dilluns, de setembre 14, 2009

Costa de Califòrnia: El Pacífic als nostres peus


Aquesta crònica va dedicada a la Núria, que avui comença també un viatge emocionant per mirar d'esbrinar els secrets del comportament humà. Et desitgem molta sort i molts èxits, però sobretot desitgem que trobis en aquest tram del camí allò que esperes trobar.


Pel que fa a nosaltres el tram que va de Los Àngeles a San Francisco bordejant el Pacífic va superar qualsevol expectativa. La Route 1 és com una capsa de sorpreses plena de penya-segats, corbes i ponts sobre l'oceà. En comparació amb les amples carreteres que hem trobat al llarg dels dos mesos de la nostra ruta per Estats Units, aquí només hi ha un carril per banda que avança a tocar de la costa. Avançant en calma per aquesta ziga-zaga d'asfalt se't fa difícil decidir cap a on mirar. A una banda t'hipnotitzen les llums brillants del capvespre sobre el Pacífic, un joc de contrallums entre les onades i les roques, ombres confuses que et fa dubtar d'on comença el mar i on acaba la terra. A l'altra banda, un sol daurat cau en força les vinyes, camps de tarongers i uns turons que semblen de vellut, tots pelats, sense un arbre que els faci ombra però recoberts per una catifa de matolls secs que vistos de lluny conviden a acariciar. Per la finestra s'escolava també una brisa de contrastos, l'aroma del mar ens arribava amb potència barrejada amb l'aire calent de les àrides terres de Califòrnia.

La nostra primera parada en aquest trajecte de somni la vam a fer Pismo Beach. Voliem veure com marxava el sol per darrera l'oceà, però en aquest encantador poble de casetes de fusta s'han d'acontentar en veure les postes per darrere un penya-segat. A canvi però vem tenir el nostre primer encontre amb uns simpàtics ocells que només haviem vist dibuixats als rotuladors de la nostra infància: els pelícans. Amb el seu vol majestuós, el seu descomunal bec i el seu característic grall, van posar a la postal del primer intent fallit de veure marxar el sol per sobre el mar un punt original.

La primera nit la vem passar a Morro Bay. Com que no sabíem què ens trobaríem havíem reservat només per un día, però aquest petit poble de pescadors del Pacífic californià ens va convèncer amb arguments contundents, i vam decidir que era el millor lloc per celebrar un aniversari. Aquí vam passar el 24 d'agost (cumple de la Noe) passejant sense pressa per les inestables passarel·les de fusta sobre el mar. Contemplant extasiats els moviments mandrosos dels lleons marins a la bocana del port que, aprofitant els càlids rajos de sol d'aquell matí lluminós, badallaven i s'assecaven la seva pell arrecerats pels vaixells. També vam xafardejar com feinejaven els pescadors, rodanxons homes de mar negociant a peu de barca el preu de les tonyines pescades de matinada. A Morro Bay vam surar sense rumb, com les algues que arribaven a aquesta badia d'aigües tranquil·les, deixant que el sol ens asseques la pell mentre badallàvem de pur èxtasi. I en un restaurant de Morro Bay vam negociar amb la nostra cambrera quin era el millor peix fresc per celebrar un aniversari. A més del peix, que va resultar excel·lent, vam completar el dinar amb un vi blanc de Califòrnia i unes cloïsses cuinades amb all. Un dia és un dia, i estem segurs que el senyor Mc Donalds sabrà perdonar-nos la infidelitat. Tot i que ens movíem lents per gaudir de cada minut d'aquella jornada plàcida, va arribar la tarda i el moment dels regals. Una mica atípics perquè no portaven llaçada però segurament molt més valuosos que qualsevol paquet ben embolicat. Primer regal: vam tocar el Pacífic per primer cop, una aigua gelada però igual de salada que la del Mediterrani. Segon regal: finalment, primera posta de sol per darrere el mar. Cap del dos havia vist mai aquest espectacle i us assegurem que paga la pena passar una mica de fred mentres esperes. Tercer regal: una extravagant petxina que vam trobar a la platja amb el dibuix d'una fulla. Al principi vam pensar que havíem trobar un tresor però la costa del Pacífic n'està ple d'aquests mol·luscs tan bonics. En qualsevol cas per nosaltres es va convertir en un tresor. I per acabar el dia vam bufar espelmes, és clar, i mentre bufàvem vam trobar a faltar a la família i als amics una mica més que la resta de dies.

El camí va seguir pel mateix paisatge pintoresc rumb cap al nord, travessant altres poblacions arran de mar com Cambria o San Simeon i prop de Cape Sant Martin vam parar per fotografiar una família d'elefants marins que mandrejava a la platja. Va haver un moment però que el paisatge agrest que ens havia acompanyat es va convertir en un bosc espès i els penya-segats  queien sobre el mar molt més abruptes, entràvem al  Los Padres National Forest, un oasi de roures i pins que ens va acompanyar fins gairebé Monterey, la nostra següent destinació.

Monterey és un poble turístic que ha sabut explotar la seva posició privilegiada prop del mar. Amb el seu passeig marítim, el Fisherman's Wharf (un moll de pescadors reconvertit en passeig ple de restaurants i botigues) i un centre històric ben cuidat. Monterey és una localitat agradable, animada i plena d'activitat, fins i tot vam coincidir amb una fira setmanal de productes frescos, però Morro bay ja ens havia robat el cor, i el primer amor sempre pesa. Amb tot, Monterey serà recordat com el nostre primer fish and chips als Estats Units i això també té la seva gràcia. Amb l'afegit que el vam prendre a prop del mar, amb un sol deliciós i una cervesa made in San Francisco.

I va arribar el moment de dir adéu a aquesta costa de les meravelles, i ho vam fer a Santa Cruz, a la punta de la badia de Monterey. On les onades picaven amb força contra els penya-segats i hi havia unes vistes excepcionals sobre l'oceà. Aquí vem passar l'última nit i aquí va començar la “primera gran crisis” del viatge. Aquesta però és una altra història que haureu d'esperar a llegir. Mentre, us podeu entretenir mirant les fotos de la Costa de Califòrnia.

PD: Si alguna vegada passeu per la costa de Califòrnia no dubteu a entrar en unes pistes sense asfaltar a peu de carretera on un cartell escrit a mà us diu "Pick-U" i a sota una maduixa dibuixada de forma maldestre tracta d'acalrir la informació. Uns metres en dincs trobareu un magnífic hort que deixa anar un perfum dolç i seductor, allà podreu collir personalment a dos dòlars la lliura les maduixes més delicioses que hàgiiu tastat mai. Ah! I segurament us trobareu amb algun "paisanu". Quan nosaltres vem arribar, a més del pagés en tot el camp de maduixes només hi havia una parella de Cervelló. On no arribem els catalans...

6 comentaris:

Ferran ha dit...

Big Brother Mc'Donalds us ha posat "falta", segur. Ara ja deuen estar pensant en una campanya de marketing per a recuperar aquests clients rebels.

Veig que la Costa del Pacífic ve a ser com dos mil quilòmetres de Costa Brava. Preciós. A Oregon i Washington és igual?

Per cert: què és la foto 90? Un tren? Un autobus? Un avió?

Unknown ha dit...

Sóc la Núria desde el teu appel... :)

Primer de tot, moltes gràcies per dedicar-me l'entrada! ja t'aniré explicant el meu viatge, el primer dia no he sapigut bén bé el meu camí.. moltes plantes, moltes aules i molts passadissos jeje però segur que en poc ja estic familiaritzada.

Tal com d'escrius tot el que veieu i viviu és com ser-hi per uns minuts amb vosaltres i és realment maco..platges, carreteras,penya-segats...ara és quan més "envejota" em doneu, vosaltres disfrutan de paisatges i aquí rutina jeje però me'n alegro de que os hagueu dona't aquesta oportunitat :) com tu dius sempre "qui vol, pot" i així ho has fet!

I...ejem...en referència a la "gran crisis" crec que sé per on van els tirs, i no germano... la constitució pillin diu clarament : "volver al lugar de origen!" jeje ja explicaràs amb més detall

apa, un petò!

Unknown ha dit...

soc la titular,molt maca la costa oest
i els regals del cumple dificils de superar.No tingue pena per lo del mc donals,aqui a Barcelona tambe podreu menjarne les maduixes son una pasada,encara que no crec que superin a las del Maresma,(Soc de la seva).
Mols petonets tambe del papa que encaraque no esciu res su llexeis tot

Unknown ha dit...

soc la titular,molt maca la costa oest
i els regals del cumple dificils de superar.No tingue pena per lo del mc donals,aqui a Barcelona tambe podreu menjarne les maduixes son una pasada,encara que no crec que superin a las del Maresma,(Soc de la seva).
Mols petonets tambe del papa que encaraque no esciu res su llexeis tot

Chama ha dit...

No sabía si escribir o no (por no caer en la pesadez),pero creo que me ampara el derecho de ser de letras y no puedo resistirme.
La costa preciosa, !qué puestas de sol!, en la Costa Brava también tenemos ¿eh? (emulo a tu madre, Noe, eso que yo soy de tierra adentro). Lo de las fresas recién cogidas de las matas insuperable.
Cuidaros mucho.
Besos

Anònim ha dit...

Que feien els de Cervelló allà? Em quedo amb les ganes de saber més coses!
NEH