dijous, de febrer 04, 2010

Peru, la crisi esta servida

Crèieu que no havia d'arribar. Però ho va fer. A mig camí entre l'inici i el final d'aquest viatge envejat, els viatgers vam flaquejar. No sabem fins a quin punt ens vam plantejar desistir, agafar el primer vol cap a Barcelona i deixar-ho estar. Potser en cap moment vam arribar fins aquest límit, però el que podem ben assegurar-vos és que a Perú ja ens han vist prou.
A veure, tampoc no cal posar-nos a la tremenda. Els quaranta dies que vam passar en aquest immens país sud-americà van tenir algunes coses bones, però el que es segur es que se'ns van fer eterns. I això, estimats lectors, no ens havia passat mai. Perquè el temps generalment ens vola.

Aclarit això, començarem la crònica a Lima, la gran capital de Perú. Aïllada de la realitat que es viu a la resta del país, Lima es una ciutat moderna (tot el moderna que es pot ser a llatinoamèrica) amb un cert encant i amb tots els serveis que puguis necessitar. Arribant com arribàvem de nit, i amb l'amenaça que la seguretat no és un dels forts de la capital peruana, vam contractar el transfer de l'hotel i, en Cesar un taxista amb dots de guia ens van portar directament a la pensió Inkafrog de Miraflores. Un hotel al que vam tornar sovint durant la nostra estada al Perú, ja que el Rubén i els seus companys ens van fer sentir com a casa. Però deixant enrere Lima, ciutat que sempre quedava aplaçada, per visitar una mica mes endavant, i amb unes ganes boges de conèixer el país de seguida vam posar-nos en ruta amb Cruz del Sur, companyia d'autobusos que ens va acompanyar per tot arreu.

Sortir de Lima en autobús va ser el primer cop de puny a la idíl·lica imatge que teníem del Perú. Tothom ens havia parlat d'unes paisatges espectaculars, d'uns paratges de somni. I camí de Nazca, per la finestra del nostre autobús, nomes aconseguíem veure desert i misèria. Grans extensions de terreny erm i sense cap encant, un paisatge trencat només per nuclis de població que fregaven el desastre. Construccions a mig fer, o a mig desfer, on la pols, les runes i la brutícia es capaç de menjar-s'ho tot. Sabíem que trobaríem pobresa, érem conscients que viatjàvem fora de la nostra bombolla del primer món. Però la misèria en aquestes terres està molt més enquistada o la vam percebre molt mes tràgica que a altres països, com Equador o Costa Rica.

En qualsevol cas, vam arribar a Nazca, el primer objectiu del nostre viatge a Perú. Les mítiques línies fetes al terra per la cultura dels Nazca, pobladors pre-inques de la costa central del Perú. Vistes de prop aquestes línies no són més que uns forats al terra, però un cop t'enlaires la màgia agafa forma. Tota una fauna et saluda des les àrides terres del desert de Nazca. Un colibrí, un mico, un còndor, una aranya, un gos, una llama, o fins i tot un simpàtic personatge que alguns anomenen l'astronauta es dibuixen sota teu cada pocs metres. El misticisme i el misteri d'aquestes imatges fetes per ser vistes nomes des de l'aire ha donat peu a totes les teories que vulgueu. Ofrenes als deus, tòtems de clans o imitació de les constel·lacions, hi haurà mes d'un (i no senyalem a ningú eh, Pepe?) que tindrà molt clar a qui van dirigides. Però ja fos un missatge pels deus, pels extraterrestres o pels turistes que segles mes tard les contemplem entusiasmats el cert es que són dignes de ser vistes i de suportar el vol infernal sobre elles.

Vol infernal? Ens sap greu dir-ho però és tal i com ho sentiu. Agafar una avioneta per recorre les mítiques línies és un bitllet assegurat al mareig. Ni amb biodramines, ni per més fort o anti-mareig que un sigui res us pot salvar d'aterrar amb l'estomac del revés. Els viratges perquè tots els ocupants de la insignificant avioneta puguin veure les línies de marres, són una tortura per l'equilibri. “Mono en el ala derecha, señores, mono en el ala izquierda, un poco más allà el colibrí, en el ala derecha, y ahora en el ala izquierda” amb aquest mantra ens va torturar durant uns trenta minuts el cafre del pilot abans de deixar-nos desembarcar prop de la sortida de l'aeroport de Nazca. On curiosament hi han instal·lat uns providencials i amplis lavabos...

Amb un cert rau rau al ventre, aquella mateixa tarda vam agafar un altre bus, aquesta vegada nocturn que ens havia de portar fins la ciutat colonial d'Arequipa. Qui ens havia de dir, que  aquesta ciutat, porta cap a Puno i Cuzco (les nostres següents destinacions), seria un handicap difícil de superar. I pels amants de les anècdotes agafeu-vos fort perquè venen corbes!

De fet, Arequipa, era més una parada tècnica, que un destí concret. Havíem de fer una nit, aprofitar que és a prop del Canó del Colca per fer un tour i veure el vol del Condor i després seguir la nostra ruta pel sud del país cap al llac Titikaka, i després el Valle Sagrado de los Incas, i com no el Machu Pichu. Amb tot, Arequipa, és una ciutat força maca. Envoltada pels volcans Misti, Chanchani i Pichu Pichu, amb un plaça d'armes decent (és important saber que toooootes les ciutats de Perú, tenen Plaza de Armas), bons restaurants i un monestir preciós de les primeres monges de clausura que es van instal·lar a Sudamerica després de la conquesta espanyola: El Monasterio de Santa Catalina. Però a part d'això, Arequipa, es pot veure en dos, màxim tres dies, i nosaltres hi vam estar fins a set nits!

Motiu de retràs numero 1: El nostre primer dia a Arequipa, temptats per l'afamada gastronomia peruana, ens vam instal·lar en un agradable restaurant turístic, en un balconet colonial amb vistes a la Plaza de Armas. A la carta, Cuy al horno (una conillet d'indies que els peruans ofereixen com una autèntica delicatesen però a la que no ens vam atrevir), rocotos rellenos, uns pebrots picants farcits o filet d'Alpaca, entre d'altres platillos típics i suculents. Finalment, ens vam decidir pel filet d'Alpaca, que es una espècie de llama que ofereix una suculenta carn sense colesterol i ens van assegurar ens encantaria. I ens hauria quedat un bon gust de boca si no fos per un maleït  gra de pebre, de la salsa que acompanyava el filet, va trencar-li un queixal al Xavi i va causar el primer retràs. Això si, ens va permetre conèixer que Perú, a part de ser conegut per les seves antiguitats inques i pre-inques, atrau un bon nombre de turisme estètic, ja que hi ha més clíniques dentals per metre quadrat que en qualsevol altra lloc del món. De manera que, per molt bon preu i amb una professionalitat sorprenent vam poder continuar el nostre viatge, dos dies més tard, amb una dent peruana nova de trinca.

Fins a 4.900 metres sobre el nivell del mar ens va portar el tour cap al canó del Colca. Travessant l'escarpada serralada dels Andes. Un agressiu paisatge de pedra i roca on els protagonistes absoluts són les llames, les vicunyes, els guanacos i les alpaques, els quatre tipus de camèlid andí. El sorore, o mal d'altura ja volava sobre els nostres caps i per evitar-ho els guies es van aturar una mica abans d'arribar al punt més alt per que prenguéssim el nostre primer mate de coca. El remei natural dels pobladors dels andes va resultar entre dolç i amarg, però sobretot reconfortant donades les temperatures, però no espereu cap efecte al·lucinogen. Prendre coca te els mateixos efectes que un te, una camamilla o una herba Lluïsa. Arribats al mirador a part de les espectaculars vistes de les montanyes i els volcans Ampato, Sabancaya, Hualca Hualcael o Misti ens va sorpendre el bosc de pedres apilades que ens envoltava. Són les apachetes una costum indígena d'ofrena als deus que ha quedat traspassada als turistes i permet demanar un desig. Evidentment, vam construir la nostra apacheta, no se sap mai.

Abans d'arribar al Canó del Colca vam fer nit a Chivay. En una pensió cutre de veritat però que ostenta el privilegi del sopar més econòmic de tot viatge. Per dos dòlars i mig vam sopar els dos un caldo de gallina (sabem que era de gallina perquè flotant hi havia el peu de la mateixa), arrós amb carn d'un animal que no vam arribar a apreciar que era, una espècie de natilles de xocolata de postre i una calent i reconfortant mate de coca abans d'anar a dormir (però no era una beguda excitant? Tant se val...).

Al matí següent ens esperava un interessant recorregut cap al canó del Colca per arribar al mirador de la Cruz del Cóndor on se suposa havíem de veure el vol del famós ocellet. Fins a catorze pobles hi ha repartits pel que diuen és el canó més profund del planeta. No ens vam parar a tots els pobles, encara sort, perquè en cadascun ens esperava una comitiva per oferir-nos les seves artesanies o fer-los una foto a canvi de la voluntat. La veritat és que el color dels seus vestits s'ho val però quan ja t'has fet una foto i t'han parat la mà deu vegades arribes a la conclusió que et surt més a compte enfocar la càmera cap a una altra cantó. A més, la carretera té uns bonics paisatges. El contrast entre la roca i els camps de conreu perfectament ordenats en les “terrazas” oferia un espectacle únic. Les “terrazas”, són una espècie de balcons construïts pels inques que continuen essent la millor forma de conrear en aquestes terres. Fent fotos a aquests indrets vam veure el nostre primer i podríem dir que darrer vol del còndor. Perquè un cop a la creu on se suposa els còndors s'enlairen des del fons del canó i que per més inri estava a petar de turistes amb la càmera preparada no va aparèixer ni un de sol. No vam poder evitar imaginar-nos els còndors tots amagats entre les roques esperant que marxéssim per posar-se a volar i partint-se de riure de nosaltres.

I altra cop de tornada a Arequipa. La ciutat que ja començavem a conèixer com la palma de la nostra mà ens va collir una nit abans de marxar cap a Puno, a conèixer el llac Titikaka. O això ens pensàvem nosaltres. Però això és material per una nova crònica. Prometem no fer-vos esperar.


Mentre podeu anar fent temps amb les fotos de Nazca, Arequipa i el Canó del Colca.

6 comentaris:

nini ha dit...

que guay soc la primera en comenta¡¡¡¡

ara no se que di........bé la cronica sembla que es de dias passats, ayer, cumple de la Nuria ens vem veura per la weppp....al dit aquestas cronicas els falta una miqueta de s..., ale un petonas

Anònim ha dit...

Encara que feu referència al pepe
contesto jo per ell espero que no
s'enfadi.
Per interpretar lo que veieu des de el aire es molt senzill no mes teniu
que agafar la primera inicial de cada
figura i tindreu la resposta.
Salut

ORRI

p.d. Falten un parell de figures

pepe ha dit...

Orri estic completament d'acord amb tu i no estic gens enfadat pero
ja que contestes, afegeix que si van
anar a la piràmide de .........
ja tindrien de tenir el significat de
les figures de nat.........
La llengua que es parlava, avui no la
parla ningú.
Molts petons i abraçades als meus nebots.

Pepe

Anònim ha dit...

????¿¿¿¿

x i n

Ferran ha dit...

Jo he estat uns quants dies desconnectat. La meva Paqui també ha fet fallida... bé només el disc, però ja n'hi ha hagut prou per tenir-me ocupat uns quants dies.

Espero que llegeixi això la Rosa Maria i deixi de donar-me la turra amb lo d'anar a Perú! Hahahaha.

Les fotos molt xules, de totes maneres!

Xavi i Noe ha dit...

Moltes felicitats Ferran!

I no ens tornis a abandonar...

:)