dilluns, d’agost 17, 2009

Nuevo Mexico (Ruta 66, primera part)

Tota la humitat i els frondosos boscos del sudest d’Estats Units s’han disipat des que vem entrar a Texas i després a Nuevo Mexico. En els paisatges que ens acompanyen en aquest tram del viatge la vida sembla que hagi de fer un sobresforç per tirar endavant. I a nosaltres també se’ns fa difícil i tremendament avorrit avançar per les interminables milles que veiem davant nostre.
La terra vermella i ocre del desert és la constant en les carreteres infinites que ens porten primer de Dallas a Oklahoma i després d’Oklahoma a Amarillo. Rantxos, steaks, motels de carretera i el reclam ineludible de la Route 66 ens criden des dels neons intermitents i els cartells a mig pintar, únics arbres d’aquest desert inabastable.

Fem nit a Amarillo on la gran atracció és “The Big Texan”. Si tens estòmac pots menjar-te un tros de carn de dos kilos gratis, sempre i quan ho facis en una hora. Però la dieta dels darrers dies ja ens ha regirat prou els budells com per emprendre proeses com aquesta, així que de bon matí sortim cap a Santa Fe. La fama precedèix a aquesta capital del mig oest. Ens en han parlat tan bé i tenim tantes ganes de veure alguna cosa diferent, fugir del desert...

Mentre deixem enrere Amarillo i el seu cementiri de Cadillacs, els cartells de Los Alamos, La Española, Cimarron o Santa Fe em fan venir a la memoria les películes que veia arraulida al costat del papa els dissabtes al migdia després dels “dibujos”. Aquelles en les que els vaqueros eren els bons i fugien dels indis en mig d’una emboscada en el desert. Abans però salvaven a la noia, una mexicana de trenes i ulls negres que es deia Sara Montiel. Segurament al vaquero li agradava més aquella noia que ensenyava les espatlles, però de tornada al fuerte s’acabava casant amb una rossa que portava vestit blau amb puntilles i coll alt i els cabells ben recullits al clatell.
Després de gairebé 280 millas (450 km) ens desviem una mica de la Ruta 66 per enfilar cap a Santa Fe, on ens regalarem dues nits per visitar amb més calma la població i les rodalies. L’altura retorna certa vegetació al paisatge, i envoltats dels pins i abets del Santa fe National Forest arribem al nostre destí. La primera impressió de Santa Fe és que has arribat a l’àrea de Mèxic de Port Aventura. Totes les cases estan fetes imitant les antigues cases fetes de tova. Tot i que en general ens sembla una mica artificial, s’ha de reconèixer que la ciutat té cert encant. Si més no, hi ha voluntat de mantenir un estil similar i personal a l’hora de construir. Cases baixes amb columnes i porticons de fusta natural o pintada de vius colors que destaquen sobre els tons terra de les parets. El centre està ple de restaurants, galeries d’art i botigues d’artesania india. Xafardejant els aparadors descobrim un altre color que domina sobre els ocres, el blau intens de les turqueses, la pedra oficial dels indis Pueblo. Encastades sobre plata o pell les polseres, els anells i els collars de totes mides t'animen a adornar-te com els nadius americans. I no hi ha dubte que aconsegueixen fer-te caure en la temptació, perquè la majoria dels turistes que es passegen per Santa Fe llueixen alguna quincalla amb turquesa inclosa. Per sort (o per desgràcia) els preus ens treuen del cap seguir la corrent de les masses.

Sense turquesa identificativa, al dia següent decidim temptar la sort i posar-nos a tiro de fletxa. Anem a fer una ruta per visitar els nombrosos Pueblos, les reserves indies que hi ha prop de Santa Fe. Des del primer moment som perfectament concients que fa temps que ja no viuen en Tipis (les típiques cabanyitas de cuir en forma de cono) però la decepció va més enllà. Jemez, santo Domingo o Sant Ildefonso són pobles absolutament normals, tirant a lletjos i per acabar-ho d’adobar el seu principal modus vivendi són els “casinos” així que el més destacable de les reserves són uns edificis tremendament horteres on et pots jugar la pasta i menjar hamburgueses al més pur estil yankee. Per sort un dels pueblos està a prop d’un llac i ens endinsem per una carretera que promet. Finalment ens queda clar que no estem de sort perquè després de recorrer ben bé 15 milles un simpàtic guardaboscos ens informa que el parc està tancat fins l’endemà. Mitja volta, visita al Camel rock per veure com marxa el sol per darrere les muntanyes rojes i tornada a l’hotel. Demà serà un altre dia...

Abans d’arribar però, el destí s’apiada de nosaltres i ens sorpren amb un especatacle dels que marcaran el viatge. Redada policial en primera fila!!! Una mica abans d’arribar al motel se’ns creuen tres cotxes de policia en plena perssecució, llums, sirenes i velocitat màxima. Com que només obeïm les ordres del nostre estimat GPS, girem sense pensar-ho pel mateix carrer i ens topem de morros amb els tres cotxes patrulla més un tercer que venia perl carril contrari rodejant una rantxera. “Sortin del cotxe amb les mans enlaire!” criden apuntant als sospitosos. Amb l’emoció de la redada no caiem que aquí la “penya” fent us de la segona esmena pot portar armes de foc, i ens dediquem a gravar rotllo paparazzi tots els detalls de l’operació policial. Per sort, la cosa no passa a majors i d’entre les llums brillants i intermitents apareix “un latino, metro setenta, complexión fuerte” amb les mans enlaire com li havien recomentat. El pintxo és inmediatament enmanillat i acompanyat dincs del cotxe. La resta del “equipo A” s’apropa al cotxe lentament, sense deixar d’apuntar i aquí acaba la operación. Comentem la jugada davant un double cheesburguer i una diet coke abans d'anar a dormir... La nostra nit americana ha estat complerta.

La següent parada és Albuquerque, se’ns ha ficat entre cella i cella gaudir de la cultura india i a la ciutat hi ha el Indian Pueblo Cultural Center on de dijous a diumenge fan dances indies. Però els “malos” de les pelis de vaqueros se’ns resistieixen. La dança ha estat anul·lada per causes metereol·lògiques. Però no eren ells els que feien “la danza de la lluvia”? Què hi farem... esperem al dia següent. Però l'endemà el dia no es presenta gaire clar i el grup d'indis navajo que visita el centre ens amenitza amb unes dances i uns càntics ben peculiars en una sala tancada. Dos nois i dues noies es desplacen al ritme de les cançons espirituals d’un home més gran que entre dança i dança dedicada als quatre elements, ens explica que en la llengua dels Navajo no existeix la paraula guerra, ni carro de combat. També ens explica que la seva cultura, en comunió amb la natura, ha sabut respectar el mediambient molt abans que fos una moda i que on nosaltres només veiem desert ells veuen la seva llar. Que cada roca, cada muntanya, cada riu té un significat molt profund per a la seva gent. Potser mai arribarem a estimar les arides terres de Nuevo México com aquests pobles que viuen aquí des de fa tants anys, però de ben segur que després del sentit discurs del indi navajo ens mirarem de forma ben diferent els paisatges desèrtics que ens acompanyaran fins California.

Proba de que el desert ja no ens espanta, i de que comencem a veure en els seus tons canviants, en la seva inmensitat un sentit místic i misteriosament atractiu enderrerim la nostra ruta per la 66. Reservem dos nits a Gallup on casualment se celebra la 88ª convenció inter tribal dels indis Pueblo. No voliem cultura india...

Els dos dies a Gallup són abans que res moooolt calurosos. Els núvols que amenaçaven tormentes, els increïbles llamps que hem vist en l’horitzó gris de la carretera s’han disipat i llueix un sol de justicia sobre Red Rock, un parc natural prop de Gallup on hi ha la concentració de Zunis, Pojoaque, Nambe o Tesuque més increïble que pogueu imaginar. No ens extranya gens que no veièssim indis a Santa Fe, estaven tots a Gallup. Mostres d’art, mercat d’artesania i joies indies, dances i musiques tribals del matí fins a la nit i ja que hi som... un rodeo! Preparats per l’espectacle? "Oh yeah! All right! Come on everybody" que surten els cavalls salvatges i els bous montats pels cowboys indis més valents de la contrada. A veure qui aguanta més abans de caure sobre la sorra. Entre rodeo i rodeo, llaços per lligar els vedells, música country nachos, mazorcas i un record als indis que han format part de l’exèrcit América acaba la primera part de la nostra Ruta 66 a Nuevo Mexico.

Les proves visuals de tot plegat, aquí.

14 comentaris:

Anònim ha dit...

Feliç aniversari!!
NEH

Anònim ha dit...

A mi sempre m'han agradat més els indis que els cowboys, però sembla pel que expliques que, com quasi tot a Amèrica, són una mica de “cartón piedra”.
NEH

Chama ha dit...

¡Muchas felicidades Noe!, que paséis un extraordinario día de tu cumpleaños.
El recorrido indio como mínimo ha de haberos resultado interesante. La ruta 66 es entrañable o al menos eso me pareció a mi.
Besos.

Ferran ha dit...

FELICITATS!!!!!!!!
Un més (o un menys, depén de com t'ho miris), en qualsevol cas, sempre ben viscut.

Quina casualitat! Nosaltres també vam estar fa uns dies a Alburquerque (provincia de Badajoz). Segurament no és tan original com el vostre Albuquerque, però també tenia la seva gràcia... Aixó si: sense indis! Ah! i tampoc hi havia el Kimo Theater. Només hi havia un castell medieval en el que no vam poder entrar perque estava en obres.

"Lo dicho": moltes felicitats!

Unknown ha dit...

Per molts anys,fa uns quans (no dic quans, no per tu si no per mi)estevam una mica mes aprop. ¿a que es chulo? tot el recorregut de la 66.Un petó molt fort i que tinguis un día feliç.papa i mama

Unknown ha dit...

Moltes felicitats NOE!! De part del Jordi i la Eva.
Ja veiem que us ho passeu molt bé. I esteu coneguent llocs xulíssims.
Seguiu disfrutant, una mica per tots ;)

Salut!

Xavi i Noe ha dit...

Moltes gràcies a tots i totes! La veritat és que serà un aniversari una mica inusual. Estem a Morro Bay a la costa de California i aquest matí m'ha despertat el soroll dels lleons marins. Potser també volien felicitar-me.... jejejeje

Petons a tothom!

Noe

nini ha dit...

feliz cumple...Noemi, no publiquemos los años, has bufat espelmetats ???....es molt important, i has tingut molt regals??...bé dons molts petonets de par del Migui tambe.

Anònim ha dit...

Por fin puedo estar al día, muchas felicidades por vuestro viaje y hoy NOE por ti en particular, muchos besos desde CANET DE MAR
MARY CARMEN

Unknown ha dit...

Heu fet nit a Amarillo????
Jo vaig passar un mes a l'estiu fa la tira d'anys... Encari hi tinc coneguts... Quin gràcia. Si, si, "The big Texan" i el "Cadillac Ranch"...
Elena (Solazo)

Unknown ha dit...

per molts anys noe, no t'he felicitat abans perquèe estava llegint la crònica, jajajajajja, no tens mesura!!!!!jajaja

Anònim ha dit...

primer de tot,
MOLTES FELICITATS NOE!!!
En segon lloc, ja m'he posat al dia despres de quasi 3 setmanes sense mirar els emails i desconectar del mon. Però ja hi torbem a ser.
Ei, quines fotos de new orleans mes xules, doncs esta millor del que em pensava dsp del katerina. quins bynyols!!!!! quina pinta!!!!
Us van servir les indicacaions q us vaig donar?? No gaire oi???

Vau ser capaços de menjar-vos el tros de carn de dos kilos, pq si és q si,li dic a la yaya q estarà contenta i li diré que no passeu gana... jejjejejjeje

quina ll+astima que no ens haguem pogut veure.

Mlts pntts. records del paul

Cristina (cosina)

PD. ara ja estic al dia de tot

Anònim ha dit...

El Ju i jo et desitgem un feliç aniversari amb un dia de retard,ja que avui hem arribat del mateix viatge que varem fer fa trenta anys amb els teus papes i tu.També me de posar al dia de les cròniques,ja us faré el corresponent comentari.

Mols petons.

MER

Anònim ha dit...

Ja me posat al dia, pensava que me havia endarrerit molt, però de les dues que no havia llegit una sembla escrita expressament pel Fran així que al nen ni cas a mi m'agraden les llargues i l'última preciosa, molt maques les fotos i veig que sortiu molt guapos i satisfets i això fa quedar tranquils els que estem aquí.

Molts petons i abraçades.

MER