dissabte, de març 13, 2010

Darrers dies al continent Americà (IV región, Xile)

Tot i que ens hauria agradat conèixer més a fons Xile i els seus paisatges de segur plens de sorpreses, el dia 9 de febrer teníem programat el vol que ens havia de portar lluny del continent Americà, des de Santiago de Xile cap a l'Illa de Pasqua. En la nostra agenda de pendents d'aquest viatge quedaran els frondosos boscos araucans, les mítiques Torres del Paine, i el desert més àrid del món a Atacama, ens mancarà recórrer els balnearis d'anomenada de la zona dels llacs i la pintoresca illa de Xiloé. Perquè de la diversa i llarga terra xilena només vam tenir temps de conèixer una part de la que administrativament anomenen IV Región.

Novament un autobús ens va portar creuant els Andes, pel pas dels Libertadores cap a la gran capital, Santiago de Xile. Tot i que no vam estar molt de temps visitant-la, des de la nostra pensió prop de la Plaza Italia vam passejar per uns barris amb una vida nocturna excitant, plena de bars i restaurants on la bona cuina i la música es combinen amb encert. I parlant de menjar a l'Avinguda Providencia, es troba un dels clàssics de la capital xilena. Fuente Alemana, un frankfurt dels de sempre, amb una barra d'aquelles que envolta les planxes i la cuina. Allà mitja dotzena de cuineres, totes dones, preparen sense parar completos de solomillo, rumanos i altres especialitats de la casa on la palta (alvocat) és un dels ingredients indispensables.

La nostra visita fugaç a Xile tampoc va poder passar per alt una de les ciutats amb més renom de la costa: Valparaíso. Declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, aquesta singular població és coneguda per les seves ascensors, uns decadents però encantadors funiculars de fusta que s'enfilen estibats per una roda sobre els "cerros” de la ciutat. Al capdamunt, un laberint de carrerons estrets, on els palaus de tall modernista conviuen amb humils construccions acabades en llauna, murals i parets pintades de mil colors que miren al mar. Si a la part alta regna el desordre i les escales que pugen i baixen sense cap lògica, el caos segueix regnant a nivell del mar. Oblidant els conceptes bàsics de la planificació urbanística, el port s'ha anat menjant aquesta ciutat on els “troles”, els autobusos i els cotxes miren de fer-se un espai en l'atrafegat tràfic dels carrers que fan olor de peix i fruita madura exposada al sol.

La nostra estada a Valparaíso no hauria estat el mateix de no haver conegut el Mario, un simpàtic jove xile que, a punt de llicenciar-se com advocat, va decidir que veia més el seu futur rere els fogons. De fet, el nostre primer encontre amb el futur Ferran Adrià de la cuina xilena va ser a Lima, a la pensió de Miraflores on ens allotjàvem. Nosaltres visitàvem Perú, ell feia les seves pràctiques a un dels millors restaurants de la capital peruana. I tot va ser començar a xerrar i descobrir una comú afició a la cuina i la gastronomia. Així que vam quedar d'acord i tres mesos més tard ens trobàvem davant del vell edifici de “Aduanas de Valparaíso” perquè ens ensenyés la ciutat. A més de deixar-nos l'alè per aquells carrers tan empinats, el Mario ens va descobrir el camí que resseguia la costa,  passant per la popular Viña del Mar fins a Concón. Aquelles corbes arran de mar, amb penya-segats escarpats de roca i vegetació ens van recordar, salvant les distàncies, la nostra enyorada Costa Brava. I precisament en una espècie de concorregut “xiringuito” ens vam regalar la panxa a base de peix i marisc xilè, tot, regat amb pisco sours, la beguda oficial del país. La tarda la vam passar passejant per Vinya del Mar, entre gratacels i una fauna d'estiuejants que omplia la ciutat coneguda pel seu festival de música.

Encara ens vam trobar un dia més amb el Mario i aquest segon encontre, amb la seva nòvia Gabriela. Els nostres guies d'excepció ens van portar aquesta vegada a Isla Negra. La Noe tenia especial interès de visitar aquest poble de la costa ja que allà està una de les cases de Pablo Neruda, el poeta universal.  Allà va escriure "Confieso que he vivido" (un llibre que ens ha acompanyat al llarg del nostre viatge), allà va rebre la notícia que havia estat distingit amb el premi novel de literatura i allà va passar els seus darrers dies en companyia de la seva esposa Matilde Urrutia. La casa, disenyada com un vaixell en terra, és una mica com la poesia de Neruda. Una amalgama d'imatges meravelloses, de racons plens de sentit, d'estances màgiques i acollidores. A prop del mar que adorava i temia, amb unes vistes de somni sobre les onades i l'horitzó, un es pot fer la idea de la vida tranquil·la i reposada que va fer entre aquelles parets plenes de records i d'inspiració. Envoltat de les seves col·leccions, els marcaons de proa, les seves ampolles i gots de vidre de colors (assegurava que en aquells receptacles multicolors l'aigua tenia més bon gust), les conxes de mar,  els vaixells dins de botelles. Entre els records de tota una vida, vivia el poeta i jugaven les seves paraules meravelloses en aquella casa vora del mar.

I amb aquell regust literari vam tornar a Vinya del Mar. A passar nosaltres les darreres hores en companyia dels nostres nous amics. Davant d'una gran copa de gelat vam fer plans de tornar-los a veure. I suposem que no serà difícil, perquè el Mario vol fer les seves darreres pràctiques a algun restaurant de Barcelona. Així, que quan ja tocava al capvespre ens vam dir a reveure. Com fins aviat vam dir-li a Xile. Aquest país que tantes desgràcies ha patit fa poc i al que segur tornarem algun dia quan, esperem que ja recuperat del terratrèmol, el podrem recorre amb molta calma, deixant que ens sorprengui com ja ho va fer el poc que el vam poder conèixer.

I, com sempre, aquí en teniu les fotos.

3 comentaris:

Unknown ha dit...

Silenci total

Anònim ha dit...

Per a mi Xile sempre és Neruda…

Por eso el día lunes arde como el petróleo
cuando me ve llegar con mi cara de cárcel,
y aúlla en su transcurso como una rueda herida,
y da pasos de sangre caliente hacia la noche.
( de “Walking Around”)

Chama ha dit...

Neruda y Chile...
La emoción al leer la crónica y ver las fotos ha sido total.
Gracias de nuevo, pareja.
Cuidaros mucho.
Besos