diumenge, de desembre 13, 2009

Costa Rica IV: La Mona Marieta (Puerto Viejo)


La nostra estada a Costa Rica estava arribant a la seva fi i vam decidir regalar-nos uns dies al Carib. Ens havien dit que les platges de Puerto Viejo no estaven tan masificades com altres indrets del país i que Manzanillo, el Parc Natural que quedava a pocs kilómetres de Puerto Viejo, era un autèntic paradís inalterat. Les espectatives estaven més altes que el que vam trobar. Però com sempre, Costa Rica va saber com robar-nos el cor, i aquest cop ho va fer a través de la Mona Marieta (a la foto).
Altra vegada vam fer cap a la Terminal de los Caribeños. Aquest cop, però, ja sabiem que haviem de fer oïdes sordes a les ofertes que sortissin al nostre pas i anar directament a les taquilles. El camí, per sort, no va ser tan accidentat però si una mica llarg. Potser eren les ganes que teniem d'arribar a la nostra cabaneta privada a prop de la platja al complex Pachamama.

Però com sempre, és molt millor no fer-se grans espectatives de les coses perque tot i que la intenció dels propietaris (dos hippies de San Francisco) era bona, el resultat no ho era tant. La cabana necessitava urgentment un repassín general de neteja. Així que vam fer la primera nit envoltats de mosquits i teranyines i al matí següent vam montar-nos en unes bicis llogades per explorar la zona i trobar un lloc millor. I el vam trobar. Una altra cabaneta que semblava una casa de nines, de fusta, pintada de color blau i groc, força neta, envoltada d'un jardí tropical i a cinc minuts caminant de la platja. Allà ens vam instal·lar durant tres nits humides, caluroses i sufocants i allà és on la Paqui va fer un pet. Descansi en pau.

I pel que fa a descansar, nosaltres ho vam fer de valent al porxo de la nostra caseta de fusta entre els crits esgarrifosos dels micos uduladors, el vol de papallones morfo i la pluja intermitent del Carib. A falta de tele i ordinador vam jugar a les pel·lícules, al hundir la flota i a l'Uno fins que ens vam fartar. I aburrits com a ostres de tant de joc i de tan de descans, per posar una mica d'emoció al tema, ens vam ficar en un embolic... Per variar.

La cosa va començar molt romàntica, xerrant mentre es feia de nit i interromputs només pel soroll dels ocellets que preveient que s'arrimava tormenta tornàven als seus nius. I mentre contemplavem en silenci com queia la pluja, ben arreserats "al nostre encantador porxo", la porta de la cabana es va tancar amb les claus a dincs. Aquella pluja tant romàntica no ens ho va semblar tant quan vam haver de còrrer fins a la caseta del guarda per demanar unes claus, amb l'única protecció d'un pareo per sobre el cap. Però per complicar una mica més les coses, a la caseta del guarda no hi havia ni un ànima. Els amables encarregats del lloc havien tancat barraca fins el dia següent. Morts de riure, ja ens vèiem dormint "al nostre encantador porxo" amb un pareo humit com a única manteta. Però no ens vam rendir. Tot i que a primer cop d'ull no hi havia per on entrar, vam veure que havíem deixat les claus sobre la taula que hi havia just a sota d'una finestra. En Murphy es compadia de nosaltres... Així que el Xavi va forçar la finestra per les frontises fins que la Noe va poder posar la mà i enxampar amb dos dits vacilants les claus. La sort va voler que no caiguessin a terra perquè sino estavem del tot perduts! Recuperades les claus, per fi vam aconseguir entrar i preparar-nos un soparet reconfortant. Ous ferrats amb patates! Ara sí, aquella nit, no vam tornar a trepitjar "el nostre encantador porxo".

A més de complicar-nos la vida, també vam voltar en bici entre palmeres i lianes del Parc Nacional de Manzanillo, vam banyar-nos a les aigües tropicals (no massa transparents perquè enganyar-nos) i molt important, vam visitar el centre de recuperació d'animals Jaguar. Aquest centre de recuperació el porta una parella, ella catalana i ell italià, i la feina que fan és extraordinària. Des de fa deu anys aproximadament es dediquen a donar llar a mones, ossos mandrosos, mapatxes, tucans, serps i jaguarundis, entre d'altre bèsties, en una zona protegida de bosc tropical que han anat comprant de mica en mica. Avisats per la gent de la zona, recullen animals que han estat ferits, abandonats o requisen aquells que, a vegades, gent amb mala fe utilitza per exhibir i guanyar diners amb els turistes. En la mida del possible curen les seves ferides i malalties i mica en mica els reintrodueixen a la selva, el lloc on realment pertanyen. El més divertit de tot és que permeten a la gent entrar en contacte amb les bèsties que estan en recuperació. I quan diem entrar en contacte us assegurem que mai de la vida haviem estat tan a prop d'uns bitxets tan divertits. Durant gairebé mitja hora se'ns van passejar a plaer pel cap, per les espatlles, les cames i els braços mitja dotzena de mones congo cadells; vam tenir entre els braços un jaguarundi, un parent dels jaguars però de tamany butxaca; i ens vam barallar amb uns simpàtics mapatxes que van decidir sortir amb nosaltres de la gàbia tan si vosl com si no. També vam acariciar la pell suavíssima de dos ossets mandrosos adorables. Aquest no els vam poder tenir a coll perquè, segons ens van explicar les cuidadores, són tremendament delicats i qualsevol cosa els pot posar malalts, especialment els repel·lents antimosquits amb que ens banyem els turistes.

A qui tampoc vam poder tenir a coll i no per falta de ganes va ser a la Mona Marieta. Aquesta mona de la espècie dels congo o micos uduladors, feia poc temps que havia arribat al santuari. La seva cuidadora, una catalana molt simpàtica que estava treballant de voluntària al centre, ens va explicar que li havia posat aquest nom en honor de la seva germana, però tenia certs problemes amb la resta de l'equip que volien batejar-la amb el nom de Marilyn. A nosaltres, els ullets tristos d'aquella mona que en prou feines feia un pam i que t'agafa del dit amb les seves manetes arrugades, ens van convèncer que no es podia dir d'altra manera que Marieta. La pobra mona havia estat abandonada per la seva mare perquè havia nascut malalta. Tenia un bulto prominent a sota el pap i estava tan delicada que només la seva cuidadora podia tenir-la a coll i anar-la alimentant quan es deixava. Mica en mica, però, ens va dir que s'anava refent i agafant pes. I de ben segur que avui ja juga amb la resta de les mones i es passeja pel cap dels turistes com si res. I en breu, esperem que sortirà a passejar i farà noves amistats a la selva. Com les altres mones del centre, algunes de les quals ja havien robat el cor dels mascles en llibertat que havien trobat en les seves passejades diàries per la selva amb la propietària del centre. Un ritual privat per tal de reintroduir les bèsties al seu habitat natural que vam envejar amb tot el nostre cor mentre ens ho explicava entusiasmada la propietaria del centre.

Al santuari "Jaguar" també hi havia un serpentari amb serps de tots els colors i tamanys. Tot i que la visita era molt interessant, deu ser que aquests bitxos reptants no són tan del nostre agrat perquè ens vam entretenir perseguint un ocelot molt amigable. Una espècie de guepardo petit que es passejava per sobre els terraris com si res i es deixava tocar com un gat. El problema és que les seves urpes i dents eres una mica més perilloses a l'hora de jugar...

Aquesta experiència innoblidable al centre de recuperació ens la vam emportar fins al dia següent, perquè de tant tocar mones i bitxos la Noe es va llevar amb els ulls com la mona Marieta, arrugats i inflats a causa d'una al·lergia de caball. Però amb al·lèrgia i tot va valdre la pena. Us ho assegurem. I sino mireu la cara de felicitat que fem a les fotos, les darreres de la nostra inoblidable estada en aquest país al qual esperem tornar algun dia.

15 comentaris:

Ferran ha dit...

Amb lo que ja em costa a mi entendre'm amb els humans... hauria de fer un terrible esforç per entendre'm amb tota aquesta fauna.

És admirable que hi ha gi qui converteix això en la seva forma de vida. I que els aficionats en pogueu gaudir!

Ferran ha dit...

Ah! I, m'oblidava: un carinyós RIP per la Paqui.
Li heu fet un enterrament com dèu mana? En teniu fotos?

Xavi i Noe ha dit...

Vaaaa, volíem que fos una sorpresa. Però després de viatjar per ultramar la Paquí ha estat arreglada i ressucitada per tercera vegada a Barcelona.

Els Pes ens la portarán en la seva balija diplomàtica el 21 de desembre.

Una abraçada!

Xavi i Noe

nini ha dit...

hola ¡¡¡estic embalasada llegint tot el vostre viatge ,la realitat es qye es com si em transpuertes al llocs molt guay tot el que esteu fent i veint i visquent una pasada ...molt petonets

Anònim ha dit...

¡¡Jo vull la mona, que és molt mona!!
NEH

Anònim ha dit...

Com portava retard de lectures i avui no tenia ganes de posar-me a treballar (en realitat mai en tinc, però avui encara menys que d’altres dies), aquest matí, en arribar a la feina tot fent veure que estava enfeinada, he llegit les dues ultimes cròniques d’una tirada i he mirat les fotos. Costa Rica és una passada!! Els animals que més m’han agradat són els de la foto 84. Els majestuosos cignes que llisquen per sobre el llac del vostre llit, juasjuasjuasjuas ¿no us va fer pena desfer tan “artística” composició? I després he flipat amb la serp coral de la foto 65. Ja sabeu que es verinosa ¿no? L’escarabat, el burvaca de orelles tristes, les “mofetes” nassudes, l’escarbat verd que sembla una joia de maragda com la de “Tras el corazón verde”. Els arbres, les flors, el volcà, la piscina, l’enginy del sucre, l’aventura amb les claus... Collons!! si es que aquestes dues cròniques donen per fer milions de comentaris!!! Així que millor que digui el que diu la Merçe en el seu comentari a la crònica III: Me quedat sense paraules.
NEH

Chama ha dit...

Como siempre un placer leeros y seguiros, pero tanto animal me supera, sobre todo los reptiles ¡¡pavor!!.
Cuidaros mucho.
Besos

Anònim ha dit...

Avui he començat per la crònica i la veritat és que he rigut molt amb l'anècdota de les claus. que fairem si no us passessin coses, les cròniques no serien el mateix sense anècdotes.
Com ja han dit per aqui estic flipant amb cost rica, ja n'havia sentit a parlar, però realment m'esta agradant moltíssim.
La veritat és que les fotos reflexen lo ve que us ho vau passar.

Doncs res esperem que la Paqui no torni a fer un pet i que les cròniques segueixen com sempre.
ptnts

cris

Modesto Diaz ha dit...

Queridos viajeros:

Agradecidisimo por la postal que nos enviasteis con vuestros buenos deseos y que reitero en nombre de la familia, amigos y mio en particular.
Noe, acabo de hablar por telefono con tu mami y ya me ha puesto al dia de vuestro encuentro en Buenos Aires:
"Che... que lo paseis bien."

No dejo de admirar vuestros comentarios, observaciones, experiencias y las fotos extraordinarias que complementan
vuestra increible marcha. Que sigais disfrutandolo todo con salud, dinero (el que sea)y amor
-que estoy seguro no os falta...

El dia de Navidad me tomare un copa
de cava en particular en vuestro honor y me fumare el mejor puro que tengo pensando en vosotros y los papis que van a veros.

En fin, !!!FELICES FIESTAS!!!

Anònim ha dit...

Bon Nadal!! Un petó molt gran i que gaudiu de les festes nadalenques a Buenos Aires. La família a BCN brindarà per vosaltres.
NEH

Modesto ha dit...

El video...fenomenal!! Que lo paseis con la misma energia que "mostrais"

FELICES FIESTAS

Modes

Chama ha dit...

¡Qué bueno el video!
Noe espero que los papas y Nuria hayan llegado bien y que paséis juntos unas inolvidables (¡seguro!)fiestas de Navidad.
Toda la familia Mir-Gutiérrez os lo deseamos.
Como habrá llegado la Paqui ahora supongo que será más fácil la comunicación.
Esperamos sensaciones mil.
Un fuerte abrazo para todos

marta ha dit...

Hola viatgers!! Avui com cada any celebrem el Nadal a casa la Maria i volíem enviar-vos molts records!! No dubteu q proposarem un brindis per vosaltres quan siguem tots plegats sentats a taula, a les 15h d'aquí estigueu ben atents per si us piten les orelles!!! Esperem q passeu un Nadal molt especial amb la família Noe!! Una abraçada ben forta de l'ori i la marta!!!

Anònim ha dit...

hooooooooooooooooooooooola parelleta viatgera!!!! aquí la mar des d'un sitges a punt d'explotar de vida a la nit de cap d'any!!! ja sé que esteu molt i molt bé (la teva mami em té informada xavi!!, ji, ji) i que esteu molt ben acompanyats a l'argentina! per aquí tots molts feliços! amb el nadal ja a la memòria i prepararant un súper cap d'any. només era per enviar-vos un petó molt i molt fort! que sigueu feliços com anissos!!! molts petonets de l'oriolet!!! agur companys! amor i molta felicitat!!! I MOLT BONA ENTRADA D'ANY 2010!!! UN NOU ANY JA ÉS QUÍ!!! VISCAAAAAAAAA!! AGUR, AGUR!!

Anònim ha dit...

Hoooooolaaaaa!!!!!! Per cert moltes felicitats encara que atrassades... es que amb les cobertures pesimes de movil per la Patagonia i el tour apretat dels ultims dies no vaig poder enviar res... però tranqui que tinc un punt de llibre de la Patagonia per tu!! Nosaltres tot just hem entrat al 2010 i la veritat és que aquest any promet! Ens fa molta ilu que comentis i dona una forta abraçada al oriol, al papi a la mami i al quique and family! BON ANY NOU!!!! MUIC

XAVI