dissabte, de setembre 19, 2009

Mort i resurecció de la Paqui (primera part)


A continuació ve una història per confirmar que en Murphy i la seva implacable llei de les casualitats fatals es una realitat com un temple.

Ens vam despertar a Santa Cruz després d'haver gaudit intensament de la Costa de Califòrnia i amb la perspectiva de conèixer, explorar i fotografiar cada racó de San Francisco. A la ciutat del Golden Gate i dels carrers empinats havíem de retornar el cotxe que ens havia acompanyat en la llarga ruta per EE.UU. i decidir què fer els propers vint dies abans no agaféssim el vol que ens portaria de Miami a Costa Rica.
Discutíem tres possibilitats. La primera, fer una escapada llampec en avió o en ferry cap a territori Yukon, una zona de Canada a la Colúmbia Britànica on segons sembla es veuen les aurores  boreals. Aquesta era la opció que més ens temptava perquè, com molts sabeu, part del nostre viatge tenia com objectiu ser testimonis d'aquest espectacle natural únic. Però el cost econòmic d'arribar fins tan al nord de Canadà era força important, i si això afegim que la temporada no acompanyava gaire per aconseguir veure les Northern Ligths, com els hi diuen per aquelles terres, tot plegat sortia massa car i no teníem garanties que la inversió fos fructífera. La segona opció consistia en llogar un cotxe i seguir fent ruta, aquesta vegada cap als estats de Washington i Oregon, al nord dels EE.UU, i fer després una incursió a Canadà per conèixer Vancouver i la illa de Vancouver. Finalment, se'ns va presenta també la opció de fer un creuer (molt bé de preu) en direcció contrària, cap al Canal de Panamà i el Carib, un trajecte que ens deixaria a Florida, a punt per agafar el avió a Miami.
 Òbviament totes aquestes possibilitats les estàvem valorant i analitzant a través de les interminables connexions a internet amb la nostra estimada i valuosa Paqui, un mini portàtil Packard Bell que ens ha acompanyat tot el viatge i que ens ha permès fer reserves, decidir rutes i informar-nos de les coses a veure a cada lloc que visitem. Però tanta canya li havíem donat que, aquell matí lluminós a Santa Cruz (casualment la boira i el fred que ens havia acompanyat per la costa de Califòrnia semblava dissipar-se) la Paquí va decidir que ja hi havia prou, que havia arribat la seva hora de descansar. Angoixa, ansietat, terror, desorientació, histèria, plors i riures nerviosos van acompanyar a tan terrible descobriment. Bé potser exagerem, però per un moment vam quedar paralitzats. “I ara què fem?”
Vam esmorzar i vam analitzar tranquil·lament la situació. Teníem reserva per dues nits prop de l'aeroport de  San Francisco, on havíem de retornar el cotxe, així que de moment el més lògic era posar-nos en camí. Però, segona casualitat fatal, l'adreça de l'hotel la teníem a l'ordinador. Generalment, com en un ritual, després de fer la reserva, sempre apuntem l'adreça al GPS per l'endemà posar-nos en camí. Aquí alguns ja tindran al cap que estàvem depenent massa de la tecnologia. Teniu raó, en depeníem, fins a límits insospitats i la situació començava a ser de riure si no fos perquè el que va venir els tres dies següents semblava talment tret d'una pel·lícula dels germans Marx. Però el cert és que en aquell moment necessitàvem un ordinador per connectar-nos a internet, obrir els mails i poder saber on era el refotut hotel que havíem reservat. Per sort, a la oficina de turisme de Santa Cruz vam tenir un efímer rencontre amb la xarxa que ens va permetre seguir endavant.
De camí al 2136 de Camino Real, direcció del hotel Stay on teníem la reserva, i qua ja havia estat prudentment introduïda al GPS, vam dedicar-nos a valorar la situació. Estava clar que tal i com havíem plantejat el viatge el nostre petit portàtil era indispensable. No hi ha dubte que aquestes necessitats ens les havíem creat nosaltres mateixos. De fet, la gent ha viatjat tota la vida sense ordinadors portàtils i no li ha passat absolutament res. I ens vam plantejar seguir per aquest camí, anar sobra la marxa, comprar guies i reservar al primer hotel que se'ns posés per endavant. Però d'altra banda, tampoc calia canviar les coses que ens havien funcionat. La Paqui ens havia permès estalviar temps i diners, en lloc d'arribar a un lloc i buscar un hotel a través d'internet podíem comparar, fer la reserva i continuar amb la nostra ruta.
Per tant, vam decidir que una vegada estiguéssim a l'hotel faríem una escapadeta al Best Buy més proper, una espècie de Media Market però americà on la tecnologia és  més barata i a més et permeten retornar el producte si no en quedes satisfet. La idea era comprar un ordinador nou i un “trasto” (lector extern de discs durs) que ens permetria, si tot anava bé, recuperar la informació de la Paqui i, en el millor dels casos, ressuscitar-la.  
Tot semblava força senzill fins que vam començar a sentir una estranya pudoreta a cremat que sortia del GPS. No és broma, el carregador de bateries de la Carme (què us pensàveu que la nostra GPS no tenia nom) s'havia fos! Alguna mala connexió l'havia deixat fora de combat definitivament. Ja havia fet el tonto uns dies abans a Los Ángeles, però el manetes del Xavi havia fet un apanyo a l'estil avi Jaume (ara, no em toqueu!) i semblava que aguantava. Ja teníem dues baixes al nostre equip i per acabar-ho d'adobar  l'adreça de l'hotel que havíem introduït al GPS ens va portar en lloc de a un hotel a una casa de recanvis per a cotxes. Una de dues, o havíem agafat malament l'adreça o ens havien estafat. Confiant que fos la primera opció, vam colar-nos a una biblioteca pública per comprovar quina era l'adreça correcta. Curiosament l'adreça coincidia així que vam apuntar el número de telèfon de l'hotel abans que una amable iaieta ens treies a patades de la biblioteca explicant-nos que havíem de fer-nos socis per poder utilitzar la connexió a internet.
“Hello? Stay Hotel” Al menys l'hotel existia. I una simpàtica recepcionista va tractar d'explicar-nos on era l'hotel. Amb el seu horrorós accent i amb la patètica comprensió de l'anglès de la Noe la conversa va ser poc menys que surrealista. Ella insistia que havíem de veure un “big building” i on érem tot els edificis eren d'una sola planta. Després repetia insistentment “two one two one”, codi secret que no encertàvem a desxifrar. Deu minuts més tard, després de descriure totes les botigues i restaurants que hi havia al nostre voltant per tractar que ens ubiqués i gastar-nos trenta euros amb la trucada (això ho vam descobrir més tard, és clar) vam desistir i li vam dir que ja miraríem de trobar-lo que no podíem estar molt lluny. Desesperats vam preguntar a dos mexicans que hi havia treballant al taller de recanvis de cotxe “Si, si, esto es el Camino Real, pero ahorita mismo no ubico este hotel por aquí...” Els hi vam repetir l'adreça de l'hotel “Està en el 2136 de Camino Real... en San Mateo.” “¿¿¿¿San Mateo????” van repetir a l'uníson com si haguessin trobat la fórmula de la pedra filosofal. “No, no, aquí estamos en San Carlos. San Mateo queda como a cincuenta cuadras o más en auto. Ahorita mismo lo van a encontrar si van todo recto por esta calle”. Els mexicanos tenien raó, el GPS ens havia fet una jugadeta la mar de xula abans de quedar-se sense bateria i ens havia portat a una població diferent. El tema és que el carrer de marres, el capritxós Camino Real és llarg com un dia sense pa i recorre diverses poblacions, entre elles San Mateo, on l'hotel Stay ens esperava al costat d'un edifici altíssim, a la part més alta de l'edifici es podia llegir en números gegants “2121”.
Havíem arribat a l'hotel però les fatalitats no havien fet més que començar... (però per no agobiar al personal ho farem amb dues parts)

11 comentaris:

Montserrat ha dit...

hola guapos,aquesta cronica sembla sortida de la pelicula,"Ja qui neixen estrellat"de totes formas li dona salsa al blog,espero la continuacío,aixo promet.petoooons.

nini ha dit...

nena , es com un serial ...i la segona part quand????,ara que estaba tan interesant ....jolin,jolin....
altra coseta, te he fet arriba per el email el tel del Manuel de Costa Rica, el amic de la Pili, es presta per ha ferus de anfitrion , ja ens dires que tal...petonets

Ferran ha dit...

Jajajaja. Encara ric ara... Molt sucós, tot plegat.
Què us pensaveu? Que tot serien flors i violes? No, macus, no! Els viatges també s'han de patir; sinó, no hi hauria res per explicar.
Em quedo amb el No ubico! dels xicanos, hahahaha

Anònim ha dit...

P.S. Aquesta vegada no hi ha fotos de la Paqui i de la Carme?

Chama ha dit...

¡No me lo puedo creer, guapos!
Después dicen que desaparecerán los libros en papel y no sé qué más..¡imposible!, porque cuando la informática va bien, va muy bien, pero cuando no, es un desastre. Menos mal que siempre nos queda recurrir a las guias tradicionales.
De todos modos seguro que al final se arregla todo,pero, claro, tendremos que esperar a la siguiente entrega. ¡Sois muy malos!, nos dejáis con la miel en los labios y a esperar...
Cuidaros mucho.
Besos

Lockalt ha dit...

Neu a una AppleStore i compreu un ordinador decent ^^.

A veure quan escrius la nova crònica??

Que pel que veig ordinador teniu, no?

Anònim ha dit...

eh, que feia dies que no em conectava....
Escolta, i que heu decidit al final,,,, que ens heu deixat a mitjes quina de les 3 opcions????
QUina mala sort tot el que us ha passat, però hi ha una frase que diu q tots els camins arriben a roma en aquest cas a l'hotel. doncs res a l'espera de la 2 part i a veure si us compreu un bon ordinador.
Per aqui tot bé, el dissabte 19 es va casar la meva cosina (la gina) i vam anar de boda i fiestuki i vaig acabar amb uns peus que l'endemà no podia ni caminar!!!!

Anònim ha dit...

per cert que soc la cris k. i crec que por ahí hi ha algun comentari meu però sense nom. sempre me'l deixo.
ptnts
cris

Anònim ha dit...

Aquest cava, Cris et portara pl mal camí!!!!

La solucio a l'altra cronica.

Xavi i Noe

Núria ha dit...

jajajaja!

Desprès de gaudir de les festes de la Mercè estic llegint la vostre gran aventura..quants problemes os està portan la tecnologia! Ara vaig a per la segona part... Fins ara!

Laura Orsi ha dit...

Hola chicos!!!!, muy buena esta información que están compartiendo con el "mundo", les envío un cariño muy grande desde ARGENTINA y espero poder abrazarlos prontito. BESAZOS!!! Laura