divendres, de març 19, 2010

Illa de Pasqua, perduts enmig de la cultura Rapa Nui

L'Illa de Pasqua té cor d'eucaliptus i tacte de mar. La terra, vermella com la sang, és d'aquelles terres que expliquen històries, llegendes i misteris de cultures tan antigues com el món. I en aquesta illa, la més aïllada del planeta, vam sentir-nos durant cinc dies capaços de volar, com ho feien fa molts anys els homes ocells de Rapa Nui. Perquè, tot i estar més envoltats d'oceà del que ho estarem mai més, recorren les carreteres solitàries a lloms de la nostra moto ens vam sentir lliures. I feliços.


El primer i el darrer que veus a Rapa Nui són els Moais. Els famosos caps de gest seriós t'acompanyen al llarg de tots els camins, en totes les platges, en qualsevol paisatge es dibuixa el perfil solemne d'aquest ídols de pedra. Nosaltres, sense anar més lluny, en teníem un davant mateix de la pensió. Es deia “Akapu” que en Rapa Nui vol dir “solitari”. I cada vespre ens asseiem al seu costat per fer-li companyia i explicar-li com són les llums de l'horitzó quan el sol s'amaga per darrera les onades. Perquè, per si no ho sabíeu tots els Moais, excepte un, estan d'esquenes al mar. I és tota una paradoxa, perquè la majoria està a tocar dels penya-segats, a pocs metres de l'aigua. Però el fet és que els antics Rapa Nui, ves a saber perquè, així els van col·locar sobre els seus Ahus (altars) fent de vigilants de terra endins. Ningú s'acaba de posar d'acord tampoc sobre el veritable sentit d'aquestes figures monumentals. Per no saber, no se sap del cert ni com van portar-los des de la falda del volcà on els esculpien fins a la vora de l'oceà on els rendien culte. Però tot i el misteri, o potser precisament a causa d'aquest, allà segueixen, veient passar els anys inamovibles, sense immutar-se per res ni per ningú.

Nosaltres, tot i la seva indiferència els vam fotografiar per fer cent exposicions. Ens sap greu si us cansem amb el repertori però és que realment eren molt fotogènics... Així que els vam fer fotos a primera hora del matí quan la llum encara és suau i pietosa, sota un sol de justícia i al capvespre quan les ombres s'allarguen i els tons acaricien l'objectiu. Només de nit els deixàvem descansar i perquè no els tenen il·luminats, que si no hauríem continuat. Vam anar fins a la platja d'Anakena, la més gran de l'illa i la més transparent, i allà a més de fer-nos un bany vam fer fotos als Moais. Vam recórrer l'illa des d'Hanga Roa, la capital, per tot el Parc Nacional Rapa Nui i per tot el camí, allà on trobàvem un moai, el retratàvem. I quan ja creiem haver acabat no vam poder evitar fer una sessió complerta a la “Fàbrica de Moais”. Perquè allà, a les faldes del volcà Rano Raraku, hi ha moais per cansar-se. A mig fer o complerts, estirats al terra o trencats per la meitat. La seva presència és tan aclaparadora que, si tanques els ulls, amb el més petit esforç d'imaginació pots veure clarament l'anar i venir dels escultors. Com arrencaven de la roca aquells rostres que talment semblava que haguessin estat amagats a les faldes del volcà tota la vida, esperant a ser cisellats i exposats a l'admiració de tothom.

Només vam trobar a faltar un Moai. I vet aquí que va ser al cor de la cultura Rapa Nui. Al complex arqueològic d'Orongo, on cada primavera els aspirants a cap de les tribus o els seus representants es convertien en home ocell. Allà, bordejant l'impressionant crater del volcà Rano Kau, un altar despullat troba a faltar el seu moai, exposat des de fa anys al Museu Britànic. Per comptes, entre les restes dels centres rituals, encara pots descobrir dibuixats a les roques inquietants petroglifs i passejar-te entre les cases dels antics pobladors de l'Illa de Pasqua. Vestigis de roca que encara no s'ha emportat el temps o la usura colonitzadora.

El que tampoc ha pogut canviar cap cultura estrangera i perdura a través de la tradició oral i l'empenta dels descendents de Rapa Nui és la Tapati. Perquè a més de gaudir d'uns dies de sol esplendorós, vam tenir la sort d'aterrar en aquesta illa perduda en mig del Pacífic precisament quan celebràvem les seves festes ancestrals. Durant setze dies les famílies Rapa Nui participen en una espècie d'olimpíades per coronar la reina de la Tapati. Fan carreres sobre les dunes, curses de natació contra corrent o concursos de cuina que sumen punts per una de les dues candidates. La competència és viu intensament i serveix, com no, per gaudir cada nit de la festa. Així, a més de les vessant concurs, cada nit hi ha mostres de cultura Rapa Nui, concerts i danses polinèsiques que inclouen flors o foc segons l'ocasió. Però  si hi ha un punt àlgid de les celebracions durant les dues setmanes que s'allarga la Tapati és la desfilada del penúltim dia. Homes i dones, petits i grans, autòctons i turistes despullen els seus cossos sense complexes i es vesteixen amb la terra vermella que cobreix Te pito te nua, o com els Rapa Nui anomenen a l'Illa de Pasqua. Una munió de gent embetumada de fang i de pintures ètniques es passeja pels carrers de la ciutat, cantant i dansant a la manera tradicional i fent de comitiva a unes carrosses que la gent de la vila ha preparat des de fa mesos. L'espectacle, realment pintoresc, acaba a dins del mar rentant-se tothom amb l'aigua salada de les pintures que els cobreixen el cos.

Durant cinc dies doncs vam gaudir dels misteris de la cultura Rapa Nui i les seves tradicions, però sobre tot vam emborratxar-nos dels paisatges espectaculars d'aquesta illa perduda. Us deixem amb les fotos. Esperem que us agradin tant com a nosaltres.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

¡¡Quina passada!! Realment Pasqua és màgica, sempre acabo preguntant-me com s’ho farien per moure als moais.
Fotos de gats per la sèrie. :)
NEH

Anònim ha dit...

El vostre viatge és un somni convertit en realitat i al qual ens deixeu accedir a través de les vostres precioses descripcions i magnifiques fotografies, emocionant.

Una abraçada i petots amb tota l'estimació.

MER

Anònim ha dit...

Pajaritoooss!! q estic un altre cop en època d'examens i no tinc temps de llegir-ho tot..:( però ara per setmana santa, em poso el dia i os comentaré cada crònica.

Ara per NZ...quina envejota! i jo fen estadística...això no es just jeje

UN petonaasss!!


minipes, pillin

Chama ha dit...

¡Una pasada, realmente!, por todo; por los moais y por las puestas o salidas de sol. Es realmente de los sitios increíbles.
Gracias, otra vez, por dejarnos compartir con vosotros,a través de la crónica y de las fotos, momentos así de inolvidables.
Cuidaros mucho.
Besos

Ferran ha dit...

Hola:
Feia dies que no us venia a visitar, però avui (diumenge) m'he refet i posat al dia.
Ja sabia que tot us anava molt bé perque m'ho deien els "xivatos" habituals, que ara es deuen estar castigant per la Toscana.

Això dels moais sempre m'ha resultat xocant: totes les expressions artístiques, per antigues que siguin, busquen la diversitat (mantenen l'estil, però son diferents). Aquests paios sembla que fessin fotocòpies!

De totes formes està massa lluny per anar-ho a veure... gràcies per haver-nos-ho acostat!!!

Fins aviat... espero no ser tan mandrós

zillahh ha dit...

He descobert el vostre blog i vull donar-vos les gràcies perquè amb aquestes meravelloses fotos i els posts, en certa manera he pogut estar per uns instants en tots aquests llocs màgics.