divendres, de gener 08, 2010

Galàpagos, primera part d'un somni fet realitat


A Galápagos vam arribar guiats pels somnis d'un viatger. I en l'equador del nostre viatge ja us ho podem dir: els somnis SEMPRE et porten a un bon port.
Així doncs, a aquest viatger i somiador, al papa, al Manel, va dedicada aquesta crònica, desitjant que ben aviat sigui ell l'explorador i narrador d'aquestes illes que sobrepassen qualsevol expectativa que et puguis fer.
I es que res, absolutament res del que hem vist fins ara, pot comparar-se a les Illes Galápagos.
Podríem dir-vos que són un arxipèlag paradisíac, però de lluny, l'aridesa de les seves costes, d'escassa vegetació i escarpades roques volcàniques, no et diuen gran cosa. Podríem dir que són  el somni de qualsevol amants dels animals, però pel que sembla no es un dels llocs del planeta on la fauna és més variada. On resideix doncs el secret del seu èxit? Què va robar-nos l'alè i ens va deixar en un estat de permanent fascinació durant la nostra estança a les Galàpagos? Només hi ha una resposta: l'autenticitat.

A Galàpagos no hi ha "trampa ni cartón", que diuen. En aquestes illes, pel que fa a la natura, tot és genuí. I la petjada de l'home és un detall, una petita equivocació del destí, que per sort els darrers anys ha mirat de passar inadvertida. Aus, lleons marins o piqueros de potes blaves es passegen per casa seva ignorant la presència dels turistes. I si tens la sort que et miren, t'envaeix l'estranya sensació de ser part del seu paisatge habitual. "Ah mira, un altre d'aquells bitxos estranys que s'ajupen per mirar-me de prop. Mentre no em toqui... ja es cansarà" semblen pensar les llobes de mar mentre assequen la pell seva sobre la sorra entornant mandroses els ulls.

En aquest tros de planeta, per una vegada, els humans no marquem les regles. El ritme de cada excursió, les sorpreses que t'esperen depenen única i exclusivament del caprici de la natura i per més que insistíssim en voler saber si veurem taurons, pingüins o iguanes en la següent visita o immersió, és una cosa totalment impredictible i aleatòria. Tot i així, mai, en cap lloc, hem vist i hem estat tan a prop, tan integrats en la natura com en els catorze dies que vam passar descobrint les illes equatorianes de Galàpagos.

Els primers quatre dies, els vam dedicar a explorar les illes pel nostre compte. Banyant-nos envoltats de mantes ratlles a les platges de sorra blanca de Tortuga Bay a l'illa de Santa Cruz. Playa Brava i playa Mansa, platges d'aigua turquesa limitades pels manglars, un ecosistema perfecte que dona raser a les iguanes marines i a ocells de totes les mides, des dels petits cucuves als gegantins pelicans. I en els límits d'aquesta badia, les roques negres de lava esquitxades per l'escuma de mar i per centenars de crancs de closca vermella. Amb les ninetes saturades de platges d'un altra món, vam perdre'ns pel poblet pescador de Puerto Ayora i per la seva humil però única subhasta de peix. On a més dels eventuals compradors de llagostes i “dorados” no hi faltaven mai els lleons marins o els pelicans més agosarats tractant d'aconseguir la seva part de la pesca del dia.

A bord d'una llanxa lleugera, amb tres motors de 250 cavalls que semblaven trencar les onades amb bisturí, vam canviar d'illa i ens vam arribar fins a Isabela. Amb el perfil d'un cavallet de mar, és la més gran de les Galàpagos i també una de les més illes més “joves”. El seu volcà, encara actiu, va donar un ensurt als vilatans no fa ni cinc anys. Ara descansa amansit, vigilant que ningú gosi pertorbar la tranquil·litat dels que viuen als seus peus respectant-lo i admirant-lo. Si no us fa por doncs dormir a les faldes d'aquest gegant adormit us aconsellem que passeu uns dies en aquesta illa màgica on, a més de les meravelles naturals que hi trobareu, es xiuxiuegen misteris a cada cantonada. Segons ens contaren pels carrers sense asfaltar de Puerto Vilamil, única població de l'illa, des de l'erupció algunes nits es pot veure com dins del volcà s'il·lumina un llum blanca que, de sobte, s'enlaira i surt disparada cap al cel. A més, les desaparicions estan a l'ordre del dia en aquest tros de terra perdut en mig de l'oceà. Per això no es gens estrany que una de les primeres coses que ens van preguntar en to confidencial en arribar a Isabela va ser “Ustedes creen en los ovnis?”. Fenòmens estranys a banda (que no vam tenir la sort o la desgràcia de presenciar), els miracles dels nostres dies a Isabela ens van deixar igualment sense parla.

Aquí vam nedar per primer cop amb les tortugues marines i us podem assegurar que és una de les experiències més gratificants que coneixem. Ni teràpies de relaxació, ni ioga, ni acupuntures. La tranquil·litat que transmeten aquestes bèsties de closca no té preu ni comparació. El seu és com un vals lent i silenciós. Si en terra es mouen tosques i sense gràcia, sota l'aigua semblen sirenes que sense necessitat d'entonar cap cant o melodia t'hipnotitzen i t'obliguen a seguir-les entre les algues, els coralls i els peixos de colors. I el més al·lucinant és que tot aquest espectacle passa a dos pams sota l'aigua, en un tancat de roques despullades de vegetació però cobertes del guarà dels pingüins i els piquers de potes blaves que ens miraven encuriosits pels nostres crits d'absoluta felicitat. Us ho imagineu? Nosaltres encara creiem que somiàvem...

El mateix pescador que ens va descobrir aquest racó de mar incomparable ens va portar amb la seva barqueta de fusta fins “Las tintoreras”. Quan desembarques en aquesta zona protegida et sembla haver aterrat a Mart sense adonar-te. Les roques volcàniques t'amenacen amb les seves arestes vives, un paisatge àrid i violent, negre, vermell i cendrós que es perd en l'horitzó. Sota un sol de justícia vam avançar per un sender on només les iguanes i les sargantanes de la lava són capaces de resistir. De fet, semblaven encantades amb aquella calor infernal. Impassibles al nostra pas sobre les roques punxegudes miraven al sol com agraint i demanant més. Nosaltres, en canvi, delíem per un pessic d'ombra i una roca plana on poder seure. Però dos segons abans de la nostra rendició vam arribar a l'objectiu de la visita. En mig d'aquelles roques de tacte assassí s'obria un passadís per on corria l'aigua cristal·lina del mar. Allà sense massa esforç podies veure nedar amb elegància una família sencera de tintoreres. Desenes de “petits” taurons amb l'aleta tacada de blanc que busquen en aquest racó d'illa aigües més càlides i tranquil·les on descansar de les fredes corrents del mar. Mai havíem estat tan a prop de taurons en llibertat! I tot i que el guia ens jurava i perjurava que eren inofensives vam preferir admirar-les des del nostre balcó en terra ferma.

Encara a Isabela vam fer una última excursió aquest cop a la Concha Perla. Una badia amagada darrera un dens manglar on les aigües més transparents del pacífic s'amanseixen per l'efecte de la barrera de corall. Nedar a la Concha Perla es com fer-ho en una piscina, amb la diferència que aquí pots topar-te amb un lleó marí, un pingüí o una iguana mentre fas unes braçades. Aquí ve la gent de Puerto Villamil per fugir de la calor i de les fortes corrents de la costa oberta. I si donar-te un bany en aquest secret a pocs metres del poble és un autèntic privil·legi el camí que t'hi porta és com un somni. Sobre una passarel·la de fusta travesses un manglar densíssim, un túnel de ramificacions impossibles sobre l'aigua on els ocells han trobat el seu propi paradís.
Només has de parar compte, que embadalit amb els seus refilets i mig adormit per la càlida brisa que s'escola entre les fulles no ensopeguis amb un lleó marí que ha decidit que la passarel·la de fusta és un bon lloc per fer la migdiada. A nosaltres ens va passar i la feina va ser nostra per fer-la tornar a l'aigua i poder passar.

Abans de posar rumb a San Cristobal, on ens esperava el nostre catamarà, no vam voler marxar de la Isabela sense tastar la seva famosa llagosta. No us explicarem com estava de bona per no fer dentetes, però té la fama ben merescuda. Nyamins!
 
I ja que us hem obert la gana. Aquí teniu un primer tastet de les fotos de Galàpagos, en aquest cas a les Illes de Santa Cruz i de Isabela.

9 comentaris:

Montserrat ha dit...

realment es un somni i seguin els vostres pasos,penso que u faré realitat aviat, en satisfa veure lo be que us esteu pasan,en gaudit un dias junts que se han fet curts pero molt intensos,la vostre forma de viatjar es molt millor que la que montan en las agencias,sempre espero els vostres comentaris encare que no deji cap comentari.un petó molt fort.el papaito (Manel)

Anònim ha dit...

Mare de Déu Senyor, que no m'esperin a l'Isabela, perquè nomes de veure les iguanes en fotos me esborronat.De totes maneres i com sempre tot,crònica i fotos,em deixen bocabadada. Ah i els meus millors desitjos per el 2010, la vostra felicitació molt maca.

Petons a tots dos i en compte.

MER

Montserrat ha dit...

sembla que en aquesta cronica tots estan apuntats al despiste Peruano,"Mi Hijiiito" no escriu ningu,tots estan en la "cuesta de Enero"Petons

nini ha dit...

hola, holaaaa¡¡¡¡¡joder, quinas bèsties aquestes iguanes ... a mi també se'm posen els pèls de punta .. però jo si que aniria a fer una passejada per aquestes illes màgiques, el Migui ja espantaria les iguanes .. jejej, molts petonets i fins aviat

Xavi ha dit...

uuuuu.. taurooonnsss.. amb aleta blanca... ni iguanes, ni lleons marins.. a mi aquestes aigues em recorden i em fan pensar amb aletes, dents, mossegades, amb el gran depredador del mar... quina pau, quina transparència.. quina porrr

Chama ha dit...

Realmente preciosa la crónica, para mi tengo suficiente; las fotos de tantos "animalitos" me asustan, no así el agua cristalina, que me encanta.
A Manel le tendremos que poner el babero (¡está que no cabe en sí de gozo!).
Cuidaros mucho.

Anònim ha dit...

Collons!!! el que passa és que el meu comentari que va ser el segón, per cert, no és va gravar. Potser els demés estàn així també.
NEH

Xavi i Noe ha dit...

I quin comentari deixaves????

:)

Anònim ha dit...

Un dels meus rotllos "in situ" i que ara no recordo exactament.
¡¡¡Cagüenlamar!!!
NEH