dimecres, de febrer 24, 2010

Argentina, un Nadal atípic i inoblidable


Aquest any, els Reis d'Orient en lloc d'anomenar-se Melcior, Gaspar i Baltasar es van passar a dir Montse, Manel i Núria. I en comptes de regals o carbó, van portar-nos unes vacances per l'Argentina que no oblidarem mai. Perquè si els darrers cinc mesos els vam passar decidint on dormir, què visitar i com traslladar-nos d'un lloc a un altra, els quinze dies que els Pes van visitar-nos a l'Argentina per passar els nadals plegats, van significar un parèntesi on tot estava ben organitzat i preparat. Moltes gràcies papas i tata per la vostra companyia i per la fantàstica ruta que vam fer plegats!!!!


El 19 de desembre vam arribar a Buenos Aires amb ganes de rebre la família i passar els nostres primers Nadals lluny de casa. Dos dies més tard, els Pes arribaven pels volts de les deu de la nit al hotel a la Avenida 9 de Julio, la que diuen és, amb divuit carrils, el carrer més ample del món. Els esperàvem delitosos des de la tarda i aquell va ser el vespre més llarg de tot el viatge. Les hores passaven i el vol des de Barcelona no feia més que endarrerir-se en les constants consultes que fèiem a través d'internet. Per fi, tal i com vam acordar amb recepció, va sonar el telèfon de l'habitació i ens van dir que ja havíem arribat! Quins nervis i quina emoció. Amagats al costat de l'ascensor els vam rebre amb un bon ensurt. Petons, abraçades i un sopar al mateix hotel mentre la Núria, al Manel i a la Montse, després de catorze hores de vol, encara van tenir esma d'escoltar totes les coses que teníem per explicar-los. I per ser sincers, va ser com si haguéssim estat sopant la setmana passada al menjador de casa, amb la única diferència que ja havien passat cinc mesos des que ens vam acomiadar a l'aeroport de Barcelona.

El programa estava atapeït i de matinada, quan tot just acabàvem de posar el cap sobre el coixí ens van trucar de recepció que teníem el transfer esperant-nos. El vol a les cinc del matí ens portaria fins a Trelew, l'aeroport de Puerto Madryn i Peninsula Valdés, primera etapa del viatge. Si nosaltres ja estàvem habituats als gairebé trenta graus en ple mes de desembre, els nostres “convidats” no sabien com prendre's això de celebrar el Nadal en màniga curta. Caminant pel passeig marítim d'aquesta ciutat de la costa de l'Argentina ens imaginàvem divertits com seria menjar torrons i carn d'olla amb aquella temperatura. Per comptes, vam començar els àpats nadalencs amb una mariscada prop del mar. Aquesta va ser una altra de les grans diferències que van marcar l'arribada de la família: els nostres àpats tornaven a tenir cara i ulls. Amb tots els plats, postres i fins i tot copeta per fer la sobre taula, asseguts a bons restaurants, per comptes dels dinars i sopars moltes vegades improvisats a les habitacions dels hotel de mig món. Per cert, que gastronòmicament parlant, hem de dir que els nostres Reis d'Orient particulars també van venir carregats d'embotits ibèrics. Oh incomparable pernil de jabugo, deliciós llom ibèric o xoriç de dolç paladar, fuet tendre i llonganissa de pagès inigualable... no sabeu com us havíem enyorat!

Puerto Madryn és un poble de mar que ha crescut arrel del turisme que atrau Península Valdés. Aquest accident geogràfic de la Patagònia argentina arrenca al mar uns 3.600 kilòmetres quadrats de superfície plena de sorpreses naturals. La primera excursió que vam fer des de Puerto Madryn ens va portar en 4x4 per un paisatge de dunes. El nostre guia. que coneixia la zona des que era un marrec i recordava el lloc gairebé desert, sense hotels ni atraccions turístiques ens va regalar amb alguns secrets que només ell coneixia com el bosc de fòssils, una zona de muntanya plena a vessar de vestigis del mar que l'havia cobert feia segles o la possibilitat de jugar amb un simpàtic guanaco (parent de les llames) que havia perdut la por als humans.

Al dia següent vam fer l'esperada excursió a Península Valdés. Allà els guanacos ens sortien a cada passa per les extensions hermes que ens envoltaven abans no vam arribar al port des d'on es surt a “caçar” balenes. Lamentablement els cetacis ja havien marxat cap a aigües més fredes per aquelles èpoques i vam haver de conformar-nos amb un bon grapat de llops marins que prenien el sol sobre les roques. Per comptes de les balenes, ens va visitar abans de marxar un armadillo molt divertit que buscava menjar.

Amb tot una mica decebuts per la falta de balenes vam arribar a la “hacienda patagònica” on ens esperava el nostre primer “asado de cordero”, plat indispensable de la gastronomia argentina. La flaire de les brases ens va obrir la gana i vam gaudir d'allò més d'aquella carn cuinada amb paciència. La cruixent i daurada crosta era l'embolcall ideal per aquell regal de carn tendra i magre. Aquí també vam fer el nostre primer (i darrer) mate. El mate, i no exagerem ni mica, és la senyal indiscutible que ets argentí. Pots prendre mate i no ser argentí, és clar, però si ets argentí “cebás” mate, no hi ha opció. El prenen pel matí, abans d'anar a dinar i després de dinar, però a mitja tarda, al vespre o abans d'anar a dormir també és bona hora per fer un mate. De fet, qualsevol hora del dia és ideal pel mate. El pots prendre sol però, definitivament, és millor compartir-lo. En qualsevol cas no es necessita una excusa per prendre'l, però si té un ritual que s'ha de seguir. I no tothom és capaç de ser un bon “cebador” de mate, es a dir, capaç de mantindre l'herba bebible durant més temps. A nosaltres definitivament ens queda molt per aprendre. Però així i tot termo amb mà, bombilla i mate preparats vam remullar l'herba amarga i, la Noe que va voler ser la primera es va emportar una cremada monumental a la llengua.

Més divertit va resultar la visita al pingüinari. Un trajecte on gairebé no es podia caminar (ja que era obligatori cedir-los el pas) de la d'ocells amb smoking que hi havia. Petits, grans, mares, pares i fills d'aquells ocells tan simpàtics ens envoltaven com una comunitat ben organitzada. Segons ens van dir, els pingüins, tornen any rere any al mateix “apartament” que han escollit quan s'aparellen de per vida. Allà posaran i cuidaran els seus ous i cries de forma alternativa. Era la monda veure a la Montse intentant seduir un pingüí. Fent anar el cap a dreta i esquerra i sense parar de dir-li “hola”, el pingüí i les seves cries no deixaven d'imitar-la.

La següent destinació va ser la fi del món. Literalment, Ushuaia, és la ciutat més austral del planeta i allà vam passar la nit de Nadal més hilarant de la nostra vida. Sopar vam sopar fatal però riure no sabeu com Per que us en feu una idea de la situació vam arribar pels volts de les 11,00 de la nit i lluïa el sol amb un intensitat considerable. Aquest detall creiem que ja va afectar la nostra perspectiva de les coses... Per acabar-ho d'adobar no teníem cap reserva i vam acceptar cegament la proposta dels de l'hotel de sopar en un restaurant proper. El menú de “Noche Buena” tenia tots els ingredients per ser un desastre, inclòs el preu, desorbitat per aquelles latituds. La nostra fe amb l'esperit nadalenc ens va fer seure en una de les taules “engalanades” per l'ocasió i el primer glop de champan ja ens va preveure que la cosa anava pel mal camí. Deixant en un racó aquella sidra disfressada de cava, vam fer la nostra elecció. El Manel, el Xavi i la Noe, van optar pel seductor “Pato a l'orange” i la Núria i la Montse es van decidir pel “Solomillo” com a plat principal. Mentre esperaven ens van servir els aperitius que semblaven sortits de la cuina de plastilina de la Playskool, el problema és que no només en tenien l'aspecte el sabor era molt similar a aquells cagallons de colors. El “catxondeo” general s'incrementava amb un cambrer amb molt poca gràcia que tractava de fer-se el graciós. I el summum del deliri va arribar amb els plats principals. L'ànec més que ànec semblava pingüí “madurito” i el filet guanaco vell. Us jurem que aquella carn no es podia menjar, però el més fort de tot és que els nostres veïns de taules properes fins i tot sucaven pa. I encara pitjor, com que ja havien acabat començaven a atacar el buffet dels dolços, la nostra única salvació de menjar alguna cosa aquella nit. La Núria, en un atac de supervivència va deixar de banda el seu solomillo i es va omplir un plat de Lacasitos i el Xavi, mentre al·lucinava perquè el Manel havia aconseguit empassar-se un tros d'aquell ànec que no es podia ni tallar, va decidir arrasar amb el “guirlache” i els fruits secs. Ho reconeixem vam donar l'espectacle. Ja va ser massa quan el cambrer recollint els nostres plats, que no havíem ni tocat, va tenir la barra de preguntar: “¿Estaba todo a su gusto señores?”. Però encara pitjor va ser quan la Montse va contestar amb tota la seva candidesa: “Hombre, un poco duro sí”. Aquí la Noe va explotar en un atac de riure que la va portar directe al lavabo amb els ulls plens de llàgrimes i la bufeta incontinent. Així i tot vam pagar com uns pepes. Abans de marxar la Núria encara va driblar una senyora que pretenia prendre-li els darrers Lacasitos que hi havia al Buffet i va amagar-los dins l'estoig de les ulleres de sol de la Noe. Beneïda sigui la nit de Nadal!

Després d'aquell daltabaix gastronòmic (poc usual si viatges amb els Pes), va arribar el 25 de desembre pels volts de les tres del matí amb un sol que estavellava les pedres. S'ha de dir que no ens vam despertar a aquelles hores, però tenir el sol entrant per la finestra de matinada és una experiència si més no inusual. De manera que el dia de Nadal va començar d'hora. A més teníem prevista per aquella data tan especial un tour complert per la fi del món, començant pel tren de la presó, seguint amb l'excursió pel Parque Nacional de Tierra de Fuego i acabant amb una navegació pel canal Beagle. Però anem a pams...

El tren de la fi del món és un antic tren restaurat que ressegueix el trajecte que feien els presoners d'una infame presó que es va instal·lar a la ciutat la primera meitat del segle XX. Tot i que les històries dels abusos i penúries que van haver de patir aquells presoners podrien ennuvolar el passeig, nosaltres vam escollir un dia massa lluminós per contemplar els paisatges que et descobreix aquell tren de via estreta. El lent trajecte ranquejant ens va portar per la bora del riu Pipo, un rierol d'aigües cristal·lines que parteix en dos la irregular planúria del Cañadón del Toro, coberta d'un verd pur i sedós, amanit només per delicades flors silvestres i les soques cendroses dels arbres tallats pels presoners. Al fons, els darrers cims majestuosos de la serralada dels Andes, glaçats, callats, testimonis muts de la història i de l'intens devanir del petit tren de la fi del món. El xiulet del tren, el vapor del motor de carbó, els vagons de fusta envernissada ens transportaven no només en l'espai cap a a l'estació de la Cascada Macarena i després a les portes del Parc Nacional de Tierra de Fuego, si no en el temps. En una època en la que les coses anaven a un altre ritme, molt més lent i atent als detalls. I en aquell primer passeig que no va durar més que uns minuts, enlluernats i endormiscats entre el sol i la cadència de les vies, va començar de veritat el nostre idil·li amb l'Argentina.

El passeig pel Parc Nacional de Tierra de Fuego no va tenir el romanticisme del trajecte en tren però ens va obrir la gana (més si tenim en compte el festí de la nit anterior). Repartits pel Parc hi havia tot de famílies atiant les brases i col·locant els seus “asados” per celebrar el dia de Nadal a l'aire lliure. La flaire de la carn s'estenia pel bosc i combinada amb el balsàmic aroma dels arbres era un deliri pels sentits. Tractant d'oblidar la salivera vam continuar amb el passeig per mig dels boscos de “lengas” fins al final de la carretera que travessa tot el continent americà. Allà ens vam fer les fotos pertinents i vam tornar al poble per fer un àpat fugaç abans de continuar...

L'activitat de la tarda tenia programada navegació pel canal de Beagle. El sol seguia acompanyant-nos i ajudava a debilitar el fred que acostuma a fer per aquestes terres, amb tot vam passar bona part del viatge dins el confortable catamarà compartint xocolatines i cafès. Només sortíem quan l'embarcació s'apropava a algun illot on els lleons o les aus marines seguien amb la seva vida ignorant la proximitat de l'embarcació.

Després de la darrera experiència sopant a Ushuaia,aquella nit vam decidir improvisar el nostre propi festí de Nadal. Pa torrat amb tomàquet i els embotits portats de Barcelona. Això no ens podia fallar! A més, havíem tingut una experiència de contraban un tant perillosa a l'aeroport de Trelew i d'Ushuaia ja que no permeten entrar productes animals o vegetals a la Patagònia. De manera que havíem de liquidar el “material” abans no ens el confisquessin en un dels controls. Regats amb un “espumante” força més bo, aquesta vegada si vam poder brindar pels Nadals com cal. Ah! El Manel també havia comprat un torró de xixona de la pastisseria la Farga a l'aeroport de Barcelona, així que perquè ja era tard i a l'hotel no podíem fer massa fressa si no encara hauria caigut un “Fum, fum, fum...” a ple pulmó.

Com que la cosa sembla que s'allarga (per variar), ho farem en varies tandes, així que fins aquí la crònica i les primeres fotos de l'Argentina.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

NADAL AL FEBRER???
EL JET LAG DE LES CRÒNIQUES ÉS BESTIAL!!!
DE TOTA MANERA MOLT BÉ.
NEH

Chama ha dit...

A pesar de conocer más de un detalle por los papas, ha sido un placer leeros y ver la fotos.
Veo que, paisajes magníficos y animalitos múltiples aparte, uno de los puntos fundamentales fue la comida ¡¡cómo no!!.
¡Qué bien el momento de la llegada en el hotel!, ¡qué emoción!.
Noemí y Núria, bonitas las fotos en que se os ve juntas, había ganas y se nota.
Buenos hoy nada más, feliz, yo como amiga, al ver lo bien que lo pasásteis.
Cuidaros mucho.
Besos

Unknown ha dit...

"un poquito duro si" menjar no ven menjar pero va ser divertit,i ara amb la cronica es com si tornes a viure el viatje tan maravellos que ven fer amb la vostre companya, realment va ser un nadal per no olvidar mai.molt petons.Mama.

Unknown ha dit...

Queeee pasadaaa, recuerdo con cariño lo vivido juntos, la rabia que da no poder realizar tantos sueños de viajero, animo , y al rollo, cuando regreseis nos iremos MON y papaito, entonces sereis vosotros los que nos podreis encontrar por alguna ruta africana o asiatica, jejejeje.papi

Ferran ha dit...

Hola! Feia dies que no entrava per aquí. La meva Paqui també va tenir un contratemps i m'he tirat unes setmanes sense ordenata.
Però avui m'he posat al dia.
Entre el mate, la coca i demés, a veure si quan torneu heu de fer un programa de desintoxicació!
Haurieu d'haver penjat fotos d'aquest "pato a l'oraaaaange" i del filet, hahaha. Llàstima que us fotesin enlaire el sopar de nadal, però ja se sap: no tot ha de ser perfecte (i si no, quin aburriment!).
Avui marxem a Madrid amb els teus pares, Noe! Ja se que no és res emocionant comparat amb lo vostre, però que vols fer-hi... és la diferència que hi ha entre els deus i els simples mortals.
Per cert... una pregunta impertinent: ja heu fet el pas d'equador? Vull dir, ja heu esgotat la meitat del viatge? Hehe

Fuetimate ha dit...

És extrany passar un Nadal a l'estiu, no? l'any passat a Argentina, el 24 de desembre vam passar els 40º i aquest any no pinta diferent (diuent que el 24 plourà però portem uns dies que déu ni do)
Heu de tornar a la P.Valdés, les ballenes son espectaculars el que passa és que hi vau anar totalment fora de temporada...
Espero que tingueu ganes de tornar
Salut
Ares
Fuet-i-Mate