dijous, de març 11, 2010

Creuer a l'Antàrtida

Quan les persones quedem impressionades per alguna cosa, acostumem a dir que ens hem quedat sense paraules. L'Antàrtida ens va causar l'efecte diametralment oposat. Potser, perquè estant com estàvem de cap per avall, totes les paraules del món se'ns van acumular al cervell. O potser, perquè aquest desert de gel en mig de l'oceà té la capacitat de commocionar com cap altra indret dels que hàgim visitat fins a dia d'avui.

El dia 17 de gener embarcàvem en un creuer que sortia del port de Buenos Aires rumb al pol sud, a la terra que anomenen “de la pau i de la ciència”. Des que vam sortir de Barcelona, teníem la secreta esperança de trobar alguna excursió o creuer que poguéssim assumir (econòmicament parlant) i que ens portés a l'Antàrtida. Barato no ens va sortir, això ja us ho assegurem, però com que el creuer simplement navegava per les gelades aigües de l'Antàrtida i en cap moment desembarcàvem, renunciant a alguna destinació futura, el capritx va entrar dins els límits del nostre pressupost. I si en algun moment vam dubtar d'haver gastat masses diners, la sensació de dispendi es va esvair completament quan el 21 de gener a la tarda, en l'horitzó ennuvolat es dibuixava el blanc perfil d'Elephant Island. A partir d'aquell moment vam entrar en un estat de fascinació que, dos mesos més tard, encara no ens ha passat del tot.

Tot i que a algú podria semblar-li només una simpla acumulació de neu i gel sense cap atractiu especial, pel que fa a nosaltres de seguida vam tenir clar que l'Antàrtida inspira mil formes de mirar-la. Per exemple... per un poeta seria la plasmació de la puresa i per un músic la simfonia del silenci, per un pintor el més gran dels fulls en blanc, per l'intrèpid l'alfa i l'omega de l'aventura, pel fredolic l'infern i pel calorós el cel, pel místic un tros d'eternitat, pel turista la fotografia que molt pocs tenen a l'àlbum, per un nen un gelat gegant de nata, pel científic un immens camps de treball. Però, i per nosaltres? Per nosaltres l'Antàrtida era una mica de tot això, però a més, va ser el millor regal d'aquest viatge, la justificació que anar sempre una mica més lluny paga la pena i que, definitivament, hi ha coses que no tenen preu.

I és que el nostre creuer per l'Antàrtida va ser un somni. Tant feia que al Xavi se li gelessin les mans de fer fotos sense guants, els dits els tenia enganxats al disparador i la vista es debatia entre mirar a través de l'objectiu o contemplar l'espectacle inigualable que s'escampava davant nostre. Mentre, la Noe s'emocionava fins a les llàgrimes. Ja sabem que no és difícil fer-la plorar, però això si que no li havia passat mai davant de cap altra paisatge. Reia i plorava alhora mentre navegàvem per entre aquells blocs de gel descomunals i els icebergs que suraven sense rumb. I quan darrera els vidres del nostre cambrot intuíem la cua d'una balena o una colònia de pingüins nedant a contracorrent, sortíem d'estampida al balcó oblidant-nos de tot, de jaquetes, de guants i de gorres de llana, tot i  feia un fred que gelava el pensament.

No ens cansàvem de mirar aquells paisatges gelats i descobrir que el blanc, tot i que sembli impossible, té mil tonalitats diferents. Recolzats a la barana del balcó ens deixàvem acariciar pel silenci d'aquell continent inhabitat. Hi havia en aquelles muntanyes de gel, en el seus cels irisats, en les aigües cristal·lines una aura que hipnotitzava i ens deixava clavats a una banda o a una altra de la finestra, segons la intensitat del fred. Incapaços d'apartar la mirada per por a perdre'ns el despreniment d'un bloc de gel, les piruetes d'un albatros reial o l'aparició d'una nova balena es pot dir que durant els quatre dies que vam navegar a través d'Almiranty Bay, prop de la Estació Esperanza o bordejant Illa Decepció no vam sortir de l'habitació gairebé ni per anar a fer els àpats al restaurant del vaixell. De fet, mentre resseguíem les tranquil·les aigües de Canal Neumayer, vam demanar al servei d'habitacions uns formatges i un vinet i vam gaudir d'un romàntic dinar amb les vistes més al·lucinants de la nostra vida.

Hauríem estat molt dies més així, però el programa de navegació continuava. Deixant enrere l'Antàrtida, i un bocí dels nostres cors que algun dia haurem de tornar a recollir, el capità va posar rumb al Cabo de Hornos. La fama precedia aquesta perillosa zona i tothom ens havia previngut de les fortes corrents i les grans onades d'aquest cap infernal. Però un cop més, vam estar de sort perquè es pot dir que mai havíem tingut una navegació més tranquil·la i plàcida. O potser van ser les pastilles anti-mareig que segons la dependenta de la botiga del vaixell provocàvem certa somnolència. Però el cert és que vam dormir com angelets mentre travessàvem Cabo de Hornos, el malson dels mariners. Tan bé vam dormir que, l'endemà a les sis del matí, ens llevàvem a punt per fer les fotos pertinents a aquest tros de terra, la península més al sud del continent americà.

La navegació continuava ens va portar de nou fins a Ushuaia. La ciutat més austral del planeta ens recordava la recent visita de la família i mentre ens passejàvem per aquells carrers ja coneguts rememoràvem anècdotes i vivències. Després de passar una nit a la ciutat, el vaixell re-emprenia la marxa cap a Punta Arenas endinsant-se en el majestuós Canal de Beagle. Tot un seguit de glacials que vam trobar pel camí ens van tornar a meravellar amb la seva aparença gegantina i delicada alhora, magnífiques llengües de gel que descendien per les muntanyes entre roca i arbres centenaris.

I de Punta Arenas, ciutat de sud de Xile a les disputades Illes Malvines. Desembarcant a Port Stanley vam descobrir una autèntica colònia anglesa en mig del oceà atlàntic, un poble de pescadors que conviu amb el vent i la soledat. Entre les cases de fusta enjardinades un bon grapat de pubs, cabines vermelles i restaurants de fish and chips, un bon grapat de referents per assegurar-se que la cultura britànica no perd ni mica del lustre tan lluny de la terra mare i amb l'amenaça argentina tan a prop...

I per començar el mes de febrer vam trepitjar el “paisito” el petit i pròsper Uruguay. A l'ombra de la grandíssima Argentina però amb un ànima i un devanir particular. El vaixell va amarrar al port de Montevideo algunes hores, les suficients per tal que poguéssim fer un tastet dels carrers de la capital, a través del Mercado Central i els seus asadores i per la Ciudad Vieja fins a la Plaza de la Independencia.

I ja la darrera nit enfilant Rio de la Plata vam fer l'última parada, la que ens deixaria novament a Buenos Aires. Per quarta vegada trepitjàvem la capital argentina, aquesta vegada ja per dir-li ja adéu (o fins una altra ocasió) i posar rumb novament cap a Xile.

Hem separat les fotos d'aquest creuer. D'un banda l'Antàrtida i els seus paisatges gelats, de l'altra els punts més importants de la navegació que va venir després: Cabo de Hornos, Canal de Beagle, Port Stanley i Montevideo. Esperem que les gaudiu!!!

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Mare de Deu, no tinc temps a pair una crònica que ja pengeu una altre!!! Guay!!! :D Així m’agrada, que feu els deures i que ens informeu de tot àmpliament i amb puntualitat.
La frase per emmarcar: "Potser, perquè estant com estàvem de cap per avall, totes les paraules del món se'ns van acumular al cervell." Llegir coses així a les cròniques és una de les coses que fa que estigui tan enganxada al món xino-xano. L’altra, les “llunes” que el Xavi va fotografiant. Quan torneu teniu que fer dos muntatges fotogràfics: un de llunes i l’altre de cerveses, :D.
NEH

Xavi i Noe ha dit...

No has pillat l'altra muntatge fotogràfic, el de gatets. Aqui a l'antartida no hi havia més que pinguinos pero si t'hi fixes a gairebé totes els reculls hi ha algun gatet. Serà nostàlgia de Mosi???

:)


Petons i fins aviat (La polinesia ens ha donat molt de marge per escriure i teniem ganes de posar-nos al dia)

Anònim ha dit...

Això que et despistes unes semanes i de cop no sé quantes cròniques per llegir!!! Però ja torno a ser aquí, a peu del canó. Jo q tenia calculat cada quan escriviu cròniques i patam dsd que sou a la polinesia de relax que no heu parat d'escriure. Però ja està bé ja. Prefereixo que escriviu mlt i que s'acumuli la feina que no estar dies a dues veles esperant notície vostres.


mlts ptnts

Cris

Unknown ha dit...

ja se on va perdre el papa la gorra de colorins,al cap de la filla ,les fotos de l'antàrtida son dignes de postal,precioses,el cel de la foto de entrada es impresionan.molts petons

nini ha dit...

hola, hola, una descripció autèntica de l'Antàrtida, és com si estiguessis allà ... Noemi ets un crac ... fas transportar els que llegim al lloc amb els teus comentaris i les fotos de Xavier el completen, feu un tàndem perfecte. ...molts petonets

Anònim ha dit...

Ja era hora!!! Tenia moltissimes ganes de llegir la vostra excursió a la terra del gel. La veritat, no tinc paraules. M'heu traslladat tota aquesta emoció i aquest somni. Gràcies per ajudar-me a continuar creient en els somnis.. Molts i molts petonets.

Montse

Chama ha dit...

Los paisajes, yo no sé si son más bonitos o menos que otros que nos habéis enviado, pero lo que sí son más espectaculares, sin duda alguna. Absolutamente distintos y desde luego relajantes.
No me extraña las caras de la foto 107 ¡estáis estupendos!
Cuidaros mucho.