dilluns, d’agost 10, 2009

New Orleans: la ciutat que voliem veure

New Orleans és d’aquelles ciutats que odies a primera vista o et roba el cor per sempre més. Amb la seva estudiada decadència, les seves cases de dos plantes, fusta i forja rovellada pintades de mil tons diferents, amb els misteriosos collarets de colors brillants que pengen dels arbres recordant la gran festa del Mardi Gras i els seus acords de jazz improvitzats a cada cantonada, New Orleans és un oasi de llibertat dincs les estrictes maneres nord americanes.
Amagada rera l'inmensitat del Lake Pontchartrain i custodiada pel gran riu Mississipi, ha crescut salvatge i desbocada, barrejant cultures com qui cus un cobrellit de patchwork, càlid, multicolor i un xic "demodé". Passejar-te per l'animat French Quarter, perdre’t pel Garden District o pels senyorials carrers del Uptown o resseguir les caòtiques voreres de Faubourg Marigny o Bywater és com destapar un flascó de perfum francés que s'ha fet ranci. Si a tot això li afegeixes la petjada del Katrina, segons com, a New Orleans li falta una mà de pintura. Però pensan-t'ho bé potser millor deixar-la com està. Vella i degradada. No fos cas que acabessin convertint aquest reducte de personalitat en una mala còpia d'altres ciutats yankees o pitjor encara, en un parc temàtic. De fet, la temptativa hi és, al vell mig de la ciutat, el downtown o districte financer, s'aixequen uns quants edifis alts, una intent de gratacels impostats, edificis d'oficines i hotels de luxe en mig de les casetes baixes que dominen la resta de la ciutat.

Però tot això ho pot veure qualsevol, per nosaltres els cinc dies que vem passar a New Orleans van ser com recuperar una espècie de vida domèstica. Oblidar una mica els kilòmetres, les llargues hores al cotxe i gaudir amb calma d'una ciutat que se'ns va obrir pels suburbis. Ens vem allotjar a Faubourg a la dreta del French Quarter, una zona encara "en construcció" després de Katrina però més autèntic que el turístic barri de botigues i restaurants del centre. Aquí les cases son totes de fusta, aixecades tres pams de terra per evitar (suposem) les riades del proper Mississipí. Hi ha cases verdes, grogues, blaves o vermelles, però cap té el mateix to. És un barri anàrquic i animat, amb restaurants als quals et costaria entrar però on suposadament fan la millor cuina criolla de la zona. La nostra "casa" era un autèntic somni. Després dels motels de carretera, clònics i a voltes una mica justets en el tema de la neteja, arribar a Lookout Inn va ser com arribar al cel. La primera nit ens van assignar la suite Jungle, una histriònica habitació decorada amb motius selvàtics africans i asiàtics. La nostra "suite", la mardi gras, la que haviem rservat inicialment encara no estava preparada, però quan a la nit següent ens vem instalar us assegurem que ens costava deixar l'inmens sofà estil victorià per anar de descoberta. Potser, és que després de gairebé un mes d'aventura necessitavem un descans, i aquelles quatre parets decorades a l'estil de New Orleans ens el van donar. Per cert, no us perdeu les fotos de la banyera de potes i de la magnífica piscina al jardí!!!

Tot i les confortables instal·lacions de la casa d'hostes a Poland Avenue vem visitar New Orleans i rodalies. I el primer dia el vem dedicar a navegar pel Bayou, els manglars que al nord de la ciutat van donar lloc a la cultura criolla. Entre arrels esfondrades, nenúfers, cases de fusta sobre l'aigua i un aigua que sembla batut de xocolata, els alligators (els caimans americans) van fer de mestres de cerimònia d'aquesta excursió acuàtica. Els inmensos reptils són la principal atracció de la jornada, i a ben segur són impresionants, però encara més impresionant son els paratges quan abandones el curs principal. Quan el sol queda amagat a mitges per les copes dels arbres, i de les seves rames pengen unes extranyes plantes cendroses donant a l'entorn una aparença fantasmagòrica. La barcassa avança lenta, amb el motor a ralentí, trencant el vel de color verd que cobreix totalment l'aigua i entrabancant-se de quan en quan amb els troncs humits on descansen tortugues i cadells de cocodril a resser dels perills de la riba gran. Una pega, la càmara es va quedar sense bateria quan vem arribar a aquest paratges. Però en part va ser millor, perque vem fer un esforç extra per retindre a la memòria aquest paisatge excepcional.

Però tornem als cocodrils, com ja us hem dit els protagonistes de l'encontre, que ens esperavem delitosos a la zona més ampla de la badia. De sobte, en la llunyania veies uns ulls que et guaitaven i tan aviat com detectaven que la barca s'aturava s'apropaven a una velocitat espectacular per les potes que gasten. Però no penseu que venien amb instint assassí, no! Acostumats als turistes i a les excursions que els busquen amb insistència venien buscant... núvols de sucre!!!! El que llegiu, per fer-los venir el pilot i patró de la barca portava una bossa inmensa de "mashmallows" (quan dic aquesta paraula em ve a la memòria el monstre de Cazafantasmas), llaminadures que anava repartint a tort i a dret entre caimans de totes les mides. Va haber un moment que teniem una familia sencera envoltant la barca esperant la seva ració de núvol. Si els peixets de les Medes tenen colesterol de tanta patata fregida, els caimans de New Orleans deuen tenir el sucre pels núvols!!!!

La resta dels dies els vem passar passejant tranquilament pels carrers de la ciutat, Elyses Fields, Plaza de Armas, Chartres, Royal... (gairebé tots els noms fent referència al passat francés i espanyol); fugint de la calor a Audubon Parc; esperant veure com llebava àncores el Natchez Boat (el típic vaixell del Mississipi); cotillejant la mercaderia del French Market, caps de caimà dissecats, màscares de carnaval, flors de lis "tunejades"; degustant els típics Beignets (una espècie de bunyols acabats de fer) al Café du Monde; o deixant-nos portar per la disbauxa a Bourbon Street quan el sol ja s'havia amagat...

Ens han quedat coses per fer, visitar les plantacions, tastar la cuina "cajun", escoltar algun concert més de jazz o blues sentats en un café... Però potser millor. Potser s'ha de deixar coses per fer, per tenir l'excusa perfecte per tornar a aquesta ciutat que ens ha robat el cor.

Les fotos.

7 comentaris:

Unknown ha dit...

Hola guapis,una fotos super guais les de New Orleans,desde las de las habitación fins a les dels aligators que tenen una cara de mala llet que no se l'acaban tot i que menguin molt de sucre,al papa li a encantat la ranita verda,li a recordat a la que li va desapareixa. molts petooons.

Xavi i Noe ha dit...

On esteu pendonerus????? Ja m'ha dit un ocellet que heu desaparegut del mapa????

Per si de cas Moooooltes felicitats mama i moooltes felicitats als dos, com que mai m'enrecordo quin dia es l'aniversari i quin el cumple us ho felicito tot de cop.

Xavi i Noe

Anònim ha dit...

Hola guapos: ¡Qué chulo todo! No sé con qué quedarme...La ciudad me parece absolutamente decadente y ahí está su atractivo, ¡qué luminosidad más especial y cuantos colores!.El paseo en barca ¡genial! por el paisaje, sobre todo, con los animales yo no tengo mucha relación, ya sabéis. Otro sitio más para ver (ya les comentaré a los papas, que seguro están de acuerdo). uff... cuantas cosas nos estáis descubriendo, no nos va a dar tiempo..Un placer verlo todo a través de vosotros. Por cierto, ¡mucho dólar encima de la mesa del café! (luego diréis).
Cuidaros mucho. Un abrazo: Chama

Unknown ha dit...

Totalment d'acord amb la resta! Ens esteu ajudant a somiar i enamorar-nos de llocs que ni tan sols havíem pensat anteriorment a possar-hi el peu. Gràcies per aquestes estones dels que tenim la impressió que sóm els únics que treballem al mes d'agost a Barcelona!
Per cert! em quedo amb els colors i els contrastos també! genials!
una abraçada!
raquel

Ferran ha dit...

Això de New Orleans m'ha posat les dents llargues!!!! M'ho paunto per algun proper viatge.

M'ha dit un ocellet que esteu a Amarilo (TX). Xavi: a veure si t'animes a provar el filet de 72 unces, és gratis (si t'el jales en menys d'una hora, clar). Tot és qüestió de proposar-s'ho; jo no, que ja tinc una edat, però tu...

nini ha dit...

hola¡¡¡se em fa curt llegir els teus comentaris és com una història per capítols,no ham salto ni 1 ,espero que algun dia els publiques genials ...molts petonets

Anònim ha dit...

Hola guapos! Primer un petonasso per tots dos, després felicitats pel blog, és fantàstic1 He estat voltant per la France i desconectada i aquesta tarda us he estat llegint i...buf! des de Llançà he volat amb vosaltres, pajaritus. Gràcies i estic mooolt contenta que esteu gaudint tant. Fins aviat! espe