Tota la humitat i els frondosos boscos del sudest d’Estats Units s’han disipat des que vem entrar a Texas i després a Nuevo Mexico. En els paisatges que ens acompanyen en aquest tram del viatge la vida sembla que hagi de fer un sobresforç per tirar endavant. I a nosaltres també se’ns fa difícil i tremendament avorrit avançar per les interminables milles que veiem davant nostre. 
New Orleans és d’aquelles ciutats que odies a primera vista o et roba el cor per sempre més. Amb la seva estudiada decadència, les seves cases de dos plantes, fusta i forja rovellada pintades de mil tons diferents, amb els misteriosos collarets de colors brillants que pengen dels arbres recordant la gran festa del Mardi Gras i els seus acords de jazz improvitzats a cada cantonada, New Orleans és un oasi de llibertat dincs les estrictes maneres nord americanes. 
Pels adictes a les cròniques diàries aquí teniu la següent. Serà curteta com la nostra visita llampec a la ciutat del blues, el bressol del rock: Memphis.
Mica en mica deixem enrere Canadà. Els paisatges que veiem per la finestra del cotxe ja no tenen aquell verd intens que ens ha acompanyat els darrers dies i a banda i banda de la carretera la natura encara maragda del nord d'Amèrica comença a tenyir-se d’algun ocre i daurat.
