dissabte, de març 06, 2010

Valle del Elqui (Xile). Cinc dies mirant al cel


Deixàvem enrere la gran ciutat de Sudamèrica, la portenya, la tanguera Buenos Aires i mica en mica ens apropàvem a les faldes dels Andes, “la gran cordillera”. Posàvem rumb a Xile, un nou país per explorar i descobrir.

Mendoza va ser una ciutat de pas però els seus inacabables camps de vinyes encara ens emborratxen la mirada. De nit, mentre abandonem Argentina en un autobús atrotinat i brut, resseguim carreteres immenses que ens recorden per l'aridesa del que ens envoltava i com la vista es perd en l'horitzó de l'asfalt, la nostra ruta pels Estats Units. Una altra vegada les distàncies infinites, inabastables com tot en aquest continent. Europa al costat d'Amèrica és com una delicada casa de nines.
A la fi, pels volts de la mitja nit arribem a la frontera, també gegantina. Els Andes ens barren el pas. No ens queda altra que mig adormits, baixar de l'autobús i mentre el vent de les altures ens xiula i ens gela les orelles, alliçonats pels conductors fem cap a la duana del Paso Libertadores amb el passaport a la mà. Dos segells, un de sortida i un d'entrada decoren ja el nostre passaport. Però el tràmit duaner més surrealista de la nostra vida no havia fet més que començar. Després de l'interminable cua pels segells, ens col·loquen en dues files amb l'equipatge de mà sobre les taules que tenim al davant. En silenci, resignats, veiem com les maletes de la bodega passen pels rajos X i creuem els dits perquè la nostra no sigui la propera escollida per l'escorcoll públic i humiliant. “De quién es esta maleta?”. Criden els comissaris mentre mostren a tothom una maleta vermella, una bossa groga de pell o una motxilla atrotinada. I entre l'escarni popular apareix el compungit propietari amb cara de no haver trencat mai un plat per obrir i mostrar davant de tothom el que “amaga” la seva bossa. Passades les dotze i complerts els tràmits tornem a l'autobús i ens endinsem en la fosca nit dels Andes per una carretera enrevessada, plena de revolts vertiginosos i camions de gran tonatge. Tractarem de dormir en aquell autobús de línia sense masses comoditats que, travessant els Andes, fa el recorregut Mendoza-La Serena, localitat propera al Valle del Elqui, zona del nord de Xile i primer objectiu del nostre viatge pel país del Pisco i els grans poetes.
Al matí, una llum blanquinosa ens donà la benvinguda a les proximitats de la Serena i amb aquell cel encapotat i lleganyes als ulls agafem el següent bus que ens ha de portar fins a Vicuña, porta d'entrada al Valle del Elqui. Avancem per una vall profunda, les muntanyes que ens envolten i els persistents núvols no semblen augurar que ens estiguem dirigint a uns dels set millors cels del planeta per l'observació d'estels segons astrònoms i astrofísics. Però com per art d'encanteri, uns kilòmetres més enllà el cel va destapar-se de tal manera que semblava que havíem arribat al paratge més lluminós de la terra. El cel d'un blau perfecte, nítid i verge de núvols s'emmirallava amb una lluminositat esplèndida sobre el pantà que resseguia la carretera quiet, blau i brillant, com un germà bessó del cel sobre la terra. I a l'altra banda del camí ni un sol arbre que dones treva ni ombra. El sol era el rei absolut en aquelles muntanyes escarpades. Per fortuna, l'aridesa d'aquell desert de roca groguenca i aigua es va anar suavitzant i van començar a reverdir el paisatge els camps de vinyes “pisqueras”. A la falda de les muntanya com en un amfiteatre d'or, una audiència de perfil solemne, centenars de cactus empolsegats que contemplaven impertèrrits l'espectacle del pas de les estacions sobre les fulles de parra.
La casa d'hostes a Vicuña, Manos Sundari, ens esperava com un oasi en mig del desert i tot i que sabem que no us agrada que diguem que mereixíem un descans, aquí el vam trobar. I de quina manera! Dormíem fins tard, esmorzàvem fort a base de productes naturals i ens instalàvem en un jardí amb piscina que era un somni. En mig d'aquell vall on hi ha assegurats tres-cents vint dies de sol l'any només se sentia la remor d'una suau brisa i el salts de la riera que creuava el jardí, el brunzir de les abelles i els sospirs d'avorriment d'un parell de San Bernats descomunals que vigilaven la casa. A l'ombra de de les fulles d'una gran figuera, entre flors d'hibisc, palmeres i pins divisàvem el perfil rocallós de les muntanyes i els observatoris astronòmics que donen fama a la vall i a Vicuña, llar i bressol de Gabriela Mistral, la gran poetessa i novel xilena. I en aquest bocí de paradís vam fer vida contemplativa durant tres dies. Només a la tarda, quan el sol començava a tenir compassió de les pedres sortíem a fer un volt, una passejada de mitja horeta fins al centre del poble per menjar un gelat i observar la vida dels habitants de Vicuña. Una vida tranquil·la, sense ambicions però també sense preocupacions. Asseguts a la plaça ens entreteníem amb les carreres dels nens sobre els seus cotxes elèctrics llogats per hores o amb els concerts de música religiosa que competien amb el reggeton d'una radio que sonava a l'altra extrem de la plaça. Van ser uns dies inoblidables.
I especialment inoblidable va ser la nit que vam visitar l'observatori del Pangue. Un observatori privat obert fa poc més d'un any aprofitant els cels privilegiats de la zona. De fet, aquí se situen alguns dels observatoris més importants del món ja que les condicions climàtiques permeten observar els estels un gran nombre de dies a l'any, amb una humitat gairebé nul·la. I això vam fer la segona nit de la nostra estada a Vicuña, participar en un interessant tour astronòmic. L'excursió sortia de la plaça del poble pels volts de les 8 de la tarda... (abans de començar amb el relat d'aquella nit permeteu-nos un parèntesi)
Mentre esperàvem la furgoneta se'ns va apropar un home i ens va preguntar “De donde sois?”. Gens estranyats per la pregunta ja que s'ha convertit en una constant al llarg del nostre viatge vam respondre amb un orgullós “De Barcelona”. I ell amb un somriure picar ens va dir “Encantat, jo sóc de Manresa”. Així vam conèixer el Sebastià un simpàtic personatge que vivia a Vicuña des de feia un any. Tenia ganes de xerrar en català, així que vam quedar d'acord a trobar-nos al dia següent per fer unes cerveses. L'encontre va ser providencial ja que el Sebastià ens va mostrar altres interessants facetes i llocs bellíssims del Valle del Elqui.
Però continuem amb el nostre encontre amb l'univers... arribats a l'observatori ens va rebre l'Eric, un francès de curiosa estampa. Prim, barbut, delicat, era com el quixot dels científics i amb la seva veu tènue i les seves “terrenals” explicacions ens va obrir en la fosca de la nit un univers inquietant i fascinant al peu dels telescopis. Vam veure estels, constel·lacions que no havíem vist mai en el nostre cel de l'hemisferi nord, com ara la venerada en aquestes latituds Cruz del Sur. Vam descobrir a simple vista les nebuloses de Magallanes, galàxies properes fora de la nostra galàxia que semblen talment núvols aturats en mig del cel. I a través de les lents del telescopi vam guardar dol per la mort d'una estrella, ens vam perdre en galàxies llunyanes i ens vam enlluernar amb les poderoses supernoves. Aquella nit vam gairebé copsar els misteris de l'univers, les paradoxes de l'espai i el temps, els secrets dels forats negres i de la fascinant antimatèria, el nou “must” de la comunitat científica. Era tan fàcil com ho explicava el nostre guia celeste! Llàstima que les nostres ments, tan poc científiques, només siguessin capaces de retenir aquella informació per uns instants. Però aquells instants ens vam sentir una mica més petits que de costum i alhora més especials que mai. I és que en tant d'espai sembla mentida que la guspira de la vida hagi sigut capaç de trobar el seu lloc. Tantes coses i tan diverses que havíem vist al llarg d'aquest viatge van ocupar un tros minúscul mentre contemplàvem extasiats el cel curull d'estrelles. Quatre hores que van passar en un sospir. Qui sap, potser vam viatjar en el temps sense adonar-nos. Diuen que tot és possible.
Tornant al nostre encontre amb el Sebastià, la tarda-nit següent després de més d'una cervesa, un completo (entrepà de carn amb palta, tomàquet i maionesa) i alguna empanada de pino (carn picada, tomàquet i ceba) ja ens havíem explicat mitja vida. La nostra tot i que us sembli apassionant amb el nostre viatge encara en marxa, es un tediós documental al costat de la seva història de intrigues i passions. Però això queda entre nosaltres i el nostre nou amic de Manresa amb residència a Xile. El que si us podem dir es que vam tornar a quedar d'acord al matí següent per fer una excursió a les serralades properes, a tocar de les Termes del Toro, unes fonts termals naturals que hi ha no gaire lluny de la vall.
Vam embarcar-nos en el seu cotxe atrotinat, creuant els dits perquè no es recalentés i ens deixés tirats en mig del no res, fins uns paratges màgics, una ruta que pocs coneixen i que vam tenir el privilegi de contemplar en la més absoluta soledat. Abans de començar el camí vam comprar una mica de fruita prop de Vicuña a les parades arran de carretera. I encara abans d'arribar al nostre destí, quan ja feia més d'una hora que conduíem per una carretera deserta vam aturar-nos a una cabana destarotada, feta de fustaenmig dels Andes i aïllada de tot. Una dona arrugada, dolça i entranyable, d'ulls petits i cansats però amb una brillantor extraordinària, ens va vendre un formatge de cabra artesanal, el complement ideal per la síndria i les cireres que ja teníem. En aquell paratge desert, en mig del silenci i sota una roca providencial que el Sebastià ja tenia detectada d'altres excursions a la zona vam gaudir del nostre festí. I amb la panxa plena vam prosseguir la ruta fins el paisatge promès pel nostre guia de privilegi (això sí que us ho podem dir, el Sebastià és un experimentat guia de muntanya). I realment el que ens va mostrar hauria d'estar entre les meravelles de la natura que la Unesco s'encaparra a llistar, oblidant a vegades injustament alguns llocs com el paisatge que s'obria davant nostre. Com en un quadre impressionista, les carenes de la muntanya baixaven formant diferents riuades de color. Les roques tintades de groc, negre, violeta, vermell, blanc o taronja convivien en franges que canviaven de to abruptament. Com si una antiga divinitat hagués embogit de sobte i en un rampell de creativitat hagués escampat pots de pintura muntanya avall.
Amb el Sebastià vam visitar també Pisco Elqui, el poble més turístic de la Vall i la casa d'uns amics que regenten una agència de viatges al poble, vam gaudir d'una deliciosa truita de patates i un “trinxat” amb crostra a la seva “cabana dels andes” com ell mateix anomenava la seva casa i vam compartir secrets i inquietuds al peu d'uns quants pisco sours.
Aquells, van ser uns dies molt especials i decisius en el nostre viatge. Potser va ser l'influx místic i espiritual del paral·lel 30º sud que creua la Vall, el corresponent al paral·lel 30º nord que ocupa el Tíbet o haver contemplat amb tan deteniment l'Univers. Amb tota seguretat va tenir molt a veure la interessant companyia del Sebastià (a qui voldríem agrair amb aquesta crònica la seva hospitalitat) o simplement va ser que ens vam enamorar d'aquest petit racó de món. Però el que es segur és que la nostra perspectiva de les coses va canviar després de la nostra plaent estada al Valle del Elqui.

Aquí en teniu les fotos.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Yo si que leo vuestras cronicas, cada día entro para ver por donde os encontrais, ( a pesar de un poco de retraso ¿ NO ? pero no importa se por otros medios que seguis bien. Supongo que los trabajos dejan poco tiempo para leer y escribir. Pero por favor seguir con las cronicas que son una maravilla.NOE te felicito por conseguir que nos sintamos un poco mas del mundo con tus relatos tan bien escritos, un beso a los dos
MARY CARMEN. DESDE CANET DE MAR.

Anònim ha dit...

Yo tanbien veo esas preciosas fotografias y leo las cronicas tan lindas que escribes, querida Noe.El dia del cumple del papa,os encontramos mucho a faltar, un abrazote muy fuerte para los dos. LA TIA ANTUNIETAFRIZEST

Anònim ha dit...

Tot preciós, i no, no us hem abandonat i ara i des de BCN a les 17,50 de la tarda i veien com cau una nevada impressionat sobre la ciutat us envio aquest comentari juntament amb una forta abraçada i molts petons.

MER

nini ha dit...

nens això és massa a 8 de març i ha caigut una nevada de nassos, quan el Migui passi les fotos ja us envio algunes ... molt fort, esta tot blanc ¡¡¡¡¡ d'al ∙ lucinacions
la cronica com sempre molt bé ¡¡¡¡¡ petonets i a per messsss¡¡¡

Anònim ha dit...

Jijijijijij, Sembla que això de dir que els lectors i lectores os abandonen ha donat resultat. Realment, el que passa, és que llegeixes la crònica, mires les fotos, flipas, per que amb el que escrius et veus una mica en el lloc i després, mirant les fotos més i ja no saps que dir, per que un és repeteix més que el all i tampoc pots enrullar-te massa. En fi, que segur que els lectors som molt i molt fidels, però no tenim traça per escriu el que ens passa pel cap. I com els altres, avui toca dir que la nevada de ahir 8-3 va ser acollonant. Un petonàs per cada un.
NEH

Chama ha dit...

Otra vez un placer, como siempre.
Cuidaros mucho.
Besos

Anònim ha dit...

Que bronca? Querida, Noe,solo por no estar en casa. y no gustarte el mensaje del contestador.Lo borro, palabra de honorrrr.Deseo que tengais un bonito viaje, hacia NUEVA CELANDA. (Tequiero mucho sobrinita) Un besazo XAVIIIIII...........