dijous, d’octubre 08, 2009

Illa de Vancouver, somewhere over the rainbow...


AVIS ALS LECTORS: Aquesta crònica és molt llarga, els autors no ens fem responsables de danys oculars per la lectura tota seguida de la mateixa.

Si alguna vegada havíeu tractat d'imaginar on es va endur l'huracà a la Dorothy amb casa inclosa. Si alguna vegada havíeu volgut saber on s'amaga la terra maragda, la màgica ciutat d'Oz, no en tingueu cap dubte, és a l'Illa de Vancouver. Terra fascinant on la sorpresa i l'impossible et surten a l'encontre en cada revolt, on per un instant oblides l'enyorança de tornar a casa perquè qualsevol altra lloc conegut et sembla gris i avorrit.
Però no us penseu que per ser una illa, aquesta terra es petita, fa falta recorre gairebé 550 km per arribar de Victòria, la capital al sud de l'illa, a Port Hardy la penúltima població al nord. Però si volíem trobar el camí per tornar casa, havíem de recórrer l'Illa de Vancouver de nord a sud i d'est a oest. I posant-hi cor, cervell i valor així ho vam fer.
Però a diferència de la Dorothy no ens van portar les violentes corrents de Kansas si no les brises suaus i lleugerament fredes del Canadà. A bord d'un ferry modern i ben condicionat vam travessar l'estret de Johnston, un mar tranquil atapeït d'illes dominades per la vegetació, De quan en quan arran d'aigua sobre una costa negre com el sutge, emergien petits oasis de pau, cases amb passarel·les de fusta flotants, aïllades de tot allò que colpeja les grans ciutats, el soroll, la pol·lució i, encara que sembli mentida la soledat, perquè allà la soledat és buscada i no obligada. I en mig d'aquest paradís, el nostre vaixell va arribar a bon port prop de Victòria. 
La capital de l'Illa de Vancouver transpira estil britànic pels quatre cantons, ben amanit amb l'esperit obert dels canadencs i beneït per la natura exuberant que l'envolta. Edificis senyorials, un port on casualment celebraven una convenció de vaixells clàssics, i un centre ordenat i “polite” ple de pubs i restaurants on el fish and chips i el té estan a l'ordre del dia. Nosaltres però, vam optar pel “The Tapa Bar” un local que prometia “cuina tan mediterrània com si estiguessis a Barcelona”. I ben regats amb sangria, vam delectar-nos amb uns musclos cha-cha-cha i uns calamars fregits que, certament, no tenien res a envejar als que es cuinen a la Barceloneta.
Després del sopar, una mica tocats per la sangria ens va venir la urgència de trobar un servei per buidar la bufeta. Vam donar vàries voltes a la ciutat sense èxit. No hi havia lavabos públics enlloc i no ens va quedar més remei que entrar a una cafeteria prop del port. Els serveis, però, talment com si fossin les instal·lacions del Pentàgon tenien a la porta un pany que funcionava amb un codi “nomes per clients”. Pagant el peatge d'un hot chocolate per a dos la cambrera ens va revelar xiuxiuejant el preuat codi secret. “Cinc, set, vuit” li vaig traduir al Xavi, que desesperat va córrer a complir amb les seves necessitats més bàsiques. Cinc minuts més tard tornava amb la cara descomposta. “El codi no va...” Vam tornar a preguntar a la cambrera amb cara de pardillets. Ens havíem deixat un número, era “cinc, SIS, set i vuit”! El que no ens passi a nosaltres...
Però deixant de banda entrebancs tan mundans com aquest, al port de Victòria a més d'uns musclos d'excepció, vam descobrir els millors Belgian Waffles (o Gofres, com els hi diem a casa) del món. Un autèntic ciutadà belga que feia tres anys que vivia a la ciutat, ens va explicar mentre col·locava una contundent massa ensucrada a la planxa de forja, que havia decidit provar sort amb els Waffles des de feia un any. I se'n sortia prou bé, la dolça olor que s'estenia pel port et portava com un càntic de sirenes fins el seu carret mòbil i ja incapaç de passar de llarg pagaves religiosament els tres dòlars que valia el deliciós pastisset.
El lluminós sol que ens havia acompanyat de Vancouver a Victòria es va amagar darrera una capa de núvols molsuda i densa, i un ressol persistent va ser el nostre mandrós company de viatge direcció a Campbell River el matí següent. La carretera, que corria paral·lela a la costa, a voltes es transformava en un passadís de bosc humit amb arbres gegantins que acariciaven els núvols  i roques roges com la lava que lluïen com una ferida oberta en mig de la boira. Pel camí vam passar per Nanaimo o Courtenay, pobles mariners de cases baixes organitzats al voltant del port on la penetrant olor del mar es confonia amb els balsàmics aromes provinent dels boscos propers. Campbell River, no era massa diferent als pobles precedents però vam escollir aquesta població per passar-hi un parell de nits perquè, situada a l'inici de l'estret de Johnston, és famosa pels avistaments de balenes orca. Per això en el seu port, a les barcasses dels pescadors s'afegeixen llanxes motores que ofereixen tours guiats per anar a trobar les elegants balenes mal anomenades “assassines”.
El nostre hotel amb vistes al mar, a més d'una petita cuina, tenia un butacó al costat del finestral. Un butacó que convidava a seure amb una tassa de te o un hot chocolate i deixar passar les hores. Darrera els vidres una mica entelats per la humitat espiàvem el rumb dels vaixells i un núvol d'ocells que els perseguien afamats, confoníem petits troncs que es gronxaven amb les onades amb núdries o aletes d'orca o de dofí, tantes eren les ganes que teníem de veure'ls! Així ens van passar les hores, veient com queia, ara sí i ara no, ara no i ara sí, la pluja darrera la finestra. I hauríem estat així, immobilitzats per un dolç ensopiment, sinó hagués aparegut davant nostre l'Arc de San Martí més nítid que s'hagi vist mai. Primera pista de que aquella illa era màgica...
Al matí següent, amb les ninetes encara enlluernades per aquella volta de fantasies cromàtiques, vam anar camí cap al nord, sense rumb fix però amb l'objectiu de la càmera preparat per “caçar” balenes. Però el Labour Day ens va impedir “disparar”. Totes les empreses de tours tenien festa i ens vam haver de conformar amb un trajecte de somni fins un poble de postal anomenat Telegraph Cove. Sobre les aigües fredes de l'estret, sobre unes passarel·les de fusta humides i amb la pintura corcada vam dinar un fish & chips, vam passejar sense pressa i a falta de balenes vam caçar la nostra primera àliga de coll blanc. Majestuosa i indiferent es va posar sobre la rama més alta d'un avet pelat i allà s'hi va estar fins que vam marxar.
El segon encontre amb les forces misterioses del bosc canadenc no es va fer esperar. Tornant de Telegraph Cove vam travessar la boira, un bosc de falgueres gegants i un altre on les soques humides, traïdors ponts travessats en el camí, tenen la mala costum de fer-te caure de cul. I allà arrecerats de totes les mirades, arran d'aigua i en mig del bosc vam buscar infructuosament el nostre cofre de monedes d'or, aquell que una llegenda diu s'amaga on neix l'arc de Sant Martí. Perquè altra vegada, com en una fabulosa reposició d'una cinta en technicolor vam topar-nos amb aquell arc de fantasia.
Seguint el camí de les rajoles grogues, substituït en la nostra història per una interminable línia de pintura groga sobre l'asfalt, vam abandonar l'est de l'illa per conèixer les salvatges terres de l'oest. Però un rampell d'esperit aventurer ens va fer sortir del camí ample i agafar una drecera que no sabíem del cert on ens portaria. Quan l'asfalt va deixar de ser asfalt, quan el camí va deixar de ser camí per convertir-se en una pista de roques i sots que vorejava un gran llac, quan ja crèiem que havíem de fer mitja volta vam trobar un cartell gegant. “Podeu seguir sota la vostra responsabilitat”. Era sens dubte un avís de la bruixa de l'oest, i a nosaltres no ens espanta ningú. Així que vam posar la primera i vam tirar pel dret. Bé, una mica sí que ens vam espantar, quan els arbres eren cada vegada més alts, el camí més estret i les pujades i baixades més empinades. I de fet, ens vam espantar molt quan vam trobar en mig del camí una criatura infernal, una màquina immensa que tallava arbres i els apilava com si fossin llàpissos de colors. Una altra avís de la bruixa de l'oest.... Però lluny d'acovardir-nos vam plantar cara, vam esperar i finalment aquell monstre pela boscos es va retirar per deixar-nos passar. Ja ens pensàvem fora de perill quan travessada en mig del camí vam trobar una corda que ens barrava el pas. Agafant embranzida i fent el cor fort vam passar per sota i girant la vista enrere vam veure el darrer avís de la bruixa de l'oest “Stop. Màquines treballant”.
Recuperats dels ensurts i aventures terra endins, vam començar a flairar l'oceà. Ens vam sentir alleugerits del tot quan un cartell ens va donar la benvinguda al Pacific Rim National Park, reserva de la biosfera i nom en clau de la Ciutat Maragda. Finalment havíem arribat a la terra dels nostres somnis! Ara només calia trobar l'Os Blau, que ens acolliria prop de Tofino. I així va ser, a cinc minuts del centre, al final de la carretera que porta a Tomkin Beach vam trobar el Blue Bear el Bed & Breakfast més acollidor de tota la costa del Canadà. Una casa de dues plantes, tota de fusta blava, amb un porxo ple de petxines i estrelles de mar, envoltada d'un bosc humit i lluminós i sobre un penya-segat amb escales que et porten al mar.
Al Blue Bear de Tofino vam passar els que potser han estat els tres dies més meravellosos de tot el viatge. Ens llevàvem d'hora, quan  la llum blanquinosa dels primers rajos matinals s'escolava per les lames entreobertes de les innumerables finestres de la nostra habitació. Mentre ens donàvem una dutxa o gaudíem d'un bany relaxant a la enorme banyera amb vistes al bosc, l'amable i discreta mestressa de la casa, la Gabrielle, ens deixava a la porta de l'habitació dues safates tancades. Aquells cofres amagàvem un generós breakfast a base de fruita ben tallada, ous al punt, cansalada cruixent, pa de motlle, mantega i melmelades, waffles, sopa de fruits del bosc i magdalenes de xocolata. Suculent banquet que endrapàvem delitosos de sortir a passejar. I no era gens estranya aquella pressa perquè molt a prop teníem un autèntic catàleg de paisatges màgics per descobrir.
D'una banda, els rain forest, els boscos plujosos. Un indret de verds desbordants on plogui o no, sents com cauen les gotes d'aigua contínuament. I això, és perquè els avets Douglas, els arbres més savis de tota la flora canadenca, recullen en les seves fulles lanceolades l'aigua de les tempestes, una aigua que deixen caure tendrament sobre l'espesa vegetació del bosc que protegeixen. Deixen caure l'aigua sobre pans de molsa gairebé fluorescents, sobre famílies senceres de bolets brillants, sobre roques peludes que semblen de peluix. La deixen corre avall, relliscant alegre pels líquens que pengen de les seves rames com serpentines d'una festa tan vella com el temps, sobre les falgueres que creixen en soques humides, restes d'arbres fenomenals que en morir donen pas a la següent generació d'arbres joves. Aquests boscos, on la llum ha d'obrir-se pas a queixalades, fan olor de poma, de terra humida i de pedres precioses, un perfum que es cola pel nas i s'asseu en el més profund de la memòria per no tornar a sortir mai.
Al costat d'aquest boscos meravellosos, dels qual no hauríem volgut sortir mai, enganxades com un germà siamès, hi ha les platges del Pacific Rim National Park. I en aquesta costa, només hi ha una fórmula màgica per presenciar l'increïble: has d'obrir bé els ulls, tenir paciència i esperar, perquè en qualsevol moment poden ocórrer coses extraordinàries. I com que nosaltres tenim temps a cabassades i la curiositat comença a ser el nostre defecte més accentuat, vam esperar. Passejant descalços entre les restes del que ens hauria agradat fossin les restes del naufragi d'un vaixell pirata. Però era molt millor, sortejàvem els tresors que l'oceà ja no volia mar endins i que  havia llençat sobre la sorra. Fent equilibris sobre les roques, saltàvem algues quilomètriques que semblaven serps de  mar, recollíem closques de petxines i trossos de crancs esquarterats. Qui se'ls havia menjat? Tractant d'esbrinar que eren uns petits forats que reverberaven sobre la sorra humida, va resultar que les culpables d'aquella massacre eren unes tallarines de pam que xuclaven amb delit les restes dels pobres crustacis. I així, vam esperar una, dues, fins a tres hores veient com baixava la marea, contemplant extasiats com l'oceà descorria el seu vel salat sense pressa i ens mostrava un altre bosc. Entre les roques, s'obria un jardí d'estrelles de mar virolades, de delicades anemones, peus de cabra i musclos tots apilats. Un festival dels tresors del mar que, sense necessitat de fer ni una capbussada, se'ns posava a l'abast de la mà, canviant de color davant dels nostres ulls sense cap pudor, sense cap reserva. El misteri d'aquest fenomen meravellós és que la marea baixa i puja dos cops al dia en aquests indrets, permetent que la vegetació submarina resisteixi sota el brillant sol per unes hores sense defallir.
Caminant sobre les nostres passes, guardant cada instant d'aquella tarda en el bagul dels records més estimats del nostre viatge al voltant del món, vam entrar novament al rain forest que voreja Long Beach. Caminàvem melangiosos perquè l'única cosa que ens havia faltat per veure eren els habitants del bosc. No parlem de nans ni de follets, si no d'ossos, llops o pumes, amos i senyors d'aquelles contrades als quals es recomana evitar i en cas d'encontre seguir com si ni tan sols els haguessis vist. El cert, és que volíem i dolíem, perquè certa por ens emborratxava el pensament només d'imaginar que ens els podíem trobar al davant. El cert, és que el camí d'anada ens havíem trobat més d'un excursionista però la pista de tornada estava deserta i fosca com la boca del llop (glups, hem dit llop?) tot i que encara no havia marxat el sol del tot. Caminant amb la vista fixe en el camí de sobte vam veure un ombre negre, fosca i voluminosa que es movia lentament a poques passes d'on érem. Un os???? Horror, cangueli i incertesa. Què deien els consells del guardabosc... havíem de parlar fort o fluix? Cantar o tocar un campaneta? Tirar pedres o sortir corrents? No, això, no. Caminem lentament (més o menys) en direcció contraria! Per sort, vam tornar a mirar enrere amb insana curiositat tractant de saber si l'os era dels grossos i... oh sorpresa, era una dona una mica grassoneta vestida de negre sense males intencions. Morts de riure, abans de tornar a l'hotel vam abraçar un arbre colossal, havíem d'agrair a la natura que no ens hagués posat a prova.

Al dia següent, teníem contractat un tour per anar a veure balenes i per ser sincers la realitat no va superar les expectatives aquest cop. A part de semblar astronautes i passejar durant gairebé tres hores en una llanxa mar endins l'excursió va ser una mica decepcionant. No ens malinterpreteu, vam veure trobar unes sis balenes grises i el so que fan quan surten a respirar és espectacular, però veure-les, allò que es diu veure-les, doncs es veuen millor al Discovery Chanel.

Tot i això, mai oblidarem el que hem vist i viscut a Canadà, per això, abans d'agafar el ferry de Victòria a Port Angeles, mentre gaudíem d'un altre Waffle del nostre amic belga (que no vam poder resistir comprar) vam tenir que contenir una llagrimeta. Qui sap, potser si l'haguéssim deixat sortir encara hauríem estat a temps de veure un darrer Arc de Sant Martí.

I si aquesta història us ha sonat a "cuentu xinu" aquí hi ha les fotos que ho demostren.

9 comentaris:

Montserrat ha dit...

hola encare que es molt llarg (i arrivat tard a la feina ) es una passada de guapo,me h sentit la Dorothy passatjant per la terra maragda,les fotos del arc de sant Marti i la de la serp son preciosses.be realment tot plegat es una passada.molts petooooooons

Núria ha dit...

...i punt final!! aquest cop pensava que no acababa jeje

Encara que hi ha moments que t'oblides que estàs llegint i m'he vist amb vosaltres a l'illa de Vancouver, que guai pajaritos!

i lo de les balenas? això es que veieu coses tan espectaculars que això os smebla poc jaja a mi m'encantaria!

Ara vaig a veure les fotos!

La Mossi ja es a casaa :D!!

Un petonaas

Chama ha dit...

Realmente una pasada, la descripción escrita, magnífica Noe, Xavi las fotos también, preciosas.
El arco iris, los bosques frondosos increíbles, el musgo, los ríos, el océano y..¿qué no?.
Veo que os cuidáis bien en cuanto os es posible (gastronómicamente hablando) y lo celebro de verdad, todo es importante.
De la serpiente ni hablamos ¿no?.
Un abrazo fuerte.

Anònim ha dit...

No es massa llarga!!! I després de tot, ningú ha dit que sigui obligatori llegir-la ¿no? A les lectores impenitents i fidels, que som “legión”, fins i tot ens a semblen curtes les histories i en volem més.
Les fotografies fantàstiques.
NEH

Ferran ha dit...

Què feia un Buga per l'illa de Vancouver? Que s'hi fan carreres, per allà?
M'ha encantat l'special touch of cooking de l'Amanda, hahahaha.
Sant Martí deu fer moltes hores extres per aquells paratges!
I el bosc... quina maravella! No hi vau anar de nit? Sembla fet a mida per a una peli de terror!
Collons! amb els esmorçars: només us faltava la sangria de l'Amanda!

Què bé que us ho paseu, bandidos!

alejandro Parreño ha dit...

Hola , soy Elisabeth , la amiga de tu tia Antonia....

Espero que cuando llegueis a Nueva Zelanda contacteis conmigo.Creo que os podre aconsejar....

Por lo poco que he podido ver estais haciendo una muy buena seleccio de ruta...

Un fuerte abrazo

ELISABETH

Anònim ha dit...

hola

quina passada d'illa! A les fotos feu una cara de relaxats que és massa!!! I quin esmorzar!!!!jejejjeje l'hotelet aquest blau és de peli.
Ja fa dies que les he vistes, però com que sou una mica despistada, hem pensava que ja havia escrit la meva crònica i que va!!! He vist que no havia escrit res... així que dic, apa a escriure una mica que ja toca.
demà me'n vaig a viena a passar el cap de setmana, però es veu que esta nevant.el paul ja està allà i em va passant els partes meteorològic.
Com va per costa rica, que se us a tragat la terra que no hi dieu res!!! o és que és mes xungo conectar-se.
ptnts

Cris k

XAVI ha dit...

hoolaaa primaa!
soy el primo prodigo...
estic aqui amb una de les teves primeres admiradores: me mare! que em diu que no te escrit encara mai! moolt malament! l'ultim en escriuret ehh!

jo us diria... que disfruteuu motl! encara que soni tipic-topic, i que us oblideu a ratets del mon exterior! trobeu-vos en cada raconet on pareu..

1petonarru! i daqui poc em dieu coses si paseu per chile! mi contacto se ha quedado sin piso, pero no se res mes d'ell,
ja parlem! muakk!

Xavi i Noe ha dit...

Doncs si, la connexio a costa rica es fatalissima pero tenim la cronica del creuer a punt de sortir del forn...

De tota manera ja us adelentem que les de Costa Rica seran sucoses, sucoses. Estem disfrutant com camells!!!!

Petonets a tots i a totes i gracies per no perdre'ns la pista no sabeu com ens agraden els vostres comentaris!!!!!

Xavi i Noe