dilluns, de març 01, 2010

Viatge al país de les meravelles


El nostre viatge continuava per l'Argentina, teníem per endavant una ruta de sud a nord plena de contrastos. Al sud, Calafate, un recorregut per les dures i hermes terres de la Patagonia, el país on res no es regala i s'ha de fer un esforç titànic per sobreviure. I al nord la salvatge i frondosa Iguazú, la selva generosa de les cascades llegendàries, on la més mandrosa de les llavors floreix només caure a terra.

La Patagonia encara tenia molt per oferir-nos. Tot just havíem fet un tastet a Penísnsula Valdés d'aquesta terra inabastable i la seva pampa. A la Pampa les propietats es compten per milers d'hectàrees i es perd la vista en un horitzó agonitzant, tan sec que fereix l'ànima. Només de quan en quan una “hacienda”, illes de supervivència, un sostre vermell en mig del no res. I si es pot, encara més enllà, aïllades de tot i de tothom, les casetes dels Gauchos. La Patagònia és la terra d'aquests genets que tenen cura del bestiar en la més absoluta solitud. Només ells són capaços de cavalcar aquestes terres, orientar-se en el bast terreny i sobreviure els estiu de calor ofegadora i uns hivern que glacen qualsevol intent de vida. La Patagonia no s'entén sense els gauchos i el seu vot de silenci, encarnació de la solitud més extrema, de la fidelitat a una feina i a una terra. Ells fan encara més més inaccessible aquest paratges que ja només a simple vista es fan difícils d'assimilar per la seva magnitud i la seva amenaçadora presència.

I en mig de la Patagònia, a la riba del llac més celeste que havíem vist mai, bordejant el Lago Argentino, Calafate. Una ciutat que ha crescut de manera exponencial els darrers temps, passant de 3.000 a 11.000 habitants en poc més de vuit anys i on es concentra tota la vida que li manca a la Pampa que l'envolta. Com en una olla exprés, comerços, restaurants, zones verdes s'omplen de gent, d'activitat, d'un ritme frenètic impulsat pel turisme. En aquesta animada població vam passar dues nits amb la promesa de veure el glacial Perito Moreno. I l'encontre no es va fer esperar.

De bon matí, una furgoneta ens portava creuant l'extensa Pampa argentina. El sol lluminós d'aquell matí d'estiu portava més extrem a l'extrem el contrast entre les groguenques terres patagòniques i el cel completament lliure de núvols. Aquella llum brillant es reflexava amb intensitat sobre el llac d'aigües blaves que ens seguia com un fidel company de viatge per tot el recorregut. Gairebé no podíem creure que aquell blau celeste pogués ser real. Però ho era, les seves aigües cristal·lines eren filles del desglaç de les neus verges dels glacials.
En un revolt de la carretera inacabable vam perdre de vista aquest llac únic i al nostre voltant l'aridesa de la Pampa es va trencar sense previ avís. Arbres i arbusts anaven guanyant terreny al desert. El Parque Nacional de los Glaciares ens donava la benvinguda amb una verdor fresca i acollidora. El camí, però, també es feia més intricat a mida que avançàvem. Les corbes, els revolts i la inclinació de la carretera augmentava a mida que el bosc es feia més frondós i la temperatura baixava.
I en un d'aquest revolts, el vam veure per primer cop. Una massa blanca incommensurable, descomunal i perfecte. Allà s'estava mut i dient-nos tantes coses alhora el glacial Perito Moreno. No sabem si va ser el fred que transmetia a la zona aquella immensa fàbrica de gel o la bellesa del que se'ns obria al davant, però un calfred ens va recórrer l'espinada i allà es va quedar fent-nos tremolar de l'emoció per hores. I tots vam estar d'acord, era una de les coses més boniques que havíem vist mai. No vam poder deixar de mirar-lo en tota l'estona que vam estar passejant pels diferents balcons i després en vaixell fins a la seva base. Enlluernats amb el seu perfil blanc, admirant els intensos tons blaus de les esquerdes, esperant el despreniment d'algun d'aquells blocs de gel enormes que en caure a l'aigua rebotien tota la seva força en un eco llarg, greu i profund. Una pared de 60 metres d'alçada que cau sobre el llac, una llengua que comença més de 30 kilòmetres enllà on les neus constants renoven i mantenen la seva essència gelada. Però tot i les seves dimensions espectaculars, el perito Moreno no és un dels glacials més grans del Parc. En aquesta extensió de 724.000 hectàrees s'han contat fins a 356 glacials. Altra vegada les dimensions de l'Argentina ens superaven mentre ens acomiadàvem d'aquella meravella de la natura que havia quedat impresa per sempre més en la nostra memòria.
La resta del temps a Calafate el vam passar passejant per la ciutat i gaudint de la magnífica gastronomia argentina. Altra cop els sucosos asados de cordero, el gustós churrasco i els tendres bifes de lomo o de chorizo, cuinats amb paciència, servits amb la gràcia natural dels cambrers argentins, i regats amb els deliciosos vins i espumantes autòctons. Aquella penetrant olor de les brases cada cop que entraves en un asador, el intens i inconfusible sabor especiat de la salsa chimichurri i els interminables banquets coronats amb un postre on invariablement hi havia l'empallegós però addictiu “dulce de leche” ens fan venir salivera cada cop que hi pensem. Bé, no a tots, si heu de preguntar pel dulce de leche millor que no li en feu esment al Manel, després d'un potent panqueque farcit a més no poguer va decidir que havia tingut prou de la dolça salsa per la resta dels seus dies.
Després d'un nou retràs amb Aerolíneas Argentinas (que ja començaven a ser un mal costum que donàvem per fet) el dia 29 arribàvem a Iguazú. La calor i la humitat sufocant van ser com un cop a l'estómac després del clima fred i sec de la Patagònia. Però a això havíem vingut a l'Argentina, a gaudir dels seus contrastos, oi? En qualsevol cas, en aquest extrem nord del país, fronterer amb Brasil i Paraguai hi havia una altra de les grans motivacions de la nostra ruta per l'Argentina. Gairebé no podíem esperar per veure, al dia següent les llegendàries cascades d'Iguazú. Per això no ens va fer gens de mandra quan, al dia següent, ben d'hora ens recollia el nostre guia rumb al Parque Nacional de Iguazú.
La selva exuberant que envolta el riu Paranà no deixava veure ni un pam més enllà dels límits de la carretera. Palmes, lianes, arbres s'enmaranyaven en un laberint de fulles de totes les mides i verds possibles. El cel encapotat amenaçava pluges però alhora creava una atmosfera de pel·lícula d'exploradors a punt de descobrir la ciutat perduda, el mític “Dorado”. Per arribar fins al cor de la selva, però, enlloc d'un matxet i una brúixola, vam utilitzar un abarrotat tren de turistes que cada trenta minuts feia el recorregut fins a l'inici del recorregut. Un camí de passarel·les que no deixaven massa lloc a la improvisació però a canvi et feien fàcil avançar per aquell bosc salvatge, et regalaven amb unes vistes increïbles de la selva i el riu. Una sorda remor ens acompanyava alhora que el vol desvergonyits de milers de papallones. Com alegres fades de tots els colors i de totes les mides, es posaven sobre nostre, jugant amb nosaltres i amb els objectius de les nostres càmeres delitosos de captar el seu vol imprevisible. Una d'elles, de delicades ales color de mel es va seure sobre la motxilla del Xavi i allà s'hi va quedar fins que vam arribar al nostre destí.
La suau remor s'havia convertit sense adonar-nos en una fresa ensordidora i també sense previ avís ens vam veure abocats a un espectacle de salts d'aigua estremidor. La terra es tallava abruptament creant un fort desnivell i per les pareds vertiginoses, l'aigua, d'un intens groc ferrós, queia amb tota la seva força aixecant una bromera que ens humitejava les cares i desdibuixava el fons del precipici amb un dens núvol de vapor d'aigua travessat pel vol majestuós de centenars d'ocells. Vam restar una bona estona hipnotitzats per aquelles fonts titàniques, pel seu poder i la seva bellesa esculpida al llarg dels segles. Aigua, roca, aus i vegetació es confonien en un paisatge de dinamisme extraordinari, d'una plasticitat única i irrepetible.
Vam passejar pel voltant de les cascades de Iguazú pel volt de dues hores, meravellant-nos del paisatge i dels molts salts d'aigua repartits pel Parc i altra vegada una papallona ens va utilitzar de transport. Aquesta vegada l'escollit va ser el Manel, que durant una bona estona va portar com un llacet al cap una petita papallona blava. La pluja ens va respectar tot el passeig però quan ja estàvem per acabar la volta va fer acte de presència. No sabem si va ser en el millor o el pitjor moment perquè la següent activitat del dia consistia en un passeig en zodiac fins la base d'una de les cascades. De manera que ens tan se val el que féssim, vam acabar mullats de cap a peus. El capità de l'embarcació semblava gaudir amb les nostres remullades i va passar un bon grapat de cops per sota la cascada, per la dreta o per l'esquerra ningú no es va salvar de sortir del passeig ben xop.

A la tarda d'aquell mateix dia vam canviar de terç. No gaire lluny del Parc Nacional de Iguazú es troba un jaciment de pedres precioses i semi-precioses: les mines de Wanda. La visita va ser d'allò més instructiva i interessant. Una simpàtica guia ens va portar per aquelles coves no gaire profundes plenes a vesar de geodes, una espècie de ous que guarden al seu interior els apreciats cristalls de colors. El més curiós de tot és que la mina se segueix treballant a la manera tradicional, fent servir dinamita i detonacions per trobar les pedres. Això en part és bo per la comunitat que explota el jaciment ja que dona feina a molta gent. Però, d'altra banda, suposa una gran pèrdua en pedres precioses que en algunes explosions acaben destruïdes. El recorregut, per descomptat, acabava a la botiga de la mina, on es tempta als turistes amb pedretes brillants i seductores a bons preus. I si ens guardeu el secret, confessarem que vam picar.

Aquí finalitza el nostre recorregut per l'Argentina de les grans meravelles naturals. Deixarem la nostra estada a la capital “porteña” per una darrera crònica “Porque Buenos Aires lo vale” i perquè per avui ja teniu prou teca. Us deixem, això si, amb les fotos de Calafate i Iguazú.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Impressionant el Perito Moreno i Iguazú. Els contrastos són increïbles. Ja diuen que els europeus no poden imaginar el continent americà si no hi van per que és una escala diferent a la que estem acostumats. Les fotos i la crònica ens ajuden a capta una mica de l’essència de aquesta terra. Les fotos del ballarins de tango són de la crònica següent? :D. NEH

Chama ha dit...

¡Sin palabras!, ¡Qué maravilla todo, el Perito Moreno y las cascadas!
Preciosa la crónica Noe, bueno y las fotos también. Nos repetimos mucho, por lo menos yo, pero es que lo siento ásí, cada rincón y paraje tiene un encanto especial y nos lo transmitís perfectamente. Gracias.
Cuidaros mucho.
Besos

Xavi i Noe ha dit...

Les fotos del Tango com si no les haguessis vist... Un lapsus que ja esta solucionat. En breu a la cronica de Buenbos Aires les veureu totes.

Y nada de repetitiva Chama nos encanta saber que nos sigues, es como estar un poquito mas cerca de los amigos y la familia.

Un beso y a seguir comentando... TODOS!!!!!