Vancouver, la Babel canadenca

Després de tants entrebancs tecnològics l'escapada a Canadà ens deixava poc marge de temps si volíem arribar i gaudir tranquil·lament de Vancouver i l'Illa de Vancouver. Per aquest motiu vam posar la directa i vam fer per arribar de San Francisco a Seattle en poc més de dos dies, el recompte sortia a Estat per dia, de Califòrnia a Washington passant per Oregon en un tres i no res. Però la promesa dels boscos canadencs va evitar que aparegués la mandra. I per anar fent boca abans de creuar la frontera ens vam endinsar al North Cascades National Park (aquí trobareu les fotos del parc).

Imagineu un bosc d'arbres tan alts que perds la perspectiva, tan humit que dubtes que pugui existir la sequera en altres indrets del món, tan verd que, per un moment, et fa oblidar qualsevol altra color.  En mig d'aquest bosc d'avets, llacs amagats, falgueres gegants, camins amagats i salts d'aigua, la pluja que ens havia acompanyat tot el camí va tenir pietat de nosaltres i va decidir fer un incís. O potser va ser el sol, que encuriosit per aquells dos inusuals excursionistes es va fer un racó entre els núvols i ens va il·luminar un bocí de bosc. En una taula de fusta envoltada d'arbres i plena de molsa vam fer l'àpat més increïble de tot el viatge. Hi ha instants en que tot és perfecte i aquell dinar improvisat en un racó dels boscos de Washington tenia els ingredients necessaris per ser titllat de felicitat absoluta. Amb la dosi exacta de fred i el polsim just de calor, sols en mig del no res i amb unes viandes dignes de reis. O potser va ser l'aire fresc que  ens va destapar els sentits, però és que quan menges a la muntanya les coses tenen millor sabor, desprenen un perfum més intens i són més tendres o cruixents que de costum. En qualsevol cas, aquella truita de ceba i pebrot verd, la carn emparedada la nit abans, el formatge i les olives van ser els plats més més deliciosos que es puguin tastar.

Dues hores més tard travessàvem la frontera de Canada i fèiem cap a Vancouver. Pel camí el Xavi va descobrir unes granges amb una estranya espècie de bestiar que no havíem vist mai. Semblants a les llames peruanes encara és l'hora que hem d'esbrinar quin tipus d'animal és realment. Però el mateix Xavi li va posar un nom tan divertit que encara que descobrim el seu nom de veritat per nosaltres ja sempre seran “burres feas canadenques”.

L'hotel quedava a l'Uptown de la ciutat i per arribar s'ha creuar pel Chinatown. Envoltats de cartells en xinés i de gent asiàtica per un moment vam dubtar si havíem conduït en direcció equivocada i estàvem a Beijing o a Hong Kong. Però algunes banderes canadenques ens van treure de l'error.
Els pronòstics meteorològics anunciaven tempestes i vam anar a dormir preparats per conèixer la ciutat sota la pluja, però el sol altra vegada va ser benèvol i el matí es va despertar tan fresc i lluminós, rejovenit després de la pluja, que convidava a fer llargues passejades.

Vam començar per Granville Island, una espècie d'illa al sud de la ciutat ocupada per un animat mercat on hi pots trobar de tot. Repartits en naus de fusta de mil colors diferents, hi ha una zona per l'art i les artesanies, una altra on es ven roba a bon preu, botigues de material nàutic, hi ha un gran mercat de menjar i una nau enorme que li diuen Children Market, que és el somni de la quitxalla i dels que encara no hem crescut del tot.
El recorregut per aquest mercat flotant el vam acabar a la cort del menjar fresc, melangiosos dels mercats que tenim a casa, ens vam entretenir olorant la fruita, fent salivera davant les parades de dolços o de xocolates i imaginant els arrossos que faríem amb el peix i el marisc exposat a les peixateries. Ja havíem entrat amb la intenció de comprar quatre coses i fer un picnic al Stanley Park, però era tan difícil triar. Allà hi havia tot tipus de menjar per emportar, pizzes italianes, capsetes amb sushi acabat de fer, buffets d'amanides, capses d'arròs o tallarines xines, una nevera plena de sopes artesanes... Se'ns va plantejar un dilema gastronòmic de dimensions internacionals! Però de sobte ho vam tenir clar, i es va esvair qualsevol dubte perquè entre l'aglomeració de gent que comprava o simplement xafardejava, en una parada d'embotits vam descobrir un cartell escrit a mà que deia: “Fuet, spanish style”. Passant per alt el tema de que un fuet pugui estar fet a l'estil espanyol, allò ens va tocar la fibra. Un manyac de fuets en mig de Vancouver!!! Si no hagués estat perquè era un lloc públic ens haurien saltat les llàgrimes. I a cop de colze ens vam fer lloc per guanyar-nos el torn de comprar un fuet. Per acabar d'adobar la sorpresa davant nostre es va obrir una nevera ben endreçada on entre salamis, mortadel·les i prosciuttos de Parma descansaven Chorizos y Jamones Serranos, escrits així, amb totes les lletres. Només podia haver dues opcions: o somiàvem o  estàvem al paradís!!! Quan una veu ens va treure de l'encantament i va dir: “next, please” gairebé no podíem parlar, se'ns havia fet la boca aigua.I entre babes vam dir “One fuet, please” Per sort el nostre dependent era un sevillano molt simpàtic que va entendre de seguida el que volíem. “Catalanes, no? Pué en esa tienda de ahí delante tenéis un paisano. Es fácil de reconocer, bajito y regordete, el típico español, o catalán, como quieran, no se me vayan a enfadar”. El sevillano en qüestió ens va descobrir el secret d'aquell xarcuteria meravellosa. Pel que sembla el propietari de la botiga, un canadenc amb bon gust, fabricava amb ingredients de cada país els embotits més típics, entre ells el fuet. La única cosa que no havia aconseguit imitar era el “jamón de jabugo” que se'l feia importar i tallar pel sevillano que ens explicava orgullós aquesta història i com havia anat a parar tan lluny de casa “me enamoré de una cateta de Vancouver, y que quieres...” Abans de marxar ens vam esplaiar parlant amb català amb el nostre compatriota que era de Barcelona i tenia família al Priorat, però ens va aconsellar molt bé sobre l'Illa de Vancouver la nostra propera destinació.

Abans de marxar a l'Illa, però, encara vam tenir temps de fer un picnic (amb fuet inclòs, com no) al Stanley Park, com ens havíem proposat, a una punta de la ciutat s'estenia un bosc ben cuidat on es pot passejar, fer footing o simplement gaudir de la natura sense sortir de la ciutat. Entre els arbres altíssims hi ha zones d'esbarjo, llacs amagats, tòtems indis i unes vistes espectaculars del port. I entre hidroavions que s'enlairaven i ferrys que marxaven vam passar la tarda.

Per acabar el dia, ens vam arribar a les platges de Vancouver, ben instal·lats en un dels troncs que hi ha disposat per tota la sorra per facilitar les vistes de la posta de sol. Veure com marxa el dia, s'estava començant a convertir en un ritual. Sense presses, en silenci, ens vam estar allà davant de les onades que trencaven a pocs metres dels nostres peus envoltats de gent d'arreu, pells de tots els colors, diferents en aparença, cada un amb els seus somnis i les seves preocupacions, tots dient adéu al sol de Vancouver. Bona nit, buenas noches, good evening, bona notte, bon soir, wan shang hao...

I aquí les fotos de Vancouver.