dilluns, de setembre 07, 2009

Los Ángeles: Una mica més a prop de les estrelles


A Hollywood per veure les estrelles has de mirar al terra, perquè si mires enlaire una boira permanent que encapota el cel nit i dia. En canvi, a les aceres de Hollywood Bulevard en trobes una a cada passa.

És el Boulevard de les Estrelles, aquell carrer on els astres de les pel·lícules es posen de quatre grapes per quedar immortalitzats per sempre més sobre l'asfalt. Com si nosaltres, simples mortals, fóssim capaços d'oblidar les ganyotes d'en Charles Chaplin, el jurament de la Vivien Leight o les melodies d'en Henry Mancini!

Potser us semblarà superficial però poca cosa més vam fer a Los Ángeles que passejar-nos per Hollywood Bulevard a la caça de les estrelles dels actors i directors del glamurós univers del cel·luloide. En part perquè uns addictes a les pelis com nosaltres no podíem deixar de fer-ho, acariciar el mateix terra que la Sharon Stone, fer unes passes de ball sobre el metre quadrat del malaurat Michael Jackson, deixar que el vent ens aixequi sensualment la roba mentre passem per l'estrella de la Marilyn Monroe o apagar la cigarreta amb l'estil inconfusible del Humpfrey Bogart en el precís moment que caminàvem per la seva porció de Hollywood Bulevard. En part doncs, per recordar com en un trailer interminable i deliciós els millors moments del cinema i en part, perquè a Los Angeles teníem una cita amb la família.

Així que, després de fer-nos la foto al Kodak Theater (i desitjar en secret tornar el dia que extenen la catifa vermella), perseguir una furgoneta turística que feia el recorregut per les cases de les estrelles a Beverly Hills (en vem veure un parell però no vam ser capaços de sentir a qui pertanyien) i buscar la millor perspectiva per fer la foto al cartell de Hollywood la resta del temps a Los Angeles ens vem deixar guiar pel Modes (l'oncle “americanu”) que, si pot evitar-ho, no trepitja la ciutat ni per recomenació facultativa. I amb raó, perquè més enllà de les resplandents llums de Hollywood i les suntusoses mansions de Beverly Hills s'exten la ciutat dels sense sostre. Homes i dones esparracats que miren de lluny el somni americà mentre arroseguen les seves pertinencers pel downtown en un carret del súper. Però fent una excepció ens va venir a recollir a la porta de l'hotel al bell mig del centre de la ciutat. I pujant al seu Mercedes negre vem ser nosaltres que ens vem sentir com autèntiques estrelles de cinema.

Los Ángeles és conegut arreu per ser la meca del cinema, per les seves platges de patinadores en bikini i  surfers fibrats però per nosaltres serà per sempre més la ciutat del trànsit impossible. Carreteres de cinc carrils per banda creuen la ciutat plenes a vessar de cotxes i camions que converteixen el camí en un malson interminable i desesperant. Però per fer realitat els nostres desitjos (menjar quelcom que no inclogui una hamburguesa al menú i veure per primer cop el Pacífic) el Modes va haber de conduir  direcció sud aquestes carreteres caòtiques. Finalment vem arribar a Laguna Beach, un poblet al sud de la ciutat, comunitat d'artistes, gays i gent de calés que van a estiuejar prop de l'oceà. I a prop de l'oceà ens vem reconciliar amb els nostres estòmacs. Després de dies de menjar com podiem, vem celebrar el nostre primer encontre amb el Pacífic en una terrasseta davant d'un deliciós plat de calamars i unes cerveses fresquetes. Coses de comptar amb un amfitrió-guia de luxe. La tarda la vem acabar tranquilament sentats al jardí de la seva casa "adobada" de Plasentia amb una copeta de ron a la mà i una bona conversa al pap.

De fet, els dies a Los Angeles van ser com una terapia de relacions socials després de tants dies de viatjar en un tu a tu continuat. No ens queixem gens, ens encanta que aquest viatge sigui només nostre, convertir cada kilòmetre un record íntim, però els dos dies que vem passar a Los Angeles ens van permetre compartir l'aventura amb el Modes, els seus fills, l'Andrés i la Tonia, el seu net  i els seus amics Marisa i familia. Ah! I també amb la Max (una goseta molt carinyosa) i el Pepito (un gat preciós que ens mirava indecís). I entre trobada i trobada, algunes més fugaces que d'altres, vem menjar paella, gambas a l'ajillo i un sushi boníssim sempre molt ben acompanyats. D'aquells dies ens emportem el record imborrable de la generositat del Modes a qui vem tenir la oportunitat de conèixer millor i el seu valuós consell que seguissim el nostre viatge per la Costa de Califòrnia. Però això és material per la propera crònica...

Abans però aquí teniu les fotos de Los Ángeles.

10 comentaris:

Chama ha dit...

Hola guapos!!. Realmente Los Angeles, ya es lo que decís ¿No?, estrellas en el suelo y probar de ver algún famoso.
Sin embargo, siempre hay algo que te hace estar bien, en este caso, por lo que comentais la familia ha sido fundamental. Me alegro mucho.
Cuando salgais de Norte América a mi me gustaría que hicierais una valoración de tres lugares por orden que más os hayan gustado (1º, 2º y 3º), quizá sea difícil elegir pero puede estar bien para nosotros que seguimos vuestros pasos.
Esperamos impacientes las siguientes noticias.
Besos

Anònim ha dit...

hola Macus¡¡¡¡¡els carres de la peli que mas me mola Pretty Woman, son chulis ¿no? i la estrella de la Julia Roberts, no tens foto??? bé axis que bon manja eh¡¡amb el Modes, molt petonets

Ferran ha dit...

Ja em semblava a mi que Los Ángeles no és una ciutat feta per a europeus, jeje. Per les fotos, sembla que els edificis i monuments siguin un pél kitsch, no?
Clar que vosaltres tenieu un avantatge: un cicerone de luxe que us va fer els honors. (Entre paréntesi; ja li vau portar alguna cosa typical spanish? Una balllarina amb "traje de faralaes", per exemple).
M'agradarà saber com va anar el viatge per la costa del pacífic! Deu ser molt bonica, oi? Una mica cansada pel xofer, clar... però quien quiera peces, que se moje el culo.
Espero més cròniques d'aquestes.
Una abraçada

francesc ha dit...

perdoneu la meva ignorància però , qui és Henry Mancini!?????

Montserrat ha dit...

fran,te sona la musica de la pantera rosa,pues aquest Mancini nes l'autor ,(toma tia lista) jejejeje,bromas apart,no ja com tenir un"tio en America",per treura la panxa de penas y pasejar en MERCEDES,(Modes si lees,este comentario,gracias por tratar tan bien a mis niños)Molts petons.

Núria ha dit...

que guai los Àngeles! i per fi veu menjar algo decent...
però com el menjar d'aquí..

avui estic amb febre i en 2 dies començo uni, aiai!

p.d: trobo a faltar la mossi jajaj

Laia Mir ha dit...

Xicotets!!
Primera intervenció que faig, però no pas l'última... Ara que ja conec aquest raconet. Me n'alegro molt del que esteu gaudint, encara que l'altre dia us debien xiular les orelles... feu enveja què hi voleu!
Apa, a seguir gaudint i nosaltres a seguir rabiant.
Petonets.

Xavi i Noe ha dit...

Benvinguda Laia! Ara ja tenim a la familia Mir al completo!

Però l'enveja sana, eeeeh! I sempre que volgueu compartirem el viatge amb vosaltres des del blog.

Febre pillin????? Serà possible! Una truita d'aspirines i de pet a la uni...

Petons a tots des de Canada!

Montse ha dit...

Que passa nois!! Ara a Los Angeles? Jo, dintre de poc us veuré protagonitzant alguna peli per la tele i guanyant un oscar pel millor guió! Perquè no vegis la gran novel.la que expliqueu dels vostres viatges!! Que guai! Bueno, seguiré enganxada a les vostres cròniques com si d'una novel.la es tractés... Petonets!!

Anònim ha dit...

''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''''..............................................................................................................






















Noe y Xavi,me he vuelto ha mirar vuestras fotografias y comentarios,parece que lo este viviendo,disfrutar mucho de esta gran escapada, ser muy felices y acordaros de vez encuando de mi BESAZOS. tieta. ANTONIA