dimarts, de gener 26, 2010

Galàpagos II: El Creuer


Vuit dies, vuit passatgers de cinc països diferents  i sis membres de tripulació en un catamarà recorrent les illes Galàpagos. Podria ser perfectament la presentació d'un nou reality show. Però per a nosaltres va ser una de les experiències més interessants, divertides i emocionants de tot el viatge.

Per això, abans que res ens agradaria presentar-vos als protagonistes d'aquesta aventura a bord del Galàpagos Vision. Perquè si la natura per ser on érem va tenir un paper primordial al llarg del creuer, les anècdotes i relacions que s'establiren entre els passatgers donen suc per deu cròniques. Però prometo no allargar-me...

La tripulació: No anàvem a parlar de la tripulació ja que en el darrer moment ens vam assabentar que els mariners i el cuiner eren uns autèntics miserables. Ens robaven el menjar i se'n fotien que no ens adonéssim de res. Però part de la tripulació eren també el guia i el capità, i d'aquests no en tenim cap queixa, més aviat el contrari. Don José, el capità era un home fantàstic, amable i simpàtic amb qui el Xavi compartia el noble vici del cigarret. Amb ell vam tenir interessants converses sota les estrelles les nits de vetlla. Era un autèntic llop de mar. Submarinista a temporades, pescador i capità de vaixell treballava al mar des de molt jove i tenia el somriure més sincer que s'hagi vist mai. Un negre de Esmeralda, una comunitat costanera d'Equador de la que va sortir ja fa molts anys a bord d'un vaixell per recórrer món i acabar a les Galàpagos, per ell el millor lloc del món. Contrastant amb l'experiència del nostre capità (a qui disculpem del saqueig de menjar perquè era la seva primera travessia en el Galapagos Vision i suposem no volia problemes amb els seus nous companys) teníem el nostre jove guia.”Podeis llamarme Danny o Daniel” però no perquè s'escurcés el nom, es que així es deia: Danny Daniel. Pel que sembla un cantant espanyol que va fer furor a l'Equador va deixar tota una generació de Dannys Daniels en aquestes terres. Tímid i rialler ens va acompanyar per les Galàpagos i va suplir la falta de dades amb el seu encant. Enganxat als cereals i al seu mòvil MP3 aquest guia va saber suportar amb paciència i bon humor un grup que li exigia saber quan hi hauria taurons o si veuríem dofins. Els seus murris “Quizás...” també es van convertir en un divertit mot repetit  per tots a l'uníson.

Camarot numero 1: “Els Mr Bean” No podrien haver aparellat dues persones més diferents en 5 metres quadrats de sostre baix i passadís estret. Per una banda tenim al Marcelo, un equatorià fornit, de riure franc i explosiu, xerraire i orgullós de la seva família, el seu major tresor. Per l'altra, un anglés de Birmingham, l'Alan. Alt, prim, de mirada intel·ligent com els ocells que durant tot el viatge va perseguir prismàtics en mà. Un clàssic gentelman anglès que ha viatjat per mig món, divorciat i amb cap intenció d'asseure cap. Tot un gag veure'ls tractar de comunicar-se. L'Alan no parlava ni gota d'espanyol, i el Marcelo xampurrejava un anglès après de les pel·lícules subtitulades que ni ell mateix entenia. El show estava servit cada cop que tan un com l'altra amb els seus humors i visions totalment oposades del món ens explicaven com havien passat la nit. Ells mateixos es van auto anomenar Mr. Bean un a l'altra i gràcies a ells vam passar les vetllades més divertides al vaixell.

Camarot número 2: Les nenes. És per posar un títol que les resumeixi, perquè elles també van ser fruit de la casualitat que compartissin cambra. I tot i que no tenien el còmic contrast dels Mr Bean, per ser sincers, físicament les diferències també eren abismals, La Nancy (filla del Marcelo) era una equatoriana de cabell negre i pell fosca, petitona i delicada, d'ulls grans i profunds, riallera, xerraire, escandalosa i tremendament divertida. No oblidarem mai la seva semi-caiguda de la zodiac quan ja tots estàvem a peu pla o les seves entranyables imitacions dels llops de mar sortint de l'aigua. I en l'extrem oposat la Haz, una anglesa alta com un sant pau, rossa amb un somriure d'anunci, i petits ulls blaus i curiosos. També era la més jove del grup, però amb només divuit anys ens va donar una lliçó de saber estar. Discreta i amable no abandonava mai el seu pot d'extracte de llevat, una potinga anglesa que suposo la lligava d'alguna manera amb la seva enyorada família londinenca, ja que havia viatjat sola a Equador per treballar uns mesos i millorar el seu espanyol.

Camarot número 3. Els Alemanys. Del Raina i la Maria no en podem dir gran cosa, perquè potser per l'idioma va ser amb qui menys ens vam relacionar., entraven i sortien de la seva cambra, participaven de les activitats i, això si, eren uns experts jugadors de l'UNO. Les timbes nocturnes eren el nostre vincle més directe amb aquest matrimoni prim i discret. Ens hauríeu de veure a tots jugant de nit amb la lampareta de leds al cap perquè la bombeta que ens il·luminava feian una llum groga que no ens permetia distingir entre el blau i el verd. “Blue or green?, blue or green? Era el karma que repetíem entre riures com una lletania sota les estrelles.

Camarot número 4. Les brasilenyes. Tot i que es van pujar uns dies més tard que la resta, van ser la guinda d'aquest pudding internacional de viatgers. La Layla i la Talita, dues amigues de Rio de Janeiro que  no ens van ensenyar samba (tot i que van acabar confessant que en sabien) però ens van portar l'animació i la bogeria brasilera a bord. La Layla més discreta de faccions suaus i preciosos ulls verds tenia un riure encantador i un accent espanyol que era la monda. I la Talita, entremaliada, divertida i cridanera ens incitava a tots a ser una mica més aventurers amb els “aquí podemos hacer snorkel?” o els “”podemos tirarnos desde el barco?” que repetia amb la seva inconfusible veu i el seu perfecte espanyol. Amb elles vam gaudir una mica més de Galàpagos i vam visitar el museu de la fi del món a Quito. I amb elles algun dia esperem conèixer Brasil i fe'ls-hi de guies quan vinguin a Barcelona. Així va quedar acordat.

Camarot número 5. La parelleta. El Xavi i la Noe. Però aquest ja els coneixeu, així que començarem amb la crònica...

Amb tot aquest grup fantàstic de gent vam començar la travessia des de Puerto Baquerizo San Cristobal, capital de les Galàpagos (mentim la Layla i la Talita no hi eren, en comptes d'elles vam compartir creuer amb dos amics, ella australiana, ell anglés).

L'activitat diària era intensa. Amb poques variacions de ritme ens llevàvem d'hora, esmorzàvem lleuger, i caminada o snorkel,  tornada al vaixell, dinar, hora de descans i torna la a caminada o l'snorkel o les dues coses si donava temps. Exhausts tornàvem al vaixell i sopàvem afamats per anar caient profundament adormits en els nostres respectius camarots, mentre el vaixell avançava fins al proper port. Respecte a això val a dir que les tres primeres nits ens va “tocar” en sort el camarot que hi havia a la popa, just a sobre del motor. I quan diem a sobre vol dir literalment a sobre, perquè si aixecaves el calaix que hi havia sota el nostre llit podies veure com rugia sense cap mirament. El soroll insuportable i la ferum de gasoil que s'acumulava perquè durant la navegació les escotilles havien d'estar tancades va fer pràcticament impossible que dormíssim la primera nit. Nit que vam acabar passant a coberta amb tota la roba que portàvem a sobre i embolicats amb els cobrellits. Després de tota la nit tractant de dormir amb la brisa marina i una lluna que posava moreno, podeu imaginar-vos les ganes d'assassinar que ens van entrar quan a les sis del matí, un dels mariners ens va dir amb tota la seva mala baba, “la dueña no permite que se saquen los cubrecamas a la cubierta”. Li va anar de poc que no l'empenyem per la borda! Però passant per alt aquesta desastrosa experiència que es va solucionar, perquè a partir d'aquell dia el capità mirava d'arribar a port abans de les 11 i apagar motors, el creuer va ser un autèntic somni a sobre i a sota de l'aigua.

A sota de l'aigua, vam nedar amb lleons marins que venien com coets cap a tu juganers i curiosos, havies d'anar en compte perquè tenien la mala costum d'estirar-te el tub o la càmera i si ho aconseguien ja l'havies vist prou. També ho vam fer amb pingüins, àgils nadadors, tortugues i tintoreres. Si, si. Tanta por que ens feien els taurons al final va ser una de les experiències més fugaces de les Galàpagos. Elegants i tímits aquells taurons de dos metres tan bon punt et veien fugien a amagar-se. Però era igual, en aquell mateix mar que abandonàvem trobàvem mil al·licients per descobrir. Estrelles de mar de tots els colors imaginables que com un firmament enfonsat donàvem llum a la resta dels habitants marins. Coralls, algues, anemones, peixos de colors... Un món màgic, multicolor i fascinant que no ens cansàvem d'admirar.

I sobre l'aigua els meravellosos paisatges volcànics de les Galàpagos, un calidoscopi de platges de tots els colors. Hi havia platges blanques, negres, vermelles, verdes, grogues. I no sabies amb quina quedar-te. En Danny ens deia “hoy vamos a ir a la playa más bonita del mundo” i certament ho era, però després anàvem a un altra que et feia dubtar de quina es mereixia el primer lloc. Les aigües cristal·lines, d'un blau tan intens que enlluernava et convidaven a capbussar-te però en la majoria era prohibit perquè eren reserves marines. I és que a més aquestes platges magnífiques eren el refugi de llops de mar, tortugues, pingüins i iguanes. Comunitats d'animals que es passejaven ignorant la curiosa mirada dels turistes, i les seves càmeres que treien fum. I darrera les platges, senders per on la vida salvatge seguia el seu curs davant els nostre propis ulls. Vam veure centenars de llops de mar cadells, que buscaven amb insistència el pit de les seves mares; piquers de potes blaves acabats de sortir de l'ou reclamant als pares la seva ració de peix; fragates, uns ocells preciosos, inflant el pap vermell en senyal de que era hora d'aparellar-se; iguanes canviant la pell i flamencs fent un descans en els seus vols migratoris. També vam visitar el centre Darwin de recuperació de les tortugues gegants de les Galàpagos uns éssers entranyables, lents i arrugats a qui t'agradaria poder escoltar, perquè amb tots els anys que porten sobre la closca i la seva cara de velles intel·ligents, segur que tenen un munt d'històries interessants per explicar. Especialment el Solitario George, mític habitant d'aquest centre de recuperació, a qui només vam veure un tros de closca. Diuen que és el darrer de la seva espècie, trista fama la seva!

Tampoc podem acabar aquesta crònica sense recordar la rebuda dels dofins entre Bartolomé i Seymour Norte. Ens recuperàvem de l'activitat en els nostres camarots quan el capità va cridar: “Chicos, ¿no querían ver delfines?” Vam sortir esperitats a coberta per descobrir un espectacle que encara ens emociona en recordar-lo. Un centenar (no exagerem) de dofins envoltava el vaixell saltant a dreta i esquerra, creuant com misils el catamarà, jugant amb nosaltres i acompanyant-nos en la nostra travessia per les Galàpagos. Quins animals més fascinants els dofins!

I així, vam recórrer fins a vuit illes de les que ja no recordem el nom, però de les que guardem el record més inalterable del nostre viatge. Perquè les Galàpagos són probablement un dels llocs més especials del planeta i un dels llocs més especials que hem visitat fins avui.

I com no, la resta de les fotos d'aquest paradís i les de Quito, que vam visitar abans i després de la nostra estada a les Galàpagos.

4 comentaris:

francesc ha dit...

molt bé!!!! veig que necessitaveu "desconnectar", després de nose quants mesos d'un fatigable viatge, i us mereixieu un segon petit descans. jajajaja.
"l'esnorquel" es el "buceo" de sempre????? jajajajajajaj
ahh molt maques les fotos!!!!!
abraçades !!!!!!!!!!

Montserrat ha dit...

quina maravella de fotos,ara si que el papa,va directa,nomes ha faltat que el seu nom l'estigui esperant,jo per la meva part me apuntare a un curs de "buceo" rapit per que si la terra es maca el fons mari es precios.Per cert el proxim reportatje que no trigui tan que la " peña" s'impacienta.Petons

Anònim ha dit...

Aquesta vegada les fotos s'emporten el Pulitzer.
Molts Petons!!!!

Chama ha dit...

¡Ya era hora, guapos! Pensábamos que nos habíais olvidado.
Bueno, desde luego absolutamente fascinante (crónica y fotos), creo que dificil de superar (en cuanto a animales, me refiero), los he visto como compañeros de viaje, tan cercanos.
El personal del barco pintoresco y diferente ¿no?, sobre todo por la timbas de UNO.
El agua maravillosa y en cuanto al paisaje, yo, como puedo elegir, me quedo con otros estupendos paisajes verdes que nos habéis enviado.
Noe no seas perezosa y acelera las crónicas que luego no te acordarás de detalles.
En cuanto a vosotros, os veo estupendos con unas sonrisas que calientan el alma; ¡Cómo me alegro!
Cuidaros mucho.
Besos