diumenge, d’octubre 18, 2009

Creuer pel Canal de Panamà, the love boat


D'acord. Embarcar-nos en un creuer no és el que es diu exactament aventurar-nos, però després de gairebé dos mesos de conduir per Estats Units de costa a costa i de nord a sud, incloent l'escapadeta a Canadà ens mereixíem un descans dels bons.

Per això vam tornar a San Francisco, vam recòrrer els seus carrers empinats i els Fisherman's Wharf i vam esperar tranquilament el dia de l'embarcament a l'Island Princess.

No sabem molt bé perquè, però mentre pujàvem per la rampa del vaixell que ens portaria fins a Miami creuant l'estret de Panamà, no deixava de repetir-se als nostres caparrons la cançoneta aquella de: "Love, exciting and new, Come aboard... We're expecting youuuuuu... The love boat..." I no us ho creureu però resulta que la sèrie aquella megaensucrada de la Julie, el capitan, el doc, i la resta de la tripulació on les històries d'amor sempre tenien final feliç i se sentien les rialles de fons es filmava en els vaixells de la Princess. Només ens faltava això...

El catxondeo ja va ser total quan vam començar a clissar quins eren els nostres companys de viatge. A excepció d'una dotzena de parelles de mitjana edat, un parell més de jovenets acaramelats celebrant la seva "honey moon" i un grup de quatre gays molt pijos que cada nit seien al costat de la nostra taula, la resta del passatge la formaven una colla de gringos de la tercera edat que vestits al més pur estil del carib (camisa florejada i bermudes) es passejava tot el dia per la coberta amb un cubell de cerveses o un Bloody Mary a la mà. Però vam decidir prendre'ns la situació amb humor i tractar de treure tot el profit a un vaixell de 14 plantes... algun lloc de intimitat trobaríem! Vem visitar les piscines, óbviament sol·licitadíssimes; el buffet lliure que, per descomptat, tenien totalment col·lapsat, la sala de lectura, on permanentment hi havia un iaio roncant, i la sala de joc, on els japonesos (també hi havia un percentatge important de jubilats asiàtics) passaven llargues hores jugant al mahhong o l'scrabble. Però voltant ara per aquí, ara per allà, vam trobar el nostre racó privat. Per més que sembli mentida, al capvespre, a la popa de la setena planta (d'altra banda l'única coberta on es podia fumar) mai no hi havia ningú. I mentre admiràvem com marxava el sol, sentiem el soroll ensordidor del motor trencant l'aigua i, amb sort, davant nostre es creuava una familia de dofins saltant entre la brumera que formava el vaixell.

Durant quinze dies (a excepció dels desembarcaments) vam dur una vida tranquila, esmorzàvem d'hora i força contundentment, llegíem estirats en una hamaca de coberta o, amb permís dels japos feiem una partideta de l'Uno o de l'Scrabbe. Després de dinar al buffet (aquesta vegada amb permís dels gringos amb bermudes) feiem la migdiada i quan ens venia de gust sortíem de l'habitació i passejàvem per coberta mentre ens menjàvem un geladet de vainilla o xocolata. Al capvespre, després del nostre ritual a la popa del vaixell, anàvem al restaurant La Provence on teníem assignada la nostra taula, la 106, i el nostre cambrer italià, el Renzo. Després de sopar, veiem pel·lícules que duiem gravades a l'ordinador, ens posavem a dormir gronxats pel ritme del vaixell i Sant Torne-m'hi. Aquesta va ser la nostra rutina durant quinze jornades de navegació. Un ritme que vam agrair els primers dies com una cura balneària, però que els darrers es va convertir en una espècie de pesadilla repetitiva de la que ens hauria agradat escapar en una de les llanxes d'emergència que penjàven dels cantons del creuer. Per sort, quan la pressió ja arribava al seu nivell més alt i, de passar un dia més tancats al vaixell, hauríem saltat per la borda, arrivabem a port i per unes hores corríem lliures a terra estant.

El primer port va ser Acapulco. La terra mexicana ens va rebre amb una bafarada de calor insoportable i un sol dels que estavella les pedres. Però tantes eren les ganes que teníem de fer una excursió que, fent oídes sordes als oferiments dels taxistes que ens esperàven al port, vam posar-nos en camí cap a la Playa del Morro. Tres kilòmetres vam recòrrer sota aquell sol de justícia, per una platja d'onades monumentals que, als cinc minuts de caminar per la vora del mar, ens van deixar xops amb roba i tot. Però era tan divertit! I trencava tan la rutina, que vam decidir seguir caminant, "total, no sembla que estigui molt lluny..." Tres quarts d'hora més tard, totalment "achicharrats" la nostra visió del que està lluny i el que està a prop va començar a ser objectiva i vam desitjar haver contractat el taxi. Però que hi farem... ja gairebé hi erem i encoratjats per uns parasols de palma i unes hamaques a l'ombra vam arribar al nostre destí amarats de cap a peus per una barreja de suor i aigua de mar. Dues "Coronitas" gelades més tard semblava que tornàvem a ser persones. Però aquest va ser el nostre següent error, beure alcohol a 38º centígrads ni que sigui a l'ombra ens va abocar a un estat de transpiració imparable. Tot i així, no podíem marxar d'Acapulco sense veure l'espectacle dels "Clavadistas" a la roca Quebrada. I sota un sol implacable (aquesta vegada però vam arribar en taxi) vam presenciar com una colla de mexicans en slip, després d'encomenar-se a la mare de Déu i als seus sants preferits, miraven directament als ulls de la mort que els cridava des de l'abisme d'un penya segat que feia por. Després, sense fer un sol escarafall es col·loven en els ínfims sortints de la roca i demanaven l'atenció del personal amb un parell de palmades feien un salt atlètic i elegant que els portava de cap a l'aigua.

Al dia següent el capità ens donava la benvinguda a Huatulco, una zona encantadora al sud de Mèxic, plena de badies d'aigua clara envoltades d'una espesa vegetació a tocar del mar. Però el veritable miracle d'aquestes costes el trobaves sota l'aigua. A la Playa de la Entrega a pocs metres d'una sorra blanca i fresca si et capbussaves descobries sense gaire esforç un paisatge de colors brillants. En un bosc de coral blanc com la neu s'amagaven peixos papallona de color groc brillant, uns de minúsculs de color blau elèctric, eriçons  peixos globus i incontables espècies d'anèmones i algues que servien d'amagatall a un grapat més de peixets de tots els colors. Lamentablement, la nostra primera experiència d'snorkel a les aigües tropicals va ser curta perquè els horaris de navegació són molt estrictes i havíem de tornar a embarcar.

Dos dies més tard, feiem port a Punta Arenas, a Costa Rica. Com que havíem de tornar en una setmana al país vam decidir pendre'ns amb molta calma aquesta excursió. Vam passejar pel mercat, ens vam connectar a internet en un videoclub del centre (les connexions al vaixell eren de luxe, a dolar el minut) i vam demanar mapes i informació a l'Oficina de Turisme. 

La gran descoberta del creuer va ser Panamà. Ciutat tradicionalment de trànsit que està recuperant el seu llegat històric. I és que aquest petit país enfocat al comerç, que al llarg de la història ha anat passant de mà en mà, té moltes coses per oferir. Nosaltres només vam tenir la sort de visitar la Ciudad Colonial però aquest petit tast ens va obrir la gana de conèixer més a fons el país i la ciutat en una altra ocasió. La primera impressió va ser extranya, a l'horitzó destacaven un conjunt d'enormes gratacels més propis de les ciutats nord-americanes que d'aquestes contrades. Però la cosa va canviar quan vam desembarcar. Vam arribar al centre acompanyats pel Julio un taxista molt simpàtic i honest (ens va cobrar tres dòlars per carrera, quan altres taxistes ens demanaven 25 dòlars per persona) que ens va deixar al Paseo de la Bóvedas. En aquest passeig que voreja del mar, davant del meravellós edifici de l'embaixada de França, els indis kunas s'asseuen sota les buganvilles a vendre les seves costures i bijuteria de colors brillants. Després de xafardejar la mercaderia ens vam fer passar la calor amb cerveses panamenyes en una bodega de reminiscències cubanes. I com que encara teníem temps, vam perdre'ns per aquells carrers on es barreja la història. Noms com Bolívar, el capità Morgan, Noriega o Lesseps et surten a l'encontre a cada cantonada en aquesta ciutat en obres que està recuperant a un ritme frenètic l'esplendor dels seus millors anys, quan el comerç va convertir Panamà en centre neuràlgic i estratègic. Enlluernats pels bellíssims edificis acabats de restaurar es feia estrany trobar façanes velles, estructures buides menjades pel salnitre, les plantes i el temps esperant a ser els propers escollits. Però encara més difícil era contemplar al costat dels obrers i arquitectes i els restaurants de disseny les terrasses conquerides per bicicletes rovellades, capses desordenades i roba descolorida que penjant dels balcons de forja són com banderes d'una misèria que encara domina aquest barri històric. I és que com explicava el Julio: "Los que vienen aquí acaban por quedarse y al final a los panameños no nos queda nada."

La següent jornada del creuer la vam passar a coberta contemplant el miracle d'ingenyeria del Canal de Panamà. Amb paciència, molt a poc a poc avançavem pels diferents nivells que permeten que grans vaixells creuin com si res pel vell mig de la terra el continent americà. Però a més del trajecte, que ens va semblar extraordinari, el més impresionant és la història que s'amaga darrera d'aquelles comportes colóssals. Al paseo de las Bóvedas havíem pogut llegir el procés que es va seguir per assolir l'obra monumental del canal i a mida que avançavem per l'istme de Panamà, entre l'Oceà Pacífic i rumb al Carib, no podíem deixar de pensar en aquella història plena d'entrebancs i d'esforç, en la que espanyols, francesos, anglesos i americans s'hi van deixar la pell. (Si teniu temps i paciència vam fer fotos als plafons de marbre on s'explica la història i us garantim que és molt interessant).

Altra vegada, dos dies de navegació i nou encontre amb terra ferma. Aquesta vegada a Cartagena de Indias. Ja ens havien parlat de la bellesa d'aquesta ciutat colombiana però contemplar-la amb els teus propis ulls és una experiència innoblidable. Si a Panamá encara li queden uns anys per brillar amb lllum pròpia, Cartagena ja fa dècades que ha sabut treure partit al seus barris d'arquitectura colonial. La Ciudad Amurallada, com es conneix el centre històric ofereix un passeig fabulós a través dels anys. Acompanyats per l'Àlex, vam descobrir com Cartagena va haver de refer-se en moltes ocasions dels atacs dels seus enemics. La promesa d'or i de maragdes va atreure primer als conquieridors espanyols i després als pirates fins aquestes costes i com a herència d'aquells anys encara es pot passejar per les muralles de la ciutat que va anar canviant de posició i millorant el seu sistema defensiu. Vam visitar el castillo de San Felipe, robust exemple del que va ser aquesta ciutat permanentment assetjada, vam passejar pel Baluarte de la Merced, o baluarte de los novios com es coneix popularment perquè dona recer a les parelles cada vespre, pel Teatro Heredia o la casa de la moneda. Ens vam entretenir amb la demostració improvitzada de cultura urbana que uns B-boys ens van oferir davant l'antiga seu de la Inquisición i, de tornada en el taxi vam poder sentir la champeta, un ritme colombià d'arrels africanes que segons ens van explicar l'Àlex té aquest nom pel ganivet que portaven els qui el ballaven als barris més humils i insegurs de Colombia.

La darrera parada va ser Aruba. L'illa, pertanyent a les Antilles holandeses menors, és exactament com esperàvem que fos una illa del Carib. Un centre urbà sense masses atractius, això si botigues de luxe tipus Louis Vuitton o Chanel les que vulguis i més, i platges de sorra blanca, aigua turquesa i palmeres a tocar de l'aigua. Sense massa esforç, a bord d'un autubus de línia, vam arribar a Boca Catalina, una platja que ens van recomenar per practicar snorkel sense aglomeracions. I així va ser, sota l'aigua vam tornar a trobar-nos amb un ampli catàleg de peixets caribenys de colors, jugant entre les algues i els coralls. Lamentablement, no us podem oferir imatges d'aquella platja paradisíaca perque la desmemoriada de la Noe es va deixar la càmara a bord, i això que haviem d'estrenar la nostra funda submarina que havíem comprat a molt bon preu a Panamà. Que hi farem, un altre dia serà. Tampoc podreu conèixer al nostre amic Sebastián, un cranc a qui vam batejar com a l'amic de la Sirenita de Disney i que ens va fer passar una estona divertida mentre ens torravem al sol i menjàvem pinya i galetes. La diversió consistia en tirar trocets de galeta que el cranc en qüestió recollia desesperat i s'emportava al seu forat per tornar a sortir inmediatament i quedar-se davant nostre esperant més peixet mentre movia les pinces impacient. Tot un show!

La resta dels dies al creuer fins arribar a Miami, el nostre destí final, van transcorre amb el ritme habitual. Dormir molt, menjar més, descansar a les hamaques de coberta i conversar amb la tripulació "latina" del Island Princess. El Sergio, un xilè una mica boig, el Julio un amable peruà o el Rafael, un DJ i cambrer mexicà que ens van donar bones pistes de les nostres properes destinacions. Només la darrera nit, amb la perspectiva que en poques hores tornaríem a trepitjar terra, vam muntar-nos una festeta privada. Vinet, mojitos i un xapuzón nocturn a una piscina insòlitament deserta ens va reconciliar amb el record dels dies que vam passar de creuer.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Res de nou sota el sol, espero gaudir
de las cròniques dels meus llocs favorits ben aviat.
petons
orri....

Ferran ha dit...

això de passar tan de dies tancats a un vaixell ha d'arribar a ser ensopit. Però clar, sempre és una bona manera de veure llocs i ciutats a les que potser no hi aniries amb altres mitjans.

És molt divertit veure els esgraons d'aigua del canal de Panamà, jeje.

I disculpareu la meva ignorància, però, què ès el "snorkel"?

I els "cigars from the farm, hand rolled" tenen un aspecte que no sembla precissament d'un bon Cohiba o un Upmann. Més aviat semblen un altra cosa, hahahaha. No sé si m'atreviria a dumar-me'n un!

Ja aneu fent col·lecció de totes les etiquetes de les cerveses?

Que us vagi bé! Cuideu-vos!

francesc ha dit...

jajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajaja

la primera estrofa es la millor de totes!!!!!!jajejej, que dur es viatjar per "plaser" durant dos mesos, i fer la volta al món!!!!!!!, i TANT , NOE I XAVI, DESCANSEU jajaja, que els altres des de Catalunya i part de la península ja treballem i descansem els caps de setmana!!!!! i no escriuré més perquè de tant llegir al final em contagiaré i farè comentaris com las cròniques de mi cosineta!!! petons.
PD: perdó m'allargo més, no us ha servit cap tipus de cooktail l'Isaak???? i com estava el capitan Stubing??? ( the love Boat, jajaj)

Anònim ha dit...

Totalment d’acord amb el Francesc! Quin morro que tenen aquest parell de “pajaritus” ¿ens mereixíem un descans dels bons? Mare meva! :D Les cares d’estrès que tenen tot dos fins i tot em fan patir.
NEH

Anònim ha dit...

Jo per començar estic amb els altres, com podeu dir que esteu cansats!!!! i que us mereixieu un descans!!baja, baja no hauria cregut mai que això de no fer res i de disfrutar dle moment canses tant...
Després de deixar-vos verds una miqueta... us voldria donar un consell: us podrieu dedicar a ser catadors de cerveses d'arreu del món!!! I així quan torneu ens les recomeneu-
Quina fiestuki que us vau montar a bord del vaixell, eh???? (en algunes de les fotos es pot endivinar alguna cosa).
ptnts i a l'espera de noves notícies que gràcies a vosaltres viatjem arreu del món sense moure'ns del sofà i doneu idees per les vacances d'estiu

Cris k

Xavi i Noe ha dit...

Jope! Com esta de sensible el personal... Jajajajaja, Potser si que es molt de morro aixó de dir que estem cansats. Demanem mil disculpes al personal :)

Per cert, us escribim des d'un ciber de Puerto Viejo a Costa Rica. La Paqui ha mort definitivament (demanem un minut de silenci per les seves restes que seran repatriades en breu per tirar-les pel cap dels de Packard Bell, la mare que els va p...)

Anònim ha dit...

Hola parelleta!!!!!

admiro les vostres fotos des de sitges, en un dia plujós...i melancòlic. Veure-us ha estat una llumeta aqueta tarda!! Com veieu he descobert com va això dels comentaris. Dir-vos que me n'alegro molt que estigueu tant bé, espero que el mail del papa us arribés perfectament (vam estar comentant possibles faltes per telèfon durant dues hores, us volia causar bona impressió!!). I MOLTÍSIMES GRÀCIES PELS PUNTS DE LLIBRE!!!! m'ha fet tanta ilu! són tan bonics (de mèxic??). Per aquí tot bé. Hauríeu de veure la júlia, és com un núvol brillant que respira, tan dolceta... consulteu els mails? quina adreça? si fos així us enviaré fotos.

bé, petonets plen de força.
sigueu molt feliços i gaudiu de l'experiència!!

ciao!!! mar

pepe ha dit...

Repatrieu-la a casa meva li faré un anàlisi forense.

Anònim ha dit...

ostres quantes novetats!!!
1er de tot us dono el condol per la Paqui!!! Fins i tot jo li havia agafat carinyo dps de la crònica on la vau resusitar i el que us va costar!!! Era com un membre mes.
Espero que això no talli les cròniques!!! Seria un disgust.
2on Molt bé Mar!!!! ja era hora que algun cosí/cosina del Xavi dones senyals de vida!!!
Ah per cert, que encara que no la gent no escrigui, estem tots a loro del que feu. La meva mare es mira totes les fotos vostres i pel que fa a les cròniques depen del dia. De fet aquesta última ja me la sabia abans de llegir-la pq ja em va fer 5 cèntims. Sempre les comentem.
A sí, per últim, mireu els emails??
o no més us conecteu al monxinoxano.
Haureu de pensar un alternativa per continuar-nos tenint informats!!

Crisk

Montserrat ha dit...

xavi, no lis has fet el boca a boca a la pobre paqui, potser aixi agest revifat,be ara seriosament tindreu que pensa en que fereu jo vui esta al dia de la vostre ruta encara que la Noe digui que, no news good news, estic mes tranquila de pogue veures i parla en vosaltres sigui en la paqui o en la " mari pepa". No feu cas del pitorreo de la peña pel vostre descans en el creue (la envidia es muy mala)jejejejeje ! Molts petooooooonsa i descanseu molt

Anònim ha dit...

tranquils, que ja hem entès quan dieu que estaveu cansats de tan donar voltes. Siguem realistes viatjar cansa. Però era una mica per ficar-nos amb vosaltres!!!
Ptnts

Cris

Chama ha dit...

¡Lo que ha dado de si esta crónica!.A mi lo del crucero como que me da más igual... al ser de tierra firme, ya sabéis.
Me parece que cansados, cansados, tampoco pero, para varíar, no está mal.
Urgente sustituir la Paqui, eso sí, primordial.
Cuidaros mucho.
Besos