la passarel·la de fusta és un bon lloc per fer la migdiada. A nosaltres ens va passar i la feina va ser nostra per fer-la tornar a l'aigua i poder passar.

Abans de posar rumb a San Cristobal, on ens esperava el nostre catamarà, no vam voler marxar de la Isabela sense tastar la seva famosa llagosta. No us explicarem com estava de bona per no fer dentetes, però té la fama ben merescuda. Nyamins!

I ja que us hem obert la gana. Aquí teniu un primer tastet de les fotos de Galàpagos, en aquest cas a les Illes de Santa Cruz i de Isabela.

Feliç 2010!!!

2010-01-02T13:14:00.002+01:00

Costa Rica IV: La Mona Marieta (Puerto Viejo)

2009-12-13T03:46:00.000+01:00

La nostra estada a Costa Rica estava arribant a la seva fi i vam decidir regalar-nos uns dies al Carib. Ens havien dit que les platges de Puerto Viejo no estaven tan masificades com altres indrets del país i que Manzanillo, el Parc Natural que quedava a pocs kilómetres de Puerto Viejo, era un autèntic paradís inalterat. Les espectatives estaven més altes que el que vam trobar. Però com sempre, Costa Rica va saber com robar-nos el cor, i aquest cop ho va fer a través de la Mona Marieta (a la foto).
Altra vegada vam fer cap a la Terminal de los Caribeños. Aquest cop, però, ja sabiem que haviem de fer oïdes sordes a les ofertes que sortissin al nostre pas i anar directament a les taquilles. El camí, per sort, no va ser tan accidentat però si una mica llarg. Potser eren les ganes que teniem d'arribar a la nostra cabaneta privada a prop de la platja al complex Pachamama.

Però com sempre, és molt millor no fer-se grans espectatives de les coses perque tot i que la intenció dels propietaris (dos hippies de San Francisco) era bona, el resultat no ho era tant. La cabana necessitava urgentment un repassín general de neteja. Així que vam fer la primera nit envoltats de mosquits i teranyines i al matí següent vam montar-nos en unes bicis llogades per explorar la zona i trobar un lloc millor. I el vam trobar. Una altra cabaneta que semblava una casa de nines, de fusta, pintada de color blau i groc, força neta, envoltada d'un jardí tropical i a cinc minuts caminant de la platja. Allà ens vam instal·lar durant tres nits humides, caluroses i sufocants i allà és on la Paqui va fer un pet. Descansi en pau.

I pel que fa a descansar, nosaltres ho vam fer de valent al porxo de la nostra caseta de fusta entre els crits esgarrifosos dels micos uduladors, el vol de papallones morfo i la pluja intermitent del Carib. A falta de tele i ordinador vam jugar a les pel·lícules, al hundir la flota i a l'Uno fins que ens vam fartar. I aburrits com a ostres de tant de joc i de tan de descans, per posar una mica d'emoció al tema, ens vam ficar en un embolic... Per variar.

La cosa va començar molt romàntica, xerrant mentre es feia de nit i interromputs només pel soroll dels ocellets que preveient que s'arrimava tormenta tornàven als seus nius. I mentre contemplavem en silenci com queia la pluja, ben arreserats "al nostre encantador porxo", la porta de la cabana es va tancar amb les claus a dincs. Aquella pluja tant romàntica no ens ho va semblar tant quan vam haver de còrrer fins a la caseta del guarda per demanar unes claus, amb l'única protecció d'un pareo per sobre el cap. Però per complicar una mica més les coses, a la caseta del guarda no hi havia ni un ànima. Els amables encarregats del lloc havien tancat barraca fins el dia següent. Morts de riure, ja ens vèiem dormint "al nostre encantador porxo" amb un pareo humit com a única manteta. Però no ens vam rendir. Tot i que a primer cop d'ull no hi havia per on entrar, vam veure que havíem deixat les claus sobre la taula que hi havia just a sota d'una finestra. En Murphy es compadia de nosaltres... Així que el Xavi va forçar la finestra per les frontises fins que la Noe va poder posar la mà i enxampar amb dos dits vacilants les claus. La sort va voler que no caiguessin a terra perquè sino estavem del tot perduts! Recuperades les claus, per fi vam aconseguir entrar i preparar-nos un soparet reconfortant. Ous ferrats amb patates! Ara sí, aquella nit, no vam tornar a trepitjar "el nostre encantador porxo".

A més de complicar-nos la vida, també vam voltar en bici entre palmeres i lianes del Parc Nacional de Manzanillo, vam banyar-nos a les aigües tropicals (no massa transparents perquè enganyar-nos) i molt important, vam visitar el centre de recuperació d'animals Jaguar. Aquest centre de recuperació el porta una parella, ella catalana i ell italià, i la feina que fan és extraordinària. Des de fa deu anys aproximadament es dediquen a donar llar a mones, ossos mandrosos, mapatxes, tucans, serps i jaguarundis, entre d'altre bèsties, en una zona protegida de bosc tropical que han anat comprant de mica en mica. Avisats per la gent de la zona, recullen animals que han estat ferits, abandonats o requisen aquells que, a vegades, gent amb mala fe utilitza per exhibir i guanyar diners amb els turistes. En la mida del possible curen les seves ferides i malalties i mica en mica els reintrodueixen a la selva, el lloc on realment pertanyen. El més divertit de tot és que permeten a la gent entrar en contacte amb les bèsties que estan en recuperació. I quan diem entrar en contacte us assegurem que mai de la vida haviem estat tan a prop d'uns bitxets tan divertits. Durant gairebé mitja hora se'ns van passejar a plaer pel cap, per les espatlles, les cames i els braços mitja dotzena de mones congo cadells; vam tenir entre els braços un jaguarundi, un parent dels jaguars però de tamany butxaca; i ens vam barallar amb uns simpàtics mapatxes que van decidir sortir amb nosaltres de la gàbia tan si vosl com si no. També vam acariciar la pell suavíssima de dos ossets mandrosos adorables. Aquest no els vam poder tenir a coll perquè, segons ens van explicar les cuidadores, són tremendament delicats i qualsevol cosa els pot posar malalts, especialment els repel·lents antimosquits amb que ens banyem els turistes.

A qui tampoc vam poder tenir a coll i no per falta de ganes va ser a la Mona Marieta. Aquesta mona de la espècie dels congo o micos uduladors, feia poc temps que havia arribat al santuari. La seva cuidadora, una catalana molt simpàtica que estava treballant de voluntària al centre, ens va explicar que li havia posat aquest nom en honor de la seva germana, però tenia certs problemes amb la resta de l'equip que volien batejar-la amb el nom de Marilyn. A nosaltres, els ullets tristos d'aquella mona que en prou feines feia un pam i que t'agafa del dit amb les seves manetes arrugades, ens van convèncer que no es podia dir d'altra manera que Marieta. La pobra mona havia estat abandonada per la seva mare perquè havia nascut malalta. Tenia un bulto prominent a sota el pap i estava tan delicada que només la seva cuidadora podia tenir-la a coll i anar-la alimentant quan es deixava. Mica en mica, però, ens va dir que s'anava refent i agafant pes. I de ben segur que avui ja juga amb la resta de les mones i es passeja pel cap dels turistes com si res. I en breu, esperem que sortirà a passejar i farà noves amistats a la selva. Com les altres mones del centre, algunes de les quals ja havien robat el cor dels mascles en llibertat que havien trobat en les seves passejades diàries per la selva amb la propietària del centre. Un ritual privat per tal de reintroduir les bèsties al seu habitat natural que vam envejar amb tot el nostre cor mentre ens ho explicava entusiasmada la propietaria del centre.

Al santuari "Jaguar" també hi havia un serpentari amb serps de tots els colors i tamanys. Tot i que la visita era molt interessant, deu ser que aquests bitxos reptants no són tan del nostre agrat perquè ens vam entretenir perseguint un ocelot molt amigable. Una espècie de guepardo petit que es passejava per sobre els terraris com si res i es deixava tocar com un gat. El problema és que les seves urpes i dents eres una mica més perilloses a l'hora de jugar...

Aquesta experiència innoblidable al centre de recuperació ens la vam emportar fins al dia següent, perquè de tant tocar mones i bitxos la Noe es va llevar amb els ulls com la mona Marieta, arrugats i inflats a causa d'una al·lergia de caball. Però amb al·lèrgia i tot va valdre la pena. Us ho assegurem. I sino mireu la cara de felicitat que fem a les fotos, les darreres de la nostra inoblidable estada en aquest país al qual esperem tornar algun dia.

Costa Rica III: Natura desbordada (Volcà Arenal i Monteverde)

2009-12-02T20:30:00.001+01:00

Després de l'emocionant naixement de les tortugues creiem que la natura de Costa Rica ja no podia sorprendre'ns més. Peró llavors vam arribar a La Fortuna, el poble que descansa sota el Volcán Arenal. El volcà ideal, una presència imponent que amb la seva forma cónica perfecta representa com cap altra els llegendaris cims de foc que poblen llegendes, malsons i fascinacions.
El trajecte de Tortuguero a la Fortuna va tenir també cert caracter èpic, peró no ens allargarem amb els detalls. Simplement anotar que la "buseta" privada que havíem contractant, esperant que millorés les condicions del transport públic, era un trasto que no coneixia ni havia conegut mai el que és la suspensió i unes mínimes condicions higieniques, conduit per un suicida sense escrúpuls, per una carretera indecent. Si a aquests ingredients afegim que el viatge va durar gairebé set hores podreu fer-vos una idea de l'estat en que vam arribar als peus del Volcán Arenal. En benefici del conductor hem de dir que gracies a ell vam coneixer el que eren els mamonchinos, una fruita molt original, semblant als lichies pero amb la closca plena de pels a la que ens vam aficionarper la resta del viatge. Pero per la resta el viatge va ser accidentat. Així que la primera nit, que vam passar en una pensió cutre, ens la saltarem i anirem directament al migdia següent, quan vam tenir la sort d'entrar a la Soda La Cosecha.

Les "sodas" són petits i senzills restaurants on per pocs colones menges el plat del dia, generalment arroç amb frijoles acompanyat d'un tall de carn o peix a la planxa i un fresco. I la soda La Cosecha era especialment petita i especialment senzilla, però per compensar, la regentaven l'Isaias i la seva dona, que encara que eren gent senzilla tenien un cor enorme. Tan bon punt van saber que acabavem d'arribar a la Fortuna ens van començar a donar consells sobre el que podíem veure o visitar. L'Isaias, que havia treballat de chef en diversos hotels del poble, coneixia bé la zona i de seguida es va posar a fer trucades als seus ex-companys per saber quins eren els preus per passar la nit. Com que insistíem a trobar un hotel amb bones vistes al volcà ens va aconsellar l'Hotel Linda Vista del Norte i ens va dir que demanessim pel Fermín, un amic seu que ens faria bon preu. Expliquem tot aixo, perque ens va sorprendre l'amabilitat desinteressada d'aquesta gent a qui amb prou feines vam pagar 8 dólars per dinar tots dos.

Aquella mateixa tarda arribavem a l'hotel Linda Vista on les vistes realment eren impagables. Tan bon punt vam descarregar les maletes a l'habitació no vam poder evitar fer-nos un bany en les meravelloses piscines cosntruides cap al volcà i el Lago Arenal. I aquella tarda, tot i que el "coloso", que es com es coneix popularment el volcán Arenal, estava mig tapat pels núvols ens vam sentir els éssers més privilegiats del planeta.

La sensació de privilegi, no va acabar amb la posta de sol. Per la nit la natura estava disposada a seguir sorprenent-nos i ens va regalar amb un miracle lluminós de primer ordre. Primer van ser les lluernes, que es passejaven com petites fades entre els arbres per deliri nostre. I després, protagonitzant la nit, el volcà. En el fosc firmament s'intuïa el seu perfil colosal. Negre i obscur com la nit, amb el tímid avís d'un tró llunyà, deixava anar una espurna que anava agafant velocitat i cos i es convertia en un riu vermell ple d'afluents incandescents. Podien passar hores entre flamarada i flamarada, a vegades tan sols uns minuts. Però ja era igual, des de la primera erupció, el volcà ens va hipnotitzar i embolicats amb les nostres mantes no vam poder apartar els ulls d'aquella montanya màgica.

Una nit, dues nits, fins a tres nits vam seguir el mateix ritual com fidels devots. Sopàvem i ens instal·lavem amb un té o un cafè a la terrassa de l'hotel i comentàvem fascinats l'espectacle amb el Victor, el guarda. A més de vigilar l'hotel cada nit, el Victor, un simpàtic nicaragüenc, era l'encarregat d'avisar als guies locals quan l'Arenal estava lliure de núvols per tal que els tours poguessin apropar-se fins la zona on erem i contemplar el meravellós fenòmen. Divertit, ens va explicar, que després de més de deu anys d'observar-lo, se n'havia adonat que el volcà semblava esperar que marxés tothom per llençar les majors colades de lava. Per sort, nosaltres no depeníem d'un tour d'unes hores, perquè durant tota la nit gaudíem d'unes vistes privilegiades fins i tot des de l'habitació. Per això vam quedar-nos més dies dels previstos a la Fortuna. I allà ens hauríem quedat si el nostre viatge no hagués tingut que continuar.

Per sort les activitats a La Fortuna eren moltes i diverses i ni en tres dies no te les acabes. Aigües termals, canopy, tours en cavall... El turisme en aquest poble sota el volcà, com a Tortuguero, i en general a tot Costa Rica, ha despertat l'enginy dels empresaris locals. Per això, mentre esperàvem que arrivés la nit vam gaudir d'altres al·licients com l'excursió a la Catarata La Fortuna. Com tot regal valuós, per arribar fins la catarata, toca patir una estona. Has de baixar per unes escales empinades, irregulars i plenes de molsa. Avançar no era especialment fàcil, però envoltats d'un bosc humit meravellós ple d'olors, sons, colors i formes insòlites i noves a cada pas, en realitat no va ser un trajecte tan dur (pensar en que després hauríem de pujar-les era el pitjor). De tota manera qualsevol recança que puguéssin crear-nos aquells esglaons maleïts es va esvaïr quan vam arribar al petit paradís privat que hi ha als peus d'aquella escalinata salvatge. Completament sols, ens vem banyar als peus d'una cua d'aigua ensordidora, que queia amb una força fora de mida sobre les roques una platja d'aigua dolça mansa, celest i transparent, llar d'una familia sencera de truïtes. Una altra experiència privilegiada i en tan sols unes hores de diferència! Costa Rica estava resultant simplement meravellosa. Definitivament ens tenia captivats.

Després dels tres dies meravellosos que vam passar a la Fortuna vam fer cap a Monteverde. Aquesta vegada en cotxe llogat. Tot i que el pressupost no ens arribava per un 4x4, al menys conduiríem nosaltres per aquelles carreteres infernals. El camí va resultar espectacular. La natura exhuberant, constant de Costa Rica, ens va acompanyar durant les gairebé cuatre hores que necessites per recorrer els 120 kilómetres que separen aquestes dues poblacions. Boscos densos, cafetals, camps de plataners i llargues extensons de prats verds s'alternaven en un paisatge que a vegades semblava més propi de Suissa que de terres tropicals. Fins i tot alguns hotels d'aquells cims verds jugaven amb la similitud amb el petit país europeu i estaven construits al més pur estil helvétic. Per recuperar el nord en mig d'aquell paratge, vam parar a pendre un suc de canya de sucre. Per dos dólar vem tenir refresc i espectacle inclós, ja que el propietari del camp de canyes, ens va moldre en viu i en directe el dolc suc amb una maquina més vella que la tos.

Després d'aquest dolc parentesi vam arribar a Monteverde. Teníem reserva a un hotel recomenat per la Natacha i el Ben. En mig del bosc i a sols cinc minuts de Santa Elena, el nucli de població més gran de Monteverde, s'amagava el Rainbow Valley Lodge. Amb només tres habitacions, aquest hotel es propietat d'una texana afincada per casualitat a Costa Rica. Amb el seu espanyol macarronic ens va donar la benvinguda i ens va presentar la seva filla adolescent que ens faria d'interpret la resta de dies que vam estar allá. Tampoc no va caldre masses interpretacions, després de donar-nos les claus del "apartment" i una bossa de platans ja no vam necessitar gaire cosa més que gaudir de l'espectacle. Una bossa de plàtans? Si com ho sentiu, pero no es tractava d'un obsequi de benvinguda per tal que tastesssim els productes de la zona. Aquella bossa de platans era per alimentar els inquilins del bosc que teniem a dos pams del nostre porxo. I de seguida vam poder comprovar de qui es tractava. Primer va arribar el "Diablo", un pizote amb un budell buit, al que li va faltar temps per plantar-se davant la nostra porta. Aquell animaló extrany mig os, mig gos de cua llarga i expressiva ens mirava amb ullets afamats esperant que li tiressim un plàtan o el que fos. De fet, seguint les indicacions de la mestressa de la casa, després de llencar les restes orgániques del nostre dinar al pati del davant, el Diablo es va menjar el que quedava dels espagettis a la bolognesa amb un tres i no res. Pero el Diablo i la seva nombrosa familia, que va arribar unes hores més tard amb la mateixa gana, no eren els únics comensals del nostre bosc privat. El segon dia d'estar allà, mentre dinavem, van apareixer quatre micos caputxins i van fer bona feina amb els plàtans que els vam oferir. Amb la diferéncia que els pizotes de pelar no en sabien i els micos tenien una traça espectacular. Per un moment, mentre els observàvem divertits des de l'altra banda del vidre (en cap moment vam oblidar que eren animals salvatges) vam tenir la sensació de ser nosaltres els que estàvem tancats en una gabia del zoo. Dinar no vam dinar gaire, pero divertir-nos no sabeu com.

Si durant el dia el nostre porxo era un espectacle constant, ple de vida i colors, a la nit, tot i que vam fer l'intent de gaudir-ne amb una copeta de ron, se'ns presentava com un lloc fosc i amenaçador. Els arbres retorçats i tancats els uns sobre els altres, els sons misteriosos que feien cruixir les fulles i la obscuritat que ens envoltava ens recordava els pitjors malsons i históries de por de la nostra infancia. Així que com que a les set de la tarda ja era negre nit i el dia següent se'ns presentava mogudet a dos quarts de vuit ja roncavem com angelets.

El descans intensiu ens va anar la mar de bé perqué l'endema, a les sis del matí, ja ens havien col.locat l'arnés per començar la nostra aventura canopy. El canopy no és altra cosa que el nóm que li donen a les tirolines. De fet, de parcs de tirolines sobre els arbres hi ha per tot Costa Rica, pero els pioners van ser els de Monteverde, i més en concret els de Sky Adventures. Per aixo vam decidir escollir aquest parc d'aventures que inclou deu descensos per sobre el bosc, un didactic passeig de ponts penjats i un parc humit ple de colibrís. Tot i que no les teníem totes amb nosaltres ens vam deixar anar per aquells cables llarguíssims que creuaven de banda a banda el bosc nuvós de Monteverde. Amb més o menys traça, en parella, sols, ajudats pel vent o a vegades contra ell vam sentir l'adrenalina de volar per sobre els arbres fins a cent metres del terra. I si al principi ens va semblar un recorregut infinit, quan vam arribar al darrer tram hauríem tornat a començar.

Pero el nostre guia pel tour dels ponts penjats ja ens esperava per mostrar-nos els secrets del bosc nuvolós. Passejant pels llargs ponts que es gronxaven per entre els arbres vam descobrir que en aquell ambient frondós tot té una raó de ser. I vam entendre que ningú dona mostres de solidaritat més valuoses que la natura. Aquí els arbres no són sols un sol arbre, són la llar de fins a noranta especies diferents de plantes. Liquens, plantes enfiladisses, falgueres, lianes, orquídies... s'instal:len a les seves copes, a les seves rames, rodejant els seus troncs fins que t'és del tot impossible endevinar on comença l'arbre i on acaba la planta. Una simbiosi perfecte que a vegades acaba en tragedia perque les arrels, del pes que han de suportar, acaben per cedir i fan que l'arbre caigui. Un altre altra opció potser més romántica pels soferts arbres és la de la historia d'amor que protagonitzen amb les plantes epífites. Aquestes plates també anomenades estranguladores, en una abraçada mortal ofeguen fins a matar els arbres que els donen suport. Pero aquestes histories d'amor i de mort no acaben aquí, perque de cada tronc podrit neixeran noves plantes, nous fongs que donaran nova vida al bosc.

Un bosc voluptuós on a més de descobrir a cada passa plantes exotiques i bellissimes que no haviem vist mai no pots passar per alt els mil sons diferents que l'omplen. Dificils de veure per l'espessa vegetació ocells de tot tipus i tamany competeixen amb els seus xiulets, cants i refilades. Un boig concert que ni el més experimentat ornitóleg seria capaç de catalogar. I es que el bosc nuvolós és com una melodia de la sorpresa amb presents inesperats en cada racó. En un forat petit, humit i amagat pots trobar una tarántula adormida, sobre una fulla seca un centpeus camuflat, penjades d'un tronc orquidies del tamany d'un gra d'arroç i en mig del camí un escarbat de color verd iriscent a punt de sortir volant. I es que el bosc humit tropical tot i que les aparences enganyin no es verd, el verd es només un llenç sobre el que s'ha vessat tota la paleta dels colors.

I amb aquest paissatge increïble acabem i us convidem a gaudir de les fotos, elles us en donaran fe de tot el que expliquem.

Costa Rica II: Tortuguero, la vida en estat pur

2009-11-20T00:20:00.001+01:00

El nostre concepte de viatjar en autobús va canviar radicalment el dia que vam posar rumb a Tortuguero, al nord est de Costa Rica. Però per a nosaltres aquesta zona del carib costa-riquenys representa, sobretot, el miracle, l'emoció i la màgia d'un dels espectacles naturals més bonics que havíem vist mai: el naixement de les tortugues marines. Però no avancem aconteixements...
La història comença a la Terminal de los Caribeños de San José, una estació plena de vida, on no falten les ofertes per portar-te a la costa al millor preu i on si no "te avispas" acabes pagant uns colones de més per fer el mateix trajecte (nosaltres, encara que no gaire, vam pagar la “novatada”). Acomodats en un autobús lleugerament passat de voltes vam posar-nos en camí cap a Cariari. Tres hores per la Cordillera Central, sobre la pista de Guápiles pasant a través del túnel Zurquí (l'únic túnel que existeix en tot el país) i travessant Guápiles, Siquirres i Caño Blanco, el bosc humit, dens, verd i salvatge del Parque Nacional Braulio Carrillo i les fantàstiques plantacions de bananes cada cop més tupides i habituals a mida que t'apropes a la costa.

Durant el trajecte vam conèixer a una colla de catalans molt simpàtics que feien el seu projecte de final de carrera a Costa Rica i que també tenien previst passar uns dies a Tortuguero. Amb ells vam viure una aventura ben divertida quan a Cariari vam canviar de bus. Aquesta vegada el nostre transport no estava passat de voltes, aquell bus feia molt temps que l'havien jubilat en algun deixalleria i per un miracle de la enginyeria mecànica, l'havien aconseguit ressuscitar pel transport públic de Costa Rica. Però no hi havia res més i quedar-nos a Cariari no ens seduïa, així que ens vam acomodar a la part posterior d'aquella carraca prehistòrica i vam resar perquè es posés en marxa. Però si creieu que la història va acabar aquí aneu ben errats. Mentre esperàvem anava posant gent i més gent, maletes, motxilles i paquets van començar a fer perillar el nostre espai vital. Quan ja no cabia ni una agulla (o això pensàvem nosaltres) va arribar una família que havia decidit fer la compra del semestre. Sacs de patates, bosses i embalums van anar a parar a la mateixa pila del greix que amenaçava en sepultar a una de les noies que ens acompanyava. Però va acabar posant-se tothom a lloc (més o menys) i l’autobús va arrencar i si en voleu probes tenim fotos que ho demostren, només que amb tanta ànima vivent l'objectiu es va entelar una miqueta.

La carretera no va ajudar a millorar el panorama. Com ja us vam dir les vies en aquest país, fora de la "pista" principal, son carreteres secundaries que a Barcelona no passarien de pista forestal amb seriosos problemes de trànsit. Així que passatgers, bosses, sacs de patates, motxilles i maletes lluitàvem per mantenir l'equilibri i no acabar uns a sobre els altres en cada bony i pedra del camí. Quan el surrealisme d'aquell viatge havia arribat els seus límits, l’autobús es va aturar en mig del camí i una cua d'escolars amb uniforma blau marí i celest va començar a pujar a l'autobús. Pel cap baix eren quaranta i desafiant les lleis de la física pel que a l'espai i a la gravetat (alguns anaven penjats de les portes) van pujar a l'autobús. No ens ho podíem creure! Però encara no sabem com l’autobús va arribar amb totes les peces a la Pavona on encara ens esperava una llanxa per portar-nos fins a Tortuguero.

El viatge pels Canales de Tortuguero va ser tota una altra cosa. La brisa fresca recuperant-nos l'alè i la natura salvatge que ens envoltava ens va sumir a tots en un estat de contemplació callada. I vam entendre que fos tan difícil arribar a aquell racó de món. Aquells canals de color de cafè en llet, rodejats de manglars, palmes reials i lianes estava fet per preservar-se de la roda del progrés i de la petjada de l'home. Només així, es podrà seguir gaudint d'aquell silenci que ens esgarrapava les orelles, dels verds irisats que ens ferien les ninetes i de la sensació d'estar completament lluny de tot, a mercè de la natura, un estrany sentiment que amenaçava i et gronxava alhora.

I com la natura que l'envolta, el poble de Tortuguero també viu aïllat del món i dels seu ritme frenètic. Carrers sense asfaltar, una humitat i una calor sufocant, edificis de fusta, palmeres arran de mar, manglars a tocar dels canals i llanxes i canoes com a únic mitjà de transport, dibuixen el perfil d'aquesta població del carib de Costa Rica. Un lloc màgic, salvatge i molt especial on la natura es mostra sense recels a qui es llevi d'hora al matí.

Per això, l’endemà no vam trigar gaire a posar els peus a terra quan el despertador va sonar a les cinc del matí. Tot just sortia el sol ens vam trobar amb l'Alberto, el nostre guia, ens esperava al centre del poble que amb la seva canoa i dos rems, per si ens animàvem a remar. Teníem per endavant dues o tres hores de trajecte per la llacuna i els canals de Tortuguero i la promesa que veuríem un bon grapat d'animals salvatges així que, perquè no, també vam remar. El passeig era plaent i silenciós, en prou feines se sentia els cops dels rems sobre l'aigua i el cant discret dels ocells, així que la son va tornar a xiular-nos les orelles quan de sobte vam començar a sentir uns udols esgarrifosos. Eren els Monos Congo, o micos udoladors que avançaven entre la densa vegetació que ens envoltava. Es gronxaven atlèticament de branca en branca menjant les fulles més verdes. Tot i que eren els més escandalosos no van ser els únics habitants d'aquella selva salvatge que vam tenir ocasió de conèixer. Vam acabar de desvetllar-nos amb dos especies més de micos: els aranya, encara més àgils que els seus parents udoladors ja que utilitzen la cua com si fos un braç més, i els caputxins que amb les seves cares blanques ens miràvem amb indiferència mentre rossegaven un branquilló. Peró a més de micos vam veure iguanes i garses de tots els tamanys, cries de caimans amagades entre les canyes, granotes blue jeans del tamany d'un didal i forçant la vista i amb ajuda del Roberto dos o tres basiliscs, un simpàtic rèptil amb cresta. Papallones, colibrís i espiadimonis acabaven de decorar amb els seus colors estridents aquell paradís animal emmarcat per la foresta més emmaranyada i densa que havíem vist mai.

No es gens d’estranyar doncs que la població de Tortuguero visqui bàsicament del turisme perquè a més d'aquests paisatges increïbles que els envolta les seves platges amaguen un secret extraordinari, i es que any rere any venen a posar aquí els seus ous les tortugues marines. Baules, Verdes o Carey, aquest animals fascinants troben en la sorra de Tortuguero el refugi ideal per enterrar els seus ous. I tot encara hi ha qui il•legalment s'aprofita de la seva carn, de les seves magnífiques closques o dels ous enterrats els habitants de Tortuguero han entès que el major tresor és preservar aquest miracle i convidar als turistes a gaudir de la posta dels ous i el naixement de les tortugues marines.

Així que amb el nostre guia particular, el Roberto, vam fer una excursió a mitja tarda. El sol començava a pondre's, la calor ja no era tan sufocant i la sorra de la platja recuperava certa frescor que permet a les petites tortugues que acaben de néixer arribar fins al mar. Cada cert temps, el Roberto descobria un forat, s'agenollava al terra i tractava de trobar una tortugueta, una cria enrederida que en la boja sortida de les seves germanes s'hagués quedat atrapat sota la sorra. Tot i que està terminantment prohibit tocar a les tortugues, ni desenterrar els nius aquestes tortugues que queden enterrades estan condemnades a morir, així que després de buscar en diversos forats vam tenir la nostra recompensa. El Roberto ens va presentar una delicada tortuga, negra i plena de sorra que semblava mig estabornida. "Portem-la a l'aigua!" vam exigir preocupats i amb l'esperança de salvar-la. Però no podia ser, portar-la fins l'aigua l’hauria condemnat igualment, l’hauríem convertit en una espècia de tortuga incapacitada. Així que amb tota la pena del món la vam deixar sobre la sorra, a mercè dels depredadors. Crancs, jaguars, gavians i d'altres animals surten a l'encontre de les tortugues abans que aquestes arribin al mar per cruspir-se totes les que puguin i un cop a l'aigua han d'evitar la fam voraç dels peixos, que també s'emporten la seva part en el festí. De fet, diuen que de 4.000 tortugues que neixen només una arriba a l'edat adulta. Aquesta però, tornarà a la mateixa platja on va néixer per posar els ous. Però que va passar amb la "nostra" tortugueta, us preguntareu. Doncs que, així que la vam deixar a terra, va semblar que revifava i a mida que s'acostava a l'escuma del mar va anar agafant embranzida i va arribar, ella sola fins a l'aigua. Qui sap, tot i que no és probable, potser ella sí que ho va aconseguir. Potser, només potser, ella tornarà algun dia a aquesta platja a posar els seus ous.

Però la tarda de sorpreses no va acabar aquí. Ja hauríem tornat contents quan el Roberto va descobrir entre la sorra la senyal que en pocs minuts seríem testimonis d'un esdeveniment extraordinari. Una pota minúscula de tortuga esperava tímidament, totalment immòbil, el moment precís que el sol deixés de cremar i la sorra tingués la temperatura idònia per donar inici a una carrera contra la mort, amb el premi final d'una vida dins del mar. "Entre diez i quince minutos" va anunciar categòric el Roberto i com que no volíem treure-li ull a aquella pota que semblava més morta que viva, el Roberto ens va fer més grata l'espera partint-nos uns cocos que ell mateix va fer caure de l'arbre. La fresca pipa, que és com li diuen a l'aigua de coco i la seva dolça polpa ens van distreure per un moment. Però altres curiosos s'havien unit al nostre grup al voltant de la pota sense tortuga i els escarafalls generals ens va advertir que l'espectacle començava. I us podem assegurar que el que vam veure aquella tarda és indescriptible. La sorra semblava bullir, del forat que havia obert la primera tortuga van començar a emergir deu, vint, trenta... cents de tortugues menudes. Allò era una olla de grills, un formiguer frenètic, es trepitjaven, corrien amunt, als costats endavant. Algunes tenien el camí més clar que les altres però, al final, guiades per l'escuma blanca del mar totes acabaven trobant el rastre fins l'aigua. I a mida que s'hi acostaven semblaven embogir completament, el que havia començat amb pas lent, insegur i esmorteït es convertia en una corredissa desenfrenada i vital. Com si ho haguessin fet tota la vida, acabades de sortir de l'ou, arribaven fins arran d'aigua amb pas segur i llavors es deixaven emportar per les onades. Tot el procés va durar poc més de cinc minuts. Però potser van ser els cinc minuts més intensos i emocionants que havíem viscut en tot el viatge.

Una mica més decebedora va ser l’experiència nocturna a les platges de Tortuguero. A les nits s’organitzen passejades per presenciar la posta dels ous de les tortugues adultes. La veritat és que la cosa prometia. Guiats per un naturalista i il•luminats tan sols per una llum vermella vam esperar a prop de la platja a que els guardes del Parc ens donessin el senyal per apropar-nos a la sorra. Allà amb aquella llum roja vam descobrir una tortuga gegantina, preciosa, que es tirava sorra per sobre. Era el moment que anomenen “camuflatge”, l’únic instant de descans del que gaudeixen les pobres tortugues femelles. Ja que després de l’esforç titànic que els suposa sortir de l’aigua, posar cent o dos-cents ous pel cap baix, en tornar a l’aigua totalment esgotades, les espera el mascle per aparellar-se de nou. I aquest procés el repeteixen fins nou cops en tres mesos. Per això, tot i que la guia insistia que no aquella llum i la nostra presència no l’amoïnava, ens va semblar especialment cruel molestar-la en el seu únic moment de repòs. Teòricament, la vista havia d’incloure veure tot el procés és a dir, veure la sortida, la posta, el camuflatge i la tornada a l’aigua. Però per acabar-ho d’adobar va començar a ploure, cada cop amb més intensitat. I en pocs minuts el cel va caure sobre nostre. La vista es va fer impossible i vam arribar a l’hotel literalment mullats fins a les calces (o calçotets, és clar).

La qüestió és que aquella excursió nocturna va resultar una mica fracàs. I que voleu que us diguem, no deixem de pensar que tot plegat va ser causat per la maledicció de la Natacha i el Ben. Una simpàtica parella que vam conèixer a l’hotel, ella de Leon i ell anglès, amb els que vam iniciar una competició per veure qui veia més tortugues. La cosa, diríem que va quedar en empat tècnic, però com a més dels "chincha.chincha" del Xavi, en mig d’un atac de riure la Noe els va banyar en cervesa, no està de més pensar que ens mereixíem una remullada monumental com la que vam tenir la darrera nit a Tortuguero.

Ah, les fotos!

Costa Rica I: Pura vida! (San José i el Volcà Poàs)

2009-11-12T01:40:00.002+01:00

Després d'una llarga absència motivada per la mort de la Paqui i per les deficients comunicacions a sudamèrica retornem a les cròniques esperant que l'espera no hagi fet desaparèixer les ganes de seguir-nos. Dity això iniciem l'aventura a Costa Rica...

Hi ha un país on les muntanyes treuen foc tan de dia com de nit, on els arbres són buits per dincs i les tortugues neixen orfes; un país on en lloc del despertador et desperten els micos uduladors, on les lluernes il·luminen les nits i on volar per sobre el bosc és possible; un país amb platges sota les cascades, amb núvols que suren entre les copes dels arbres i on cada dia, després de la pluja, sempre surt el sol. I encara que sembli mentida i que ens agradi explicar contes, aquest país és tan real com França, Italia o Alemanya. Però alhora, aquest país, que porta per nom Costa Rica, és el lloc més màgic i irreal que havíem visitat mai.
La nostra ruta va començar a Santa Ana, a 12 kilòmetres de San José, a un hotel que ja és com casa nostra de tant que hem anat i hem vingut. L'hotel Luisiana ens va obrir les portes un dia de pluja i mentre escrivim aquestes línies, i ja preparem les maletes per marxar cap a un altre país, ens torna a dir adéu amb pluja, companya habitual en aquesta etapa del viatge. Però com ja us adelantàvem, que plogui a Costa Rica no vol dir que no puguis veure el sol. Després de que el cel et caigui literalment a sobre, tal i com havien arribat els núvols, marxen, deixant pas a un sol càlid i lluminós.

I tan càlid com el sol és la gent Costa Rica. Des del primer moment ens vam adonar que en aquella terra erem benvinguts. Que, més enllà de parlar la mateixa llengua, ens enteniem la mar de bé. Començant per l'Arturo, un simpatiquíssim i ingenyós colombià afincat des de fa anys a Costa Rica que, a part de responsable de l'hotel Luisiana es va convertir en el nostre protector. Per començar, el primer matí que vem seure davant seu, ens va deixar amb absoluta naturalitat les claus del seu cotxe perquè visitèssim San José. Aquest detall i molts d'altres l'han convertit ja en un bon amic a qui esperem veure algun dia a Barcelona. Però un cop a San José aquesta sensació d'acolliment sincer no es va acabar, en Manuel, ens va obrir les portes a la seva ciutat i ens va aconsellar en tot allò que estava a les seves mans per tal que el nostre viatge a Costa Rica fos innoblidable. Les cervesses "Imperial" que vam pendre amb ell el primer capvespre a Costa Rica ens van descobrir mil detalls motivadors d'un país del que encara no haviem recorregut ni 15 kilómetres (el just per anar de San José a Santa Ana). Ells, i molts d'altres, com l'Isaias i la seva dona, amos de la soda La Cosecha a La Fortuna; el Fermín, el Víctor i l'Anita, cap de cuina, guarda i recepcionista de l'Hotel Linda Vista del Norte; el Roberto, el nostre guia a Tortuguero o l'Allan el nostre informàtic costaricense són tots gent "pura vida", gent amable que es desviu per ajudar-te i fer-te més còmode la visita al seu país sense esperar res a canvi.

El primer dia, però, vam visitar un San José que va resultar decepcionant. La capital de Costa Rica és la cara fosca d'aquest país de gent amable. Carrers principals on la misèria tracta de vestir-se de progrés sense sortir-se'n, edificis descuidats i sense encant, places i mercats on la desorganització i la brutícia pinten el murs, i rematant aquest laberint patètic, un tràfic caòtic i lent que no et porta enlloc. En mig d'aquesta capital que no va ser precisament la millor carta de presentació del país, vam trobar però un racó amb encant: el Teatro Nacional. Allà ens vam pendre el nostre primer "fresco". Els frescos naturals són una costum habitual a Costa Rica. Per dinar, per esmorzar, tot hora és bon moment per un suc de fruites. Algunes conegudes, com la banana, la taronja o la pinya i d'altres desconegudes per nosaltres com el cas o el tamarindo, però igulament delicioses.

Al matí següent, de camí al Volcán Poás, vam ser testimonis d'una altra de les constants de Costa Rica: l'estat lamentable de les seves carreteres i la seva peculiar senyalització. Entre bonys, forats, camins de sorra i pedres i cartells mig esborrats que de sobte deixen d'indicar-te la direcció que has de seguir, un trajecte de 100 kilòmetres pot convertir-se en una peripècia de tres o quatre hores que ni l'Indiana Jones en busca de l'Arca Perdida. Però no tot són queixes, més aviat al contrari. Passant per alt les carreteres i els nuclis de població que, seguint la línea de San José no tenen cap encant, Costa Rica és un país fabulós, màgic, amb una natura única i exhuberant. De fet, en aquest petit país de poc més de 50.000 km2, es troba el 10% de la biodiversitat del planeta. En cada racó, et sorprén la seva vegetació espesa, gegantina i descomunal, a cada passa et trobes amb una espècie nova i diferent, una maranya de fulles, arbres, liquens i falgueres, un laberint verd que hipnotitza per la seva grandiositat.

I el primer tast d'aquest natura salvatge i desbordada la vam trobar a pocs kilòmetres de San José. Seguint una carretera envoltada de cafetals amb el gra vermell a mig madurar, vam arribar al Parque Nacional del Volcán Poás. Després de pagar religiosament els 10 dólars per persona de l'entrada, més els dos dólars del "parqueo", un sender ben cuidat ens va portar fins un balcó amb vistes a un cràter. La olor de sofre, las parets de pedra vermella i negre cobertes d'una pols cendrósa i fina i les aigües sulfuroses convertien aquell paisatge irreal en una espècie de boca de l'infern, la porta cap a l'inframón, un aperitiu a les entranyes de la terra, esbudellada i fumejant. A pocs metres, travessant un bosc frondós, la llacuna Botos, un altre cràter extingit d'aigües àcides

De tornada, abans de tonar a Santa Ana, vam aturar-nos a Sarchí, seu artesanal de les carretes multicolor que decoren molts dels jardins i restaurants de Costa Rica. Vam passejar per una fábrica plena de rodes que semblaven Arcs de San Martí, pots de pintura que competien en color amb les flors i les papallones que envoltaven el taller i al centre del poble vam fotografiar la carreta més gran del món.

Aquests van ser els nostres primers dies a Costa Rica (i aquí teniu les fotos), una Costa Rica màgica que encara ens havia d'oferir moltes sorpreses...

Miami, la ciutat "latina"

2009-10-23T15:07:00.002+02:00

Després de la polémica aixecada pel nostre "descans", hem de confesar que a Miami vam seguir descansant. Vam agafar una habitació a Miami Beach, no gaire lluny de la platja i entre banyets en una aigua transparent a més no poguer i alguna escapadeta al centre vam esperar que arribés el dia que havíem de marxar cap a Costa Rica.
La llengua que s'escolta pels carrers de la capital de Florida és el que més ens va cridar l'atenció d'aquesta ciutat tan televisiva (farem esment de les mítiques Corrupción en Miami i CSI Miami, no fos cas que els nostres amics teleserieadictes ens tirin la caballeria per sobre). I és que el cert és que, més que anglés, l'idioma que domina Miami és l'espanyol. Hi ha cubans a les botigues, argentins als restaurants i mexicans als bancs. La comunitat latina, que no és una novetat als Estats Units, a Miami resulta ser el més habitual i vagis on vagis no et cal parlar la llengua de Shakespeare per fer-te entendre.

Una altra de les característiques que defineix Miami és la arquitectura Art Deco que domina els carrers. En especial al centre de Miami Beach es com un gran pastís de tons pastels. El rosa, el verd, el blau o el blanc descolorit son els tons dominants de Collins amb Lincoln Road una avinguda molt fashion on els restaurants de disseny i les botigues de luxe estan porta per porta. En aquest carrer que s'anava il·luminant pels neons a mida que marxava el dia vam descobrir la galeria d'un artista local histriònic i colorista que ens va robar el cor amb els seus dissenys un tan naïf però tremendament positius. L'artista en qüestió es diu Romero Britto i es com una espècie de Agata Ruiz de la Prada però molt més divertit i encantador.

Al dia següent ens vam arrimar fins a Little Havanna. Les guies ens prometien un ambient al més pur estil de la capital caribenya. Però si us hem de ser sincers, a part de l'aigua de coco que ens va fer passar el calor després de gairebé dues hores amb autobús, el "sabor" cubano no era ni més ni menys intens que a d'altres barris de Miami. Com a gràcia, hem de confesar que a la calle Ocho, al parque Máximo Gómez vam poder veure com la creme de la comunitat cubana passava el matí jugant al domino cubà que té unes peces amb més puntets dels que estem acostumats. El personal era digne de veure però convertit ja en atracció turística per guiris que fan el tour perdia part de la seva autenticitat.

I poca cosa més. No vam veure famosos casposos com el Julio Iglesias o el Raphael per respondre a les preguntes d'alguns lectors. En canvi si vem veure molta casa de luxe amb iot aparcat a la porta del canal. Qui sap potser el Julio Iglesias no, peró potser el Bisbal o el Bustamante (el seu relleu generacional) s'amagaven rera les palmeres descomunals que també quedarán coma signe d'identitat d'aquesta multiètnica ciutat d'estats Units.

Miami ha estat la darrera parada del nostre viatge per aquest país odiat i estimat pel món a parts iguals. Nosaltres, com a conclusió, direm que ens queda un gust agredolç a la retina i milers d'imatges fascinants al paladar. O era al revés. No, potser és aquest el record que deixa Estats Units, un record contradictori. Potser ha estat l'embafada de kilòmetres el que no ens permet jutjar amb total benevolència les coses meravelloses que ens ha regalat la terra d'en Lincoln, la Marilyn Monroe, o el Paul Auster. Però responent a les demandes d'una de les nostres lectores més assidues )Chama va por ti) farem el top ten de USA sense que l'ordre sigui del tot consensuat.

1. Ens quedem amb la màgia de New York. Ciutat fascinant i única on passejar és un vici dels que enganxa. Tornarem, això segur, per veure un musical, per visitar museus, per repetir els picnics al Central park o per assistir a un partit dels Yankees o la NBA. Tornarem per mirar només per la finestra o per perdre'ns en la nit novayorquesa, per anar de compres per la cinquena o simplement per tornar. Però tornarem, sempre hi ha alguna cosa a fer a New York.

2. El Grand Canyon, cicatriu imborrable a la nostra memòria, pell de gallina assegurada cada cop que mirem al seu abisme en recoradar-lo potser no tornarem a veure'l mai més però serà impossible borrar l'impressió que ens va causar.

3. La Costa de Califòrnia. La vam canviar per "les sequoies" i per Napa Valley, però va valdre la pena (i així ja tenim una excusa per tornar). Les seves carreteres ondulants a prop del mar van ser el canvi que necessitàvem després de la travesia de rectes inteminables pel desert. El nostre primer Pacífic i en especial l'aniversari a Morro Bay tenen un lloc privilegiat en l'album de records d'aquests tres primers mesos de viatge.

4. Chicago. La ciutat dels gangsters és per a nosaltres la ciutat dels Hot Dogs més deliciosos i del Loop, el seu tren elevat. Tot i no estar allotjats al centre se'ns va obrir de tal manera, va ser tan fàcil conèixer els seus secrets, que a vegades creiem que hi estàvem predestinats, o potser és que en una altra vida, vam ser un dels sequassos de l'Al Capone, o un dels intocables de l'Eliot Ness o una rossa estrella de Cabaret que fa anys ja havien fet seva la ciutat.

5. New Orleans. Va ser l'amor previst. Ciutat adorada en la imaginació no ens va decebre ni una mica quan ens deixàvem portar per la màgia dels seus carrers de fusta i forja afrancesada. Potser serà més difícil tornar però "mai diguis mai", oi?

6. Boston. A aquesta ciutat li devem una altra oportunitat, uns dies o unes quantes hores més. Potser va pagar la novatada del viatge, quan encara anavem amb més presses de les necessàries, o que el dia no ens va acompanyar massa. Tot i així la situem al top ten perquè el poc que vam veure ens va captivar.

7. Els parcs naturals del nord, l'Olympic i Northern Cascades National Parcs. Boscos d'una bellesa increïble van ser l'aperitiu al que ens esperava a Canadà. Segurament d'haver-los conegut abans hauríem plantejat la ruta diferent perquè són llocs per quedar-s'hi molts dies i descobrir racons com el llac que vam trobar quan tornàvem a la carrera cap a San Francisco.

8. I parlant de la ciutat del Golden Gate i els carrers empinats, no podia faltar al nostre Top Ten. San Francisco ens queda també pendent en molts sentits, de fet li debem una crònica com deu mana, però ho deixem per una altra ocasió quan tornem a visitar-la.

9. Niagara Falls. D'acord, les vam veure des de la banda canadenca però ens va entusiasmar el seu "poderio" que de fet pertany a tots dos paísos. De poc que aquest miracle natural es queda fora de la llista perquè l'explotació turística que l'envolta li fa perdre una part del seu encant però van ser les nostre primeres mega-cascades, a veure les de Iguazú...

10. I com que ja hem fet trampes, inclourem l'Illa de Vancouver a aquesta llista dels millors records. Victòria, Campell River o, en especial, Tofino hauríen d'ocupar els primers llocs perquè van ser per uns dies el nostre "paradís" particular. Els seus paisatges "irreals" tenen un lloc privilegiat en el Mon Xino-Xano i creiem seriosament que se'ns farà dificil trobar un altre lloc tan especial.

PD: Com alguns ja heu llegit ens hem quedat sense Paqui. Estem treballant per veure com ho fem per seguir "connectats". En qualsevol cas, fidels lectors sigui com sigui seguirem informant...

Creuer pel Canal de Panamà, the love boat

2009-10-18T00:04:00.056+02:00

D'acord. Embarcar-nos en un creuer no és el que es diu exactament aventurar-nos, però després de gairebé dos mesos de conduir per Estats Units de costa a costa i de nord a sud, incloent l'escapadeta a Canadà ens mereixíem un descans dels bons.

Per això vam tornar a San Francisco, vam recòrrer els seus carrers empinats i els Fisherman's Wharf i vam esperar tranquilament el dia de l'embarcament a l'Island Princess.

No sabem molt bé perquè, però mentre pujàvem per la rampa del vaixell que ens portaria fins a Miami creuant l'estret de Panamà, no deixava de repetir-se als nostres caparrons la cançoneta aquella de: "Love, exciting and new, Come aboard... We're expecting youuuuuu... The love boat..." I no us ho creureu però resulta que la sèrie aquella megaensucrada de la Julie, el capitan, el doc, i la resta de la tripulació on les històries d'amor sempre tenien final feliç i se sentien les rialles de fons es filmava en els vaixells de la Princess. Només ens faltava això...

El catxondeo ja va ser total quan vam començar a clissar quins eren els nostres companys de viatge. A excepció d'una dotzena de parelles de mitjana edat, un parell més de jovenets acaramelats celebrant la seva "honey moon" i un grup de quatre gays molt pijos que cada nit seien al costat de la nostra taula, la resta del passatge la formaven una colla de gringos de la tercera edat que vestits al més pur estil del carib (camisa florejada i bermudes) es passejava tot el dia per la coberta amb un cubell de cerveses o un Bloody Mary a la mà. Però vam decidir prendre'ns la situació amb humor i tractar de treure tot el profit a un vaixell de 14 plantes... algun lloc de intimitat trobaríem! Vem visitar les piscines, óbviament sol·licitadíssimes; el buffet lliure que, per descomptat, tenien totalment col·lapsat, la sala de lectura, on permanentment hi havia un iaio roncant, i la sala de joc, on els japonesos (també hi havia un percentatge important de jubilats asiàtics) passaven llargues hores jugant al mahhong o l'scrabble. Però voltant ara per aquí, ara per allà, vam trobar el nostre racó privat. Per més que sembli mentida, al capvespre, a la popa de la setena planta (d'altra banda l'única coberta on es podia fumar) mai no hi havia ningú. I mentre admiràvem com marxava el sol, sentiem el soroll ensordidor del motor trencant l'aigua i, amb sort, davant nostre es creuava una familia de dofins saltant entre la brumera que formava el vaixell.

Durant quinze dies (a excepció dels desembarcaments) vam dur una vida tranquila, esmorzàvem d'hora i força contundentment, llegíem estirats en una hamaca de coberta o, amb permís dels japos feiem una partideta de l'Uno o de l'Scrabbe. Després de dinar al buffet (aquesta vegada amb permís dels gringos amb bermudes) feiem la migdiada i quan ens venia de gust sortíem de l'habitació i passejàvem per coberta mentre ens menjàvem un geladet de vainilla o xocolata. Al capvespre, després del nostre ritual a la popa del vaixell, anàvem al restaurant La Provence on teníem assignada la nostra taula, la 106, i el nostre cambrer italià, el Renzo. Després de sopar, veiem pel·lícules que duiem gravades a l'ordinador, ens posavem a dormir gronxats pel ritme del vaixell i Sant Torne-m'hi. Aquesta va ser la nostra rutina durant quinze jornades de navegació. Un ritme que vam agrair els primers dies com una cura balneària, però que els darrers es va convertir en una espècie de pesadilla repetitiva de la que ens hauria agradat escapar en una de les llanxes d'emergència que penjàven dels cantons del creuer. Per sort, quan la pressió ja arribava al seu nivell més alt i, de passar un dia més tancats al vaixell, hauríem saltat per la borda, arrivabem a port i per unes hores corríem lliures a terra estant.

El primer port va ser Acapulco. La terra mexicana ens va rebre amb una bafarada de calor insoportable i un sol dels que estavella les pedres. Però tantes eren les ganes que teníem de fer una excursió que, fent oídes sordes als oferiments dels taxistes que ens esperàven al port, vam posar-nos en camí cap a la Playa del Morro. Tres kilòmetres vam recòrrer sota aquell sol de justícia, per una platja d'onades monumentals que, als cinc minuts de caminar per la vora del mar, ens van deixar xops amb roba i tot. Però era tan divertit! I trencava tan la rutina, que vam decidir seguir caminant, "total, no sembla que estigui molt lluny..." Tres quarts d'hora més tard, totalment "achicharrats" la nostra visió del que està lluny i el que està a prop va començar a ser objectiva i vam desitjar haver contractat el taxi. Però que hi farem... ja gairebé hi erem i encoratjats per uns parasols de palma i unes hamaques a l'ombra vam arribar al nostre destí amarats de cap a peus per una barreja de suor i aigua de mar. Dues "Coronitas" gelades més tard semblava que tornàvem a ser persones. Però aquest va ser el nostre següent error, beure alcohol a 38º centígrads ni que sigui a l'ombra ens va abocar a un estat de transpiració imparable. Tot i així, no podíem marxar d'Acapulco sense veure l'espectacle dels "Clavadistas" a la roca Quebrada. I sota un sol implacable (aquesta vegada però vam arribar en taxi) vam presenciar com una colla de mexicans en slip, després d'encomenar-se a la mare de Déu i als seus sants preferits, miraven directament als ulls de la mort que els cridava des de l'abisme d'un penya segat que feia por. Després, sense fer un sol escarafall es col·loven en els ínfims sortints de la roca i demanaven l'atenció del personal amb un parell de palmades feien un salt atlètic i elegant que els portava de cap a l'aigua.

Al dia següent el capità ens donava la benvinguda a Huatulco, una zona encantadora al sud de Mèxic, plena de badies d'aigua clara envoltades d'una espesa vegetació a tocar del mar. Però el veritable miracle d'aquestes costes el trobaves sota l'aigua. A la Playa de la Entrega a pocs metres d'una sorra blanca i fresca si et capbussaves descobries sense gaire esforç un paisatge de colors brillants. En un bosc de coral blanc com la neu s'amagaven peixos papallona de color groc brillant, uns de minúsculs de color blau elèctric, eriçons peixos globus i incontables espècies d'anèmones i algues que servien d'amagatall a un grapat més de peixets de tots els colors. Lamentablement, la nostra primera experiència d'snorkel a les aigües tropicals va ser curta perquè els horaris de navegació són molt estrictes i havíem de tornar a embarcar.

Dos dies més tard, feiem port a Punta Arenas, a Costa Rica. Com que havíem de tornar en una setmana al país vam decidir pendre'ns amb molta calma aquesta excursió. Vam passejar pel mercat, ens vam connectar a internet en un videoclub del centre (les connexions al vaixell eren de luxe, a dolar el minut) i vam demanar mapes i informació a l'Oficina de Turisme.

La gran descoberta del creuer va ser Panamà. Ciutat tradicionalment de trànsit que està recuperant el seu llegat històric. I és que aquest petit país enfocat al comerç, que al llarg de la història ha anat passant de mà en mà, té moltes coses per oferir. Nosaltres només vam tenir la sort de visitar la Ciudad Colonial però aquest petit tast ens va obrir la gana de conèixer més a fons el país i la ciutat en una altra ocasió. La primera impressió va ser extranya, a l'horitzó destacaven un conjunt d'enormes gratacels més propis de les ciutats nord-americanes que d'aquestes contrades. Però la cosa va canviar quan vam desembarcar. Vam arribar al centre acompanyats pel Julio un taxista molt simpàtic i honest (ens va cobrar tres dòlars per carrera, quan altres taxistes ens demanaven 25 dòlars per persona) que ens va deixar al Paseo de la Bóvedas. En aquest passeig que voreja del mar, davant del meravellós edifici de l'embaixada de França, els indis kunas s'asseuen sota les buganvilles a vendre les seves costures i bijuteria de colors brillants. Després de xafardejar la mercaderia ens vam fer passar la calor amb cerveses panamenyes en una bodega de reminiscències cubanes. I com que encara teníem temps, vam perdre'ns per aquells carrers on es barreja la història. Noms com Bolívar, el capità Morgan, Noriega o Lesseps et surten a l'encontre a cada cantonada en aquesta ciutat en obres que està recuperant a un ritme frenètic l'esplendor dels seus millors anys, quan el comerç va convertir Panamà en centre neuràlgic i estratègic. Enlluernats pels bellíssims edificis acabats de restaurar es feia estrany trobar façanes velles, estructures buides menjades pel salnitre, les plantes i el temps esperant a ser els propers escollits. Però encara més difícil era contemplar al costat dels obrers i arquitectes i els restaurants de disseny les terrasses conquerides per bicicletes rovellades, capses desordenades i roba descolorida que penjant dels balcons de forja són com banderes d'una misèria que encara domina aquest barri històric. I és que com explicava el Julio: "Los que vienen aquí acaban por quedarse y al final a los panameños no nos queda nada."

La següent jornada del creuer la vam passar a coberta contemplant el miracle d'ingenyeria del Canal de Panamà. Amb paciència, molt a poc a poc avançavem pels diferents nivells que permeten que grans vaixells creuin com si res pel vell mig de la terra el continent americà. Però a més del trajecte, que ens va semblar extraordinari, el més impresionant és la història que s'amaga darrera d'aquelles comportes colóssals. Al paseo de las Bóvedas havíem pogut llegir el procés que es va seguir per assolir l'obra monumental del canal i a mida que avançavem per l'istme de Panamà, entre l'Oceà Pacífic i rumb al Carib, no podíem deixar de pensar en aquella història plena d'entrebancs i d'esforç, en la que espanyols, francesos, anglesos i americans s'hi van deixar la pell. (Si teniu temps i paciència vam fer fotos als plafons de marbre on s'explica la història i us garantim que és molt interessant).

Altra vegada, dos dies de navegació i nou encontre amb terra ferma. Aquesta vegada a Cartagena de Indias. Ja ens havien parlat de la bellesa d'aquesta ciutat colombiana però contemplar-la amb els teus propis ulls és una experiència innoblidable. Si a Panamá encara li queden uns anys per brillar amb lllum pròpia, Cartagena ja fa dècades que ha sabut treure partit al seus barris d'arquitectura colonial. La Ciudad Amurallada, com es conneix el centre històric ofereix un passeig fabulós a través dels anys. Acompanyats per l'Àlex, vam descobrir com Cartagena va haver de refer-se en moltes ocasions dels atacs dels seus enemics. La promesa d'or i de maragdes va atreure primer als conquieridors espanyols i després als pirates fins aquestes costes i com a herència d'aquells anys encara es pot passejar per les muralles de la ciutat que va anar canviant de posició i millorant el seu sistema defensiu. Vam visitar el castillo de San Felipe, robust exemple del que va ser aquesta ciutat permanentment assetjada, vam passejar pel Baluarte de la Merced, o baluarte de los novios com es coneix popularment perquè dona recer a les parelles cada vespre, pel Teatro Heredia o la casa de la moneda. Ens vam entretenir amb la demostració improvitzada de cultura urbana que uns B-boys ens van oferir davant l'antiga seu de la Inquisición i, de tornada en el taxi vam poder sentir la champeta, un ritme colombià d'arrels africanes que segons ens van explicar l'Àlex té aquest nom pel ganivet que portaven els qui el ballaven als barris més humils i insegurs de Colombia.

La darrera parada va ser Aruba. L'illa, pertanyent a les Antilles holandeses menors, és exactament com esperàvem que fos una illa del Carib. Un centre urbà sense masses atractius, això si botigues de luxe tipus Louis Vuitton o Chanel les que vulguis i més, i platges de sorra blanca, aigua turquesa i palmeres a tocar de l'aigua. Sense massa esforç, a bord d'un autubus de línia, vam arribar a Boca Catalina, una platja que ens van recomenar per practicar snorkel sense aglomeracions. I així va ser, sota l'aigua vam tornar a trobar-nos amb un ampli catàleg de peixets caribenys de colors, jugant entre les algues i els coralls. Lamentablement, no us podem oferir imatges d'aquella platja paradisíaca perque la desmemoriada de la Noe es va deixar la càmara a bord, i això que haviem d'estrenar la nostra funda submarina que havíem comprat a molt bon preu a Panamà. Que hi farem, un altre dia serà. Tampoc podreu conèixer al nostre amic Sebastián, un cranc a qui vam batejar com a l'amic de la Sirenita de Disney i que ens va fer passar una estona divertida mentre ens torravem al sol i menjàvem pinya i galetes. La diversió consistia en tirar trocets de galeta que el cranc en qüestió recollia desesperat i s'emportava al seu forat per tornar a sortir inmediatament i quedar-se davant nostre esperant més peixet mentre movia les pinces impacient. Tot un show!

La resta dels dies al creuer fins arribar a Miami, el nostre destí final, van transcorre amb el ritme habitual. Dormir molt, menjar més, descansar a les hamaques de coberta i conversar amb la tripulació "latina" del Island Princess. El Sergio, un xilè una mica boig, el Julio un amable peruà o el Rafael, un DJ i cambrer mexicà que ens van donar bones pistes de les nostres properes destinacions. Només la darrera nit, amb la perspectiva que en poques hores tornaríem a trepitjar terra, vam muntar-nos una festeta privada. Vinet, mojitos i un xapuzón nocturn a una piscina insòlitament deserta ens va reconciliar amb el record dels dies que vam passar de creuer.

Illa de Vancouver, somewhere over the rainbow...

2009-10-08T06:34:00.001+02:00

AVIS ALS LECTORS: Aquesta crònica és molt llarga, els autors no ens fem responsables de danys oculars per la lectura tota seguida de la mateixa.

Si alguna vegada havíeu tractat d'imaginar on es va endur l'huracà a la Dorothy amb casa inclosa. Si alguna vegada havíeu volgut saber on s'amaga la terra maragda, la màgica ciutat d'Oz, no en tingueu cap dubte, és a l'Illa de Vancouver. Terra fascinant on la sorpresa i l'impossible et surten a l'encontre en cada revolt, on per un instant oblides l'enyorança de tornar a casa perquè qualsevol altra lloc conegut et sembla gris i avorrit.
Però no us penseu que per ser una illa, aquesta terra es petita, fa falta recorre gairebé 550 km per arribar de Victòria, la capital al sud de l'illa, a Port Hardy la penúltima població al nord. Però si volíem trobar el camí per tornar casa, havíem de recórrer l'Illa de Vancouver de nord a sud i d'est a oest. I posant-hi cor, cervell i valor així ho vam fer.
Però a diferència de la Dorothy no ens van portar les violentes corrents de Kansas si no les brises suaus i lleugerament fredes del Canadà. A bord d'un ferry modern i ben condicionat vam travessar l'estret de Johnston, un mar tranquil atapeït d'illes dominades per la vegetació, De quan en quan arran d'aigua sobre una costa negre com el sutge, emergien petits oasis de pau, cases amb passarel·les de fusta flotants, aïllades de tot allò que colpeja les grans ciutats, el soroll, la pol·lució i, encara que sembli mentida la soledat, perquè allà la soledat és buscada i no obligada. I en mig d'aquest paradís, el nostre vaixell va arribar a bon port prop de Victòria.
La capital de l'Illa de Vancouver transpira estil britànic pels quatre cantons, ben amanit amb l'esperit obert dels canadencs i beneït per la natura exuberant que l'envolta. Edificis senyorials, un port on casualment celebraven una convenció de vaixells clàssics, i un centre ordenat i “polite” ple de pubs i restaurants on el fish and chips i el té estan a l'ordre del dia. Nosaltres però, vam optar pel “The Tapa Bar” un local que prometia “cuina tan mediterrània com si estiguessis a Barcelona”. I ben regats amb sangria, vam delectar-nos amb uns musclos cha-cha-cha i uns calamars fregits que, certament, no tenien res a envejar als que es cuinen a la Barceloneta.
Després del sopar, una mica tocats per la sangria ens va venir la urgència de trobar un servei per buidar la bufeta. Vam donar vàries voltes a la ciutat sense èxit. No hi havia lavabos públics enlloc i no ens va quedar més remei que entrar a una cafeteria prop del port. Els serveis, però, talment com si fossin les instal·lacions del Pentàgon tenien a la porta un pany que funcionava amb un codi “nomes per clients”. Pagant el peatge d'un hot chocolate per a dos la cambrera ens va revelar xiuxiuejant el preuat codi secret. “Cinc, set, vuit” li vaig traduir al Xavi, que desesperat va córrer a complir amb les seves necessitats més bàsiques. Cinc minuts més tard tornava amb la cara descomposta. “El codi no va...” Vam tornar a preguntar a la cambrera amb cara de pardillets. Ens havíem deixat un número, era “cinc, SIS, set i vuit”! El que no ens passi a nosaltres...
Però deixant de banda entrebancs tan mundans com aquest, al port de Victòria a més d'uns musclos d'excepció, vam descobrir els millors Belgian Waffles (o Gofres, com els hi diem a casa) del món. Un autèntic ciutadà belga que feia tres anys que vivia a la ciutat, ens va explicar mentre col·locava una contundent massa ensucrada a la planxa de forja, que havia decidit provar sort amb els Waffles des de feia un any. I se'n sortia prou bé, la dolça olor que s'estenia pel port et portava com un càntic de sirenes fins el seu carret mòbil i ja incapaç de passar de llarg pagaves religiosament els tres dòlars que valia el deliciós pastisset.
El lluminós sol que ens havia acompanyat de Vancouver a Victòria es va amagar darrera una capa de núvols molsuda i densa, i un ressol persistent va ser el nostre mandrós company de viatge direcció a Campbell River el matí següent. La carretera, que corria paral·lela a la costa, a voltes es transformava en un passadís de bosc humit amb arbres gegantins que acariciaven els núvols i roques roges com la lava que lluïen com una ferida oberta en mig de la boira. Pel camí vam passar per Nanaimo o Courtenay, pobles mariners de cases baixes organitzats al voltant del port on la penetrant olor del mar es confonia amb els balsàmics aromes provinent dels boscos propers. Campbell River, no era massa diferent als pobles precedents però vam escollir aquesta població per passar-hi un parell de nits perquè, situada a l'inici de l'estret de Johnston, és famosa pels avistaments de balenes orca. Per això en el seu port, a les barcasses dels pescadors s'afegeixen llanxes motores que ofereixen tours guiats per anar a trobar les elegants balenes mal anomenades “assassines”.
El nostre hotel amb vistes al mar, a més d'una petita cuina, tenia un butacó al costat del finestral. Un butacó que convidava a seure amb una tassa de te o un hot chocolate i deixar passar les hores. Darrera els vidres una mica entelats per la humitat espiàvem el rumb dels vaixells i un núvol d'ocells que els perseguien afamats, confoníem petits troncs que es gronxaven amb les onades amb núdries o aletes d'orca o de dofí, tantes eren les ganes que teníem de veure'ls! Així ens van passar les hores, veient com queia, ara sí i ara no, ara no i ara sí, la pluja darrera la finestra. I hauríem estat així, immobilitzats per un dolç ensopiment, sinó hagués aparegut davant nostre l'Arc de San Martí més nítid que s'hagi vist mai. Primera pista de que aquella illa era màgica...
Al matí següent, amb les ninetes encara enlluernades per aquella volta de fantasies cromàtiques, vam anar camí cap al nord, sense rumb fix però amb l'objectiu de la càmera preparat per “caçar” balenes. Però el Labour Day ens va impedir “disparar”. Totes les empreses de tours tenien festa i ens vam haver de conformar amb un trajecte de somni fins un poble de postal anomenat Telegraph Cove. Sobre les aigües fredes de l'estret, sobre unes passarel·les de fusta humides i amb la pintura corcada vam dinar un fish & chips, vam passejar sense pressa i a falta de balenes vam caçar la nostra primera àliga de coll blanc. Majestuosa i indiferent es va posar sobre la rama més alta d'un avet pelat i allà s'hi va estar fins que vam marxar.
El segon encontre amb les forces misterioses del bosc canadenc no es va fer esperar. Tornant de Telegraph Cove vam travessar la boira, un bosc de falgueres gegants i un altre on les soques humides, traïdors ponts travessats en el camí, tenen la mala costum de fer-te caure de cul. I allà arrecerats de totes les mirades, arran d'aigua i en mig del bosc vam buscar infructuosament el nostre cofre de monedes d'or, aquell que una llegenda diu s'amaga on neix l'arc de Sant Martí. Perquè altra vegada, com en una fabulosa reposició d'una cinta en technicolor vam topar-nos amb aquell arc de fantasia.
Seguint el camí de les rajoles grogues, substituït en la nostra història per una interminable línia de pintura groga sobre l'asfalt, vam abandonar l'est de l'illa per conèixer les salvatges terres de l'oest. Però un rampell d'esperit aventurer ens va fer sortir del camí ample i agafar una drecera que no sabíem del cert on ens portaria. Quan l'asfalt va deixar de ser asfalt, quan el camí va deixar de ser camí per convertir-se en una pista de roques i sots que vorejava un gran llac, quan ja crèiem que havíem de fer mitja volta vam trobar un cartell gegant. “Podeu seguir sota la vostra responsabilitat”. Era sens dubte un avís de la bruixa de l'oest, i a nosaltres no ens espanta ningú. Així que vam posar la primera i vam tirar pel dret. Bé, una mica sí que ens vam espantar, quan els arbres eren cada vegada més alts, el camí més estret i les pujades i baixades més empinades. I de fet, ens vam espantar molt quan vam trobar en mig del camí una criatura infernal, una màquina immensa que tallava arbres i els apilava com si fossin llàpissos de colors. Una altra avís de la bruixa de l'oest.... Però lluny d'acovardir-nos vam plantar cara, vam esperar i finalment aquell monstre pela boscos es va retirar per deixar-nos passar. Ja ens pensàvem fora de perill quan travessada en mig del camí vam trobar una corda que ens barrava el pas. Agafant embranzida i fent el cor fort vam passar per sota i girant la vista enrere vam veure el darrer avís de la bruixa de l'oest “Stop. Màquines treballant”.
Recuperats dels ensurts i aventures terra endins, vam començar a flairar l'oceà. Ens vam sentir alleugerits del tot quan un cartell ens va donar la benvinguda al Pacific Rim National Park, reserva de la biosfera i nom en clau de la Ciutat Maragda. Finalment havíem arribat a la terra dels nostres somnis! Ara només calia trobar l'Os Blau, que ens acolliria prop de Tofino. I així va ser, a cinc minuts del centre, al final de la carretera que porta a Tomkin Beach vam trobar el Blue Bear el Bed & Breakfast més acollidor de tota la costa del Canadà. Una casa de dues plantes, tota de fusta blava, amb un porxo ple de petxines i estrelles de mar, envoltada d'un bosc humit i lluminós i sobre un penya-segat amb escales que et porten al mar.
Al Blue Bear de Tofino vam passar els que potser han estat els tres dies més meravellosos de tot el viatge. Ens llevàvem d'hora, quan la llum blanquinosa dels primers rajos matinals s'escolava per les lames entreobertes de les innumerables finestres de la nostra habitació. Mentre ens donàvem una dutxa o gaudíem d'un bany relaxant a la enorme banyera amb vistes al bosc, l'amable i discreta mestressa de la casa, la Gabrielle, ens deixava a la porta de l'habitació dues safates tancades. Aquells cofres amagàvem un generós breakfast a base de fruita ben tallada, ous al punt, cansalada cruixent, pa de motlle, mantega i melmelades, waffles, sopa de fruits del bosc i magdalenes de xocolata. Suculent banquet que endrapàvem delitosos de sortir a passejar. I no era gens estranya aquella pressa perquè molt a prop teníem un autèntic catàleg de paisatges màgics per descobrir.
D'una banda, els rain forest, els boscos plujosos. Un indret de verds desbordants on plogui o no, sents com cauen les gotes d'aigua contínuament. I això, és perquè els avets Douglas, els arbres més savis de tota la flora canadenca, recullen en les seves fulles lanceolades l'aigua de les tempestes, una aigua que deixen caure tendrament sobre l'espesa vegetació del bosc que protegeixen. Deixen caure l'aigua sobre pans de molsa gairebé fluorescents, sobre famílies senceres de bolets brillants, sobre roques peludes que semblen de peluix. La deixen corre avall, relliscant alegre pels líquens que pengen de les seves rames com serpentines d'una festa tan vella com el temps, sobre les falgueres que creixen en soques humides, restes d'arbres fenomenals que en morir donen pas a la següent generació d'arbres joves. Aquests boscos, on la llum ha d'obrir-se pas a queixalades, fan olor de poma, de terra humida i de pedres precioses, un perfum que es cola pel nas i s'asseu en el més profund de la memòria per no tornar a sortir mai.
Al costat d'aquest boscos meravellosos, dels qual no hauríem volgut sortir mai, enganxades com un germà siamès, hi ha les platges del Pacific Rim National Park. I en aquesta costa, només hi ha una fórmula màgica per presenciar l'increïble: has d'obrir bé els ulls, tenir paciència i esperar, perquè en qualsevol moment poden ocórrer coses extraordinàries. I com que nosaltres tenim temps a cabassades i la curiositat comença a ser el nostre defecte més accentuat, vam esperar. Passejant descalços entre les restes del que ens hauria agradat fossin les restes del naufragi d'un vaixell pirata. Però era molt millor, sortejàvem els tresors que l'oceà ja no volia mar endins i que havia llençat sobre la sorra. Fent equilibris sobre les roques, saltàvem algues quilomètriques que semblaven serps de mar, recollíem closques de petxines i trossos de crancs esquarterats. Qui se'ls havia menjat? Tractant d'esbrinar que eren uns petits forats que reverberaven sobre la sorra humida, va resultar que les culpables d'aquella massacre eren unes tallarines de pam que xuclaven amb delit les restes dels pobres crustacis. I així, vam esperar una, dues, fins a tres hores veient com baixava la marea, contemplant extasiats com l'oceà descorria el seu vel salat sense pressa i ens mostrava un altre bosc. Entre les roques, s'obria un jardí d'estrelles de mar virolades, de delicades anemones, peus de cabra i musclos tots apilats. Un festival dels tresors del mar que, sense necessitat de fer ni una capbussada, se'ns posava a l'abast de la mà, canviant de color davant dels nostres ulls sense cap pudor, sense cap reserva. El misteri d'aquest fenomen meravellós és que la marea baixa i puja dos cops al dia en aquests indrets, permetent que la vegetació submarina resisteixi sota el brillant sol per unes hores sense defallir.
Caminant sobre les nostres passes, guardant cada instant d'aquella tarda en el bagul dels records més estimats del nostre viatge al voltant del món, vam entrar novament al rain forest que voreja Long Beach. Caminàvem melangiosos perquè l'única cosa que ens havia faltat per veure eren els habitants del bosc. No parlem de nans ni de follets, si no d'ossos, llops o pumes, amos i senyors d'aquelles contrades als quals es recomana evitar i en cas d'encontre seguir com si ni tan sols els haguessis vist. El cert, és que volíem i dolíem, perquè certa por ens emborratxava el pensament només d'imaginar que ens els podíem trobar al davant. El cert, és que el camí d'anada ens havíem trobat més d'un excursionista però la pista de tornada estava deserta i fosca com la boca del llop (glups, hem dit llop?) tot i que encara no havia marxat el sol del tot. Caminant amb la vista fixe en el camí de sobte vam veure un ombre negre, fosca i voluminosa que es movia lentament a poques passes d'on érem. Un os???? Horror, cangueli i incertesa. Què deien els consells del guardabosc... havíem de parlar fort o fluix? Cantar o tocar un campaneta? Tirar pedres o sortir corrents? No, això, no. Caminem lentament (més o menys) en direcció contraria! Per sort, vam tornar a mirar enrere amb insana curiositat tractant de saber si l'os era dels grossos i... oh sorpresa, era una dona una mica grassoneta vestida de negre sense males intencions. Morts de riure, abans de tornar a l'hotel vam abraçar un arbre colossal, havíem d'agrair a la natura que no ens hagués posat a prova.

Al dia següent, teníem contractat un tour per anar a veure balenes i per ser sincers la realitat no va superar les expectatives aquest cop. A part de semblar astronautes i passejar durant gairebé tres hores en una llanxa mar endins l'excursió va ser una mica decepcionant. No ens malinterpreteu, vam veure trobar unes sis balenes grises i el so que fan quan surten a respirar és espectacular, però veure-les, allò que es diu veure-les, doncs es veuen millor al Discovery Chanel.

Tot i això, mai oblidarem el que hem vist i viscut a Canadà, per això, abans d'agafar el ferry de Victòria a Port Angeles, mentre gaudíem d'un altre Waffle del nostre amic belga (que no vam poder resistir comprar) vam tenir que contenir una llagrimeta. Qui sap, potser si l'haguéssim deixat sortir encara hauríem estat a temps de veure un darrer Arc de Sant Martí.

I si aquesta història us ha sonat a "cuentu xinu" aquí hi ha les fotos que ho demostren.

Vancouver, la Babel canadenca

2009-10-01T20:47:00.010+02:00

Després de tants entrebancs tecnològics l'escapada a Canadà ens deixava poc marge de temps si volíem arribar i gaudir tranquil·lament de Vancouver i l'Illa de Vancouver. Per aquest motiu vam posar la directa i vam fer per arribar de San Francisco a Seattle en poc més de dos dies, el recompte sortia a Estat per dia, de Califòrnia a Washington passant per Oregon en un tres i no res. Però la promesa dels boscos canadencs va evitar que aparegués la mandra. I per anar fent boca abans de creuar la frontera ens vam endinsar al North Cascades National Park (aquí trobareu les fotos del parc).

Imagineu un bosc d'arbres tan alts que perds la perspectiva, tan humit que dubtes que pugui existir la sequera en altres indrets del món, tan verd que, per un moment, et fa oblidar qualsevol altra color. En mig d'aquest bosc d'avets, llacs amagats, falgueres gegants, camins amagats i salts d'aigua, la pluja que ens havia acompanyat tot el camí va tenir pietat de nosaltres i va decidir fer un incís. O potser va ser el sol, que encuriosit per aquells dos inusuals excursionistes es va fer un racó entre els núvols i ens va il·luminar un bocí de bosc. En una taula de fusta envoltada d'arbres i plena de molsa vam fer l'àpat més increïble de tot el viatge. Hi ha instants en que tot és perfecte i aquell dinar improvisat en un racó dels boscos de Washington tenia els ingredients necessaris per ser titllat de felicitat absoluta. Amb la dosi exacta de fred i el polsim just de calor, sols en mig del no res i amb unes viandes dignes de reis. O potser va ser l'aire fresc que ens va destapar els sentits, però és que quan menges a la muntanya les coses tenen millor sabor, desprenen un perfum més intens i són més tendres o cruixents que de costum. En qualsevol cas, aquella truita de ceba i pebrot verd, la carn emparedada la nit abans, el formatge i les olives van ser els plats més més deliciosos que es puguin tastar.

Dues hores més tard travessàvem la frontera de Canada i fèiem cap a Vancouver. Pel camí el Xavi va descobrir unes granges amb una estranya espècie de bestiar que no havíem vist mai. Semblants a les llames peruanes encara és l'hora que hem d'esbrinar quin tipus d'animal és realment. Però el mateix Xavi li va posar un nom tan divertit que encara que descobrim el seu nom de veritat per nosaltres ja sempre seran “burres feas canadenques”.

L'hotel quedava a l'Uptown de la ciutat i per arribar s'ha creuar pel Chinatown. Envoltats de cartells en xinés i de gent asiàtica per un moment vam dubtar si havíem conduït en direcció equivocada i estàvem a Beijing o a Hong Kong. Però algunes banderes canadenques ens van treure de l'error.
Els pronòstics meteorològics anunciaven tempestes i vam anar a dormir preparats per conèixer la ciutat sota la pluja, però el sol altra vegada va ser benèvol i el matí es va despertar tan fresc i lluminós, rejovenit després de la pluja, que convidava a fer llargues passejades.

Vam començar per Granville Island, una espècie d'illa al sud de la ciutat ocupada per un animat mercat on hi pots trobar de tot. Repartits en naus de fusta de mil colors diferents, hi ha una zona per l'art i les artesanies, una altra on es ven roba a bon preu, botigues de material nàutic, hi ha un gran mercat de menjar i una nau enorme que li diuen Children Market, que és el somni de la quitxalla i dels que encara no hem crescut del tot.
El recorregut per aquest mercat flotant el vam acabar a la cort del menjar fresc, melangiosos dels mercats que tenim a casa, ens vam entretenir olorant la fruita, fent salivera davant les parades de dolços o de xocolates i imaginant els arrossos que faríem amb el peix i el marisc exposat a les peixateries. Ja havíem entrat amb la intenció de comprar quatre coses i fer un picnic al Stanley Park, però era tan difícil triar. Allà hi havia tot tipus de menjar per emportar, pizzes italianes, capsetes amb sushi acabat de fer, buffets d'amanides, capses d'arròs o tallarines xines, una nevera plena de sopes artesanes... Se'ns va plantejar un dilema gastronòmic de dimensions internacionals! Però de sobte ho vam tenir clar, i es va esvair qualsevol dubte perquè entre l'aglomeració de gent que comprava o simplement xafardejava, en una parada d'embotits vam descobrir un cartell escrit a mà que deia: “Fuet, spanish style”. Passant per alt el tema de que un fuet pugui estar fet a l'estil espanyol, allò ens va tocar la fibra. Un manyac de fuets en mig de Vancouver!!! Si no hagués estat perquè era un lloc públic ens haurien saltat les llàgrimes. I a cop de colze ens vam fer lloc per guanyar-nos el torn de comprar un fuet. Per acabar d'adobar la sorpresa davant nostre es va obrir una nevera ben endreçada on entre salamis, mortadel·les i prosciuttos de Parma descansaven Chorizos y Jamones Serranos, escrits així, amb totes les lletres. Només podia haver dues opcions: o somiàvem o estàvem al paradís!!! Quan una veu ens va treure de l'encantament i va dir: “next, please” gairebé no podíem parlar, se'ns havia fet la boca aigua.I entre babes vam dir “One fuet, please” Per sort el nostre dependent era un sevillano molt simpàtic que va entendre de seguida el que volíem. “Catalanes, no? Pué en esa tienda de ahí delante tenéis un paisano. Es fácil de reconocer, bajito y regordete, el típico español, o catalán, como quieran, no se me vayan a enfadar”. El sevillano en qüestió ens va descobrir el secret d'aquell xarcuteria meravellosa. Pel que sembla el propietari de la botiga, un canadenc amb bon gust, fabricava amb ingredients de cada país els embotits més típics, entre ells el fuet. La única cosa que no havia aconseguit imitar era el “jamón de jabugo” que se'l feia importar i tallar pel sevillano que ens explicava orgullós aquesta història i com havia anat a parar tan lluny de casa “me enamoré de una cateta de Vancouver, y que quieres...” Abans de marxar ens vam esplaiar parlant amb català amb el nostre compatriota que era de Barcelona i tenia família al Priorat, però ens va aconsellar molt bé sobre l'Illa de Vancouver la nostra propera destinació.

Abans de marxar a l'Illa, però, encara vam tenir temps de fer un picnic (amb fuet inclòs, com no) al Stanley Park, com ens havíem proposat, a una punta de la ciutat s'estenia un bosc ben cuidat on es pot passejar, fer footing o simplement gaudir de la natura sense sortir de la ciutat. Entre els arbres altíssims hi ha zones d'esbarjo, llacs amagats, tòtems indis i unes vistes espectaculars del port. I entre hidroavions que s'enlairaven i ferrys que marxaven vam passar la tarda.

Per acabar el dia, ens vam arribar a les platges de Vancouver, ben instal·lats en un dels troncs que hi ha disposat per tota la sorra per facilitar les vistes de la posta de sol. Veure com marxa el dia, s'estava començant a convertir en un ritual. Sense presses, en silenci, ens vam estar allà davant de les onades que trencaven a pocs metres dels nostres peus envoltats de gent d'arreu, pells de tots els colors, diferents en aparença, cada un amb els seus somnis i les seves preocupacions, tots dient adéu al sol de Vancouver. Bona nit, buenas noches, good evening, bona notte, bon soir, wan shang hao...

I aquí les fotos de Vancouver.

Mort i ressurecció de la Paqui (segona part)

2009-09-23T00:27:00.002+02:00

Dia 1 a l'hotel Stay o día internacional dels dependents inútils
Quedava una llarga tarda i nit per endavant. Per això, aprofitant que fins l'endemà no havíem de tornar el cotxe i que això ens facilitava substancialment la mobilitat, abans de fer res (com ara visitar San Francisco) vam anar al Best Buy més proper. I sorpresa, estava a San Carlos! D'on veníem... (No està malament Murphy, ni que sigui només per començar) Però passant per alt aquest detall trobar-lo va ser força més fàcil que trobar l'hotel, així que tots contents.

Us estalviarem l'odissea que va significar fer entendre als del servei tècnic del Best Buy que no ens funcionava l'ordinador perquè de fet la seva resposta va ser inútil. Pretenien que el deixéssim l'ordinador una setmana, paguéssim 100 dòlars per fer un diagnòstic i en un setmana més el recollíssim perquè potser, només potser, ens el tornarien arreglat pel mòdic preu de ves a saber quan i amb els arxius probablement esborrats. De cap manera! La memòria de la nostra Paqui perduda per sempre? Això mai! I menys contant amb el “chispas” del Xavi. Nosaltres el que realment necessitàvem era un portàtil semblant a la Paqui i l'aparell aquell per connectar el disc dur al nou ordinador i mirar d'arreglar-ho tot.
Pel que fa al mini portàtil cap problema, de seguida vam trobar el que volíem, però una simpàtica dependenta que tenia menys idea d'informàtica que un hipopòtam ens va informar que al Best Buy no hi havia lectors externs de disc durs. Creient cegament en la seva paraula, vam marxar amb un ordinador sota el braç i vam provar sort al carrer de les botigues de San Mateo. On, afortunadament (o això creiem nosaltres) vam trobar el ditxós lector de discs durs. Teníem el pack complert, ara només calia fer un scandisk (per als neòfits una espècie de repàs a la memòria de l'ordinador per veure on hi ha errors) i amb sort l'endemà la Paqui tornaria a funcionar.
Fotografia de l'escena: les vuit del vespre, la Paqui oberta en canal, ja sense disc dur i tot preparat per connectar-lo al nou portàtil perquè passi la nit fent els scandisks, testings o el que li faci falta per ressuscitar. Però, no, no podia ser tan fàcil. Perquè va resultar que el lector que ens havia venut l'experimentat senyor de la botiga d'informàtica no encaixava amb el nostre disc dur, necessitàvem el mateix aparell però un altre model.
Saps què? Deixe-m'ho estar demà serà un altre dia. Anem a visitar San Francisco, ara que encara tenim cotxe i estem a gairebé 45 minuts del centre de la ciutat. Excursioneta per, si més no, veure el Goden Gate il·luminat. Busca que buscaràs el famós pont, però amb la sort que ens havia acompanyat tot el dia ens vam dedicar a fer fotos a un pont que no era... S'ha de ser tal·lós!

Dia 2 i 3 a l'hotel Stay o jornades internacionals d'“anem a tornar coses”
Organitzats com nosaltres sols ens aixequem ben d'hora. Abans de tornar el cotxe, anem a la botiga d'informàtica per tornar el lector erroni i mirar de comprar el lector adequat. “I'm sorry” ens diu el de la botiga d'informàtica. Mira que bé que no en tenen del model que necessitem. Comencem fantàsticament doncs.

Però no ens posem nerviosos, anem a tornar el cotxe. Sortosament, aquí no va haver cap sorpresa. “Adéu Mazda, ha estat un plaer recórrer mig Estats Units amb tu”. Però el cert és que teníem una estranya sensació. Després de tants dies amb cotxe, ara tocava agafar autobusos, trens, metros... O el que és el mateix el Sam, el Carl i el Bart que és com s'anomenen els transports públics a San Francisco. No és broma, Sam Trans és l'autobus, Carl Train, el tren, i Bart el metro. Que catxondos, eh?

Però anècdotes de noms a banda la nostra aventura per tractar de reanimar a la Paqui continuava. I no era caprici, si volíem decidir què fer, necessitàvem un ordinador i si ella no tornava a la vida seguiríem amb el nou portàtil “americanu”, sense accents i sense ces trencades.

Així doncs, aprofitant la nostra pericia movent-nos en transport públic agafem primer el Bart, després el Carl i finalment el Sam número 91 per anar al Best Buy i assegurar-nos que la dependenta hipopòtam no ens havia enganyat sobre el lector de discs durs. “Curiosament” si que en tenien, i del model que necessitàvem.

Amb el millor humor del que som capaços tornem a l'hotel, connectem el nou lector de disc dur i finalment, aquest sí que funcionava. Peró esteu preparats? El carregador de bateria del nou portàtil que havia funcionat perfectament fins aquell moment, en el precís instant que anàvem a començar l'scandisk... va i es para! Simplement s'havia fos. Senyor Murphy, aquí si que et vas lluïr.

D'acord, no ens posem nerviosos, tornerm a agafar l'autobús número 91 que recorre el Camino Real fins no gaire lluny del Best Buy, uns 15 minuts caminant sota un solano que espanta i reclamem el que es nostre. “Senyors, aquesta bateria no funciona” I no us ho creureu però quan el depenent fa la comprovació, la bateria merdosa, la molt traïdora... tornava a funcionar! Esta bé, posarem cara de tontos rematats i així potser s'apiaden de nosaltres i ens donen un portàtil nou.

I així va ser que vam sortir del Best Buy amb el segon portàtil nou en menys de vint-i-quatre hores. Ara ja no podia fallar res més, no? Doncs jo de vosaltres no posaria a prova al senyor Murphy perquè us assegurem que és capaç d'això i molt més.

I si no que ens ho diguin a nosaltres que una hora més tard (ja era de nit) arribem a l'hotel connectem tots els aparells per iniciar el desitjat scandisk i, contra tot pronòstic, el fantàstic Windows de l'ordinador nou entra en un bucle que no ens permet accedir al sistema. Aquí sí que la nostra paciència va dir prou i vam entrar en un estat de shock i ansietat tot barrejat. No podia ser. Havíem de tornar al Best Buy? Havíem de tornar l'ordinador? Una altra vegada?

Davant de tanta repetició vam arribar a una conclusió fatal: Érem nosaltres els que havíem entrat en un bucle sense fi, atrapats en el temps com el Bill Murray i el seu dia de la marmota, però en lloc de marmota per nosaltres era el dia del Best Buy. “Bon dia, és el dia del Best Buy, bon dia és el dia del Best Buy, bon dia és el día del Best Buy” Aaaaaaaaaaaaaaaaah!!!!

Després de tractar de relaxar-nos, dormir unes horetes i dutxar-nos, mirant de no obsessionar-nos amb la teoria d'estar atrapats en el temps, vam agafar l'autobús 91 que recorre el Camino Real fins no gaire lluny del Best Buy, uns 15 minuts caminant sota un solano que espanta i reclamem el que es nostre. “Senyors, aquest ordinador no funciona” Per sort aquesta vegada, quan el depenent de qui per cert ja coneixíem el nom (Orlando) que ens mirava en cara d'incredulitat va engegar el portàtil i tampoc no va poder accedir al sistema. Aquesta vegada vam canviar la cara de tontos per la d'ofesos i vam advertir que si aquest model d'ordinador tornava a donar-nos problemes el tornaríem definitivament. En el fons teníem en ment tornar-lo de totes maneres tan bon punt la Paqui funcionés...

Altra vegada, tornem a l'hotel amb el tercer ordinador en menys de quaranta vuit hores i aquesta vegada sí, aquesta vegada sense incidents iniciem l'scandisk, solució a tots els nostres problemes. Vuit hores, no una ni dos, no, vuit hores més tard la Paqui va tornar a la vida. Amb tots els documents, arxius i fotografies que guardava a la seva portentosa memòria. Ho havíem aconseguit!!!

Després només va quedar agafar l'autobús 91 que recorre el Camino Real fins no gaire lluny del Best Buy, uns 15 minuts caminant sota un solano que espanta i posant cara de tontos ofesos tornar-ho tot. Ordinador nou, lector de disc dur extern i perquè no havíem comprat res més que si no... Són les avantatges de comprar en grans superfícies. Si no queda satisfet, et tornen els diners :)

PD: Després de l'estranya aventura advertir als tripulants que ens acompanyeu en aquest viatge que vam descartar anar a veure les aurores boreals i vam decidir llogar un cotxe per visitar Vancouver i la Illa de Vancouver. Ah i també vam reservar un creuer pel Canal de Panamà. Però això són altres històries...

Mort i resurecció de la Paqui (primera part)

2009-09-19T02:10:00.002+02:00

A continuació ve una història per confirmar que en Murphy i la seva implacable llei de les casualitats fatals es una realitat com un temple.

Ens vam despertar a Santa Cruz després d'haver gaudit intensament de la Costa de Califòrnia i amb la perspectiva de conèixer, explorar i fotografiar cada racó de San Francisco. A la ciutat del Golden Gate i dels carrers empinats havíem de retornar el cotxe que ens havia acompanyat en la llarga ruta per EE.UU. i decidir què fer els propers vint dies abans no agaféssim el vol que ens portaria de Miami a Costa Rica.
Discutíem tres possibilitats. La primera, fer una escapada llampec en avió o en ferry cap a territori Yukon, una zona de Canada a la Colúmbia Britànica on segons sembla es veuen les aurores boreals. Aquesta era la opció que més ens temptava perquè, com molts sabeu, part del nostre viatge tenia com objectiu ser testimonis d'aquest espectacle natural únic. Però el cost econòmic d'arribar fins tan al nord de Canadà era força important, i si això afegim que la temporada no acompanyava gaire per aconseguir veure les Northern Ligths, com els hi diuen per aquelles terres, tot plegat sortia massa car i no teníem garanties que la inversió fos fructífera. La segona opció consistia en llogar un cotxe i seguir fent ruta, aquesta vegada cap als estats de Washington i Oregon, al nord dels EE.UU, i fer després una incursió a Canadà per conèixer Vancouver i la illa de Vancouver. Finalment, se'ns va presenta també la opció de fer un creuer (molt bé de preu) en direcció contrària, cap al Canal de Panamà i el Carib, un trajecte que ens deixaria a Florida, a punt per agafar el avió a Miami.
Òbviament totes aquestes possibilitats les estàvem valorant i analitzant a través de les interminables connexions a internet amb la nostra estimada i valuosa Paqui, un mini portàtil Packard Bell que ens ha acompanyat tot el viatge i que ens ha permès fer reserves, decidir rutes i informar-nos de les coses a veure a cada lloc que visitem. Però tanta canya li havíem donat que, aquell matí lluminós a Santa Cruz (casualment la boira i el fred que ens havia acompanyat per la costa de Califòrnia semblava dissipar-se) la Paquí va decidir que ja hi havia prou, que havia arribat la seva hora de descansar. Angoixa, ansietat, terror, desorientació, histèria, plors i riures nerviosos van acompanyar a tan terrible descobriment. Bé potser exagerem, però per un moment vam quedar paralitzats. “I ara què fem?”
Vam esmorzar i vam analitzar tranquil·lament la situació. Teníem reserva per dues nits prop de l'aeroport de San Francisco, on havíem de retornar el cotxe, així que de moment el més lògic era posar-nos en camí. Però, segona casualitat fatal, l'adreça de l'hotel la teníem a l'ordinador. Generalment, com en un ritual, després de fer la reserva, sempre apuntem l'adreça al GPS per l'endemà posar-nos en camí. Aquí alguns ja tindran al cap que estàvem depenent massa de la tecnologia. Teniu raó, en depeníem, fins a límits insospitats i la situació començava a ser de riure si no fos perquè el que va venir els tres dies següents semblava talment tret d'una pel·lícula dels germans Marx. Però el cert és que en aquell moment necessitàvem un ordinador per connectar-nos a internet, obrir els mails i poder saber on era el refotut hotel que havíem reservat. Per sort, a la oficina de turisme de Santa Cruz vam tenir un efímer rencontre amb la xarxa que ens va permetre seguir endavant.
De camí al 2136 de Camino Real, direcció del hotel Stay on teníem la reserva, i qua ja havia estat prudentment introduïda al GPS, vam dedicar-nos a valorar la situació. Estava clar que tal i com havíem plantejat el viatge el nostre petit portàtil era indispensable. No hi ha dubte que aquestes necessitats ens les havíem creat nosaltres mateixos. De fet, la gent ha viatjat tota la vida sense ordinadors portàtils i no li ha passat absolutament res. I ens vam plantejar seguir per aquest camí, anar sobra la marxa, comprar guies i reservar al primer hotel que se'ns posés per endavant. Però d'altra banda, tampoc calia canviar les coses que ens havien funcionat. La Paqui ens havia permès estalviar temps i diners, en lloc d'arribar a un lloc i buscar un hotel a través d'internet podíem comparar, fer la reserva i continuar amb la nostra ruta.
Per tant, vam decidir que una vegada estiguéssim a l'hotel faríem una escapadeta al Best Buy més proper, una espècie de Media Market però americà on la tecnologia és més barata i a més et permeten retornar el producte si no en quedes satisfet. La idea era comprar un ordinador nou i un “trasto” (lector extern de discs durs) que ens permetria, si tot anava bé, recuperar la informació de la Paqui i, en el millor dels casos, ressuscitar-la.
Tot semblava força senzill fins que vam començar a sentir una estranya pudoreta a cremat que sortia del GPS. No és broma, el carregador de bateries de la Carme (què us pensàveu que la nostra GPS no tenia nom) s'havia fos! Alguna mala connexió l'havia deixat fora de combat definitivament. Ja havia fet el tonto uns dies abans a Los Ángeles, però el manetes del Xavi havia fet un apanyo a l'estil avi Jaume (ara, no em toqueu!) i semblava que aguantava. Ja teníem dues baixes al nostre equip i per acabar-ho d'adobar l'adreça de l'hotel que havíem introduït al GPS ens va portar en lloc de a un hotel a una casa de recanvis per a cotxes. Una de dues, o havíem agafat malament l'adreça o ens havien estafat. Confiant que fos la primera opció, vam colar-nos a una biblioteca pública per comprovar quina era l'adreça correcta. Curiosament l'adreça coincidia així que vam apuntar el número de telèfon de l'hotel abans que una amable iaieta ens treies a patades de la biblioteca explicant-nos que havíem de fer-nos socis per poder utilitzar la connexió a internet.
“Hello? Stay Hotel” Al menys l'hotel existia. I una simpàtica recepcionista va tractar d'explicar-nos on era l'hotel. Amb el seu horrorós accent i amb la patètica comprensió de l'anglès de la Noe la conversa va ser poc menys que surrealista. Ella insistia que havíem de veure un “big building” i on érem tot els edificis eren d'una sola planta. Després repetia insistentment “two one two one”, codi secret que no encertàvem a desxifrar. Deu minuts més tard, després de descriure totes les botigues i restaurants que hi havia al nostre voltant per tractar que ens ubiqués i gastar-nos trenta euros amb la trucada (això ho vam descobrir més tard, és clar) vam desistir i li vam dir que ja miraríem de trobar-lo que no podíem estar molt lluny. Desesperats vam preguntar a dos mexicans que hi havia treballant al taller de recanvis de cotxe “Si, si, esto es el Camino Real, pero ahorita mismo no ubico este hotel por aquí...” Els hi vam repetir l'adreça de l'hotel “Està en el 2136 de Camino Real... en San Mateo.” “¿¿¿¿San Mateo????” van repetir a l'uníson com si haguessin trobat la fórmula de la pedra filosofal. “No, no, aquí estamos en San Carlos. San Mateo queda como a cincuenta cuadras o más en auto. Ahorita mismo lo van a encontrar si van todo recto por esta calle”. Els mexicanos tenien raó, el GPS ens havia fet una jugadeta la mar de xula abans de quedar-se sense bateria i ens havia portat a una població diferent. El tema és que el carrer de marres, el capritxós Camino Real és llarg com un dia sense pa i recorre diverses poblacions, entre elles San Mateo, on l'hotel Stay ens esperava al costat d'un edifici altíssim, a la part més alta de l'edifici es podia llegir en números gegants “2121”.
Havíem arribat a l'hotel però les fatalitats no havien fet més que començar... (però per no agobiar al personal ho farem amb dues parts)

Costa de Califòrnia: El Pacífic als nostres peus

2009-09-14T06:37:00.003+02:00

Aquesta crònica va dedicada a la Núria, que avui comença també un viatge emocionant per mirar d'esbrinar els secrets del comportament humà. Et desitgem molta sort i molts èxits, però sobretot desitgem que trobis en aquest tram del camí allò que esperes trobar.

Pel que fa a nosaltres el tram que va de Los Àngeles a San Francisco bordejant el Pacífic va superar qualsevol expectativa. La Route 1 és com una capsa de sorpreses plena de penya-segats, corbes i ponts sobre l'oceà. En comparació amb les amples carreteres que hem trobat al llarg dels dos mesos de la nostra ruta per Estats Units, aquí només hi ha un carril per banda que avança a tocar de la costa. Avançant en calma per aquesta ziga-zaga d'asfalt se't fa difícil decidir cap a on mirar. A una banda t'hipnotitzen les llums brillants del capvespre sobre el Pacífic, un joc de contrallums entre les onades i les roques, ombres confuses que et fa dubtar d'on comença el mar i on acaba la terra. A l'altra banda, un sol daurat cau en força les vinyes, camps de tarongers i uns turons que semblen de vellut, tots pelats, sense un arbre que els faci ombra però recoberts per una catifa de matolls secs que vistos de lluny conviden a acariciar. Per la finestra s'escolava també una brisa de contrastos, l'aroma del mar ens arribava amb potència barrejada amb l'aire calent de les àrides terres de Califòrnia.

La nostra primera parada en aquest trajecte de somni la vam a fer Pismo Beach. Voliem veure com marxava el sol per darrera l'oceà, però en aquest encantador poble de casetes de fusta s'han d'acontentar en veure les postes per darrere un penya-segat. A canvi però vem tenir el nostre primer encontre amb uns simpàtics ocells que només haviem vist dibuixats als rotuladors de la nostra infància: els pelícans. Amb el seu vol majestuós, el seu descomunal bec i el seu característic grall, van posar a la postal del primer intent fallit de veure marxar el sol per sobre el mar un punt original.

La primera nit la vem passar a Morro Bay. Com que no sabíem què ens trobaríem havíem reservat només per un día, però aquest petit poble de pescadors del Pacífic californià ens va convèncer amb arguments contundents, i vam decidir que era el millor lloc per celebrar un aniversari. Aquí vam passar el 24 d'agost (cumple de la Noe) passejant sense pressa per les inestables passarel·les de fusta sobre el mar. Contemplant extasiats els moviments mandrosos dels lleons marins a la bocana del port que, aprofitant els càlids rajos de sol d'aquell matí lluminós, badallaven i s'assecaven la seva pell arrecerats pels vaixells. També vam xafardejar com feinejaven els pescadors, rodanxons homes de mar negociant a peu de barca el preu de les tonyines pescades de matinada. A Morro Bay vam surar sense rumb, com les algues que arribaven a aquesta badia d'aigües tranquil·les, deixant que el sol ens asseques la pell mentre badallàvem de pur èxtasi. I en un restaurant de Morro Bay vam negociar amb la nostra cambrera quin era el millor peix fresc per celebrar un aniversari. A més del peix, que va resultar excel·lent, vam completar el dinar amb un vi blanc de Califòrnia i unes cloïsses cuinades amb all. Un dia és un dia, i estem segurs que el senyor Mc Donalds sabrà perdonar-nos la infidelitat. Tot i que ens movíem lents per gaudir de cada minut d'aquella jornada plàcida, va arribar la tarda i el moment dels regals. Una mica atípics perquè no portaven llaçada però segurament molt més valuosos que qualsevol paquet ben embolicat. Primer regal: vam tocar el Pacífic per primer cop, una aigua gelada però igual de salada que la del Mediterrani. Segon regal: finalment, primera posta de sol per darrere el mar. Cap del dos havia vist mai aquest espectacle i us assegurem que paga la pena passar una mica de fred mentres esperes. Tercer regal: una extravagant petxina que vam trobar a la platja amb el dibuix d'una fulla. Al principi vam pensar que havíem trobar un tresor però la costa del Pacífic n'està ple d'aquests mol·luscs tan bonics. En qualsevol cas per nosaltres es va convertir en un tresor. I per acabar el dia vam bufar espelmes, és clar, i mentre bufàvem vam trobar a faltar a la família i als amics una mica més que la resta de dies.

El camí va seguir pel mateix paisatge pintoresc rumb cap al nord, travessant altres poblacions arran de mar com Cambria o San Simeon i prop de Cape Sant Martin vam parar per fotografiar una família d'elefants marins que mandrejava a la platja. Va haver un moment però que el paisatge agrest que ens havia acompanyat es va convertir en un bosc espès i els penya-segats queien sobre el mar molt més abruptes, entràvem al Los Padres National Forest, un oasi de roures i pins que ens va acompanyar fins gairebé Monterey, la nostra següent destinació.

Monterey és un poble turístic que ha sabut explotar la seva posició privilegiada prop del mar. Amb el seu passeig marítim, el Fisherman's Wharf (un moll de pescadors reconvertit en passeig ple de restaurants i botigues) i un centre històric ben cuidat. Monterey és una localitat agradable, animada i plena d'activitat, fins i tot vam coincidir amb una fira setmanal de productes frescos, però Morro bay ja ens havia robat el cor, i el primer amor sempre pesa. Amb tot, Monterey serà recordat com el nostre primer fish and chips als Estats Units i això també té la seva gràcia. Amb l'afegit que el vam prendre a prop del mar, amb un sol deliciós i una cervesa made in San Francisco.

I va arribar el moment de dir adéu a aquesta costa de les meravelles, i ho vam fer a Santa Cruz, a la punta de la badia de Monterey. On les onades picaven amb força contra els penya-segats i hi havia unes vistes excepcionals sobre l'oceà. Aquí vem passar l'última nit i aquí va començar la “primera gran crisis” del viatge. Aquesta però és una altra història que haureu d'esperar a llegir. Mentre, us podeu entretenir mirant les fotos de la Costa de Califòrnia.

PD: Si alguna vegada passeu per la costa de Califòrnia no dubteu a entrar en unes pistes sense asfaltar a peu de carretera on un cartell escrit a mà us diu "Pick-U" i a sota una maduixa dibuixada de forma maldestre tracta d'acalrir la informació. Uns metres en dincs trobareu un magnífic hort que deixa anar un perfum dolç i seductor, allà podreu collir personalment a dos dòlars la lliura les maduixes més delicioses que hàgiiu tastat mai. Ah! I segurament us trobareu amb algun "paisanu". Quan nosaltres vem arribar, a més del pagés en tot el camp de maduixes només hi havia una parella de Cervelló. On no arribem els catalans...

Los Ángeles: Una mica més a prop de les estrelles

2009-09-07T02:42:00.006+02:00

A Hollywood per veure les estrelles has de mirar al terra, perquè si mires enlaire una boira permanent que encapota el cel nit i dia. En canvi, a les aceres de Hollywood Bulevard en trobes una a cada passa.

És el Boulevard de les Estrelles, aquell carrer on els astres de les pel·lícules es posen de quatre grapes per quedar immortalitzats per sempre més sobre l'asfalt. Com si nosaltres, simples mortals, fóssim capaços d'oblidar les ganyotes d'en Charles Chaplin, el jurament de la Vivien Leight o les melodies d'en Henry Mancini!

Potser us semblarà superficial però poca cosa més vam fer a Los Ángeles que passejar-nos per Hollywood Bulevard a la caça de les estrelles dels actors i directors del glamurós univers del cel·luloide. En part perquè uns addictes a les pelis com nosaltres no podíem deixar de fer-ho, acariciar el mateix terra que la Sharon Stone, fer unes passes de ball sobre el metre quadrat del malaurat Michael Jackson, deixar que el vent ens aixequi sensualment la roba mentre passem per l'estrella de la Marilyn Monroe o apagar la cigarreta amb l'estil inconfusible del Humpfrey Bogart en el precís moment que caminàvem per la seva porció de Hollywood Bulevard. En part doncs, per recordar com en un trailer interminable i deliciós els millors moments del cinema i en part, perquè a Los Angeles teníem una cita amb la família.

Així que, després de fer-nos la foto al Kodak Theater (i desitjar en secret tornar el dia que extenen la catifa vermella), perseguir una furgoneta turística que feia el recorregut per les cases de les estrelles a Beverly Hills (en vem veure un parell però no vam ser capaços de sentir a qui pertanyien) i buscar la millor perspectiva per fer la foto al cartell de Hollywood la resta del temps a Los Angeles ens vem deixar guiar pel Modes (l'oncle “americanu”) que, si pot evitar-ho, no trepitja la ciutat ni per recomenació facultativa. I amb raó, perquè més enllà de les resplandents llums de Hollywood i les suntusoses mansions de Beverly Hills s'exten la ciutat dels sense sostre. Homes i dones esparracats que miren de lluny el somni americà mentre arroseguen les seves pertinencers pel downtown en un carret del súper. Però fent una excepció ens va venir a recollir a la porta de l'hotel al bell mig del centre de la ciutat. I pujant al seu Mercedes negre vem ser nosaltres que ens vem sentir com autèntiques estrelles de cinema.

Los Ángeles és conegut arreu per ser la meca del cinema, per les seves platges de patinadores en bikini i surfers fibrats però per nosaltres serà per sempre més la ciutat del trànsit impossible. Carreteres de cinc carrils per banda creuen la ciutat plenes a vessar de cotxes i camions que converteixen el camí en un malson interminable i desesperant. Però per fer realitat els nostres desitjos (menjar quelcom que no inclogui una hamburguesa al menú i veure per primer cop el Pacífic) el Modes va haber de conduir direcció sud aquestes carreteres caòtiques. Finalment vem arribar a Laguna Beach, un poblet al sud de la ciutat, comunitat d'artistes, gays i gent de calés que van a estiuejar prop de l'oceà. I a prop de l'oceà ens vem reconciliar amb els nostres estòmacs. Després de dies de menjar com podiem, vem celebrar el nostre primer encontre amb el Pacífic en una terrasseta davant d'un deliciós plat de calamars i unes cerveses fresquetes. Coses de comptar amb un amfitrió-guia de luxe. La tarda la vem acabar tranquilament sentats al jardí de la seva casa "adobada" de Plasentia amb una copeta de ron a la mà i una bona conversa al pap.

De fet, els dies a Los Angeles van ser com una terapia de relacions socials després de tants dies de viatjar en un tu a tu continuat. No ens queixem gens, ens encanta que aquest viatge sigui només nostre, convertir cada kilòmetre un record íntim, però els dos dies que vem passar a Los Angeles ens van permetre compartir l'aventura amb el Modes, els seus fills, l'Andrés i la Tonia, el seu net i els seus amics Marisa i familia. Ah! I també amb la Max (una goseta molt carinyosa) i el Pepito (un gat preciós que ens mirava indecís). I entre trobada i trobada, algunes més fugaces que d'altres, vem menjar paella, gambas a l'ajillo i un sushi boníssim sempre molt ben acompanyats. D'aquells dies ens emportem el record imborrable de la generositat del Modes a qui vem tenir la oportunitat de conèixer millor i el seu valuós consell que seguissim el nostre viatge per la Costa de Califòrnia. Però això és material per la propera crònica...

Abans però aquí teniu les fotos de Los Ángeles.

Grand Canyon i Las Vegas (Ruta 66, segona part)

2009-08-29T00:04:00.020+02:00

Advertencia abans de continuar: El nostre estimat ordinador (Paqui, pels amics) ha deixat de funcionar i tenim que fer les croniques des dels teclats americans que no permet accentuar les paraules. Per tant, demanem disculpes a Pompeu Fabra i els lletraferits que se sentin ofesos per la falta d'accents d'ara endavant. De fet, de faltes ja hi havien nomes se n'afegeixen un grapat mes no desitjades. Dit aixo comenca (aaargh... tampoc hi ces trencades!!!!) la cronica.

Fa dies que hi rumiem pero no aconseguim trobar la paraula exacta. I es que cap poble, cap ciutat, cap monument o edifici dels que hem vist fins ara ens ha tocat l'anima com el Grand Canyon del Colorado. Descomunal? Grandios? Espectacular? Enorme? Impresionant? Res, totes diuen poc en comparacio a aquest lloc que parteix en dos l'estat d'Arizona. Tampoc no trobareu la resposta a les fotografies, ho sentim. El Gran Canyon es d'aquells llocs que cal veure en directe per copsar-lo plenament. No hi valen descripcions.

Esperem no haber decebut les vostres expectatives. A canvi si us podem parlar de les sensacions viscudes arran d'aquest inmens precipici de 1600 metres de profunditat, 446 km de longitud, y fins a 29 km d'ample en alguns punts. La pell de gallina la primera vegada que ens hi vem apropar, la pau viscuda mentre contemplavem com marxava el sol desde Hopi Point, com les parets virolades anaven canviant de color a cada minut del dia en un joc de ombres i llum i com el silenci d'aquest lloc es encara mes ensordidor que la remor dels nombrosos turistes que es passegen pel Parc Nacional.

Deixeu-nos tambe utilitzar el topic i dir-vos que contemplant-lo et sent petit, molt petit. Com quan mires un cel pel d'estrelles i tractes d'entendre el misteri de les distancies que ens separen de les diminutes llums parpallejants. Amb la diferencia que al Grand Canyon, tota aquesta inmensitat la tens a tocar. Et sents petit i efimer en comparacio amb el paisatge que tens al davant. Un tall enmig de la terra que, com una gran cicatriu, et permet intuir de quina manera el pas del anys ha anat dibuixant el planeta. Perdoneu la disgresio pero les sensacions viscudes van ser tan profundes com les parets verticals i nues del Canyon del Colorado. Parets sizellades pel pas del segles i pel pas d'un riu, genial artista, que va acabar de donar forma a aquesta miracle de la natura.

De fet, poc ens va importar recorrer els gairebe 160 kilometres que teniem cada dia des de l'hotel de Flagstaff i mai ens van semblar mes ven invertits els 25 dolars de l'entrada (valida per una setmana) al Parc Nacional. Les hores al Grand Canyon van ser rodones, intenses i ben aprofitades. Vem vistar gairebe tots els miradors en cotxe o a peu, vem fer un picnic "estupendu" envoltats d'ocells i vem descobrir entre el bosc que hi ha arran del canyon un bon grapat de cervols de cornamentes fabuloses. I a la nit, de tornada, el cel estrellat mes al.lucinat que us pogueu imaginar, ple a vessar d'estrelles i nebuloses. Tan net, tan fred i tan profund que sembalva que tornavem a mirar cap a l'abisme.

De Flagstaff poc us podem dir. Es un poble tranquil i agradable amb una estacio de tren de fusta, cases baixes i abets molt alts. Que tambe s'apunta al carro de la 66 i per descomptat al "tiron" del Gran Canyon del Colorado. Bons hotels, molts restaurants, botigues per a montanyistes i un steak molt autentic amb musica country en directe on ens hauria agradat sopar, tot i que no va poder ser...

I despres de la tranquilitat de Flagstaff, de la bellesa del Grand Canyon del Colorado l'altra cara de la moneda: nit a Las Vegas. El pati d'esbarjo dels Estats Units. Una ciutat iluminada pels neons on el sexe i el joc son la rao de ser. I una nit, com suposavem, va ser mes que suficient per recorrer el Flamingo (l'hotel-casino on ens allotjavem), el New York, l'Excalibur o el Bellatgio, el casino pijo on el George Clooney estafa al Al Pacino a "Ocean's Eleven", la peli amb mes guapus per milimetres quadrats de cinta de video. Per desgracia no vem veure ni al Brad Pitt ni a la Julia Roberts. En canvi, vem veure molt pillat davant les maquines de monedes, molts latinos repartint targetons de "senyoretes de companyia", molts turistes amb cara d'alucinats (com ara nosaltres) amb les milers de llums de la ciutat (Tour Eiffel inclosa) que et cridaven a jugar o a disfrutar dels espectacles de la ciutat. Cotxes de luxe? Tampoc no tants... Un parell de Ferraris davant del Cesar's Palace, un altre dels casinos de la zona.

La nostra inmersio als vicis de les Vegas es va limitar a un dolar repartit en dues maquinetes que ens van premiar amb una fabulos vale de 0,75 centaus, quantitat que vem reinvertir en una tercera maquina que va tenir la guasa de premiar-nos amb un valuos premi de 0,02 centaus. Tot un exit, vaja! Com que el Poker, la ruleta, els daus o el Black Jack ens van semblar paraules majors, ens vem limitar a fer de Paparazzis de taula en taula fins que un croupier ens va dir "no cameras, please" i vem decidir que la nostra carrera periodistica havia acabat a Las Vegas. Pero que la nit convidava a seguir desperts, per aixo vem optar per fer un billar. Amb tan mala pata que la taula on vem posar els dos dolars estava trencada i se'ls va menjar sense deixar anar bola. Resultat: un del s amables encarregats de sala de l'Excalibur ens va fer un tour amunt i avall de l'impecable catifa del casino entre taules on la gent s'aposta millonades, tot, per recuperar els nostres misers dos dolars. Quina tristesa ser pobre! Despres una copeta al Bellagio, a una sala de ball molt mona i a dormir que el viatge ha de continuar.

Nuevo Mexico (Ruta 66, primera part)

2009-08-17T00:55:00.006+02:00

Tota la humitat i els frondosos boscos del sudest d’Estats Units s’han disipat des que vem entrar a Texas i després a Nuevo Mexico. En els paisatges que ens acompanyen en aquest tram del viatge la vida sembla que hagi de fer un sobresforç per tirar endavant. I a nosaltres també se’ns fa difícil i tremendament avorrit avançar per les interminables milles que veiem davant nostre.
La terra vermella i ocre del desert és la constant en les carreteres infinites que ens porten primer de Dallas a Oklahoma i després d’Oklahoma a Amarillo. Rantxos, steaks, motels de carretera i el reclam ineludible de la Route 66 ens criden des dels neons intermitents i els cartells a mig pintar, únics arbres d’aquest desert inabastable.

Fem nit a Amarillo on la gran atracció és “The Big Texan”. Si tens estòmac pots menjar-te un tros de carn de dos kilos gratis, sempre i quan ho facis en una hora. Però la dieta dels darrers dies ja ens ha regirat prou els budells com per emprendre proeses com aquesta, així que de bon matí sortim cap a Santa Fe. La fama precedèix a aquesta capital del mig oest. Ens en han parlat tan bé i tenim tantes ganes de veure alguna cosa diferent, fugir del desert...

Mentre deixem enrere Amarillo i el seu cementiri de Cadillacs, els cartells de Los Alamos, La Española, Cimarron o Santa Fe em fan venir a la memoria les películes que veia arraulida al costat del papa els dissabtes al migdia després dels “dibujos”. Aquelles en les que els vaqueros eren els bons i fugien dels indis en mig d’una emboscada en el desert. Abans però salvaven a la noia, una mexicana de trenes i ulls negres que es deia Sara Montiel. Segurament al vaquero li agradava més aquella noia que ensenyava les espatlles, però de tornada al fuerte s’acabava casant amb una rossa que portava vestit blau amb puntilles i coll alt i els cabells ben recullits al clatell.
Després de gairebé 280 millas (450 km) ens desviem una mica de la Ruta 66 per enfilar cap a Santa Fe, on ens regalarem dues nits per visitar amb més calma la població i les rodalies. L’altura retorna certa vegetació al paisatge, i envoltats dels pins i abets del Santa fe National Forest arribem al nostre destí. La primera impressió de Santa Fe és que has arribat a l’àrea de Mèxic de Port Aventura. Totes les cases estan fetes imitant les antigues cases fetes de tova. Tot i que en general ens sembla una mica artificial, s’ha de reconèixer que la ciutat té cert encant. Si més no, hi ha voluntat de mantenir un estil similar i personal a l’hora de construir. Cases baixes amb columnes i porticons de fusta natural o pintada de vius colors que destaquen sobre els tons terra de les parets. El centre està ple de restaurants, galeries d’art i botigues d’artesania india. Xafardejant els aparadors descobrim un altre color que domina sobre els ocres, el blau intens de les turqueses, la pedra oficial dels indis Pueblo. Encastades sobre plata o pell les polseres, els anells i els collars de totes mides t'animen a adornar-te com els nadius americans. I no hi ha dubte que aconsegueixen fer-te caure en la temptació, perquè la majoria dels turistes que es passegen per Santa Fe llueixen alguna quincalla amb turquesa inclosa. Per sort (o per desgràcia) els preus ens treuen del cap seguir la corrent de les masses.

Sense turquesa identificativa, al dia següent decidim temptar la sort i posar-nos a tiro de fletxa. Anem a fer una ruta per visitar els nombrosos Pueblos, les reserves indies que hi ha prop de Santa Fe. Des del primer moment som perfectament concients que fa temps que ja no viuen en Tipis (les típiques cabanyitas de cuir en forma de cono) però la decepció va més enllà. Jemez, santo Domingo o Sant Ildefonso són pobles absolutament normals, tirant a lletjos i per acabar-ho d’adobar el seu principal modus vivendi són els “casinos” així que el més destacable de les reserves són uns edificis tremendament horteres on et pots jugar la pasta i menjar hamburgueses al més pur estil yankee. Per sort un dels pueblos està a prop d’un llac i ens endinsem per una carretera que promet. Finalment ens queda clar que no estem de sort perquè després de recorrer ben bé 15 milles un simpàtic guardaboscos ens informa que el parc està tancat fins l’endemà. Mitja volta, visita al Camel rock per veure com marxa el sol per darrere les muntanyes rojes i tornada a l’hotel. Demà serà un altre dia...

Abans d’arribar però, el destí s’apiada de nosaltres i ens sorpren amb un especatacle dels que marcaran el viatge. Redada policial en primera fila!!! Una mica abans d’arribar al motel se’ns creuen tres cotxes de policia en plena perssecució, llums, sirenes i velocitat màxima. Com que només obeïm les ordres del nostre estimat GPS, girem sense pensar-ho pel mateix carrer i ens topem de morros amb els tres cotxes patrulla més un tercer que venia perl carril contrari rodejant una rantxera. “Sortin del cotxe amb les mans enlaire!” criden apuntant als sospitosos. Amb l’emoció de la redada no caiem que aquí la “penya” fent us de la segona esmena pot portar armes de foc, i ens dediquem a gravar rotllo paparazzi tots els detalls de l’operació policial. Per sort, la cosa no passa a majors i d’entre les llums brillants i intermitents apareix “un latino, metro setenta, complexión fuerte” amb les mans enlaire com li havien recomentat. El pintxo és inmediatament enmanillat i acompanyat dincs del cotxe. La resta del “equipo A” s’apropa al cotxe lentament, sense deixar d’apuntar i aquí acaba la operación. Comentem la jugada davant un double cheesburguer i una diet coke abans d'anar a dormir... La nostra nit americana ha estat complerta.

La següent parada és Albuquerque, se’ns ha ficat entre cella i cella gaudir de la cultura india i a la ciutat hi ha el Indian Pueblo Cultural Center on de dijous a diumenge fan dances indies. Però els “malos” de les pelis de vaqueros se’ns resistieixen. La dança ha estat anul·lada per causes metereol·lògiques. Però no eren ells els que feien “la danza de la lluvia”? Què hi farem... esperem al dia següent. Però l'endemà el dia no es presenta gaire clar i el grup d'indis navajo que visita el centre ens amenitza amb unes dances i uns càntics ben peculiars en una sala tancada. Dos nois i dues noies es desplacen al ritme de les cançons espirituals d’un home més gran que entre dança i dança dedicada als quatre elements, ens explica que en la llengua dels Navajo no existeix la paraula guerra, ni carro de combat. També ens explica que la seva cultura, en comunió amb la natura, ha sabut respectar el mediambient molt abans que fos una moda i que on nosaltres només veiem desert ells veuen la seva llar. Que cada roca, cada muntanya, cada riu té un significat molt profund per a la seva gent. Potser mai arribarem a estimar les arides terres de Nuevo México com aquests pobles que viuen aquí des de fa tants anys, però de ben segur que després del sentit discurs del indi navajo ens mirarem de forma ben diferent els paisatges desèrtics que ens acompanyaran fins California.

Proba de que el desert ja no ens espanta, i de que comencem a veure en els seus tons canviants, en la seva inmensitat un sentit místic i misteriosament atractiu enderrerim la nostra ruta per la 66. Reservem dos nits a Gallup on casualment se celebra la 88ª convenció inter tribal dels indis Pueblo. No voliem cultura india...

Els dos dies a Gallup són abans que res moooolt calurosos. Els núvols que amenaçaven tormentes, els increïbles llamps que hem vist en l’horitzó gris de la carretera s’han disipat i llueix un sol de justicia sobre Red Rock, un parc natural prop de Gallup on hi ha la concentració de Zunis, Pojoaque, Nambe o Tesuque més increïble que pogueu imaginar. No ens extranya gens que no veièssim indis a Santa Fe, estaven tots a Gallup. Mostres d’art, mercat d’artesania i joies indies, dances i musiques tribals del matí fins a la nit i ja que hi som... un rodeo! Preparats per l’espectacle? "Oh yeah! All right! Come on everybody" que surten els cavalls salvatges i els bous montats pels cowboys indis més valents de la contrada. A veure qui aguanta més abans de caure sobre la sorra. Entre rodeo i rodeo, llaços per lligar els vedells, música country nachos, mazorcas i un record als indis que han format part de l’exèrcit América acaba la primera part de la nostra Ruta 66 a Nuevo Mexico.

Les proves visuals de tot plegat, aquí.

Houston, tenim un problema

2009-08-14T01:33:00.002+02:00

I el problema és que no sabem què carai explicar-vos del nostre pas per Texas. A part de veure l'Space Center de Houston i passar com un suspir per Dallas i Oklahoma City, res remarcable. I com que el dubte ens estava fent endarrerir el ritme... deixarem, per una vegada que les fotos parlin per si mateixes i passarem a la següent crònica. Molt més sucosa i interessant.

PD: Estaràs content no, Fran?

New Orleans: la ciutat que voliem veure

2009-08-10T03:26:00.014+02:00

New Orleans és d’aquelles ciutats que odies a primera vista o et roba el cor per sempre més. Amb la seva estudiada decadència, les seves cases de dos plantes, fusta i forja rovellada pintades de mil tons diferents, amb els misteriosos collarets de colors brillants que pengen dels arbres recordant la gran festa del Mardi Gras i els seus acords de jazz improvitzats a cada cantonada, New Orleans és un oasi de llibertat dincs les estrictes maneres nord americanes.
Amagada rera l'inmensitat del Lake Pontchartrain i custodiada pel gran riu Mississipi, ha crescut salvatge i desbocada, barrejant cultures com qui cus un cobrellit de patchwork, càlid, multicolor i un xic "demodé". Passejar-te per l'animat French Quarter, perdre’t pel Garden District o pels senyorials carrers del Uptown o resseguir les caòtiques voreres de Faubourg Marigny o Bywater és com destapar un flascó de perfum francés que s'ha fet ranci. Si a tot això li afegeixes la petjada del Katrina, segons com, a New Orleans li falta una mà de pintura. Però pensan-t'ho bé potser millor deixar-la com està. Vella i degradada. No fos cas que acabessin convertint aquest reducte de personalitat en una mala còpia d'altres ciutats yankees o pitjor encara, en un parc temàtic. De fet, la temptativa hi és, al vell mig de la ciutat, el downtown o districte financer, s'aixequen uns quants edifis alts, una intent de gratacels impostats, edificis d'oficines i hotels de luxe en mig de les casetes baixes que dominen la resta de la ciutat.

Però tot això ho pot veure qualsevol, per nosaltres els cinc dies que vem passar a New Orleans van ser com recuperar una espècie de vida domèstica. Oblidar una mica els kilòmetres, les llargues hores al cotxe i gaudir amb calma d'una ciutat que se'ns va obrir pels suburbis. Ens vem allotjar a Faubourg a la dreta del French Quarter, una zona encara "en construcció" després de Katrina però més autèntic que el turístic barri de botigues i restaurants del centre. Aquí les cases son totes de fusta, aixecades tres pams de terra per evitar (suposem) les riades del proper Mississipí. Hi ha cases verdes, grogues, blaves o vermelles, però cap té el mateix to. És un barri anàrquic i animat, amb restaurants als quals et costaria entrar però on suposadament fan la millor cuina criolla de la zona. La nostra "casa" era un autèntic somni. Després dels motels de carretera, clònics i a voltes una mica justets en el tema de la neteja, arribar a Lookout Inn va ser com arribar al cel. La primera nit ens van assignar la suite Jungle, una histriònica habitació decorada amb motius selvàtics africans i asiàtics. La nostra "suite", la mardi gras, la que haviem rservat inicialment encara no estava preparada, però quan a la nit següent ens vem instalar us assegurem que ens costava deixar l'inmens sofà estil victorià per anar de descoberta. Potser, és que després de gairebé un mes d'aventura necessitavem un descans, i aquelles quatre parets decorades a l'estil de New Orleans ens el van donar. Per cert, no us perdeu les fotos de la banyera de potes i de la magnífica piscina al jardí!!!

Tot i les confortables instal·lacions de la casa d'hostes a Poland Avenue vem visitar New Orleans i rodalies. I el primer dia el vem dedicar a navegar pel Bayou, els manglars que al nord de la ciutat van donar lloc a la cultura criolla. Entre arrels esfondrades, nenúfers, cases de fusta sobre l'aigua i un aigua que sembla batut de xocolata, els alligators (els caimans americans) van fer de mestres de cerimònia d'aquesta excursió acuàtica. Els inmensos reptils són la principal atracció de la jornada, i a ben segur són impresionants, però encara més impresionant son els paratges quan abandones el curs principal. Quan el sol queda amagat a mitges per les copes dels arbres, i de les seves rames pengen unes extranyes plantes cendroses donant a l'entorn una aparença fantasmagòrica. La barcassa avança lenta, amb el motor a ralentí, trencant el vel de color verd que cobreix totalment l'aigua i entrabancant-se de quan en quan amb els troncs humits on descansen tortugues i cadells de cocodril a resser dels perills de la riba gran. Una pega, la càmara es va quedar sense bateria quan vem arribar a aquest paratges. Però en part va ser millor, perque vem fer un esforç extra per retindre a la memòria aquest paisatge excepcional.

Però tornem als cocodrils, com ja us hem dit els protagonistes de l'encontre, que ens esperavem delitosos a la zona més ampla de la badia. De sobte, en la llunyania veies uns ulls que et guaitaven i tan aviat com detectaven que la barca s'aturava s'apropaven a una velocitat espectacular per les potes que gasten. Però no penseu que venien amb instint assassí, no! Acostumats als turistes i a les excursions que els busquen amb insistència venien buscant... núvols de sucre!!!! El que llegiu, per fer-los venir el pilot i patró de la barca portava una bossa inmensa de "mashmallows" (quan dic aquesta paraula em ve a la memòria el monstre de Cazafantasmas), llaminadures que anava repartint a tort i a dret entre caimans de totes les mides. Va haber un moment que teniem una familia sencera envoltant la barca esperant la seva ració de núvol. Si els peixets de les Medes tenen colesterol de tanta patata fregida, els caimans de New Orleans deuen tenir el sucre pels núvols!!!!

La resta dels dies els vem passar passejant tranquilament pels carrers de la ciutat, Elyses Fields, Plaza de Armas, Chartres, Royal... (gairebé tots els noms fent referència al passat francés i espanyol); fugint de la calor a Audubon Parc; esperant veure com llebava àncores el Natchez Boat (el típic vaixell del Mississipi); cotillejant la mercaderia del French Market, caps de caimà dissecats, màscares de carnaval, flors de lis "tunejades"; degustant els típics Beignets (una espècie de bunyols acabats de fer) al Café du Monde; o deixant-nos portar per la disbauxa a Bourbon Street quan el sol ja s'havia amagat...

Ens han quedat coses per fer, visitar les plantacions, tastar la cuina "cajun", escoltar algun concert més de jazz o blues sentats en un café... Però potser millor. Potser s'ha de deixar coses per fer, per tenir l'excusa perfecte per tornar a aquesta ciutat que ens ha robat el cor.

Les fotos.

Memphis: Un blues sota la pluja

2009-08-03T02:27:00.011+02:00

Pels adictes a les cròniques diàries aquí teniu la següent. Serà curteta com la nostra visita llampec a la ciutat del blues, el bressol del rock: Memphis.

Semblava que el destí no volia deixar-nos visitar aquesta ciutat de Tenesse. Primer ens vem equivocar en la reserva a New Orleans, la vem fer un dia abans, per tant teniem per endavant gairebé 900 milles per fer en només dos dies. Després, reservar un hotel a Memphis va resultar complicadíssim (o el que és el mateix, caríssim) així que vem decidir fer només parada tècnica per dinar i aprofitar els hotels per apropar-nos una mica més a New Orleans.

Després d'una jornada maratoniana en cotxe travessant tot l'estat d'Illinois i mig Tenesse, ens vem aturar a un motel prop de Memphis disposats a visitar la ciutat d'Elvis Presley, Johnny Cash o B.B. King al matí següent, ben fresquets. Però el dis es va aixecar-se tapat i potser per la proximitat al Mississipí la jornada va coincidir amb un xàfec dels que fan història. Però ja que hi erem ens vem encomenar als deus del rock i els vem demanar una treba per visitar ni que fos fugaçment Beale street, el carrer on els grans del blues, el rock i el soul tenien estudis de grabació allà pels convulsos anys cinquanta. El carrer ve a ser com un Portaventura de la música amb molt café, restaurant i botiga de souvenirs, però té la seva gràcia fins i tot sota la pluja i com que la idea era dinar ens vem refugiar en el B.B. King cafe.

La primera impressió del "garitu", fosc com una cova, i més tenint en compte el nom i que estava en mig de Beale Street, és que acabariem pagant el pato de turistes novatos i desesperats. Però ens va sorpendre gratament. Una amable cambrera ens va buscar una tauleta amb vistes a l'escenari on sonaven ritmes del més pur blues americà. La banda sumava com a mínim 800 anys entre baixista, bateria, cantant i piano, i el guitarrista devia ensenyar a jugar a la pilota a l'avi de l'Elvis, però la veritat és que sonaven d'allò més bé. L'ambientació molt encertada, neons ben col·locats, taules amb caricatures d'emblemàtics músics americans: des de Ray Orbison a Charlie Parker passant com no per l'inefable Elvis i en B.B. King. I el menjar... My god! Quin bé de deu de carn! Es va fer esperar, perquè com advertia la carta un steak med-well necessita el seu temps, però quen va arribar la vem devorar. Deliciosa!

Després, volta en cotxe per la ciutat (seguia plovent) i cap a Mississipi, l'estat on teniem l'hotel que ens apropava al proper destí: New Orleans. To be continue...

Ah, i les fotos.

(Ja advertim que a New Orleans estarem cinc dies, així que no hi haurà crònica fins dissabte o diumenge.)

Detroit i Chicago: Ciutats a la vora del llac

2009-08-01T16:35:00.006+02:00

Mica en mica deixem enrere Canadà. Els paisatges que veiem per la finestra del cotxe ja no tenen aquell verd intens que ens ha acompanyat els darrers dies i a banda i banda de la carretera la natura encara maragda del nord d'Amèrica comença a tenyir-se d’algun ocre i daurat.

Travessem la frontera pel nord del llac Erie i arribem a Detroit, la ciutat del motor. És dilluns i festa setmanal a la majoria de comerços i restaurants de la ciutat, potser per això la ciutat sembla adormida, a mig gas. El primer que crida la nostra atenció és l’imponent gratacels de vidre de la General Motors, l'acompanyen dos germans bessons més "petits" formant un trio fosc i brillant. No gaire lluny, passegem per una desèrtica Hart Plaza, arran del llac. Un llac que si no fos per la falta d'onades, és talment com un mar. La vista es perd per l'horitzó i les velers es deixen portar per la suau brisa. Completant la postal, un vaixell estil Mississipi barat a la riba sembla que espera turistes. Enfilem per Woodward avenue per explorar la ciutat, dinem a Campus mrtius Park envoltats de yupppies al districte financer i agafem el cotxe per acabar de descobrir la ciutat: Ford field, el Comerica park, estadi dels Tigers de Detroit i els teatres componen un downtown sense massa vida. Aprofitant que queda a prop de l'hotel visitem el Fisher Building i el New Center Place, un conjunt d'edificis d'art decó impresionants on abunden els restaurants i comerços (tots tancats) i ens quedem amb les ganes de visitar el Chrysler Museum que també està tancat. Com que no hi ha massa cosa més a fer, calentem motors, arrenquem i esperem tenir més sort a Chicago.

I el cert és que la tenim. Els dos dies a la capital d’Illinois han estat inoblidables. Si Nova York ens va enamorar, a un altre nivell, Chicago ens ha captivat. És una ciutat molt més assequible que la Gran Manzana, neta, ben cuidada i tremendament peculiar. En part, gràcies al Loop, el metro elevat de Chicago. Un intrincat sistema circular de vies de ferro rovellat i fusta que, a sis metres per sobre els nostres caps, confereixen als carrers del downtown de la ciutat una personalitat única. Gratacels, molts gratacels, un carrer ple de botigues de luxe, el riu infestat de luxosos vaixells de vela i, bordejant el llac, una zona verda plena de vida i activitat completen el conjunt del centre.

El primer dia ens dediquem a situar-nos, fem fotos per donar i vendre del sky line de Chicago. I, passejant per Millenium Park, aprofitem per escoltar els assajos d'un concert al Jay Pritzker Pavillion. L'Auditori té una sonoritat fantàstica i el programa anuncia concerts gratuïts cada nit durant els mesos d'estiu a més d'altres activitats. Els acords inacabats de la sinfonia número 1 de Sibelius ens donen un petit respir abans de prosseguir amb la descoberta d'aquesta ciutat fascinant. Dinem sobre la gespa del Millenium prop d'una simpàtica font que mostra en imatges de video les cares somrients de gent de Chicago. Els rostres gegants contemplen els jocs passats per aigua de la quitxada en banyador que, encantats amb els dos dit d'aigua que els ofereix la font pública combaten el calor i l'aburriment. A la tarda anem a l'encontre de la Water Tower enfilant per Michigan Avenue. Creuem el riu i descobrim un carrer ple de botigues de luxe i de compradors compulsius.

S'ha fet tard i tenim l'hotel a les afores de Chicago, prop de l'Aeroport O'hare. El barri és molt semblant a d'altres barris residencials d'EE.UU, una mica com el Wisteria Lane de Mujeres Desesperadas. Amb les seves casetes d'una sola planta, amb jardins perfectament cuidats. Ens aconsellen una zona de restaurants per sopar i després de dies de fast foods i dinars improvitzats a la carretera agraïm el plat de pasta al "aglio e olio" d'un coquetó restaurant italià.

Perdoneu que segueixi parlant de menjar però ens llevem tard i la segona jornada a Chicago comença a la recerca de Hot Doug's un restaurant molt especial i altament recomenable. La descoberta és fruit de la més pura i genial casualitat. Primer imagineu al Xavi fent zapping entre els milers de canals en anglés de la tele per cable de l'hotel de Detroit. Curiosament fan un documental dedicat a Chicago i enganxem el moment que el periodista s'està fotent uns increïbles entrepants de franckfurt que, pel que sembla, cal provar. Tal dit i tal fet, busquem a internet i anem a buscar a la fi del món el millor restaurants de hot dogs del món. Perquè el barri està perdut en els suburbis de la ciutat però sembla que la gent el coneix bé, hi ha una cua impresionant (40 minuts) que respectem religiosament xerrant amb un mexicà que ha vingut a celebrar el seu aniversari amb la promesa, ha fet ua hora i mitja de camí per arribar-hi. I per fi ens toca el torn. Un Atomic Bomb, l'especial amb foie i un Dave Kingman amb patates i coca-cola (no, no venen cervesa...). Gairebé 8 dolars per entrepà prometen un àpat de concurs i el cert és que el Hot dogs de Hot Doug's no deceben ni mica. Boníssims!!!!! Per qui volgui fer una escapada s'ha d'agafar la linea blava de la CTA fins a l'estació de California i llavors un autobús (el 52) fins a Roscoe. Et deixa just a la cantonada. I us assegurem que l'excursió paga la pena. Per cert, només està obert de 10 a 16 h de dilluns a dissabte.

Seguim el camí cap a Chicago i una vegada al centre visitem The Art Institute of Chicago. Les tardes d'estiu de 5 a 8 h l'entrada és gratuïta i ens estem fent experts en trobar "free events" allà on anem. Entre Van Goghs, Picassos, Matisse i Goyas, trobem una sala dedicada a Daumier, el pintor de capçalera de la familia Durán-Rosselló. Ens mirem les làmines en deteniment i ens sonen molt, moltíssim.

A les 6,30 ens espera un altre event gratuït, concert de jazz al Jay Pritzker Pavillion. Els compositors Elbio Barilari i Kahil El'Zabar són els mestres de cerimònia de la Chicago Improvisers Orchestra. Ens delecten amb dues creacions pròpies: Lincolniana i Sounds of hope. El concert és una mena d'homenatge a dos personatges ilustres de la ciutat i del país: Lincoln i Obama. Dos hores de concert intenses que acaben amb un curiós espectacle d'improvització on a ritme de jazz coregen el nom de l'actual president d'EE.UU. "Barack Obama" repeteixen entregats. No sona gens malament, però que voleu que us diguem no acabem d'imaginar-nos a una orquestra de prestigi cantant al festival de Jazz de Terrassa una cosa així com: "Jose Luis Zapatero"... Amb tot la darrera nit a Chhicago resulta màgica.

I pels que no us ho creieu si no ho veieu, aquí teniu les fotos de Detroit i de Chicago.

PD: Perdoneu el retràs en les actualitzacions, han fallat les connexions en el hotel de Chicago. La propera demà o passat sobre la visita llampec a Memphis.

Niagara Falls: Aigua per donar i vendre

2009-07-26T03:29:00.009+02:00

Ja tornem a estar en ruta. Sembla que el dens teló d'arbres que ens haviem fet de centinel·les fins a Boston comença a fiar-se de nosaltres i s'aparten una mica perquè descobrim les inmenses planuries que s'obren camí d'Albany. La capital de l'Estat de Nova York ens acollirà una nit, a mig camí cap a les casacades del Niàgara. L'objectiu d'aquesta etapa del viatge.

Divendres a la tarda, després de gairebé 700 kilómetres (repartits en dos dies) arribem a la frontera d'Estats Units amb Canadà. Una polícia amb posat seriòs ens interroga. "Quan penseu tornar a casa?" Millor no ens liem a explicar-li que encara queden uns mesos... Amb cara d'angelets li diem que en un parell de dies tornarem als Estats Units. La resposta la convenç i aconseguim el segon segell (visat) pel nostre passaport.

Tenim reserva en un Bed & Breakfast encantador: Villa Alexandrea. Després del motels de carretera dels darrers dies, aquesta casetade nines a peu del riu Niagara ens sembla fenomenal. Per no parlar del esmorzar pantagruèlic amb que ens afalaguen els propietaris la Maria i en Joe: suc de taronja, te o café acabat de fer, torradetes, mantega, confitures, ous al gust, cansalada, patates guisades, fruita variada... Un gust, vaja. Aprofitem per fartar-nos i estalviar-nos el dinar, el pressupost apreta! Aquest esmorzar boníssim el compartim amb una peculiar familia americana. Matrimoni prop de la seixantena amb la filla i el seu inmens boyfriend (tamany jugador de rugby). Se'ns presenten des del primer moment, són d'Indiana i estan a les Niagara falls per celebrar l'aniversari de casament. Quan ja han satisfet la seva curiositat sobre nosaltres, (d'on sou, quan de temps estareu a EE.UU, de què treballeu...) de sobte, s'agafen les mans i es posen a beneïr la taula. Glups! No sabem molt bé què fer, de fet ens costa no posar-nos a riure. Però molt educadament aconseguim fer un "eimen" (Amén) quan acabem amb les seves oracions i accions de gràcies.

Però anant al grà (jajajajaja, però si no sé què és anar al grà...) el que hem vingut a fer és veure els salts d'aigua més populars del món. I us podem assegurar que els hem vist, de costat, des de dalt, des d'abaix, per darrera, per davant, de nit, de dia, amb sol, amb nuvols, amb pluja. Si volieu veure fotos de les catarates del Niagara aquí en teniu un bon grapat. Ara si faré un resum perquè basicament el plan ha estat visitar les diferents atraccions que ofereixen els avispats canadencs per explotar la fama de les seves cascades. Divendres tarda primer impacte de veure les catarates. Com que a més va sortir el sol vem poder fer fotos del arc de sant martí que crea la brumera que fan. A la nit focs artificials i les Niàgara iluminades. Dissabte al matí, excursió amb el Maid of the Mist el barquet que et porta fins als peus de la cascada (la veritat: no es veu res de res de tanta aigua, això sí quedes ben xop, de cap a peus). Després de la remullada baixem fins el Table Rock, un sortint al costat de la cascada per remullar-nos una miqueta més i veure les cascades desde dins. Seguim amb un espectacle 3D (Niagara Fury) que explica com es van formar les Niagara Falls. I sabeu què? Per si no n'haguessim tingut prou dincs el cinema ens tornen a mullar! I per acabar-ho d'adobar quan sortim al carrer... està plovent!!! Farts de tanta aigua anem a refugiar-nos a l'Hotel i a la tarda quan torna a sortir el sol fem l'última visita a la zona. Com que ja hem vist per activa i per pasiva les ditxoses catarates anem a visitar els ràpids que es formen a dalt del riu Niagara. Tal i com ens va dir la Chama son força impresionants i el passeig (White Water Walk) encantador.

Havia dit que faria un resum? Ho sento m'he tornat a passar...

Només una impressió general per acabar, les cascades són impressionants però el muntatge rotllo les Vegas que hi ha al darrera (gratacels, mega hotelazos, casino, fast foods... buf! Horroròs. Per no dir-vos no hem fet ni una foto.

Dies 6-7: Boston

2009-07-23T22:09:00.007+02:00

Comença la veritable aventura. Els dies a New York han estat com un somni, un tast d'una América plena de contrasts que començarem a trobar-nos a partir d'ara. Ens entreguen el que serà el nostre incansable (esperem) company de viatge: un PT Cruiser platejat que ja hem batejat com Al Capone.
Deixem enrere New York i entrem a l'estat de Massachusets, "the spirit of America". O si més no això asseguren totes les matrícules dels cotxes i camions que ens creuem per l'autopista camí cap a Boston.

Vies de com a mínim tres carrils, còmodes i amples ens faciliten la conducció per una ruta que no coneixem. Un bosc verd i humit flanqueja el camí a banda i banda de l'autopista, i cada poques milles la inmensa i inconfusible M de Mc Donalds que apareix en mig dels arbres convidant-nos a fer un àpat que de ben segur repetirem més d'un cop al llarg del nostre viatge per Estats Units.
Arribem a Danvers al vespre i anem directament al motel, 400 kilómetres encara són massa per nosaltres i preferim agafar forces per, l'endemà, visitar Boston com es mereix.

El dia es desperta gris, sembla que és el temps més habitual en aquesta terra a jutjar pel verd que la domina. Si un pintor hagués de fer un retrat de l'Estat de Massachussets de ben segur que no el faria amb aquarel·les perquè els verds són d'allò més intensos. Abans d'arribar a Boston ens aturem a Cambridge seu de la universitat més prestigiosa i cinematogràfica d'Estats Units: Harvard. El campus ben cuidat que acull aquesta vila d'estudiants ens és ben conegut. Amb les seves avingudes bordejades de gespa perfectament tallada, els edificis de pedra vermella, les bicicletes lligades. Només trobem a faltar els estudiants. Els desitgem bones vacances i ens entretenim amb uns esquirols que s'han quedat guardant el campus.

Per la riba del riu ens apropem a Boston, el seu perfil és força semblant al d'altres ciutats americanes, amb gratacels desafiant els núvols, però conduint pels seus carrerons descubrim una ciutat amb molta història. Passegem pel Chinatown (si aquí també hi ha un barri on els aisàtics dominen comerços i restaurants), pel disricte financer i arribem a Faneuil Hill, on es troba la primera oficina de correus d'EUA. Darrera el Quincy Market, ens arrossega amb un anar i venir de turistes i bostonians que van de compres per les paradetes i botigues d'aquest animat mercat. Fem un canvi de rumb per davant del City Hall i arribem a Beacon Hill, una zona encantadora amb làmpares de forja, cases amb portes i finestres de fusta construides a principis del dinou recovertes de verd i de nostàlgia. Si alguna vegada visquès a Boston busqueu-me al número set de Chestnut street, un carreró empinat que no coneix el tràfic i les acàcies et regalen amb una ombra acollidora. Baixant per Charles street arribem altra vegada a Beacon street reseguint la riba nort del Boston Common, el parc públic més antic d'Amèrica. Una congregació de turistes ens fa aturar-nos a veure què passa. És l'entrada de Cheers, el mític bar que va inspirar la sèrie del mateix nom. Allà on com deia la cançó "tothom coneix el teu nom" (Everybody knows your name). No li falta detall, fisn i tot els parroquians recorden al Fraiser i companyia. Per acabar la visita passejada en calma pel Boston Common. Tot això us ho haureu de creure perquè amb les presses per descobrir la ciutat ens vem deixar la càmara de fotos al cotxe i no tenim gaire testimoni gràfic. Només quatre imatges agafades des del cotxe quan ja marxàvem.
Abans d'arribar a l'hotel ens aturem de camí a Salem el poble on al 1692 es va jutjar i condemnar a mort a 25 persones (principalment dones) per bruixeria. No hi ha gaire cosa a veure, i a més el museu de les bruixes ja estava tancat quan vem arribar. Us l'haurem d'imaginar com Boston :)
De tota manera, aquí teniu les fotos de la jornada.

Dies 4-5 Nova York: Oh Happy Day(s)!

2009-07-22T03:34:00.007+02:00

Què us pensàveu que ja ens haviem cansat d'escriure? Això mai! Però l'agitada vida de la city ens ha contagiat i no hem trobat el moment adequat per fer-ho, i un públic tan fidel i entregat es mereix cròniques escrites amb molt d'amor. Així doncs, aquí teniu la història i les fotos dels dos darrers dies a la capital del món (em sap greu, aquesta serà llarga).

Diumenge. És el dia del senyor i un ocellet que es diu Aida ens ha dit que a Harlem hi ha les millors misses Gospel d'aquesta ciutat del pecat. Així que entrem a la primera esglesia baptista on sembla que hi ha moviment turístic. De fet els parroquians es componen per un 85% de guiris (italians, francesos, espanyols i una petita representació alemana) i, la resta, un discret 15% d'afoamericanes endomingades, pamela inclosa. L'espectacle no es fa esperar. Des del primer moment que treiem el nas dincs l'esglèsia ens reben els càntics d'una negrassa vestida de blanc amb un barret de concurs. God bless you, god bless you! Allelujah! Ja estem beneïts, ves per on. Però la cosa no s'atura, tots de peu i palmes al ritme. I del darrera entrant el cor gospel, homes i dones mitad vestits de blanc, mitad vestits de roig encaminant-se cap a l'altar amb parsimonia sincopada. Un discurset i una altra cançó de les que et fan ballar encara que no vulguis. Així dona gust anar a missa! Però tamoc no cal abusar, esperem un bon moment i escapem cap a una altra cara ben diferent de Nova York. Menys espiritual, més superficial, pero igual d'estrident, lluminós i musical: Times Square, el cor de Broadway.

West Side Story, Billy Elliot, Chicago, The Lion King... Us sonen? Són els musicals en cartell que ens criden des dels lluminosos d'aquesta plaça inconfusible. El pressupost no ens dona per comprar les entrades (en una altra ocasió serà) però l'espectacle de llums no té comparació a res del que hagim vist mai. I al costat dels neons de Broadway brillen les llums del capitalisme més bèstia. Coca-cola, Nokia, Toy's r'us, Levi's, Virgin... Les marques et mengen "literalment" en aquest racó de New York. Atents al M&M gegant de les fotos!

Arriba la nit i és hora de tocar el cel. El Top of the Rock, el mirador del Rockefeller Center ens enlaira fins al pis 70 i ens regala unes vistes indescriptibles. Rectifico, de regalar res que ens han cobrat 18 $ per persona per fer una excursió en ascensor. Una excursió espectacular amb molta llumeta i parafernàlia però excursió en ascensor al cap i a la fi. Però bé, tot sigui per engrandir la fortuna dels Rockefeller. No us descriurem què es veu des d'aquestes altures perquè les fotos parlen per si mateixes. Nova York en tot el seu esplendor.

I arriba dilluns. Ens aixequem tard, les avingudes de la ciutat han començat a fer efecte en els nostres peus i necessitem agafar forces. Com autèntics neoyorquins anem a fer a la bugada a una laundry i després de dinar Nolita, Soho i Tribeca. Uns barris amb noms així han de ser fashion per força. I no ens deceben. Botigues molt in, galeries d'art amb molt glamour i trattories que són lo más. Aquí el nivell del la ciutat no es medeix per l'alçada dels edificis sino pel preu del que pots comprar als comerços de la zona. Hi ha de tot, no ens enganyem, fins i tot un zara i un H&M, però ni se us acudeixi entrar a Bloomingdales si no us ha tocat la loteria. Com que no és el cas comprem un batut de vainilla (per compartir) en un carretó ambulant i subway cap a la 33 st.

Arribem als peus del Empire State. Que petits que som! Però no et canses de mirar la seva altura impresionant i fins i tot estem temptats de fer una excursió al mirador. "Com diu? Twenty dollars?" Pues va a a ser que no. Aprofitant que les cervicals encara aguanten ens arrimem fins la 42 st al Chrysler Building, l'altra gratacels emblemàtic de la zona. A sota la Grand Central posa punt i final a la darrera visita que farem a Manhattan. És una estació inmensa i impactant com tot en aquesta ciutat. Llàstima que es fa tard i la gana apreta però t'hi quedaries veient el tràfec dels viatgers, com uns s'acomiaden i d'altres es retroben, els que no saben on van i els que tenen molt clara la ruta.

Deixem enrere Manhattan pel subsol de la ciutat i ens adentrem a Brooklyn. El barri ens sorpren gratament, es net, tranquil i ens recorda a les pel·lícules de Woody Allen. Amb edificis més assequibles de quatre o cinc plantes a més estirar, amb aquelles entrades porxades de tres esglaons i floretes penjades a banda i banda. Es fa de nit, però com que la ciutat mai no dorm encara estem a temps d'entrat a Barnes & Nobles, una de les franquicies de llibreries més conegudes de Nova York. No tenen el que busquem però es curiós entrar com si fos el més normal del món a una llibreria passades les 9,30 de la nit. El passeig ens porta fins als peus del pont de Brooklyn. Voliem despedir-nos de la ciutat "por todo lo alto" i les vistes des d'aquest cantó del East River són inoblidables. Ens deixem caure en la tentació i fem un soparet de premi al River Café. Chasco! Demanen etiqueta per sopar al restaurant... Així que ens haurem de conformar amb la "Terrace" on només es pot demanar appetizers i desserts. Però si voleu que us diguem la veritat les vistes i l'entorn són encara més romàntics que l'encopetat restaurant. I a més és pot fumar! Vetllada per enmarcar. Un final de festa que no oblidarem mai de la vida. Foie, llagosta i steak tartar de raygu, un vinet californià i de postres un tast de vins de madeira. Una mica "tocadets" pel vi i perquè ens posa nostàlgics marxar de Nova York fem un passeig lent fins el moll. Good bye New York! O millor encara: See you, New York! Ens tornarem a veure segur!

Dia 3 - Nova York: El Pic Nic

2009-07-19T13:56:00.007+02:00

Si l'enveja fora tinya... Però hem complert objectiu: Hem fet un Pic Nic al Central Park! Malhauradament ens falta pràctica perquè ens vem endur una tovallola un pelin petita i no ens vem salvar de tenir el cul humit. De tota manera, l'experiència és altament recomenable i a la propera millorarem segur.
Vam baixar a la paraqda de 86 St amb l'intenció de visitar el museu d'Història Natural però a última hora vem cambiar el pressupost de les entrades per una botelleta de vi francés i vem anar directament a Central Park que és on ens vem estar tot el matí (així que Fran no pateixis que avui la cosa serà més curta). Un consell: busqueu un raconet amagat en lloc dels multitudinaris descampats on es col·loca tothom, us assegurem que hi ha llocs així. Nosaltres el vem trobar mirant de donar "esquinazo" a una familia multiètnica i superpesada que ens seguia tota l'estona. I la recompensa un raconet amagat entre els arbres on només ens van venir a visitar els esquirols. I a la motxil·la (no, no portàvem cistelleta de vímet) encara hi havia més trovalles. Perquè no us ho creureu però vem aconseguir comprar pa del bo, una baguete cruixent amb crostra i molla i gust a farina i llevadura, boníssima després de pites amb gust de ceba ("sí Xavi Onion flavoured és amb gust a ceba...") i pa de moltlle. I el millor de tot: oli, oli de oliva verge!!! Fantàstic, no? Acompanyant, pernil (dolç, més no hi ha) i formatge bri. I com no, l'ampolleta de vi i unes copetes moníssimes que vem comprar a la Winery de la 50th Steet. De postres portàvem cireres, síndria ben talladeta i un brownie que es van acabar menjant els esquirols.
Sense presses, a la tarda vem baixar "xino-xano" (jejeje d'acord... no abusarem més de la parauleta) cap a la Quinta Avenida a fer shopping però sense comprar res. La Quinta Avenida és un passeig de botigues de luxe i no tan luxe però totes gegantines. Gucci, Armani, Apple, Sony, Tiffany's (la bona, la de Desayuno con Diamantes), Gap, Nike. També vem trobar un Zara. Però la botiga més xula de les que vem veure és F·A·O Swartz. És la botiga on van rodar Big, big, big, aquella on el Tom Hanks toca en un piano gegant. La botiga és el paradís dels nens!!! I ja ho sabeu que una servidora (Noe) encara no ha crescut del tot. Vem aturar la nostre excursió de consumistes virtuals a Rockefeller Center on el daurat està a l'ordre del dia i com que els peus ja ens deien prou vem enganxar el metro i cap a casa que demà serà un altre dia.
Les fotos de la jornada aquí.

Dia 2 - Nova York: Money, money,money...

2009-07-18T12:38:00.009+02:00

Abans que res voldriem aclarir que no sabem si podrem portar aquest ritme d'actualització tot el viatge. Però com que tenim la sort de tenir un veï amb una xarxa sense seguretat podem conectar-nos força sovint. Així que, aclarit aquest punt aquí teniu la crónica del primer dia a Nova York i el link a les fotografies del Financial District i l'Estatua de la llibertat.

Ja que vem arribar en avió vem creure que el demanaven les formes era anar a rendir homentge a la senyoreta Llibertat. Així que, primera incursió al metro de Nova York! De Canal St. a Wall St. Dit així sembla fàcil, però per entendre l'entramat de línies que s'amaguen sota el subsol de Nova York us assegurem que es necessita enginy. Després de fer el "guiri" mapa en mà i posant cara de pops en un garatge ho hem pillat, però ens ha costat! Per una banda colors, d'altra lletres i númerets i atent als canvis de tren, que si no pots acabar una mica lluny d'on pensaves anar per més que estiguis en la línea del color correcte. De tota manera, és força divertit.

Arribats a Wall Street vem baixar "xino-xano" per Brodway direcció cap al mar i ens vem trobar amb un espectacle ben conegut. Taxis grocs pintant el trànsit de color, homes i dones trajats amb el mòvil o el got d'starbucks gegant a la mà i personatges disfreçats a la caça del turista per fer la foto i cobrar. Tornem a les referències cinematogràfiques però és inevitable. A cada cantonada esperes creuar-te amb en Gordon Gekko (Michael Douglas a Wall Street), en Kevin Lomax (el Keanu Reeves a l'Advocat del diable) o la Tess Mc Gill (Melanie Griffith a Armas de mujer). Saps que no et diran res, estan massa atrefegats en ascendir en la seva carrera financera, però es fascinant veure com de seriosament es prenen el seu paper en aquest formiguer gegant. I és que ja ho deia (cantava) la Lisa Minelli "money makes the world around, it makes the world go 'round".

Fugint del cant de sirenes de Wall Street vem arribar a Battery Park i allà estava. Miss Liberty, el far de la llibertat, l'icona tantes vegades explotada en nom de la democràcia. I si voleu que us diguem la veritat... doncs no hi ha per tant. No sé... me l'imaginava més gran! No ens entengueu malament, té la seva gràcia, però d'aquí a que sigui considerada Patrimoni de la Humanitat, que voleu que us diguem. Però posats a fer de turistes que no faltin les fotos i l'excursió en Ferry obligada. Seguint les instruccions d'una bona amiga (gràcies Raquel, ha funcionat!) en lloc de dirigir-nos a les cues interminables dels ferrys que van a Liberty Island i Ellis Island vem anar cap a la zona de l'esquerra (mirant el mar) a buscar el ferry que navega cap a Staten Island. És un ferry enorme, de color taronja i el més important... gratuït! Surt aproximadament cada 15-30 minuts i no t'has de menjar les súper cues dels ferrys turístics. No arribes fins a l'illa de l'estatua, o sigui que no pots pujar a les entranyes de la "llibertat" però les vistes de Manhattan son pràcticament les mateixes, es a dir que pots fer les fotos corresponents al Skyline de New York des del mar i a l'Estatua de la Llibertat. A més, el trajecte anar i tornar dura uns 25 minuts i és força agradable.

Altra cop a terra ferma, vem tornar a submergir-nos en el tràfec del Financial District. William St., Nassau, Gold street... Un laberint de gratacels impresionants. Hi ha qui diu que per culpa seva a Nova York no es veu el cel, però precisament la seva altura impersionant t'obliga a mirar-lo més que mai. Acer, vidre i formigó dibuixen el paisatge d'aquesta zona elegant, neta, impecable. Al Financial District fa menys calor, no sabem si perquè els edificis et protegeixen del sol o perquè la fredor amb que es fan els negocis es trasllada a l'asfalt. Però, en mig d'aquest paradís financer, hi ha un anti-oasi: el world trade center site. Una extranya sensació d'angoixa ens va atrapar quan vem arribar a la cantonada de Churh amb Liberty street. No sabem si era el soroll de les màquines treballant sense descans per reconstruir la zona o potser la inmesa sensació de buit en mig d'un barri atapeït d'edificis. O potser perquè la xafogor et torna a dificultar la respiració. Els més espirituals segurament diran que és perquè hi ha un aura de patiment en aquest inmens solar, o potser simplement és que encara guardem molt clarament a la retina les imatges de les torres desplomant-se. Però el que és cert és que alguna cosa canvia quan et passeges pels voltants de la zona 0.

Canviant de terç, una big salad comprada al World Financial Center, migdiada reconfortant i excursió al Central Park per acabar el dia. Hi havia concert de la Philarmonic Orchestra of New York. El programa prometia una selecció de cançons tradicionals americanes, àries de la flauta màgica de Mozart i unes peces de Mahler. La vetllada prometia. Al nostre voltant hi havia una munió de families, parelletes i grups d'amics ben equipats. I quan diem ben equipats vol dir que portaven tot el necessari per fer un bon pic nic. Definitivament, els novayorquesos són els reis preparant un sopar improvisat sobre la gespa. No els faltava detall. De les seves cistelletes de vímet gegants treien de tot. L'inimaginable. Ampolles de vi (negre o blanc) amb les seves copetes de vidre reglamentàries, formatges, capses de maduixes ben netes, raïm que deia "mengem", un bon sortit de galetes salades, amanides de marisc, xocolata, sushi... fins i tot hi havia qui havia encés una espelmeta per donar ambient a l'escena. Com si els fes falta!!! I nosaltres, pardillets on els hi hagi, en prou feines portavem un pareo per sentar el cul a terra i no humitejar-nos més del necessari. El nostre picnic: un sugus (i encara gràcies, que va ser el regal de comiat del nostre estimat nebot Ernestet!!!). Però la justícia divina es va posar de la nostra banda. Tanta perfecció cansa fins i tot als que maneguen el temps. I veient que els núvols amenaçaven tormenta vem fer mutis de tan idílica postal. I encara sort, perquè encara no devien haver començat amb Mozart que va caure un xàfeg amb llamps i trons inclosos. I la veritat... els spaguettis que vem menjar-nos a casa no tenien res a envejar al seus picnics! (mentim: demà cau picnic a Central Park).

Bona nit!

Dia 1 - Nova York. Mossegada a la Gran Manzana

2009-07-17T12:47:00.005+02:00

Ja hi som i encara no ens ho creiem. New York, New York... No és gens extrany que algú s'inventés allò de I ♥ New York. Perquè hem arribat i ja ens hem enamorat de la ciutat. I només hem vist una cantonada!!
La 2nd street amb l'Avinguda A del Lower East Village on ens allotgem. Però qui no s'enamoraria d'una ciutat que el fa sentir com si fos el prota d'una pel·lícula. He dit una? Només fa deu hores que som aquí i ja ens hem sentit l'Audrey Hepburn cantant Moon River per la finestra del seu apartament de New York o James Stewart espiant als veïns dels apartaments del davant. Hem vist esportistes fent footing mentre passegen el seu chiuaua, una familia de "latinos" arreglant el cotxe en mig del carrer mentre un sortidor d'aigua no deixava de brollar, yuppies trajats, un invident donant pals de cec, parelletes menjant un plat de pasta a la llum de les espelmes en una trattoria italiana i un home disfraçat de vampir, o potser era un vampir de veritat? I tot això sense sortir de l'apartament!!! Per això, ens hem llevat ben d'hora (són les 6 del matí) farem un bon esmorzar i ens disposem a fer mossegada a la Gran Manzana!

Modificacions d'ultima hora!!!!

2009-07-08T20:21:00.004+02:00

Buf! Se'ns mengen els nervis! I per acabar-ho d'adobar hem emés els vols literalment a l'últim moment. Hi ha alguns canvis però ens surt més baratet i estem la mar de contents (nerviosets però contents). En fi, que la cosa queda de la següent manera:

Estats Units i Canadà
16 juliol-25 setembre

Costa Rica
25 setembre - 17 octubre

Ecuador
17 octubre - 28 octubre

Perú
28 octubre - 23 novembre

Argentina i Xile
23 novembre - 20 gener

Illa de Pasqua
20 gener - 24 gener

Polinèsia Francesa
24 gener - 2 febrer

Nova Zelanda
2 febrer - 4 març

Austràlia
4 març - 24 març

Japó
24 març -15 abril

Estança a Londres per valorar si encara podem permetre'ns safari a Tanzania i si tot va bé:

Tanzània
22 abril -3 maig

Doncs, ja està. Esperem que no hi hagi més canvis i segueix la conta enrere. Tic-tac, tic-tac... Per sort ja ho tenim gairebé tot enllestit. Falta omplir de bones la maleta que ja veurem si és capaç d'asumir tot el que ens volem endur però això serà un altre capítol.

Comiat doble 4 de juliol

2009-07-05T20:28:00.009+02:00

Mentre a Nova York (primera parada de la nostra ruta) tiraven focs artificials i cantaven el "God bless America" a Sant Cugat celebravem una festa encara més divertida: el doble comiat amb la familia i els amics de Sant Cugat. Al migdia festa grossa a Valldoreix (o era Mirasol???) amb viandes dignes d'un restaurant de cinc estrelles i a la nit festa fins que va sortir el sol tipo KISS ME amb un grup de "chalats" que ens ho van fer passar molt i molt bé!!!

Queden ja molts pocs dies per marxar volant i les emocions us assegurem que estan a flor de pell. Quan giràvem el cap dient adèu mentre baixavem per la rampa de Can Kucharski o quan ens despediem al replà de casa la Mònica us podem garantitzar que el nus a la gola feia difícil tragar saliva (o potser teniem la boca seca de tan alcohol, que també pot ser).

I com el promés es un deute que cal complir (oi Marta?) aquí va els agraïments pel vostre recolzament que serà indispensable per recordar-nos que per més lluny que anem, a casa ens queda el millor del món: la familia i els amics.

Gràcies a la Maria i a l'Antonio (els pares) perquè han fet "de tripas corazón" i ens han recolzat en aquesta aventura boja (sense oblidar que han adoptat temporalment a la nostra estimadíssima Mosi); als avis (Jaume, Mercé i tiu Pere) que miraven amb incredulitat el mapa del món que els vem dibuixar i com a equipatge ens van regalar l'abraçada més forta; a la Mercé i a la Glòria que han vetllat per la nostra salut preparant-nos un kit homeopàtic i farmaceutic fantàstic; a la Glòria i l'Eduardo que un cop més ens van obrir a tots les portes de casa seva per celebrar una festa increïble (penseu en nosaltres per Sant Esteve); als cosins (Ernest pare, Kike, Georgina, Mar, Oriol, encara que no pogués venir, Cristina, Pol, Marta i Oriol) que heu escoltat pacients els canvis de ruta i ens heu desitjat tanta sort que segur que a Las Vegas ens tocarà "la grossa"; a l'Ernestet i a la Julia que no estem segurs si enten que anem a fer però que trobarem a faltar perquè són els nebots més bonics del món (pares envieu-nos fotos, som així de capriciosos marxem però volem veure com creixen).

I ara va la tanda d'amics. Al Ricard, que sempre l'encerta (no amb que ens quedem a les Medes que la cosa va de veritat, marxem!), no en trobarem un com tu ni que donessim 200 voltes al món; a la Mònica, l'artista, a veure si fas el favor de comprar-te un ordinador que 10 mesos són molts sense saber de tu; a l'Aida que ens ha ensenyat el camí cap a Jesus, Oh happy day! (no us espanteu ens ha chivat on fan les millors misses Gospel de NY); al Dani, l'altra artista, l'amo de la pista, cantarem un Waterloo a un kareoke de Japó a la teva salud; al Jordi Barberá, formal com el Xavi però entrenyable per la seva infancia al Catalunya.... i a l'Adrià, el demonio de Tazmania i la millor guia de viatges.

I de postres, perquè no ens trobeu tant a faltar, i com que ens la veu demanar la recepta del Tiramisú i l'enllaç a les fotos de les "festa nocturna".

Ingredients:

4 ous
500 gr de mascarpone
Una bossa gran de bizcohos d'aquells llargs i durs (no feu associacions indegudes marranos!)
100 grams de sucre
Café
Xocolata de postres
Amareto (opcional)

Bateu 3 clares a punt de neu i reserveu-les. Barregeu els quatre rovells amb el sucre i el mascarpone (aneu amb compte de no tirar el líquid del formatge ja que podria fer malbé la barreja). Quan estigui tot ben barrejat, afegiu amb compte sense remenar fort el punt de neu per que la "salsa" agafi esponjositat. Ratlleu la xocolata. Feu un bon plat de café i suqueu les galetes sense que s'arribin a xopar del tot (un truc enfonseu-les en el café i compteu a 4), feu una primera capa amb les galetes remullades de café, tireu una primera capa de la salsa de mascarpone i ous (una mica menys de la meitat) i espolvorejeu-la amb la xocolata. Feu una segona capa de galetes remullades i cubriu-les bé amb la resta de la salsa, torneu a espolvorejar amb la xooclata ratllada i deixeu el tiramisú a la nevera un mínim de 3 hores, tot i que si ho feu d'un dia per l'altra encara estarà més bo.
Si voleu emborratxar-lo d'amaretto poseu aprox un got de xupito a la salsa o al café.

Que aprofiti i fisn aviat!

PD: ME GUSTA TU PELO

Ja la tenim aquí! (La ruta)

2009-07-02T23:29:00.006+02:00

Ha costat. Però finalment tenim l'esperada ruta. I estem tan feliços que ahir la nit ho vem celebrar amb Sushi.

No us penseu que és cosa fàcil fer coincidir l'aurora boreal, amb els països de la llista indispensables, els climes idonis, que la caducitat dels visats no ens impedeixi visitar un o altre país i a més encertar els aeroports que coincideixen amb l'aliança de companyies escollida. I si no que li diguin a la Silvia, la nostra central de reserves personal (gràcies!).

En fi, que després de barrinar i jugar als escacs, al risk i als "dardos" amb el mapa del món, aquestes són les dates i destinacions previstes, tot i que, com tot a la vida (i si no que ens ho diguin a nosaltres) podrien arribar a cambiar (per qui ho volgui veure d'un cop d'ull a peu de blog teniu el mapa):

16 juliol - 15 setembre
Estats Units

15 setembre - 5 novembre
Costa Rica

5 novembre - 30 novembre
Perú

30 novembre - 20 gener
Argentina i Xile

20 gener - 28 gener
Polinesia Francesa

28 gener - 20 febrer
Nova Zelanda

20 febrer - 12 març
Australia

12 març - 2 abril
Japó

(Breu parada a Londres per fer recompte de finances i si tot ha anat bé...)

7-25 abril
Tanzania

El que farem i ens trobarem a cada lloc us ho anirem explicant en aquest humil blog que esperem llegiu, comenteu i gaudiu.

Comença l'aventura... desitgeu-nos sort!

Festa comiat dia 27

2009-06-28T11:24:00.009+02:00

Gràcies a tots per ser-hi.
A l'Antonia per la terrassa i pel curro que vem fer plegades (ets un sol, la "más buena i la más dulce"); al Manel i la Montse (els papis) pel carregament de ganchitos, les truites, les amanides (no mama no en volem més) i tota la resta de viandes; a la Núria, perquè ets la més important i tornarem aviat ja ho veuràs; a la iaia per dir-me tantes coses sense dir res; al cosins (Vic, Mónica, Fran, Jordi, Eva, Montse, Lluc i Xavi) pel seu humor únic i perquè em donen "suport" cada cop que em pujo a la cadira; al Jan, per ser l'ànima de la festa; a les tietes "totes preferides" (Merche, Nini, Rosa i Nona, encara que no pugués venir) per ser molt més que les germanes de la mama, unes bones amigues i confidents; als tiets (los cunyaus) per ser tots tan diferents i especials; a l''Alex i a la Rosita perquè tot i que us costa entendre la nostra decisió, veu venir a desitjar-nso molta sort; a la Chama, per les teves paraules i abraçades ningú les fa amb tan sentiment (ya te vale, por poco consigues que llore); al Ferran pels teus consells i advertències (sempre es bo estar preparat si hem de creuar 4 vegades la frontera EE.UU. - Canadà); a la Mani, per la seva frase lapidària (et dec una entrada al blog dedicada) i peruè per més lluny que vagi no trobaré una amiga com tu; a la Eli, el Jordi i el Lluc per ser els millors amics, d'una manera o un altre us portarem a la maleta i deu mesos passen volant; a la Montse i a l'Alberto, per l'energia positiva; a la Mireia, la Judith i l'Esperança perquè gràcies a vosaltres no perdrem cap avió ni oblidaré cap història (o el que és el mateix, cap idea generadora).

Encara no tenim el còmput de les donacions per a segells però segur que hi haurà postals per a tots. Ah! i podeu veure la resta de les fotos al àlbum de Picassa.

Fins aviat!

Gran estrena del blog

2009-06-27T09:55:00.005+02:00

No voliem començar fins tenir la ruta tancada, però donat que s'apropa el dia, aquesta tarda tenim "festeta" de comiat i tot plegat ja començava a semblar que no tindrem mai un blog, aquí el teniu!!! Avui neix oficialment: el món xino-xano.

¿Que per què aquest nom? Interpretacions les que volgueu però ens agrada com sona, té implicits els nostres noms (XANO - XAvi i NOe), i inclou la palabra món. Però sobretot, sobretot perquè explica molt bé la filosofia d'aquest viatge que si res no canvia començarem el proper 16 de juliol a Nova York.

Volem voltar a poc a poc, sense presses però sense pauses. Una mica a l'estil que tan de moda està, el rotllo "slow travel" però sense posar-nos etiquetes ni grans reptes. Anem de viatge per gaudir. I si gaudir vol dir no veure el monument més important d'una capital perquè ens hem quedar tres dies esperant que les tortuguetes surtin d'una platja de Costa Rica doncs benvingut siga. Farem migdiades amb tres coixins dincs la nostra roulotte a Nova Zelanda, anirem a dormir tard esperant veure una aurora boreal a Alaska, i matinarem només perquè ens han dit que la sortida del sol a Polinèsia no té preu. Amb el rellotge a la mà sols per assegurar-nos que no perdem el proper vol.

En la volta al món xino-xano no hi ha cap obligació i sentim decèbre al que esperi la foto indispensable de tal o qual lloc. Perquè l'indispensable els propers deu mesos serà fer exactament allò que ens vingui de gust, ni més ni menys. I feina tindrem a posar-nos d'acord en el que ens ve de gust. Perquè, ja se sap, quan el Xavi digui neu, la Noe dirà platja, quan la Noe digui ciutat, el Xavi bosc i quan el Xavi digui un bon apat a base de gambes (encara que no siguin de Palamós) i la Noe digui safari amb molt animalons finalment hi estarem tots dos d'acord.

I totes aquestes avinences i desavinences, encontres i desencontres, moments bons i dolents (que també hi haurà) els anirem deixant en aquest blog per tal que els que volieu portar-nos les maletes, els que per un moment veu pensar "jo també vull anar" o els que simplement anyoreu saber que fan aquest dos caps de pardal, pogueu saber com va la cosa i si el món, efectivament, també es pot recòrrer xino-xano.