dijous, de novembre 12, 2009

Costa Rica I: Pura vida! (San José i el Volcà Poàs)


Després d'una llarga absència motivada per la mort de la Paqui i per les deficients comunicacions a sudamèrica retornem a les cròniques esperant que l'espera no hagi fet desaparèixer les ganes de seguir-nos. Dity això iniciem l'aventura a Costa Rica...

Hi ha un país on les muntanyes treuen foc tan de dia com de nit, on els arbres són buits per dincs i les tortugues neixen orfes; un país on en lloc del despertador et desperten els micos uduladors, on les lluernes il·luminen les nits i on volar per sobre el bosc és possible; un país amb platges sota les cascades, amb núvols que suren entre les copes dels arbres i on cada dia, després de la pluja, sempre surt el sol. I encara que sembli mentida i que ens agradi explicar contes, aquest país és tan real com França,  Italia o Alemanya. Però alhora, aquest país, que porta per nom Costa Rica, és el lloc més màgic i irreal que havíem visitat mai.
La nostra ruta va començar a Santa Ana, a 12 kilòmetres de San José, a un hotel que ja és com casa nostra de tant que hem anat i hem vingut. L'hotel Luisiana ens va obrir les portes un dia de pluja i mentre escrivim aquestes línies, i ja preparem les maletes per marxar cap a un altre país, ens torna a dir adéu amb pluja, companya habitual en aquesta etapa del viatge. Però com ja us adelantàvem, que plogui a Costa Rica no vol dir que no puguis veure el sol. Després de que el cel et caigui literalment a sobre, tal i com havien arribat els núvols, marxen, deixant pas a un sol càlid i lluminós.

I tan càlid com el sol és la gent Costa Rica. Des del primer moment ens vam adonar que en aquella terra erem benvinguts. Que, més enllà de parlar la mateixa llengua, ens enteniem la mar de bé. Començant per l'Arturo, un simpatiquíssim i ingenyós colombià afincat des de fa anys a Costa Rica que, a part de responsable de l'hotel Luisiana es va convertir en el nostre protector. Per començar, el primer matí que vem seure davant seu, ens va deixar amb absoluta naturalitat les claus del seu cotxe perquè visitèssim San José. Aquest detall i molts d'altres l'han convertit ja en un bon amic a qui esperem veure algun dia a Barcelona. Però un cop a San José aquesta sensació d'acolliment sincer no es va acabar, en Manuel, ens va obrir les portes a la seva ciutat i ens va aconsellar en tot allò que estava a les seves mans per tal que el nostre viatge a Costa Rica fos innoblidable. Les cervesses "Imperial" que vam pendre amb ell el primer capvespre a Costa Rica ens van descobrir mil detalls motivadors d'un país del que encara no haviem recorregut ni 15 kilómetres (el just per anar de San José a Santa Ana). Ells, i molts d'altres, com l'Isaias i la seva dona, amos de la soda La Cosecha a La Fortuna; el Fermín, el Víctor i l'Anita, cap de cuina, guarda i recepcionista de l'Hotel Linda Vista del Norte; el Roberto, el nostre guia a Tortuguero o l'Allan el nostre informàtic costaricense són tots gent "pura vida", gent amable que es desviu per ajudar-te i fer-te més còmode la visita al seu país sense esperar res a canvi.

El primer dia, però, vam visitar un San José que va resultar decepcionant. La capital de Costa Rica és la cara fosca d'aquest país de gent amable. Carrers principals on la misèria tracta de vestir-se de progrés sense sortir-se'n, edificis descuidats i sense encant, places i mercats on la desorganització i la brutícia pinten el murs, i rematant aquest laberint patètic, un tràfic caòtic i lent que no et porta enlloc. En mig d'aquesta capital que no va ser precisament la millor carta de presentació del país, vam trobar però un racó amb encant: el Teatro Nacional. Allà ens vam pendre el nostre primer "fresco". Els frescos naturals són una costum habitual a Costa Rica. Per dinar, per esmorzar, tot hora és bon moment per un suc de fruites. Algunes conegudes, com la banana, la taronja o la pinya i d'altres desconegudes per nosaltres com el cas o el tamarindo, però igulament delicioses.

Al matí següent, de camí al Volcán Poás, vam ser testimonis d'una altra de les constants de Costa Rica: l'estat lamentable de les seves carreteres i la seva peculiar  senyalització. Entre bonys, forats, camins de sorra i pedres i cartells mig esborrats que de sobte deixen d'indicar-te la direcció que has de seguir, un trajecte de 100 kilòmetres pot convertir-se en una peripècia de tres o quatre hores que ni l'Indiana Jones en busca de l'Arca Perdida. Però no tot són queixes, més aviat al contrari. Passant per alt les carreteres i els nuclis de població que, seguint la línea de San José no tenen cap encant, Costa Rica és un país fabulós, màgic, amb una natura única i exhuberant. De fet, en aquest petit país de poc més de 50.000 km2, es troba el 10% de la biodiversitat del planeta. En cada racó, et sorprén la seva vegetació espesa, gegantina i descomunal, a cada passa et trobes amb una espècie nova i diferent, una maranya de fulles, arbres, liquens i falgueres, un laberint verd que hipnotitza per la seva grandiositat.

I el primer tast d'aquest natura salvatge i desbordada la vam trobar a pocs kilòmetres de San José. Seguint una carretera envoltada de cafetals amb el gra vermell a mig madurar, vam arribar al Parque Nacional del Volcán Poás. Després de pagar religiosament els 10 dólars per persona de l'entrada, més els dos dólars del "parqueo", un sender ben cuidat ens va portar fins un balcó amb vistes a un cràter. La olor de sofre, las parets de pedra vermella i negre cobertes d'una pols cendrósa i fina i les aigües sulfuroses convertien aquell paisatge irreal en una espècie de boca de l'infern, la porta cap a l'inframón, un aperitiu a les entranyes de la terra, esbudellada i fumejant. A pocs metres, travessant un bosc frondós, la llacuna Botos, un altre cràter extingit d'aigües àcides

De tornada, abans de tonar a Santa Ana, vam aturar-nos a Sarchí, seu artesanal de les carretes multicolor que decoren molts dels jardins i restaurants de Costa Rica. Vam passejar per una fábrica plena de rodes que semblaven Arcs de San Martí, pots de pintura que competien en color amb les flors i les papallones que envoltaven el taller i al centre del poble vam fotografiar la carreta més gran del món.

Aquests van ser els nostres primers dies a Costa Rica (i aquí teniu les fotos), una Costa Rica màgica que encara ens havia d'oferir moltes sorpreses...

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja era hora crec que amb l'excusa de la paqui,esteu una mica mandrosos per envia cronicas,pero l'espera a valgut la pena,els paisatjes del volca son preciosos el hotel linda vista un lloc per fer una escapada y el preparat del arroz de llagosta te una pinta bonissima en general tot fa honor al nom del pais "Costa Rica" en gent,paisatje y menjar.Petoooons Montse

Anònim ha dit...

On es la penya han marxat per que no arribaven cròniques per defunció de la Paqui.
Adéu
Orri ....

Ferran ha dit...

Tot i que reconec la seva bellesa, no em faria gens de gràcia estar a la vora del volcà. ¿No hi ha cap precedent que hagi fe un pet imprevist?

Costa Rica ha de ser un país força interessant... això de ser el primer país del món que no té exércit. I, a més, el president que va abolir l'exèrcit era fill de catalans emigrats: José Figueres Ferrer. No sé com ho deuen pronunciar ells, hahahaha.

De totes maneres, ja sabeu que jo em conformaré amb les fotos... soc massa urbanita per a tanta natura!

Celebro que us vagi molt bé i que estigueu trobant gent interessant!

nini ha dit...

hola nebots ... ja estàvem intranquils sense notícies vostres, aquesta "paqui" ens ha jugat una mala passada ... jejeje, en fi pels papis sabiem que estàveu molt bé i el viatge seguia, jo de Costa Rica, per Pili sàvia que és una passada, tant de naturalesa amb bo com amb infraextrcturas molt dulent carreteres pesimas, ale perles molts petonets, i esperem mes noticies

Anònim ha dit...

Desprès de guardar un minut de silenci per la Paqui he llegit la nova crònica, que tot s’ha de dir, s’ha fet esperar molt (diria que massa), i he mirat les fotografies. M’ha cridat l’atenció, sobre tot, la pintura dels carros i el banc tant maco que apareix en una de les fotos (aquest em quedaria molt bé a casa :D ) La foto en la que el Xavi està cuinant em crida també l’atenció ¿es en el hotel? A les webs sembla que tots dos hotels son de certa categoria i no obstant tenen cuina ¿això és normal a Amèrica?
Petons per tots dos!!!
NEH

Xavi i Noe ha dit...

Benvinguts topts i totes!!!

Ja creiem que ens havieu abandonat :(

Les fotos de l'hotel són del mateix establiment i la veritat es que pel que pagàvem (60$) estava més que bé, habitació amb cuina equipada, net i personal super amable. Per això vam tornar varies vegades. De tota manea la tónica no es la mateixa a tot Costa Rica es car per la qualitat que ofereixen.
Per cert la foto del Xavi cuinant, es d'un arrosset de Llamàntol que ens vam prepaprar per recordar els tiberis casolans!!! Que voleu som uns nostàlgics.

Petons des d'Arequipa (Perú) camí del Machu Pichu!!!!

nini ha dit...

en el Machu Pichu , l'alçada, fatal ara "coca" per un tub ... cuidadin amb els colocons, ahir la iaia va voler una infusion de coca per saber com era .. el Xavi li prepara i no notava res "estrany" pensava que anava a veure ocellets ... tens una àvia de 92 anys, fent experiments.ale perleta molts petonets i de la iaia també

Unknown ha dit...

Teniu que passar per territori E.U
un altre vegada?

Anònim ha dit...

he vist les fotos i encara no he llegit la crònica, però me engaxat amb els comentaris.
La veritat és la paqui si que ens ha fet una mala passada pq ja tenia mono de crònica nova. Tants dies...
Ostres el maxu pichu!!!!! feu moltes fotos i una bona crònica amb molts detallets, és un dels llocs que m'agradaria anar.
Per aqui hi ha novetats el paul ha fet dos concerts amb el grup de música, es diuen undercover. El primer va anar molt bé i el segon no tant, tot i així a la gent li va agradar molt.
El primer la sala era ideal per la gent que hi havia, i el segon la sala era molt gran, i havia bastant eco, el so no molt bé.
Quan torneu poder és un tot un prefesional!!!!! jejjejejje
Aprofito per dir si algu coneix alguna sala petita on es pugui fer algun concert que m'avisi!!.
ptnts

Cris

Anònim ha dit...

Hola Cris!!, Quan tingueu les imatges del concert pengeu-les al youtube aixir podrem sentir que tal sona!! Jo tinc dos amics que toquen musica i es possible que coneixin moltes sales per fer concerts, si vols et passo els telefons per email. A mi em ve al cap la sala emblemàtia del Estartit, Mariskal on subint hi ha una jungla de personatges prou insòlita... Records a tots els cosinets, al Ernest i la Júlia en especial. Una abraçada!!
PD: abans de la crónica del Machu Pichu tindreu la de les illes Galápagos que son una marevella!

Xavi

Chama ha dit...

Hola guapos:
Me encanta la naturaleza viva y los volcanes más vivos aún. Es fabuloso!.
Veo que hambre no pasáis, hasta envidia tenemos.
Desde Nueva York, donde estamos pasando unos días, os seguimos (con nuestra Paqui particular), con todo cariño.
Cuidaros mucho.

Anònim ha dit...

Hola nois!!!

Confirmar que també us segueixo, en el meu cas des de Alemanya (també país de natura exhuberant).
L´altre dia comentàvem amb l´Steffen que qualsevol país pot tenir la capacitat de sorprende´t i el vostre relat de Costa Rica ho testimonia.

Impacient per els propers capítols...
Raquel

Anònim ha dit...

Hola' parejita yo tanbien os sigo, me alegro de que la Paqui este ya en marcha,asi podremos disfrutar de esas preciosas fotografias y de lascronicas increibles que relatas,queridisima,Noe.un abrazo muy fuerte para los dos