Illa de Pasqua, perduts enmig de la cultura Rapa Nui

L'Illa de Pasqua té cor d'eucaliptus i tacte de mar. La terra, vermella com la sang, és d'aquelles terres que expliquen històries, llegendes i misteris de cultures tan antigues com el món. I en aquesta illa, la més aïllada del planeta, vam sentir-nos durant cinc dies capaços de volar, com ho feien fa molts anys els homes ocells de Rapa Nui. Perquè, tot i estar més envoltats d'oceà del que ho estarem mai més, recorren les carreteres solitàries a lloms de la nostra moto ens vam sentir lliures. I feliços.

Darrers dies al continent Americà (IV región, Xile)

Tot i que ens hauria agradat conèixer més a fons Xile i els seus paisatges de segur plens de sorpreses, el dia 9 de febrer teníem programat el vol que ens havia de portar lluny del continent Americà, des de Santiago de Xile cap a l'Illa de Pasqua. En la nostra agenda de pendents d'aquest viatge quedaran els frondosos boscos araucans, les mítiques Torres del Paine, i el desert més àrid del món a Atacama, ens mancarà recórrer els balnearis d'anomenada de la zona dels llacs i la pintoresca illa de Xiloé. Perquè de la diversa i llarga terra xilena només vam tenir temps de conèixer una part de la que administrativament anomenen IV Región.

Creuer a l'Antàrtida

Quan les persones quedem impressionades per alguna cosa, acostumem a dir que ens hem quedat sense paraules. L'Antàrtida ens va causar l'efecte diametralment oposat. Potser, perquè estant com estàvem de cap per avall, totes les paraules del món se'ns van acumular al cervell. O potser, perquè aquest desert de gel en mig de l'oceà té la capacitat de commocionar com cap altra indret dels que hàgim visitat fins a dia d'avui.

Retorn a Buenos Aires

Gràcies Raphael, mite de la cançó melòdica, ídol de masses, espanyol universal, per portar-nos a la nostra bona amiga Mani fins a Buenos Aires! I gràcies, secretària del Raphael per mantenir la seva agenda tan plena. De quina altra manera, hauríem pogut si no passar tot un cap de setmana en la agradable companyia de la nostra amiga?

Valle del Elqui (Xile). Cinc dies mirant al cel

Deixàvem enrere la gran ciutat de Sudamèrica, la portenya, la tanguera Buenos Aires i mica en mica ens apropàvem a les faldes dels Andes, “la gran cordillera”. Posàvem rumb a Xile, un nou país per explorar i descobrir.

Buenos Aires, dies de tango, retrobaments i comiats

S'acabava l'any i les vacances a l'Argentina. Començava el compte enrere, tres dies a la capital “porteña”, la ciutat a la riba del Rio de la Plata, un riu ample com un mar per una ciutat de novel·la. Vam recórrer la calle Corrientes i la 9 de Julio, Puerto Madero i Caminito, vam somiar a ritme de tango, vam navegar pel Tigre i vam menjar els raïms amb l'espineta que aquells dies en companyia de la família tocaven a la seva fi. Però Buenos Aires també la portarem al cor com la ciutat dels encontres. Primer amb la Núria, el Manel i la Montse, després amb la Laura, una bona amiga de la família i unes setmanes més tard, ja de nou tots dos sols, amb la Mani, l'amiguíssima i reina de les casualitats.

Viatge al país de les meravelles

El nostre viatge continuava per l'Argentina, teníem per endavant una ruta de sud a nord plena de contrastos. Al sud, Calafate, un recorregut per les dures i hermes terres de la Patagonia, el país on res no es regala i s'ha de fer un esforç titànic per sobreviure. I al nord la salvatge i frondosa Iguazú, la selva generosa de les cascades llegendàries, on la més mandrosa de les llavors floreix només caure a terra.