dimecres, de desembre 02, 2009

Costa Rica III: Natura desbordada (Volcà Arenal i Monteverde)


Després de l'emocionant naixement de les tortugues creiem que la natura de Costa Rica ja no podia sorprendre'ns més. Peró llavors vam arribar a La Fortuna, el poble que descansa sota el Volcán Arenal. El volcà ideal, una presència imponent que amb la seva forma cónica perfecta representa com cap altra els llegendaris cims de foc que poblen llegendes, malsons i fascinacions.
El trajecte de Tortuguero a la Fortuna va tenir també cert caracter èpic, peró no ens allargarem amb els detalls. Simplement anotar que la "buseta" privada que havíem contractant, esperant que millorés les condicions del transport públic, era un trasto que no coneixia ni havia conegut mai el que és la suspensió i unes mínimes condicions higieniques, conduit per un suicida sense escrúpuls, per una carretera indecent. Si a aquests ingredients afegim que el viatge va durar gairebé set hores podreu fer-vos una idea de l'estat en que vam arribar als peus del Volcán Arenal. En benefici del conductor hem de dir que gracies a ell vam coneixer el que eren els mamonchinos, una fruita molt original, semblant als lichies pero amb la closca plena de pels a la que ens vam aficionarper la resta del viatge. Pero per la resta el viatge va ser accidentat. Així que la primera nit, que vam passar en una pensió cutre, ens la saltarem i anirem directament al migdia següent, quan vam tenir la sort d'entrar a la Soda La Cosecha.

Les "sodas" són petits i senzills restaurants on per pocs colones menges el plat del dia, generalment arroç amb frijoles acompanyat d'un tall de carn o peix a la planxa i un fresco. I la soda La Cosecha era especialment petita i especialment senzilla, però per compensar, la regentaven l'Isaias i la seva dona, que encara que eren gent senzilla tenien un cor enorme. Tan bon punt van saber que acabavem d'arribar a la Fortuna ens van començar a donar consells sobre el que podíem veure o visitar. L'Isaias, que havia treballat de chef en diversos hotels del poble, coneixia bé la zona i de seguida es va posar a fer trucades als seus ex-companys per saber quins eren els preus per passar la nit. Com que insistíem a trobar un hotel amb bones vistes al volcà ens va aconsellar l'Hotel Linda Vista del Norte i ens va dir que demanessim pel Fermín, un amic seu que ens faria bon preu. Expliquem tot aixo, perque ens va sorprendre l'amabilitat desinteressada d'aquesta gent a qui amb prou feines vam pagar 8 dólars per dinar tots dos.

Aquella mateixa tarda arribavem a l'hotel Linda Vista on les vistes realment eren impagables. Tan bon punt vam descarregar les maletes a l'habitació no vam poder evitar fer-nos un bany en les meravelloses piscines cosntruides cap al volcà i el Lago Arenal. I aquella tarda, tot i que el "coloso", que es com es coneix popularment el volcán Arenal, estava mig tapat pels núvols ens vam sentir els éssers més privilegiats del planeta.

La sensació de privilegi, no va acabar amb la posta de sol. Per la nit la natura estava disposada a seguir sorprenent-nos i ens va regalar amb un miracle lluminós de primer ordre. Primer van ser les lluernes, que es passejaven com petites fades entre els arbres per deliri nostre. I després, protagonitzant la nit, el volcà. En el fosc firmament s'intuïa el seu perfil colosal. Negre i obscur com la nit, amb el tímid avís d'un tró llunyà, deixava anar una espurna que anava agafant velocitat i cos i es convertia en un riu vermell ple d'afluents incandescents. Podien passar hores entre flamarada i flamarada, a vegades tan sols uns minuts. Però ja era igual, des de la primera erupció, el volcà ens va hipnotitzar i embolicats amb les nostres mantes no vam poder apartar els ulls d'aquella montanya màgica.

Una nit, dues nits, fins a tres nits vam seguir el mateix ritual com fidels devots. Sopàvem i ens instal·lavem amb un té o un cafè a la terrassa de l'hotel i comentàvem fascinats l'espectacle amb el Victor, el guarda. A més de vigilar l'hotel cada nit, el Victor, un simpàtic nicaragüenc, era l'encarregat d'avisar als guies locals quan l'Arenal estava lliure de núvols per tal que els tours poguessin apropar-se fins la zona on erem i contemplar el meravellós fenòmen. Divertit, ens va explicar, que després de més de deu anys d'observar-lo, se n'havia adonat que el volcà semblava esperar que marxés tothom per llençar les majors colades de lava. Per sort, nosaltres no depeníem d'un tour d'unes hores, perquè durant tota la nit gaudíem d'unes vistes privilegiades fins i tot des de l'habitació. Per això vam quedar-nos més dies dels previstos a la Fortuna. I allà ens hauríem quedat si el nostre viatge no hagués tingut que continuar.

Per sort les activitats a La Fortuna eren moltes i diverses i ni en tres dies no te les acabes. Aigües termals, canopy, tours en cavall... El turisme en aquest poble sota el volcà, com a Tortuguero, i en general a tot Costa Rica, ha despertat l'enginy dels empresaris locals. Per això, mentre esperàvem que arrivés la nit vam gaudir d'altres al·licients com l'excursió a la Catarata La Fortuna. Com tot regal valuós, per arribar fins la catarata, toca patir una estona. Has de baixar per unes escales empinades, irregulars i plenes de molsa. Avançar no era especialment fàcil, però envoltats d'un bosc humit meravellós ple d'olors, sons, colors i formes insòlites i noves a cada pas, en realitat no va ser un trajecte tan dur (pensar en que després hauríem de pujar-les era el pitjor). De tota manera qualsevol recança que puguéssin crear-nos aquells esglaons maleïts es va esvaïr quan vam arribar al petit paradís privat que hi ha als peus d'aquella escalinata salvatge. Completament sols, ens vem banyar als peus d'una cua d'aigua ensordidora, que queia amb una força fora de mida sobre les roques una platja d'aigua dolça mansa, celest i transparent, llar d'una familia sencera de truïtes. Una altra experiència privilegiada i en tan sols unes hores de diferència! Costa Rica estava resultant simplement meravellosa. Definitivament ens tenia captivats.

Després dels tres dies meravellosos que vam passar a la Fortuna vam fer cap a Monteverde. Aquesta vegada en cotxe llogat. Tot i que el pressupost no ens arribava per un 4x4, al menys conduiríem nosaltres per aquelles carreteres infernals. El camí va resultar espectacular. La natura exhuberant, constant de Costa Rica, ens va acompanyar durant les gairebé cuatre hores que necessites per recorrer els 120 kilómetres que separen aquestes dues poblacions. Boscos densos, cafetals, camps de plataners i llargues extensons de prats verds s'alternaven en un paisatge que a vegades semblava més propi de Suissa que de terres tropicals. Fins i tot alguns hotels d'aquells cims verds jugaven amb la similitud amb el petit país europeu i estaven construits al més pur estil helvétic. Per recuperar el nord en mig d'aquell paratge, vam parar a pendre un suc de canya de sucre. Per dos dólar vem tenir refresc i espectacle inclós, ja que el propietari del camp de canyes, ens va moldre en viu i en directe el dolc suc amb una maquina més vella que la tos.

Després d'aquest dolc parentesi vam arribar a Monteverde. Teníem reserva a un hotel recomenat per la Natacha i el Ben. En mig del bosc i a sols cinc minuts de Santa Elena, el nucli de població més gran de Monteverde, s'amagava el Rainbow Valley Lodge. Amb només tres habitacions, aquest hotel es propietat d'una texana afincada per casualitat a Costa Rica. Amb el seu espanyol macarronic ens va donar la benvinguda i ens va presentar la seva filla adolescent que ens faria d'interpret la resta de dies que vam estar allá. Tampoc no va caldre masses interpretacions, després de donar-nos les claus del "apartment" i una bossa de platans ja no vam necessitar gaire cosa més que gaudir de l'espectacle. Una bossa de plàtans? Si com ho sentiu, pero no es tractava d'un obsequi de benvinguda per tal que tastesssim els productes de la zona. Aquella bossa de platans era per alimentar els inquilins del bosc que teniem a dos pams del nostre porxo. I de seguida vam poder comprovar de qui es tractava. Primer va arribar el "Diablo", un pizote amb un budell buit, al que li va faltar temps per plantar-se davant la nostra porta. Aquell animaló extrany mig os, mig gos de cua llarga i expressiva ens mirava amb ullets afamats esperant que li tiressim un plàtan o el que fos. De fet, seguint les indicacions de la mestressa de la casa, després de llencar les restes orgániques del nostre dinar al pati del davant, el Diablo es va menjar el que quedava dels espagettis a la bolognesa amb un tres i no res. Pero el Diablo i la seva nombrosa familia, que va arribar unes hores més tard amb la mateixa gana, no eren els únics comensals del nostre bosc privat. El segon dia d'estar allà, mentre dinavem, van apareixer quatre micos caputxins i van fer bona feina amb els plàtans que els vam oferir. Amb la diferéncia que els pizotes de pelar no en sabien i els micos tenien una traça espectacular. Per un moment, mentre els observàvem divertits des de l'altra banda del vidre (en cap moment vam oblidar que eren animals salvatges) vam tenir la sensació de ser nosaltres els que estàvem tancats en una gabia del zoo. Dinar no vam dinar gaire, pero divertir-nos no sabeu com.

Si durant el dia el nostre porxo era un espectacle constant, ple de vida i colors, a la nit, tot i que vam fer l'intent de gaudir-ne amb una copeta de ron, se'ns presentava com un lloc fosc i amenaçador. Els arbres retorçats i tancats els uns sobre els altres, els sons misteriosos que feien cruixir les fulles i la obscuritat que ens envoltava ens recordava els pitjors malsons i históries de por de la nostra infancia. Així que com que a les set de la tarda ja era negre nit i el dia següent se'ns presentava mogudet a dos quarts de vuit ja roncavem com angelets.

El descans intensiu ens va anar la mar de bé perqué l'endema, a les sis del matí, ja ens havien col.locat l'arnés per començar la nostra aventura canopy. El canopy no és altra cosa que el nóm que li donen a les tirolines. De fet, de parcs de tirolines sobre els arbres hi ha per tot Costa Rica, pero els pioners van ser els de Monteverde, i més en concret els de Sky Adventures. Per aixo vam decidir escollir aquest parc d'aventures que inclou deu descensos per sobre el bosc, un didactic passeig de ponts penjats i un parc humit ple de colibrís. Tot i que no les teníem totes amb nosaltres ens vam deixar anar per aquells cables llarguíssims que creuaven de banda a banda el bosc nuvós de Monteverde. Amb més o menys traça, en parella, sols, ajudats pel vent o a vegades contra ell vam sentir l'adrenalina de volar per sobre els arbres fins a cent metres del terra. I si al principi ens va semblar un recorregut infinit, quan vam arribar al darrer tram hauríem tornat a començar.

Pero el nostre guia pel tour dels ponts penjats ja ens esperava per mostrar-nos els secrets del bosc nuvolós. Passejant pels llargs ponts que es gronxaven per entre els arbres vam descobrir que en aquell ambient frondós tot té una raó de ser. I vam entendre que ningú dona mostres de solidaritat més valuoses que la natura. Aquí els arbres no són sols un sol arbre, són la llar de fins a noranta especies diferents de plantes. Liquens, plantes enfiladisses, falgueres, lianes, orquídies... s'instal:len a les seves copes, a les seves rames, rodejant els seus troncs fins que t'és del tot impossible endevinar on comença l'arbre i on acaba la planta. Una simbiosi perfecte que a vegades acaba en tragedia perque les arrels, del pes que han de suportar, acaben per cedir i fan que l'arbre caigui. Un altre altra opció potser més romántica pels soferts arbres és la de la historia d'amor que protagonitzen amb les plantes epífites. Aquestes plates també anomenades estranguladores, en una abraçada mortal ofeguen fins a matar els arbres que els donen suport. Pero aquestes histories d'amor i de mort no acaben aquí, perque de cada tronc podrit neixeran noves plantes, nous fongs que donaran nova vida al bosc.

Un bosc voluptuós on a més de descobrir a cada passa plantes exotiques i bellissimes que no haviem vist mai no pots passar per alt els mil sons diferents que l'omplen. Dificils de veure per l'espessa vegetació ocells de tot tipus i tamany competeixen amb els seus xiulets, cants i refilades. Un boig concert que ni el més experimentat ornitóleg seria capaç de catalogar. I es que el bosc nuvolós és com una melodia de la sorpresa amb presents inesperats en cada racó. En un forat petit, humit i amagat pots trobar una tarántula adormida, sobre una fulla seca un centpeus camuflat, penjades d'un tronc orquidies del tamany d'un gra d'arroç i en mig del camí un escarbat de color verd iriscent a punt de sortir volant. I es que el bosc humit tropical tot i que les aparences enganyin no es verd, el verd es només un llenç sobre el que s'ha vessat tota la paleta dels colors.

I amb aquest paissatge increïble acabem i us convidem a gaudir de les fotos, elles us en donaran fe de tot el que expliquem.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Me quedat sense paraules davant de les cròniques de les vostres aventures a Costa Rica i de les fotografies que ho il·lustren.

Així que apa, us estimo molt i us envio petons i abraçades.

MER

pepe ha dit...

on son tots els seguidors?
ja estan cansats

Anònim ha dit...

Hola Xavi, en el comentari que vaig posar em vaig oblidar de felicitar-te la onomàstica i això que no tenia altre pensamnet,així que un petonet amb un dia de retard.

MER

Anònim ha dit...

La verdad es que casi cada dia entro en el blogger, y cuando pasa muchos días sin leer empiezo a pensar en que rincon estais que no podeis comunicaros con vuestros seguidores. Seguir asi de bien que el recuerdo sera para toda la vida. un beso muy fuerte
desde CANET DE MAR
MARY CARMEN

Vic ha dit...

Costa Rica et deu haver inundat la ment de ideas i experiències fantàstiques...en una sola paraula brutal!!!

Salut als dos "sintecho"!!

Xavi i Noe ha dit...

Aquesta vegada la familia Juan guanya per golejada a tots els seguidors!!!! Feu una abraçada al Jan.

On sou la resta?????

Xavi i Noe (nosaltres estem a punt de pujar al Machu Pichu, per fi!!!!)

Montserrat ha dit...

preciosas las fotos de Costa Rica III,el paradis seria algu semblant,anem recopilant lloç per propes viatjes.Bona pujada, per fi, al Machu Pichu. Petons

susana ha dit...

guapa, guapíssimaaaaaaaa. No t´escric mai comentaris, però avui m´he quedat taaaaaan copçada que no ho puc evitar (no per falta de ganes, eh! q quan acabo d mirar fotos, sobretot, ja he de sortir corrents cap a un altre lloc) Jo és q soc molt bèstia, el dia q m´hi poso, m´hi poso, i ara porto un empatx.... i un enveja.... i mira, ja estic treient la pols de les 2 guies de costa rica q estan al prestatge des de l´estiu de l´any passat. He de crear un plà, una estratègia per convèncer al pere, però ho he d´aconseguir!!
Seguiu disfrutant molt, moltíssim i més encara i seguiu regalant-nos aquestes imatges-resum tan precioses d la vostra aventura, encara q sigui des de la cadira, m´encanta seguir-vos :-)) ptons

Ferran ha dit...

La veritat és que no sé que dir!
Tanta natura m'ha enfarfegat una mica... ja sabeu: sóc excesivament urbanita.
Però celebro que ho esteu gaudint al màxim.

Anònim ha dit...

encara no he llegit la crònica, he passat directament a les fotos!! Veient les fotos, quina passada he disfrutat moltíssim,quina varietat d'animals,a veure si em dieu com es diu l'animal aquest queés una barreja entre vaca, cavall... que raro. i monos capuxins!! (són els de les fotos,no).
Encara estic flipant.
Merda, que acaba de marcar el dinamo de kiev contra el barça (han de guanyar per passar a 8ens). Al que anava, he disfrutat moltíssim, tant pels animals com per el lloc on us banyeu(estaveu sols??), l'hotel amb les vistes enormes.uff... quantes coses.
ja me fet la crònica jo sola mirant les fotos, ara vaig a llegir la de veritat.
Crec que de costa rica és el que m'ha agradat més, el tema de les tortugues em va cridar molt l'atenció però aquestes fotos... sense comentaris.
Que vagi bé la pujada al machupichu!!! Visca la coca pel mal d'altura.

Cris

Xavi i Noe ha dit...

Jajajajaja!

Gracies seguidors. Ja sabeu que ens fa molta il·lusió llegir-vos.

I als que teniu ganes de conèixer aquest lloc no us ho penseu, es increïble!!!! Susana convenç al Pere i porteu al vostre encantador nen a veure les tortugues, fliparà! Als urbanites ni pensar-ho perquè les ciutats foten fàstic :)

Cris, ens has deixat amb l'incognita, que ha fet el Barçaaaaa??????

Petons a tothom i en breu nova crònica... encara de Costa Rica. Ja ja, anem una mica retrasats.

Dema si (al Machu Pichu "enchufats" de Coca)

Chama ha dit...

Hola guapos:
Ya me he puesto al día de crónicas y fotos (es lo que tiene el hacer vacaciones fuera de temporada estival, que vuelves y tienes trabajo acumulado hasta hartarte).
Bueno, al leer las crónicas, veía las fotos y al ver las fotos, coincidían exactamente con las crónicas ¡Qué complemento más increíble!. No sé con qué quedarme, bueno sí, con la naturaleza (yo soy poco de animales ya os lo he dicho antes), pero esos árboles, musgos, flores, arbustos... que viven o sobreviven juntos me emocionan. Qué decir de ríos, cascada o volcanes humeantes...Ufff, me emociono yo sola. ¡Gracias por estos regalos que nos hacéis!
Esperamos más.
Cuidaros mucho.
Besos