Memphis: Un blues sota la pluja

Pels adictes a les cròniques diàries aquí teniu la següent. Serà curteta com la nostra visita llampec a la ciutat del blues, el bressol del rock: Memphis.

Semblava que el destí no volia deixar-nos visitar aquesta ciutat de Tenesse. Primer ens vem equivocar en la reserva a New Orleans, la vem fer un dia abans, per tant teniem per endavant gairebé 900 milles per fer en només dos dies. Després, reservar un hotel a Memphis va resultar complicadíssim (o el que és el mateix, caríssim) així que vem decidir fer només parada tècnica per dinar i aprofitar els hotels per apropar-nos una mica més a New Orleans.

Després d'una jornada maratoniana en cotxe travessant tot l'estat d'Illinois i mig Tenesse, ens vem aturar a un motel prop de Memphis disposats a visitar la ciutat d'Elvis Presley, Johnny Cash o B.B. King al matí següent, ben fresquets. Però el dis es va aixecar-se tapat i potser per la proximitat al Mississipí la jornada va coincidir amb un xàfec dels que fan història. Però ja que hi erem ens vem encomenar als deus del rock i els vem demanar una treba per visitar ni que fos fugaçment Beale street, el carrer on els grans del blues, el rock i el soul tenien estudis de grabació allà pels convulsos anys cinquanta. El carrer ve a ser com un Portaventura de la música amb molt café, restaurant i botiga de souvenirs, però té la seva gràcia fins i tot sota la pluja i com que la idea era dinar ens vem refugiar en el B.B. King cafe.

La primera impressió del "garitu", fosc com una cova, i més tenint en compte el nom i que estava en mig de Beale Street, és que acabariem pagant el pato de turistes novatos i desesperats. Però ens va sorpendre gratament. Una amable cambrera ens va buscar una tauleta amb vistes a l'escenari on sonaven ritmes del més pur blues americà. La banda sumava com a mínim 800 anys entre baixista, bateria, cantant i piano, i el guitarrista devia ensenyar a jugar a la pilota a l'avi de l'Elvis, però la veritat és que sonaven d'allò més bé. L'ambientació molt encertada, neons ben col·locats, taules amb caricatures d'emblemàtics músics americans: des de Ray Orbison a Charlie Parker passant com no per l'inefable Elvis i en B.B. King. I el menjar... My god! Quin bé de deu de carn! Es va fer esperar, perquè com advertia la carta un steak med-well necessita el seu temps, però quen va arribar la vem devorar. Deliciosa!

Després, volta en cotxe per la ciutat (seguia plovent) i cap a Mississipi, l'estat on teniem l'hotel que ens apropava al proper destí: New Orleans. To be continue...

Ah, i les fotos.

(Ja advertim que a New Orleans estarem cinc dies, així que no hi haurà crònica fins dissabte o diumenge.)