diumenge, de febrer 21, 2010

Sud de Perú, la reconciliació...

No s'ha de perdre mai l'esperança i perseverar. Aquesta és a la conclusió a la que vam arribar quan vam decidir tornar a intentar-ho. Agafar un autobús, viatjar amb Cruz del Sur durant vint-i-una hores seguides des de Lima fins al Cuzco i donar-li una altra oportunitat al sud del Perú. I, finalment, després de tants desencants, vam trobar el que fa realment única a aquesta terra.

Cuzco és una ciutat certament preciosa, ben conservada i que tracta de preservar el perfil colonial del seu centre en les noves construccions. Sostres de teula vermella, parets encalades d'un blanc brillant i portes i finestres de fusta treballada a vegades pintades de vius colors. Perdre't pels empinats carrers del barri de San Blas, recórrer l'atrafegada Avenida del Sol o descansar del passeig mentre contemples el canvi de guàrdia a la Plaza de Armas al capvespre són una part dels molts al·licients que té aquesta ciutat situada a més de 3.000 metres d'alçada. Però el mal d'altura ja havíem aprés que es passa a base de mates de coca i aquí l'únic mal que teníem era no haver arribat abans a aquest lloc.

Cuzco, que en quechua significa centre del món, va ser la porta per conèixer el Valle Sagrado de los Incas. El gran imperi va deixar escampat per tota aquesta zona, un ingent nombre de construccions en pedra. Temples, ciutats, observatoris astronòmics donen fe del potencial d'aquesta cultura que es va estendre per tot el Perú i va arribar fins als actuals territoris de Xile, Bolívia i Equador. Les referències al deu Inti, el sol, i d'altres animals sagrats com el còndor o el puma són una constant en totes les construccions. Sense anar més lluny la ciutat de Cuzco en els seus orígens va tenir forma de puma. I Machu Pichu, la joia de la corona, esdevé el perfecte perfil del seu adorat Condor.

A més de les meravelles arqueològiques la vall és un deliri paisatgístic. Enclavat en els Andes (es diu que el Cuzco està al centre exacte d'aquesta serralada) i a tocar de la selva amazònica, un verd  exuberant domina la zona. La boira, filla de les exagerades pluges i d'un sol brillant que es van disputant l'hegemonia climàtica a la vall, té un paper primordial en donar a aquest racó de món una atmosfera sagrada i misteriosa.
Abans d'arribar a Machu Pichu, vam visitar el poble de Pisac que ostenta el mercat artesanal més gran de tot Sudamèrica. Els carrers empedrats d'aquesta petita població andina s'omplen de parades de les més diverses mercaderies. Entre els acords del “Cóndor pasa” pots trobar ponxos, barrets i un inacabable catàleg de peces de roba de llana d'alpaca o vicunya. Aquest mostrari de vius colors es ven al costat d'artesanies de pedra o fusta tallades, joieria en plata, instruments musicals al més pur estil andí o fruites i verdures, entre els que destaca el choclo, el blat de moro autòcton de tots els colors i mides imaginables. De fet, segons ens van dir, al Perú hi ha més de tres cents tipus diferents de choclo. Però si això us sembla molt, agafeu-vos, perquè tenen més de 4.000 espècies de papa (patata) diferents!!!! En aquest mercat meravellós de Pisac vam passar el dia regatejant, menjant empanades acabades de sortir del forn i com no, degustant el choclo bullit.

Després del dia de shopping rural, vam fer nit a Ollantaytambo, el darrer poble al que es pot arribar per carretera abans de Machu Pichu. Ollantaytambo es una joia amagada entre les muntanyes, el poble encara conserva la orografia d'un antic poblat inca i passejar pels seus quatre carrers és com traslladar-te a una altra època. Les parets de les cases fetes d'enormes pedres tallades, les sèquies que transporten l'aigua transparent del riu pel mig del poble, els vestigis del temple al peu de la muntanya i el silenci, sobretot el silenci que gairebé es pot tocar i que només gosa trencar el curs del riu converteixen Ollantaytambo en un oasi de pau absoluta. Per cert, aquí ens vam menjar els millors espagueti a la carbonara de la nostra vida. Ja és curiosa la dada!

Al matí, ben d'hora, vam agafar el Perú Rail direcció a Aguas Calientes, la població més propera al Machu Pichu. El trajecte fins al poble és incomparable. Bordejant el riu per una collada profunda i d'espesa vegetació semblava que la via, de tan estrets que eren els passos, havia d'acabar-se en qualsevol moment  i que hauríem d'acabar el trajecte a peu. El que també era un espectacle eren les cares dels turistes. Alemanys, anglesos, francesos, italians, americans, tots contemplàvem extasiats aquell paisatge en silenci, només de quan en quan algú assenyalava un revolt més espectacular que l'anterior i els més propers ens giràvem per admirar-lo.
Aguas Calientes, és pot dir que no té  cap encant destacable. Restaurants, hotels, hostals i pensions de nova construcció i sense massa bon gust formen aquest poblet bàsicament turístic. Però el paisatge on se situa és espectacular. Creuat per un poderós riu d'aigües ferroses les parets de pedra que l'envolten recullen la fressa del riu i la multipliquen per cent retornant-la en un eco ensordidor que posa música a tot el poble.
I per fi, va arribar el dia, per fi anàvem a conèixer la ciutat sagrada del Machu Pichu. Aconsellats pel nostre guia vam llevar-nos a les cinc del matí per aconseguir el cup per pujar al Huayna Pichu, el cim més alt i únic mirador des d'on es pot contemplar la forma de còndor de la ciutadella. Però semblava que el destí volia tornar a posar-nos difícil la visita més esperada del nostre viatge al Perú. Plovia a bots i barrals. Una pluja intensa que et calava fins i tot amb la capelina posada. Així i tot ens vam embarcar amb un dels autobusos que cada deu minuts puja fins l'entrada de la ciutadella. Envoltats de pluja, d'immenses fulles verdes que recollien aquell aigua i la deixaven caure sobre les delicades orquídies que s'amagaven sota les copes dels arbres vam fer cap a Machu Pichu.

Però vet aquí que el nostre rampell de fe, va ser recompensat i tan bon punt vam ser a la porta d'accés al recinte va deixar de ploure, vam recollir  el nostre número per pujar al Huayna Pichu  i ens vam endinsar pel camí de perdra per contemplar... un espectacular paisatge de boira que cobria tota la ciutadella. Però no us preocupeu estimats amics, aquest vel blanquinós encara va fer més especial la descoberta definitiva del Machu Pichu. Mentre restàvem asseguts en un banc de fusta en silenci per tanta mala sort, molt a poc a poc, com si d'un secret amagat es tractés, com si sortís del no res vam contemplar emocionats, per primer cop, la silueta imponent, la gran ciutadella dels inques, el singular i únic Machu Pichu. Les roques grises dels temples i les cases destacaven entre el verd intens de la muntanya i ens mostraven una ciutat perfectament integrada en el paisatge. La ciutat data de no fa més de 600 anys, però hauries jurat que havia de ser-hi allà per força des del principi del temps. I sí, per més terrenal i descregut que siguis, Machu Pichu té una aura màgica, una energia que et travessa el moll de l'os i et fa estimar-la per sempre més i posar-la entre els llocs privilegiats de les creacions de l'home.

La visita guiada que vam fer després seguint com borregos un grup de gairebé 30 persones va valdre la pena  només per sentir assegurar a la guia que el imperi dels Inques va arribar a tenir sota els seus dominis a més de 12.000 milions de persones. No està malament tenint en compte que en l'actualitat no arribem a cinc mil milions en tot el planeta. Però per més que vam insistir que no podia ser, la seva resposta a l'estil despiste peruano va ser “esos són los datos”. Per sort, algunes de les informacions que ens va donar després tenien més interès. No sabem si són de tot exactes tenint en compte la seva cagada monumental però... Així, ens va explicar com al Machu Pichu es van congregar algunes de les personalitats científiques més importants de l'imperi. Astrònoms, arquitectes, enginyers agrícoles, etc. compartien el privilegi de viure a la ciutat sagrada. I val a dir que algunes investigacions aseguren que la majoria dels habitants eren dones. Aquí s'estudiava la posició dels estels, les millors formes i temporades per l'agricultura i es descobrien noves espècies de cultius. Era com una espècie de ciutat de la investigació i el desenvolupament, una ciutat dels savis de l'antiguetat. Passejant pel temple del sol i de la lluna, per edificacions convenientment col·locades segons els solsticis i els equinoccis ens vam meravellar de la gran cultura que es va perdre per culpa de les guerres internes i la colonització. Una cultura respectuosa amb la natura de la que probablement podríem haver aprés moltes coses. En qualsevol cas, després de la visita vam seguir admirant, ja en la soledat que permet una de les destinacions més turístiques del planeta, el Machu Pichu el seus llegat més impressionant. Aquesta vegada, sota els rajos de Inti el déu sol.

Deixant enrere Machu Pichu, la vall sagrada i el Cuzco vam marxar cap a Puno ciutat situada a la riba del llac Titikaka, el més alt del planeta. Del viatge millor ni parlar-ne. Per estalviar uns “soles” moneda del Perú, vam fer-li el salt als nostres amics de Cruz del sur i ens vam embarcar en un autobús que feia olor a cort de porcs. Brut a més no poder, el trajecte de set hores va ser una tortura pels sentits amb els venedors ambulants que cada certs kilòmetres envaïen el passadís amb els seus crits oferint la mercaderia més pudenta que us podeu imaginar. Per acabar-ho d'adobar a l'arribada a Puno se'ns va caure l'ànima als peus. La ciutat era, si es pot, encara més lletja que les que havíem visitant el Perú. En els seu descàrrec direm que a canvi va ser en un dels llocs on millor vam menjar i on vam tastar el Pisco més deliciós del Perú.

Amb tot, l'objectiu de la visita no era la ciutat, sino el llac i les famoses illes flotants. Així que al dia següent vam contractar un tour per visitar la comunitat dels Uros que fa vida sobre unes illes artificials fetes de totora. Antropològicament parlant la visita té el seu interès. Tot i que fa una mica de tufillo a muntatge turístic, ens van rebre a una de les illes, un grup de dones vestides amb robes de vius colors. Allà, el guia ens va mostrar com es creen i es mantenen aquestes illes artificials on tot és fet de jonc. Cases, horts, barques i, com no, artesanies a la venda per turistes. Una altra de les coses que vam aprendre és que el llac no es deia originariament Titikaka sino Titikala que significa alguna cosa així com el llac del Puma. Però els lumbreres dels espanyols no ho van entendre gaire i van batejar el llac amb l'escatològic nom actual. la gent de la zona s'ho va pendre amb prou bon humor perquè ara acostumen a dir "Titi en Perú, Kaka en Bolivia" o a l'inrevés si visites Bolivia. 

I així va acabar el nostre viatge pel Perú. Una balança compensada sobretot per la visita al Cuzco. Per això, esperem de tot cor, que les inundacions que va patir el Valle Sagrado de los Incas no fa gaire se superin aviat i la gent pugui tornar a viure i admirar aquest lloc únic i meravellós. També val a dir que no vam visitar la selva amazònica ja que era època de pluges i ens ho van desaconsellar i que recentment s'estan fent noves troballes arqueològiques, així que tot i que us vam assegurar que al Perú ja ens han vist prou, ja sabeu que diuen: Mai no diguis mai.

Us deixem amb les fotos...

4 comentaris:

Anònim ha dit...

¿ AL FINAL SI US GUSTO ALGO DE PERU ? SUPONGO QUE CADA PAIS TIENE SU ALGO ESPECIAL. ¿ que pasa con los calcetines del peque? CON TANTA ROPA Y NADA EN LOS PIES.BUENO SEGUIR DISFRUTANDO, LA CRONICA ESTUPENDA COMO TODAS, UN BESO A LOS DOS.
MARY CARMEN
CANET DE MAR

Anònim ha dit...

Ja sabia jo que no podíeu deixar de veure les coses boniques a Perú per que, com diu aquella frase, les coses maques estan en els ulls de qui mira i vosaltres ho veieu tot amb bons ulls, la millor forma de mirar el món. Un petó parell de “pajaritus”.
NEH

Chama ha dit...

¡Menos mal!, ya creía que Perú os iba a dejar con el mal sabor de boca de crónicas anteriores.
Me pregunto cómo se puede pasar por los mercandillos y no cargarte de "trastos diversos"; me parecen todos dignos de llevártelos a casa.
Por cierto, ¿las mujeres van vestidas siempre así o es "puro turismo"?.
La crónica preciosa, completamente ilustrativa,junto con las fotos nos hacemos una idea clara de cómo vivían y, sobre todo, de dónde vivían. El paisaje, impresionante.
Vosotros ¿Cómo seguís?
Cuidaros mucho.
Besos

nini ha dit...

uns colors espectaculars els de la roba de les peruanes, i el verd del paisatge total, la crònica com sempre et transporta ... ja tinc ganes de veure i llegir les de l'illa de Pasqua ... però no avancem esdeveniments ... ale molts petonets.