diumenge, d’abril 18, 2010

Polinèsia Francesa. De tsunamis, pedres i dies de sol i platja

A la Polinèsia Francesa vam trobar una mica de tot. Una pedreta de 4 mm al ronyó de la Noe, gossos perduts, una alerta de tsunami després del terratrèmol a Xile, dies interminables de pluges tropicals, cancel·lacions de vols, pensions infectes que valien com hotels de cinc estrelles, mosquits que no et deixaven viure... Vaja, que hauria estat un desastre de no ser el paradís.

No us volem espantar amb aquest començament tant catastròfic. La veritat és que vam tenir una miqueta de mala sort, però també hem de confessar (i les fotos ho certifiquen) que aquest conglomerat d'illes són realment un lloc excepcional.
De tota manera la nostra arribada ja va tenir un cert estira i arronsa amb la “felicitat”... Vam sortir de l'Illa de Pasqua a les deu de la nit del dia 14 de febrer, vigília de l'aniversari del Xavi. Unes dues hores de vol més tard la Noe era la primera en felicitar-lo, llàstima que va haver de retirar la felicitació quan tres hores més tard aterràvem a l'aeroport de Papeete i tornaven a ser les onze de la nit del dia 14, altra cop a les vigílies...

Aixó doncs, la nostra estada a la Polinèsia Francesa va començar a Papeete, la capital de Tahiti. Una intensa olor de Tiare, la flor oficial de les illes, ens va rebre de matinada en un aeroport al més pur estil polinèsic. Uahines (“dones” en l'idioma tahitià) de pell torrada i vestides amb colors exòtics anaven entregant a cada un dels endormiscats passatgers una d'aquestes delicades flors blanques que desprenen un dolç perfum barreja de gessamí i gardènia. I mentre complíem amb els tràmits de duanes els músics entonaven cançons al ritme dels ukeleles.

El dia 15, aniversari del Xavi, no vam fer masses concessions als pastissos i les espelmes. Teníem pressa per saber on ens portaria el nostra viatge i triar destinació entre més de cent illes repartides pels cinc arxipèlags de la Polinèsia era una feina que demanava concentració i bona punteria. Visitaríem Bora Bora o Raiatea? Ens arribaríem fins les Gambier o serien les Marqueses l'arxipèlag escollit per gaudir de les somiades platges de sorra blanca i aigües turqueses. Buscàvem sobretot un lloc tranquil, on mandrejar, torrar-nos sota el sol i afartar-nos de perseguir peixets de colors. Després de visitar tres agències locals i fullejat diversos catàlegs ho vam tenir clar (més o menys), l'arxipèlag de les Tuamotu seria l'escollit. En concret vam contractar un vol combinat que ens portaria a les illes de Fakarava, Raiatea i Tikehau. Per incloure una mica de “culturilla” viatgera a la crònica hem d'aclarir que les Tuamotu són un grup d'atols al nord de Tahiti. Aquestes illes minúscules estan formades per una estreta franja de terra circular, acumulació d'esculls coral·lins, que envolta un llac d'aigua salada, un paradís per les bèsties marines que troben en les manses aigües del “lagoons” el refugi ideal. Amb la reserva a les mans, encara vam tenir temps de comprar un pastisset i una ampolla de champagne francès i encendre les espelmes. Vam anar a dormir d'hora perquè el dia següent començava l'aventura a Moorea, una illa veïna de Tahití inclosa en tots els paquets de vol combinats.

L'avioneta que ens va portar a Moorea ens recordava una mica pel soroll i les dimensions una d'aquelles que feia servir l'Indiana Jones buscant el temple maleït. Amb tot les hèlices de la nostra van aguantar força millor que les del intrèpid arqueòleg, potser perquè només set minuts després d'enlairar-nos el pilot (hostesses no en cabien) ens anunciava l'aterratge. A l'aeroport ens va rebre amb una mica de retràs la primera de les nostres amfitriones a la Polinèsia, la Maeva. Heu de saber que tenint en compte els preus dels hotels que es mouen en aquestes illes del Pacífic vam optar per una opció més econòmica que anomenen “Pensions de familie”. Aquest petits hotels et permeten a més estar en contacte amb gent de les illes i participar una mica de la seva vida durant l'estança. La Maeva, fent honor al seu nom que en polinesi vol dir “benvingut” ens va acollir amb calidesa i amabilitat, explicant-nos amb els seu expressiu anglès afrancesat les possibilitats d'oci de les que disposàvem durant els tres propers dies que passaríem a l'illa. Deixant de banda els tours per fer submarinisme o esports d'aventura terra endins amb uns preus prohibitius, les opcions es limitaven a nadar i gaudir de les aigües tranquil·les del lagoon, a cinc minuts en bici, o bé, passejar per la platja de coralls propera a la pensió. En aquesta no ens podíem banyar perquè s'obria a l'oceà i les onades eren perilloses, segons ens va informar també hi havia gossos perillosos, però això ho solucionàvem portant un roc a la mà. Com veureu no hi havia gran varietat d'activitats però ens van semblar més que suficient, molt més del que havíem vingut a buscar a la Polinèsia: no fer absolutament res! Així que un cop ens va deixar sols en la nostra caseta de fusta, amb porxo de sorra blanca per on caminàvem descalços, ens vam posar el nostre nou uniforme polinèssic: banyador i pareo.

Ens disposàvem a agafar les bicis per visitar un supermercat proper, omplir el rebost i oblidar-nos de les compres els propers dies, quan la mestressa de la casa es va oferir per apropar-nos al poble on hi havia una botiga més gran i més econòmica. Segons ens va dir ella també havia de comprar unes coses a la ferreteria. Però aquella, no era més que una excusa per despistar la seva filla ja que en realitat el que anava a recollir i portar al veterinari del poble eren uns cadells de gos que havia sentit que ploraven abandonats a tocar del seu jardí. Entre els matolls vam trobar fins a quatre gossets acabats de néixer que encara no tenien oberts ni els ulls i no deixaven de plorar buscant menjar. Eren tan macos que te'ls hauries endut a casa per cuidar-los sense pensar-ho. Però a nosaltres ens quedava una mica lluny i la Maeva ja tenia un gos, una filla i una casa d'hostes per cuidar. Massa feina, ens deia amb recança. Com que el veterinari no obria fins al cap de dues hores vam fer les compres i mentre esperàvem, vam tractar de donar-los una mica d'aigua i calmar-los la gana i la sed. Amb cert esforç i entre gemecs, uns més espavilats que els altres, ens llepaven els ditets desesperats. Eren tan tendres i dolços que finalment la Maeva no s'hi va poder estar, i sabent que el més probable és que els pobres cadellets acabessin sacrificats, a ulls clucs va triar un dels quatres gossos que somicaven dins la capsa de cartró. La cara que va fer la filla de la Maeva quan va veure entrar la seva mare a casa amb el cadell no se'ns oblidarà mai més.

A part de l'incident del gossets els dies a Moorea es presentaven tan tranquils com les aigües del lagoon. Poques n'havíem  vist de tan transparents i quietes. Ni una onada pertorbava aquella superfície cristal·lina i blava. Al fons, la sorra blanca, tenia el tacte de la farina i només de quan en quan un peix de pell pàl·lida o una manta ralla es creuava davant nostre. El secret d'aquelles aigües manses eren els esculls de coral que trencaven les onades a uns cinc-cents metres d'on érem, dibuixant un horitzó d'escuma. Les restes d'aquell encontre brutal, les trobàvem a la platja, mixtura de coralls trencats, esbatanats, triturats i assecats per la llum inclement del sol. La mateixa calitja que emblanquia els coralls, a nosaltres ens torrava la pell quan les ombres primes i allargades d'unes palmeres gegantines ens negaven el refugi. Deixant de banda els eventuals banys, moure el pareo per resguardar-nos del sol, era la nostra única activitat a les platges de Moorea. I així hauríem continuat, banyant-nos al matí i passejant al capvespre si una pedra no s'hagués interposat en el nostre camí.

La pedra en qüestió estava localitzada al ronyó de la Noe i la vam trobar després que uns dolors importants i una febrada nocturna sota la mosquitera que cobria el nostre llit ens alertessin que alguna cosa no rutllava. Al matí vam tornar al poble i aquest cop, acompanyats per la Maeva, en lloc d'anar al veterinari, vam anar al metge. Una ecografia i un parell d'hores més tard teníem la prova del delicte, però a falta dels resultats d'un anàlisi d'orina el metge ens va demanar que cancel·léssim els vols previstos a les Tuamotu. Tot i que el doctor ens va fer molt bona impressió i els seus consells els vam seguir al peu de la lletra (prendre l'antibiòtic cada quatre hores i fer repòs) vam estimar-nos continuar amb la convalescència a Papeete, on els hospitals ens quedaven més a prop en cas que la pedra decidís moure's. Cinc dies més tard, gràcies a les atencions del Xavi i a una capsa d'antibiòtics, les febres van remetre, els dolors van minvar i vam programar novament els nostres vols caps als atols dels nostres somnis. No sabíem que els elements ens en tenien una altra de preparada...

Vam arribar a Fakarava un dia de pluja. La mestressa de la pensió ens esperava amb un collar de tiares i un somriure amable que ja no es va treure en tota l'estança. Es va disculpar pel mal temps i per no parlar ni gota d'anglès. I la Noe traient del bagul dels records les classes de francès de la infància li va treure importància a les dues coses. Encara ens van amoïnar menys els núvols i la distància idiomàtica quan vam arribar a la que havia de ser la nostra casa durant tres dies. Allò s'assemblava cada cop més al paradís imaginat. Érem els únics hostes en una platja de sorra blanca,  teníem a la nostra disposició un acollidor bungalou fet de palmes de cocoter, un grapat de caiacs per passejar sobre les aigües turqueses i un romàntic pontoon, passarel·la de fusta sobre l'aigua amb espai per prendre el sol, pescar o nedar en el mans lagoon. La pluja havia remés i el capvespre s'havia acolorit amb tons pastel. Amb aquest panorama fascinant, mentre ens preníem la refrescant aigua de coco que ens havia ofert la mestressa de la pensió amb el seu somriure habitual, descobríem sense necessitat de capbussar-nos un bosc sota l'aigua, peixos, anemones i coralls ens donaven la benvinguda. Tocaven les sis, hora de sopar a la Polinèsia on els horaris es regeixen per la llum del sol. I si ja ens havíem sentit al paradís amb l'entorn que ens envoltava el sopar que vam prendre acompanyats de la família al complert va arrodonir qualsevol dubte que tinguéssim sobre aquell racó de cel sobre la terra. I es que la mestressa de la casa a més d'amable cuinava com els àngels. De primer un carpaccio de peix i de segon un peix pescat al matí amanit amb una salsa deliciosa. Ni en els hotels més luxosos, ni en els restaurants de més nom havíem tastat un peix com aquell. Amb la panxa plena i amb el somriure contagiós d'aquella encantadora dona polinèssica ens vam dormir sota la nostra mosquitera.

El cel encapotat del matí següent no ens hauria preocupat ni mica si l'e-mail d'una tieta no ens hagués advertit del terrible terratrèmol a Xile que havia posat en alerta de Tsunami a tot el Pacífic. Amb certa preocupació vam anar a esmorzar i la mestressa de la pensió ens va explicar com va poder que una vegada esmorzats, si ens semblava bé, marxaríem cap al centre del poble on en cas d'evacuació seria més fàcil localitzar-nos. Esmorzar, el que es diu esmorzar no vam fer-ho gaire. Amb un nus a l'estomac miràvem de reüll aquell lagoon que de tan pla feia estremir. El marit de la propietària també es mirava l'horitzó, com esperant veure arribar aquella onada gegant que se'ns havia d'emportar a tots, i de quan en quan girant-se cap a nosaltres ens somreia amb un riure que no sabíem si era de nerviosisme o de diversió. En tot cas, tot i el murmuri de la televisió que anava donant notícies de si arribava o no arribava el Tsunami a la Polinèsia, en l'ambient hi havia un silenci estrany, una tranquil·litat inquietant i un cel gris que presagiava tempestes. I en mig d'aquella tensa serenor, sense adonar-nos el mar es va retirar endins com a mínim quatre metres. Es van acabar les esperes, vam recollir maletes i a bord d'un jeep ens vam posar rumb a l'escola del poble. Allà s'hi estava tothom, nens, avis, joves i grans, homes i dones, polinèsics i turistes. Escoltant la ràdio i la tele, i esperant. Al principi preocupats, al cap d'una hora avorrits, i al cap de dues convençuts que allà, per sort, de tsunamis no n'arribaria cap. I així va ser. Vam tornar a la pensió alleugerits i divertits per poder seguir gaudint del nostre petit paradís.

D'onades gegants doncs, no en vam veure, però el sol tampoc no va aparèixer gaire per Fakarava. No sabem encara si va ser el tsunami el que va provocar el mal clima però la resta dels dies ens vam dedicar a esgarrapar al temps estones sense pluja per poder capbussar-nos o remar en aquelles aigües tranquil·les. En algun moment fins i tot vam agrair que els núvols fossin els nostres companys de jocs aquàtics. Però en el fons ens hauria agradat contemplar aquell fons marí al·lucinant sota els rajos de sol que sortien als catàlegs. Amb tot, vam nedar amb taurons, vam acariciar anemones i coralls i vam jugar a fet i amagar amb peixos de tots els colors, també vam aprendre a remar amb les caiacs i vam passejar sense pressa amunt i avall de la nostra platja privada. I a la nit després, del premi gastronòmic, ens entreteníem molestant una colla de crancs ermitans que es dedicaven a voltar pel lavabo de la nostra cabana polinèsica. Es pot dir que van ser uns dies tranquils els de Fakarava, una mica més grisos del compte, però indiscutiblement agradables.

No podem dir el mateix de la segona parada a les Tuamotu. Havíem escollit Rangiroa perquè potser era l'illa més coneguda de l'arxipèlag, un atol famós pel seu fons marí. Però després d'un aterratge sota la pluja, que no deixava de caure des del matí, ens van entaforar en una pensió infecte que, per acabar-ho d'adobar, tenia la platja gairebé a una hora caminant. Tenint en compte que havíem pagat per aquell forat més del que havíem pagat per qualsevol altra estança al llarg del nostre viatge, vam passar una nit com vam poder i al matí següent vam canviar d'allotjament. La Pension Cecile, sense ser tan especial i acollidora com la pensió a Fakarava, també complia els requisits del que buscàvem a les Tuamotu: tranquil·litat, el mar aprop i una habitació neta. Llàstima que el clima, altra vegada, no volgués arrodonir la postal. Dels quatre dies que havíem de passar a Rangiroa, cinc va ploure. No, no ens hem descomptat, diem cinc dies perquè quan ja ens preparàvem per marxar a Tikehau, la darrera illa de les Tuamotu que havíem de visitar, ens van avisar que s'havia cancel·lat el vol. L'aeroport de Tahiti estava completament inundat i això afectava a tots els programes de vol de la Polinèsia. Així que ens vam acomodar altra vegada al nostra porxo amb vistes al lagoon i vam creuar els dits perquè el temporal no empitjorés.

Amb tot, no tot van ser males estones a Rangiroa. Vam fer alguna sortida amb caiac i vam tenir la oportunitat de capbussar-nos i fer moltes fotos als peixets, perquè just a sota del pontoon de la pensió hi havia una colònia enorme. Fins i tot vam posar-li nom a un. Era de tots els colors de l'Arc de San Martí i li dèiem Vicente, perquè quan als vespres ens entreteníem a tirar molles de pa al mar, era sempre l'últim d'arribar. Vam arribar a la conclusió que era una mica curt de vista i l'única manera de guiar-se era seguir allò de “donde va la gente”. Per sort, com era una mica més gros que la resta, i a més tenia paciència, al final sempre acabava enganxant-ne alguna. 

Com que les estones de pluja no ens permetien gaudir gaire del mar, també vam aprofitar per visitar una granja perlera. La Polinèsia Francesa és famosa per les seves perles negres i precisament a les Tuamotu és on es cultiven. Amb tot, vam quedar una mica desconsolats perquè els mètodes per fer perles són una mica macarrònics i a les pobres ostres els insereixen una bola que anomenen “mare de la perla” que es gairebé de la mida de la perla que obtenen dos anys més tard. Per cert, no vam comprar-ne cap.

El nostre desig fervent de sol va obtindre resposta a la nostra arribada a Tikehau. I en una pensió a prop del mar, regentada per una família francesa, vam nedar, vam remar, vam perseguir peixets de colors i vam torrar-nos al sol fins a tenir-ne prou. Teníem tot el que havíem vingut a buscar a la Polinèsia, una platja de sorra blanca davant de la porta del bungalou, atols envoltats d'aigües cristal·lines i un fons marí relativament ple de taurons, mantes ralles i peixos de colors. Però tot i que l'entorn convidava a descansar, encara que no us ho creieu, a Tikehau ens vam cansar com mai. Després de tants dies d'inactivitat per culpa de la pluja teníem adrenalina a cabassades i cada dia després d'esmorzar ens calçàvem els nostres caiacs i rema que remaràs ens endinsàvem en el mans lagoon per trobar una platja encara més deserta o una aigua encara més transparent. A força de remar a fe que les vam trobar però, especialment el darrer dia, de poc que no morim d'una insolació. Fins a cinc hores en caiac entre anar i tornar a un atol que a primer cop d'ull semblava que no era massa lluny de la nostra pensió. En el fons va valdre la pena, en aquella illa privada, entre els cocoters ens vam sentir realment com uns Robinsons. Bé, fins que de darrera d'una palmera va aparèixer un paio parlant pel mòbil... Semblava un anunci de Vodafone! En fi, potser ara no ho tornaríem a fer però el que vam riure de tornada de cansament i de massa sol a la closca no ens ho treu ningú. Per sort, a les nits després de tanta activitat ens esperava un bon banquet. Com que els amos d'aquesta pensió eren francesos, la cuina es va refinar i internacionalitzar una mica més. I no us perdeu, en mig del pacífic vam menjar un cous-cous que ja voldria algun restaurant marroquí.


De tota manera per si els hi voleu fer una ullada, aquí en teniu les fotos.

10 comentaris:

francesc ha dit...

collons noe aquesta vegada t'has superat!!!!! ara entenc tans dies sense escriure, perdó, sense publicar!!!! jajaja

Xavi i Noe ha dit...

Que ès molt llarga??? Ai... no m'havia fixat...

Anònim ha dit...

Llarga? Ja ho decidiré quan acabi de llegir-la... suposso que demà o passat!! :D

Montserrat ha dit...

Aquesta cronica es com las "natillas"repetimos,suposo que a estat el dit tonto que a picat dos cops,de tota manera son molt interesants les "aventuras i desventuras de la Polynesia jo u vaig llegir per duplicat.un peto PD:les fotos una maravella,sobre tot la del mercat sembla un mosaic,adeuuuuuu

Anònim ha dit...

No han sigut dos dies de lectura!!! La crònica no és tan llarga com sembla, el que passa és que s’ha duplicat, està dues vegades una darrera l’altre.
La veritat és que ha estat molt interessant, sobre tot el tros del tsunami, una mica acollonant, no?
La foto per emmarcar la 140, :D i la resta per anar a fer un volt per aquestes platges. Suposo que la 171 és la d’en Vicente, oi?
Noe, espero que ja et trobis bé del tot,
Un petonàs ben gros per tots dos!!!
NEH

Xavi i Noe ha dit...

Joooops!

No hi ha com equivocar-se per aixecar polèmica!!!!

Doncs si, ha estat cosa d'un dit tonto. Però ja està solucionat.

Per cert, ja estic recuperada però la pedreta segueix el seu lloc. Creuem els dits que no es mogui abans de tornar...

Chama ha dit...

¡Ya tocaba!, pensábamos que nos habíais olvidado.
Bueno, salvando la puñetera piedra(supongo superada aunque almacenada en tu riñon pero quietecita) y la preocupación por el tsunami, por lo demás no me dais nada de pena ¿eh?, ¡que mal la plataforma sobre el mar en una hamaca! ¡ que estrés!.
Celebro mucho que lo estéis disfrutando.
Cuidaros mucho.
Besos

nini ha dit...

tot de flipar, l'escrit, les fotos una passada, els successos, el tsunami la pedra del ronyó etc.etc ... en fi per fer un llargmetratge, molts petonets

Xavi i Noe ha dit...

Si si, senyoreta Nini. Però per si no ho sabies la portadora de noticies de tsunamis vas ser tu, jeje

Per cert. Ara, us escribim des del Japó. Quin pais més fascinant!

Petooooons i sayonara!Petooooons i sayonara!

Ferran ha dit...

Sorra i cocoters! Tal com m'ho imaginava. Llàstima que la sorra t'aparegués també on no tocava: al ronyó! Procura no vellugar-te gaire... no sigui que la facis moure.
Les fotos encantadores, de postal turística per a mandrosos, hahaha.
El que més m'atrau de la crònica son els àpats, jeje
El cous-cous de què el van fer? de balena o de peix-globus? no deu haver-hi gaires xais per allà