divendres, de novembre 20, 2009

Costa Rica II: Tortuguero, la vida en estat pur


El nostre concepte de viatjar en autobús va canviar radicalment el dia que vam posar rumb a Tortuguero, al nord est de Costa Rica. Però per a nosaltres aquesta zona del carib costa-riquenys representa, sobretot, el miracle, l'emoció i la màgia d'un dels espectacles naturals més bonics que havíem vist mai: el naixement de les tortugues marines. Però no avancem aconteixements...
La història comença a la Terminal de los Caribeños de San José, una estació plena de vida, on no falten les ofertes per portar-te a la costa al millor preu i on si no "te avispas" acabes pagant uns colones de més per fer el mateix trajecte (nosaltres, encara que no gaire, vam pagar la “novatada”). Acomodats en un autobús lleugerament passat de voltes vam posar-nos en camí cap a Cariari. Tres hores per la Cordillera Central, sobre la pista de Guápiles pasant a través del túnel Zurquí (l'únic túnel que existeix en tot el país) i travessant Guápiles, Siquirres i Caño Blanco, el bosc humit, dens, verd i salvatge del Parque Nacional Braulio Carrillo i les fantàstiques plantacions de bananes cada cop més tupides i habituals a mida que t'apropes a la costa.

Durant el trajecte vam conèixer a una colla de catalans molt simpàtics que feien el seu projecte de final de carrera a Costa Rica i que també tenien previst passar uns dies a Tortuguero. Amb ells vam viure una aventura ben divertida quan a Cariari vam canviar de bus. Aquesta vegada el nostre transport no estava passat de voltes, aquell bus feia molt temps que l'havien jubilat en algun deixalleria i per un miracle de la enginyeria mecànica, l'havien aconseguit ressuscitar pel transport públic de Costa Rica. Però no hi havia res més i quedar-nos a Cariari no ens seduïa, així que ens vam acomodar a la part posterior d'aquella carraca prehistòrica i vam resar perquè es posés en marxa. Però si creieu que la història va acabar aquí aneu ben errats. Mentre esperàvem anava posant gent i més gent, maletes, motxilles i paquets van començar a fer perillar el nostre espai vital. Quan ja no cabia ni una agulla (o això pensàvem nosaltres) va arribar una família que havia decidit fer la compra del semestre. Sacs de patates, bosses i embalums van anar a parar a la mateixa pila del greix que amenaçava en sepultar a una de les noies que ens acompanyava. Però va acabar posant-se tothom a lloc (més o menys) i l’autobús va arrencar i si en voleu probes tenim fotos que ho demostren, només que amb tanta ànima vivent l'objectiu es va entelar una miqueta.

La carretera no va ajudar a millorar el panorama. Com ja us vam dir les vies en aquest país, fora de la "pista" principal, son carreteres secundaries que a Barcelona no passarien de pista forestal amb seriosos problemes de trànsit. Així que passatgers, bosses, sacs de patates, motxilles i maletes lluitàvem per mantenir l'equilibri i no acabar uns a sobre els altres en cada bony i pedra del camí. Quan el surrealisme d'aquell viatge havia arribat els seus límits, l’autobús es va aturar en mig del camí i una cua d'escolars amb uniforma blau marí i celest va començar a pujar a l'autobús. Pel cap baix eren quaranta i desafiant les lleis de la física pel que a l'espai i a la gravetat (alguns anaven penjats de les portes) van pujar a l'autobús. No ens ho podíem creure! Però encara no sabem com l’autobús va arribar amb totes les peces a la Pavona on encara ens esperava una llanxa per portar-nos fins a Tortuguero.

El viatge pels Canales de Tortuguero va ser tota una altra cosa. La brisa fresca recuperant-nos l'alè i la natura salvatge que ens envoltava ens va sumir a tots en un estat de contemplació callada. I vam entendre que fos tan difícil arribar a aquell racó de món. Aquells canals de color de cafè en llet, rodejats de manglars, palmes reials i lianes estava fet per preservar-se de la roda del progrés i de la petjada de l'home. Només així, es podrà seguir gaudint d'aquell silenci que ens esgarrapava les orelles, dels verds irisats que ens ferien les ninetes i de la sensació d'estar completament lluny de tot, a mercè de la natura, un estrany sentiment que amenaçava i et gronxava alhora.

I com la natura que l'envolta, el poble de Tortuguero també viu aïllat del món i dels seu ritme frenètic. Carrers sense asfaltar, una humitat i una calor sufocant, edificis de fusta, palmeres arran de mar, manglars a tocar dels canals i llanxes i canoes com a únic mitjà de transport, dibuixen el perfil d'aquesta població del carib de Costa Rica. Un lloc màgic, salvatge i molt especial on la natura es mostra sense recels a qui es llevi d'hora al matí.

Per això, l’endemà no vam trigar gaire a posar els peus a terra quan el despertador va sonar a les cinc del matí. Tot just sortia el sol ens vam trobar amb l'Alberto, el nostre guia, ens esperava al centre del poble que amb la seva canoa i dos rems, per si ens animàvem a remar. Teníem per endavant dues o tres hores de trajecte per la llacuna i els canals de Tortuguero i la promesa que veuríem un bon grapat d'animals salvatges així que, perquè no, també vam remar. El passeig era plaent i silenciós, en prou feines se sentia els cops dels rems sobre l'aigua i el cant discret dels ocells, així que la son va tornar a xiular-nos les orelles quan de sobte vam començar a sentir uns udols esgarrifosos. Eren els Monos Congo, o micos udoladors que avançaven entre la densa vegetació que ens envoltava. Es gronxaven atlèticament de branca en branca menjant les fulles més verdes. Tot i que eren els més escandalosos no van ser els únics habitants d'aquella selva salvatge que vam tenir ocasió de conèixer. Vam acabar de desvetllar-nos amb dos especies més de micos: els aranya, encara més àgils que els seus parents udoladors ja que utilitzen la cua com si fos un braç més, i els caputxins que amb les seves cares blanques ens miràvem amb indiferència mentre rossegaven un branquilló. Peró a més de micos vam veure iguanes i garses de tots els tamanys, cries de caimans amagades entre les canyes, granotes blue jeans del tamany d'un didal i forçant la vista i amb ajuda del Roberto dos o tres basiliscs, un simpàtic rèptil amb cresta. Papallones, colibrís i espiadimonis acabaven de decorar amb els seus colors estridents aquell paradís animal emmarcat per la foresta més emmaranyada i densa que havíem vist mai.

No es gens d’estranyar doncs que la població de Tortuguero visqui bàsicament del turisme perquè a més d'aquests paisatges increïbles que els envolta les seves platges amaguen un secret extraordinari, i es que any rere any venen a posar aquí els seus ous les tortugues marines. Baules, Verdes o Carey, aquest animals fascinants troben en la sorra de Tortuguero el refugi ideal per enterrar els seus ous. I tot encara hi ha qui il•legalment s'aprofita de la seva carn, de les seves magnífiques closques o dels ous enterrats els habitants de Tortuguero han entès que el major tresor és preservar aquest miracle i convidar als turistes a gaudir de la posta dels ous i el naixement de les tortugues marines.

Així que amb el nostre guia particular, el Roberto, vam fer una excursió a mitja tarda. El sol començava a pondre's, la calor ja no era tan sufocant i la sorra de la platja recuperava certa frescor que permet a les petites tortugues que acaben de néixer arribar fins al mar. Cada cert temps, el Roberto descobria un forat, s'agenollava al terra i tractava de trobar una tortugueta, una cria enrederida que en la boja sortida de les seves germanes s'hagués quedat atrapat sota la sorra. Tot i que està terminantment prohibit tocar a les tortugues, ni desenterrar els nius aquestes tortugues que queden enterrades estan condemnades a morir, així que després de buscar en diversos forats vam tenir la nostra recompensa. El Roberto ens va presentar una delicada tortuga, negra i plena de sorra que semblava mig estabornida. "Portem-la a l'aigua!" vam exigir preocupats i amb l'esperança de salvar-la. Però no podia ser, portar-la fins l'aigua l’hauria condemnat igualment, l’hauríem convertit en una espècia de tortuga incapacitada. Així que amb tota la pena del món la vam deixar sobre la sorra, a mercè dels depredadors. Crancs, jaguars, gavians i d'altres animals surten a l'encontre de les tortugues abans que aquestes arribin al mar per cruspir-se totes les que puguin i un cop a l'aigua han d'evitar la fam voraç dels peixos, que també s'emporten la seva part en el festí. De fet, diuen que de 4.000 tortugues que neixen només una arriba a l'edat adulta. Aquesta però, tornarà a la mateixa platja on va néixer per posar els ous. Però que va passar amb la "nostra" tortugueta, us preguntareu. Doncs que, així que la vam deixar a terra, va semblar que revifava i a mida que s'acostava a l'escuma del mar va anar agafant embranzida i va arribar, ella sola fins a l'aigua. Qui sap, tot i que no és probable, potser ella sí que ho va aconseguir. Potser, només potser, ella tornarà algun dia a aquesta platja a posar els seus ous.

Però la tarda de sorpreses no va acabar aquí. Ja hauríem tornat contents quan el Roberto va descobrir entre la sorra la senyal que en pocs minuts seríem testimonis d'un esdeveniment extraordinari. Una pota minúscula de tortuga esperava tímidament, totalment immòbil, el moment precís que el sol deixés de cremar i la sorra tingués la temperatura idònia per donar inici a una carrera contra la mort, amb el premi final d'una vida dins del mar. "Entre diez i quince minutos" va anunciar categòric el Roberto i com que no volíem treure-li ull a aquella pota que semblava més morta que viva, el Roberto ens va fer més grata l'espera partint-nos uns cocos que ell mateix va fer caure de l'arbre. La fresca pipa, que és com li diuen a l'aigua de coco i la seva dolça polpa ens van distreure per un moment. Però altres curiosos s'havien unit al nostre grup al voltant de la pota sense tortuga i els escarafalls generals ens va advertir que l'espectacle començava. I us podem assegurar que el que vam veure aquella tarda és indescriptible. La sorra semblava bullir, del forat que havia obert la primera tortuga van començar a emergir deu, vint, trenta... cents de tortugues menudes. Allò era una olla de grills, un formiguer frenètic, es trepitjaven, corrien amunt, als costats endavant. Algunes tenien el camí més clar que les altres però, al final, guiades per l'escuma blanca del mar totes acabaven trobant el rastre fins l'aigua. I a mida que s'hi acostaven semblaven embogir completament, el que havia començat amb pas lent, insegur i esmorteït es convertia en una corredissa desenfrenada i vital. Com si ho haguessin fet tota la vida, acabades de sortir de l'ou, arribaven fins arran d'aigua amb pas segur i llavors es deixaven emportar per les onades. Tot el procés va durar poc més de cinc minuts. Però potser van ser els cinc minuts més intensos i emocionants que havíem viscut en tot el viatge.

Una mica més decebedora va ser l’experiència nocturna a les platges de Tortuguero. A les nits s’organitzen passejades per presenciar la posta dels ous de les tortugues adultes. La veritat és que la cosa prometia. Guiats per un naturalista i il•luminats tan sols per una llum vermella vam esperar a prop de la platja a que els guardes del Parc ens donessin el senyal per apropar-nos a la sorra. Allà amb aquella llum roja vam descobrir una tortuga gegantina, preciosa, que es tirava sorra per sobre. Era el moment que anomenen “camuflatge”, l’únic instant de descans del que gaudeixen les pobres tortugues femelles. Ja que després de l’esforç titànic que els suposa sortir de l’aigua, posar cent o dos-cents ous pel cap baix, en tornar a l’aigua totalment esgotades, les espera el mascle per aparellar-se de nou. I aquest procés el repeteixen fins nou cops en tres mesos. Per això, tot i que la guia insistia que no aquella llum i la nostra presència no l’amoïnava, ens va semblar especialment cruel molestar-la en el seu únic moment de repòs. Teòricament, la vista havia d’incloure veure tot el procés és a dir, veure la sortida, la posta, el camuflatge i la tornada a l’aigua. Però per acabar-ho d’adobar va començar a ploure, cada cop amb més intensitat. I en pocs minuts el cel va caure sobre nostre. La vista es va fer impossible i vam arribar a l’hotel literalment mullats fins a les calces (o calçotets, és clar).

La qüestió és que aquella excursió nocturna va resultar una mica fracàs. I que voleu que us diguem, no deixem de pensar que tot plegat va ser causat per la maledicció de la Natacha i el Ben. Una simpàtica parella que vam conèixer a l’hotel, ella de Leon i ell anglès, amb els que vam iniciar una competició per veure qui veia més tortugues. La cosa, diríem que va quedar en empat tècnic, però com a més dels "chincha.chincha" del Xavi, en mig d’un atac de riure la Noe els va banyar en cervesa, no està de més pensar que ens mereixíem una remullada monumental com la que vam tenir la darrera nit a Tortuguero.

Ah, les fotos!

6 comentaris:

Xavi ha dit...

UALLAAA
vida pura! m'agrada!
deuria ser impresionant la bullició de la terra, les tortuguetes menudes corrent cap a un futur incert! molt poques sobreviuen... però totes juntes, cap a l'aigua!! uauuuu!
ara peru...
machupichu! veu pujar al wainapichu! us eu fet farts de caminar!! la selva?? quants coses eh...! en fin, mi gozo en un pozo, en una ventanilla tan pequeña,no se puede expresar tanto..

a disfrutarrr!

Anònim ha dit...

Potser per associació d’idees, el bus atrotinat del que parleu m’ha fet pensar en la Paqui (QEPD) i els he imaginat a tots dos parlant de la seva dura vida :D.
El bus (falta que li poseu nom), tal i com el descriviu, és digne de protagonitzar una pel•lícula de Walt Disney. Pobret. L’imaginava amb la llengua fora, tot brut i traient fum per tot arreu, però esforçant-se per dur a tota la gent al seu destí.
Després els micos i la descripció del viatge en canoa m’han recordat paisatges ja “vistos”, “olorats” i “sentits” en els llibres llegits que parlen de l’exuberància americana. ¡¡Quina descripció més fantàstica!!
Més endavant m’he quedat enganxada veient a la tortugueta i, sens cap mena de dubte, afirmo que tornarà. ¡¡¡No pot ser d’una altre manera!!!
Magnifica crònica i magnifiques fotos.
Petons per tots dos.

Anònim ha dit...

Hola? parejita. que cosa mas bonita la tortuguita Costa Riqueña,os tengo una envidia ¿buenooo pero sana?, disfrutar a tope, las fotos preciosas y la cronica tanbiennnnn. Un abrazo para los dos muy fuerte......la ANTUNIETAmund

francesc ha dit...

em quedo amb la mirada de la mare i filla de la foto 64 "europea i no ha visto un coco en su vida!!!!" salut i abraçades!!!

Anònim ha dit...

quin careto la dona de la foto 64!!!
Les fotos genials!!! No havia vist tantes especies diferents en pocs minuts.
Crec que l'experiència de l'autobus us quedarà grabada per sempre, Quanta gent.
L'experiència de les tortugues deu ser impressionant.

Cris k

Natalia ha dit...

Nunca nos ha molestado un baño de cerveza, jajaja... qué risas pasamos en aquel muelle al anochecer!! Lo del empate técnico es de lo más diplomático: supongo que dependería de la cantidad o del tamaño, no?!? de las tortugas digo!
Bss desde Madrid pareja, Natacha y Ben.