dimecres, de març 10, 2010

Retorn a Buenos Aires


Gràcies Raphael, mite de la cançó melòdica, ídol de masses, espanyol universal, per portar-nos a la nostra bona amiga Mani fins a Buenos Aires! I gràcies, secretària del Raphael per mantenir la seva agenda tan plena. De quina altra manera, hauríem pogut si no passar tot un cap de setmana en la agradable companyia de la nostra amiga?

No, encara no ens hem trastocat. Ho explicarem des del començament perquè ho entengueu... Resulta que la Mani (per qui no la conegui, amiga de la Noe des de la més tendra infància, companyes a l'escola i després a la universitat) treballa per una productora que havia de rodar un reportatge a Buenos Aires del popular cantautor. Per la seva banda, el Xavi i la Noe havien de tornar a la ciutat per embarcar-se en un creuer. La deessa Casualitat que clarament ha beneït la nostra amistat els darrers anys de separació (la Mani viu a Madrid i nosaltres a Barcelona) va voler que les dates de la feina d'una i el plaer d'uns altres coincidís en el temps i en el espai. I el 14 de gener ens trobàvem sota la Torre de los Ingleses incapaços de creure que tinguéssim tanta sort de veure'ns tan lluny de casa. Per això, els dos dies que vam passar plegats els vam aprofitar de valent. Vam visitar tot allò que no havíem vist de Buenos Aires, ens va posar al dia de com havien anat els darrers mesos i vam riure de tot una mica (vaja, com sempre).

Els nostres hotels estaven força a prop. Per cert, que després de l'incident de cap d'any, vam poder dormir de gratis a l'hotel on havíem estat allotjats i a més ens van fer la pilota que no vegis, proba d'això són les fotos de la Noe amb un deliciós plat de fruita de benvinguda a la junior suite de l'hotel. De manera, que tan bon punt vam aterrar a la ciutat (després de 24 hores d'autobús Santiago de Chile-Mendoza, Mendoza-Buenos Aires) i després d'una dutxa reconfortant, vam enviar un missatget al mòbil de la nostra amiga per trobar-nos el més aviat possible. Aquell dia vam passejar per la ciutat sense rumb fixe, hi havia tantes coses per explicar! I a més estar callades no ha estat mai un dels nostres forts. D'altra banda, la Mani, tot i que ja portava uns dies a la ciutat perseguint al Raphael, encara no havia tastat els “asados” argentinos i com diuen que “más vale malo conocido que bueno por conocer” la vam portar a La Hacienda. A la tarda, vam fer cap al café Tortoni, un clàssic de la ciutat amb regust literari. I després d'una xocolata espesa, passeig per Puerto Madero i la Recoleta, un dels barris més chic de la ciutat. Buscàvem canviar d'aires i de sabors i ens van assegurar que allà trobaríem un bon restaurant japonès. Restaurants hi havia de totes les mides, colors i nacionalitats però del japonès ni rastre. Així que ens vam conformar amb un italià que donada la important ascendència italiana dels argentins també prometia bones viandes. No ens vam equivocar, sota la llum de les estrelles i de les espelmes vam menjar mozarella, gnoccis i fuccillis, cuinats i amanits que eren una delícia.
El matí següent ens retrobàvem per fer una excursió a les afores de Buenos Aires. Uns quaranta minuts en tren que ens van portar fins el Tigre, poble situat al delta del Paranà, un dels més gran del món. Ben instal·lats en una barcassa de fusta ens vam passejar pels canals de color vermellós d'aquella ciutat sobre l'aigua. Com en una Venècia latina, cases enjardinades d'estil colonial anglès es repartien per aquell laberint bucòlic, on els molls de fusta, els salzes i els joncs sobre l'aigua i un actiu anar i venir dels regatistes en canoa eren la constant. De fet, vam dinar en un dels molts clubs de regatas que es concentren a la zona. Però no a un club qualsevol, en un deliciós edifici d'estil victorià, al Club de Regatas la Marina, vam compartir un bàsic però ben cuinat “plato el dia” a base de pit de pollastre, patates i amanida. Què més podíem demanar? A la tarda, ja de retorn a la ciutat, com que les “nenes” teníem ganes d'anar de botiguetes, el Xavi ens va deixar per impossibles i es va quedar a l'hotel mirant un partit del Barça (reconeixem que no podem ser més tòpics, però és el que hi ha). Així que mentre la Mani i la Noe, mano mano, es van passar la tarda posant cap per avall una botiga de “nuevos diseñadores argentinos”, el Xavi descansava una mica de les nostres tonteries, la nostra mania de cantar tot i saber que desafinem com gallines afòniques i els nostres mil vegades repetits records de infància i joventut. La Noe poca cosa va comprar, no per falta de ganes si no d'espai a la maleta, i la Mani, en un atac de bogeria justificat (“es que era tot tan xulo i tan barato, a Barcelona o a Madrid això com a mínim val el doble...”) es va emportar mitja botiga. Firades i empolainades amb els nostres collars de materials reciclats i recuperant al Xavi que ens va esperar pacientment a l'hotel, vam assegurar-nos de trobar, aquest cop si, un bon restaurant japonès a Buenos Aires. Farts de sushis, sashimis i tempures vam anar a dormir amb la ferma promesa d'aprofitar el matí següent les darreres hores a Buenos Aires.
I com que no ens agrada trencar promeses el matí va anar carregadet de visites a la ciutat. Primer un passeig pel cementiri de la Recoleta, famós perquè allà es troba el panteó de l'adorada Evita. Un desafinat “Don't cry for me Argentina...” no va faltar mentre caminàvem entre sumptuosos mausoleus de marbre, on les personalitats més destacades de la ciutat descansen en aquell atapeït cementiri del centre de la ciutat. Però després d'una cua interminable sota el sol que tot just ens va donar uns segons per fer unes fotos al lloc de repòs etern de l'estimada primera dama argentina, vam tenir prou. Per contrast, la següent parada tenia un objectiu més ple de vida: el popular Caminito. Al barri de la Boca, suburbi de Buenos Aires, ens esperava aquest quatre carrers amb la seva animació contagiosa, les seves uralites pintades de vius colors i redobles de tango a cada cantonada. En aquesta feliç postal ens vam dir “fins aviat” i vam separar els nostres camins fins la propera trobada que, amb tota seguretat, també tindrà molt a veure la casualitat.

I aquí teniu les fotos que us mancaven de Buenos Aires.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

“Mi Buenos Aires queridooooooooooooooo…” mola quantitat el baretu!! De tota manera, insisteixo, no ens ensenyeu prou la ciutat, el reportatge molt escarransit, és nota que el Xavi es va quedar “aparcat” a l’hotel ... 18 fotos no més? I la crònica molt curta i molt a vuelapluma, això no és seriós!! :D
NEH

Chama ha dit...

Estoy de acuerdo con lo que dice Nona, mucha compra... mucha compra y poca foto (de lo comprado también nos hubiera valido) de todos modos, ha sido un placer veros juntas, Noe y a Mani.
El Café precioso, es de ese estilo que siempre vamos buscando Manel, Montse, Ferran y yo. Lo tendremos en cuenta.
Esperamos nuevas noticias.
Cuidaros mucho.
Besos

nini ha dit...

això de reprimir el compra ha de ser dur no? esteu molt guapes les dues i Xavi també (el poc que surt)
petonets

Montserrat ha dit...

molta compra i molt shopping pero la jaqueta per la Montse del ZP.(Zorro plateado, es el nom de la botigue) se ha quedat amb les ganes,despres de tot i pensanto be, tindre una excusa per tornar a B.A.Jejejeje.Vaya esmorzar i vaya suite aqui el que no "llora ..... M'alagrat molt de veure tant contentas a les dues amiguetas,malgrat al patiment per les orelles del Xavi ja sabem que el cant no es el fort de les nenes.Molts petons

Xavi i Noe ha dit...

Ja vas tenir la teva oportunitatt, compradora compulsiva. Que entre tu i el papa us vau endur mitja Argentina a la bossa!!!

Molts petonets a punt d'enlairar-nos cap a Nova Zelanda.