dissabte, d’agost 29, 2009

Grand Canyon i Las Vegas (Ruta 66, segona part)


Advertencia abans de continuar: El nostre estimat ordinador (Paqui, pels amics) ha deixat de funcionar i tenim que fer les croniques des dels teclats americans que no permet accentuar les paraules. Per tant, demanem disculpes a Pompeu Fabra i els lletraferits que se sentin ofesos per la falta d'accents d'ara endavant. De fet, de faltes ja hi havien nomes se n'afegeixen un grapat mes no desitjades. Dit aixo comenca (aaargh... tampoc hi ces trencades!!!!) la cronica.

Fa dies que hi rumiem pero no aconseguim trobar la paraula exacta. I es que cap poble, cap ciutat, cap monument o edifici dels que hem vist fins ara ens ha tocat l'anima com el Grand Canyon del Colorado. Descomunal? Grandios? Espectacular? Enorme? Impresionant? Res, totes diuen poc en comparacio a aquest lloc que parteix en dos l'estat d'Arizona. Tampoc no trobareu la resposta a les fotografies, ho sentim. El Gran Canyon es d'aquells llocs que cal veure en directe per copsar-lo plenament. No hi valen descripcions.

Esperem no haber decebut les vostres expectatives. A canvi si us podem parlar de les sensacions viscudes arran d'aquest inmens precipici de 1600 metres de profunditat, 446 km de longitud, y fins a 29 km d'ample en alguns punts. La pell de gallina la primera vegada que ens hi vem apropar, la pau viscuda mentre contemplavem com marxava el sol desde Hopi Point, com les parets virolades anaven canviant de color a cada minut del dia en un joc de ombres i llum i com el silenci d'aquest lloc es encara mes ensordidor que la remor dels nombrosos turistes que es passegen pel Parc Nacional.

Deixeu-nos tambe utilitzar el topic i dir-vos que contemplant-lo et sent petit, molt petit. Com quan mires un cel pel d'estrelles i tractes d'entendre el misteri de les distancies que ens separen de les diminutes llums parpallejants. Amb la diferencia que al Grand Canyon, tota aquesta inmensitat la tens a tocar. Et sents petit i efimer en comparacio amb el paisatge que tens al davant. Un tall enmig de la terra que, com una gran cicatriu, et permet intuir de quina manera el pas del anys ha anat dibuixant el planeta. Perdoneu la disgresio pero les sensacions viscudes van ser tan profundes com les parets verticals i nues del Canyon del Colorado. Parets sizellades pel pas del segles i pel pas d'un riu, genial artista, que va acabar de donar forma a aquesta miracle de la natura.

De fet, poc ens va importar recorrer els gairebe 160 kilometres que teniem cada dia des de l'hotel de Flagstaff i mai ens van semblar mes ven invertits els 25 dolars de l'entrada (valida per una setmana) al Parc Nacional. Les hores al Grand Canyon van ser rodones, intenses i ben aprofitades. Vem vistar gairebe tots els miradors en cotxe o a peu, vem fer un picnic "estupendu" envoltats d'ocells i vem descobrir entre el bosc que hi ha arran del canyon un bon grapat de cervols de cornamentes fabuloses. I a la nit, de tornada, el cel estrellat mes al.lucinat que us pogueu imaginar, ple a vessar d'estrelles i nebuloses. Tan net, tan fred i tan profund que sembalva que tornavem a mirar cap a l'abisme.

De Flagstaff poc us podem dir. Es un poble tranquil i agradable amb una estacio de tren de fusta, cases baixes i abets molt alts. Que tambe s'apunta al carro de la 66 i per descomptat al "tiron" del Gran Canyon del Colorado. Bons hotels, molts restaurants, botigues per a montanyistes i un steak molt autentic amb musica country en directe on ens hauria agradat sopar, tot i que no va poder ser...

I despres de la tranquilitat de Flagstaff, de la bellesa del Grand Canyon del Colorado l'altra cara de la moneda: nit a Las Vegas. El pati d'esbarjo dels Estats Units. Una ciutat iluminada pels neons on el sexe i el joc son la rao de ser. I una nit, com suposavem, va ser mes que suficient per recorrer el Flamingo (l'hotel-casino on ens allotjavem), el New York, l'Excalibur o el Bellatgio, el casino pijo on el George Clooney estafa al Al Pacino a "Ocean's Eleven", la peli amb mes guapus per milimetres quadrats de cinta de video. Per desgracia no vem veure ni al Brad Pitt ni a la Julia Roberts. En canvi, vem veure molt pillat davant les maquines de monedes, molts latinos repartint targetons de "senyoretes de companyia", molts turistes amb cara d'alucinats (com ara nosaltres) amb les milers de llums de la ciutat (Tour Eiffel inclosa) que et cridaven a jugar o a disfrutar dels espectacles de la ciutat. Cotxes de luxe? Tampoc no tants... Un parell de Ferraris davant del Cesar's Palace, un altre dels casinos de la zona.

La nostra inmersio als vicis de les Vegas es va limitar a un dolar repartit en dues maquinetes que ens van premiar amb una fabulos vale de 0,75 centaus, quantitat que vem reinvertir en una tercera maquina que va tenir la guasa de premiar-nos amb un valuos premi de 0,02 centaus. Tot un exit, vaja! Com que el Poker, la ruleta, els daus o el Black Jack ens van semblar paraules majors, ens vem limitar a fer de Paparazzis de taula en taula fins que un croupier ens va dir "no cameras, please" i vem decidir que la nostra carrera periodistica havia acabat a Las Vegas. Pero que la nit convidava a seguir desperts, per aixo vem optar per fer un billar. Amb tan mala pata que la taula on vem posar els dos dolars estava trencada i se'ls va menjar sense deixar anar bola. Resultat: un del s amables encarregats de sala de l'Excalibur ens va fer un tour amunt i avall de l'impecable catifa del casino entre taules on la gent s'aposta millonades, tot, per recuperar els nostres misers dos dolars. Quina tristesa ser pobre! Despres una copeta al Bellagio, a una sala de ball molt mona i a dormir que el viatge ha de continuar.

8 comentaris:

Vic ha dit...

Tindrieu que haver invertit tots els cales del viatge a la ruleta per fer més emocionant encara, el macroviatge que esteu fent.
Apa, Salut als dos!!!

Per cert felicitats prima (mas vale tarde que nunca)

Unknown ha dit...

totalment d'acord amb lo del canyon,es te que veura per senti la grandiositat del lloc per moltes fotos que fagis no donen idea de la seva espectacularitat ,i per lo que fa a las Vegas veig que coincidim,encara que val la pena la visita.(quina rabia lo de ordinador)molts petons

Chama ha dit...

Me alegro mucho de que el Cañón os haya impactado tanto. El recuerdo ya para siempre.
Besos

Ferran ha dit...

El Canyon és certament impressionant. Segur que se us va gastar el dit amb el disparador de la càmera de fotos... com a tothom!

De Las Vegas: no comment! I el pitjor del cas és que perds els diners a les màquines sense saber ben bé perquè! I el joc dels daus? No hi ha cristo que l'entengui!

Anònim ha dit...

Jo no veig la foto que encapsala l'article...
NEH

Anònim ha dit...

eh!!!!!!!!!! mola el gran canyon!!! ja tens raó que és impressionant!!
Vaja veig que tothom això del joc s'ho pren en serio, nos jugavem a las trafaperras de 0,25 centims de dolar!!!!!!màxim 4 dolars vam guanyar!!! jejejje
Doncs res esperant la pròxima publicació del viatge!!!
ptnts

Anònim ha dit...

Ara ja veig la foto!!
NEH

Pesestransito ha dit...

Ja he torna't! i per fi llegeixo com va tot, perquè tampoc hem pogut parlar per l'skype...

m'agradat molt la descripció de sensacions al canyon, millor imposible...has de veure-ho per sentir-ho. I las Vegas? sí, amb una nit n'hi ha prou.

haviam si trobeu algun famós "por ahí", que amb tanta volta segur que algun os cregueu.

Un petoneet!