dimarts, de febrer 09, 2010

Canvi de plans, i cap al nord de Perú

Preparats per la segona tanda de Perú? Per refrescar-vos la memòria dir-vos que ens vam quedar a Arequipa. Com no! Amb la ferma intenció de continuar el nostre viatge cap al llac Tititkaka. Però el destí tenia ganes de jugar amb nosaltres... I vaja si ho va fer.

De bon matí ens vam llevar i vam carregar maletes a un confortable autobús dels nostres amics de Cruz del Sur. Teníem per endavant set horetes de trajecte, però el llac més alt del món bé mereixia l'esforç. Durant el trajecte res no semblava augurar que les coses s'havien de torçar però, quan ja portaven quatre hores de camí, pels mateixos paisatges plens de llames i vicunyes, per una carretera llarga i estreta, l'autobús es va aturar. La “terramoza”, que és com anomenen a les hostesses dels autobusos, no ens va saber donar motiu de l'aturada o això pensàvem nosaltres. “No sé, un paro” ens deia amb “cara de despiste peruano”. Per als no iniciats en la matèria, aclarir que “cara de despiste peruano” és una costum ben arrelada en aquestes terres que consisteix en fer, quan els convé, com si sentissin plore. Mentre, amb un àgil moviment d'ulls circular desvien la mirada i hipnotitzant-te amb aquest peculiar gest, canvien de tema com si res o bé et contesten amb un “exactamente”, paraula buida que per a ells significa alguna cosa així com “lo que usted diga senyor pero yo voy a seguir con la mia”. En fi, tornant a l'aturada, i passada una bona estona, vam insistir a l'hostessa: “però se sabe que ha pasado... un accidente? Está cortada la carretera?” I ella, insistia amb la mateixa resposta “No sé, un paro.” Per després aclarir: “Los campesinos que han cortado la carretera”. Acabaramos! resulta que un “paro”, era una vaga, una manifestació.
De sobte l'autobús va començar a fer marxa enrere. I mirant per la finestra vam descobrir el motiu. Per la immensa pampa que ens envoltava venia un nombrós grup de pagesos, ondes i pedres en mà, corrent com guerrers de la planúria, directes cap al nostre autobús. Per la dreta, un grup força més reduït de policies també es dirigia veloç cap al nostre autobús, llençant bombes de fum cap als pagesos enfurismats. Això podria haver-nos tranquil·litzat, sino fos perquè les bombes de fum en la immensa planúria de la pampa s'esfumaven fent tres saltironets com una cigarreta mal apagada. La reacció dels passatgers, la majoria guiris de les més diverses nacionalitats, va ser posar-se a fer fotos i gravar vídeos com a bojos. Com si allò fos un espectacle inclòs en el trajecte! El Xavi i la Noe, més porucs de mena, es van limitar a passar les cortines. Al menys, si ens queia una pedra a sobre tindríem alguna cosa que pararia els vidres trencats, vam pensar. Potser inspirada pel nostre gest acollonit, l'hostessa va sortir de la seva letargia i va començar a demanar al personal que passessin les cortines immediatament. L'autobús, seguia fent marxa enrere i us preguntareu (com ho fèiem nosaltres) per què nassos no donava la volta i posava terra per mig entre aquells pagesos embogits i nosaltres. La resposta és tan senzilla com estreta era la carretera. Si posava les rodes sobre la terra de desert igual es quedava clavat i llavors si que hauríem estat un blanc perfecte. Deu minuts reculant més tard, a la fi va poder donar la volta, rascant roda i aixecant polseguera i ens van portar a un poble proper. Allà vam esperar pel volt d'unes dues hores a que els manifestants es dispersessin. Però semblava que la cosa anava a més. Les úniques carreteres cap a Puno estaven tallades, així que els responsables de Cruz del Sur, van girar cua i ens van portar a cinc hores més tard d'haver sortit d'allà a... (va tots a l'uníson). Cap a Arequipa! “Exactamente”.

Instal·lats de nou a la nostra ciutat preferida del Perú ens vam informar de quines possibilitats hi havia de que la cosa es solucionés en els propers dies. Els diaris no en parlaven del tema i ni tan sols la gent d'Arequipa estava assabentada del que passava. Finalment, la policia turística ens va explicar, que aquella pobre gent demanava que es tirés enrere un projecte que amenaçava a deixar-los sense aigua, però des del govern a Lima no semblaven fer-los molt de cas. A qui tampoc no feien gaire cas era a la policia de la zona. Pel que ens van explicar eren 3.000 manifestants i 250 policies. Les forces de l'ordre de la zona esperaven reforços de l'exèrcit per dissoldre el “paro”, però això podia significar tranquil·lament una setmana. L'única manera segura d'arribar a Puno era en avió, però el nostre pressupost no ens ho permetia, així que vam decidir canviar de plans i visitar el nord, i deixar Puno i Cuzco per més endavant, quan les coses s'haguessin tranquil·litzat en aquesta zona.

Tornem doncs a Lima i d'allà rumb cap al nord, a la ciutat de Trujillo. La ciutat és famosa per la seva Plaza de Armas (com no) però sobretot per la ciutat de Chan Chan. Un complex arqueològic fet de adobe per la cultura pre-inca dels Chimú. El complex ocupa més de 20 kilòmetres quadrats i encara està en procés de recuperació, però  passejar entre aquesta gran ciutadella et fa sentir com en un pel·lícula de l'Indiana Jones, envoltats de dibuixos i sanefes misterioses incrustades a les parets. A més de Chan Chan, vam visitar també la Huaca del Arco Iris, un antic temple dels mateixos pobladors d'aquesta zona del nord de Perú i per acabar la ciutat costanera de Huanchaco. En aquest poble es poden veure els cavalls de tòtora, uns barques molt curioses que cavalquen els pescadors i estan construïdes amb joncs. 

L'altra visita que vam fer a la zona del nord de Perú va ser Chiclayo. Aquesta ciutat, una mica més lletja, bruta i caòtica que Trujillo és la porta per visitar el senyor de Sipán, el que també anomenen el Tutankamon de Sudamèrica. El museu és realment interessant, molt ben organitzat i didàctic. Avançant per les fosques sales del museu descobreixes els tresors restaurats de les tombes del senyor de Sipan un governant de la cultura Mochica del segle III. La visita a les tombes reials escenificades en el museu es completa amb un visita arqueològica a les piràmides de Túcume. Vistes ja estan vistes però sincerament els vint-i-sis monticles d'adob a punt de desfer-se si algú no posa remei queden molt lluny de les piràmides d'Egipte...  

I fins aquí el nord de Perú i les seves fotos.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo, com una campiona, m’he llegit les dos cròniques del Perú de cop. El desencant que mostreu del país no es diu amb les fotos, que són molt maques. Xavi, la teva dent que tal? Noe, quan tornis et compro el gorret de colorins, que m’ha encantat.
L’historia que expliqueu dels pagesos m’ha acollonit una mica, m’ha recordat Lituma en los Andes.
En fi, cuideu-vos molt i cuidadín, cuidadín.
NEH

susana ha dit...

guapa, guapíssima, com va l´aventura??? amb la merche parlavem de la recta final..... o no!! encara falten 3 mesos, no?? o son més?? aish ens estem descontant... bueno, molta empenta per superar els llocs no taaaaan idílics, segur q us en esperen de fantàstics
s

Chama ha dit...

Hola guapos: ¡Qué lástima lo de Perú!, realmente me habéis dejado un poco "tocada". El caso es que bien pero...no!(Ferran estará contento)
De todos modos deseo que el Machu Pichu os compense de este paseo infernal en autobus con "paro" incluído.
Ya nos iréis explicando.
Xavi espero que lo del diente no te impida seguir comiendo y bebiendo normal.
Cuidaros mucho.
Besos:

Anònim ha dit...

XAVI, PER MOLTS ANYS!!!!
UN PETÒ.

NEH

Xavi i Noe ha dit...

Moltes mercis, ets la primera!

O això crec... perquè no tenim cobertura al movil aquí a la Polinesia.

Son les 12 de la nit i anem a fer nones que demà hem d'enar a trobar una platja ben paradiasiaca!!!!

:)

Xavi

Anònim ha dit...

MOOOOLT FELIÇ ANIVERSARI XAVI!
Tocayo de nacimiento... Ja fem 33!
Petons pels dos!!! A seguir disfrutant, fieras!

Dani

Anònim ha dit...

No podeu rendir-vos. Crist, el fill de tots els nostres pares, no ho va fer. Va quedar clavat a una creu i va cantar allò de Always look on the bright side of Life. Però va arribar als 33. I no va defallir. Així que agafa la teva dent (que passa amb la teva dent), la deixes sota el coixí i el tito riqui vindrà per donar-te el teu regal d'aniversari.
Us estimem

Jordi ha dit...

Ei Xavi, moltíssimes felicitats pels teus 33 anys. Espero que ho celebreu com cal (tot i el vostre desencant a Perú).

Una forta abraçada i seguiu disfrutant d'aquest macro viatge (quina enveja que feu!!).

Anònim ha dit...

Tocayooooo!!! moltes gràcies i igualment! Ara si que tinc anyorança dels meus amics, Dani, Adria, Jordi, una nit a la bohemia m´aniria bé per deixar de tenir-ne. Fa dies que no se res de la Mònica suposo que deu estar mes que bé amb el boludo... Tito riqui!!!! que fas de bò? la noe sa passat tot el dia cantant la cançoneta de la bida de brian... puf quin taladro! No defallirem ara quan ja queda menys per tornar i quan ens venen els millors llocs del món. Apa salut per tots i gràcies per pensar en mi!

PD: tito no hi havia res a sota del coixí... propera parada FAKARAVA, a veure si ho trobes al google maps. (igual que las islas medas)

de haro

Anònim ha dit...

ala que yo he sigut de les pringaas que t'he enviat un sms al mòbil! DOncs res que no sé si l'has vist, felicitats de tota la family! Fins i tot del kai que es va fent gran i demà és el seu aniverasari! i cada dia està més tremendo!.
Ara no us rendiu que com bé has dit queden els millors llocs per veure i vull veure bones cròniques d'aquests llocs.
Cuida la dentadura que al final hauras d'acabar el viatge menjat sopetes! jejjejeje

Cris cousin

Anònim ha dit...

XAVI;MOLTES FELICITATS DEL TIET PERE I TIETA DOLORS. EL MOVIL NO EL TENIU OPERATIU.ESPEREM QUE EL 15 DE FEBRER JUNT LA NOE AIXI SIGUT D'ALLO MES BO.UNA ABRAÇADA MOLT, MOLT, FORTA

Unknown ha dit...

¿HOLA PAREJITA? XAVI FELICIDADES ATRASADAS. NOE ESTOY DESEANDO VERTE Y DARTE UNB ABRAZO. TODO LO QUE ESTAIS ,RECORIENDO ES IMPRESIONANTE. UN BESAZO CARIÑETES