CATALANS JA SOM AQUÍ !!!!

A la fí hem aterrat a la ciutat de Barcelona... bé ja fa uns dies i la veritat és que ja en teniem prou de voltar pel món... Ha sigut una experiencia inolvidable i qui sap si algun dia tornarem a repetir-la, perque a part del que hem pogut veure i conèixer hem fet una bona colla d´amics arreu del món. Com que això d´escriure ho fa mooooolt bé la Noe em limito a penjar les fotos que encara queden pendents, perquè ara no tenim gaire temps per escriure. Així que com que "ja es pot dir que hem arrivat" us deixo amb les imatges dels darrers llocs on per on hem passat, pels que només veieu fotos i no teniu temps de llegir les minicróniques redactades... Apa salut per tothom i fins aviat!

Nova Zelanda
Japó I (Tokio - Nikko)
Japó II (Kanazawa - Takayama)
Japó III ( Kyoto - Hiroshima )
Londres

Polinèsia Francesa. De tsunamis, pedres i dies de sol i platja

A la Polinèsia Francesa vam trobar una mica de tot. Una pedreta de 4 mm al ronyó de la Noe, gossos perduts, una alerta de tsunami després del terratrèmol a Xile, dies interminables de pluges tropicals, cancel·lacions de vols, pensions infectes que valien com hotels de cinc estrelles, mosquits que no et deixaven viure... Vaja, que hauria estat un desastre de no ser el paradís.

No us volem espantar amb aquest començament tant catastròfic. La veritat és que vam tenir una miqueta de mala sort, però també hem de confessar (i les fotos ho certifiquen) que aquest conglomerat d'illes són realment un lloc excepcional.

Illa de Pasqua, perduts enmig de la cultura Rapa Nui

L'Illa de Pasqua té cor d'eucaliptus i tacte de mar. La terra, vermella com la sang, és d'aquelles terres que expliquen històries, llegendes i misteris de cultures tan antigues com el món. I en aquesta illa, la més aïllada del planeta, vam sentir-nos durant cinc dies capaços de volar, com ho feien fa molts anys els homes ocells de Rapa Nui. Perquè, tot i estar més envoltats d'oceà del que ho estarem mai més, recorren les carreteres solitàries a lloms de la nostra moto ens vam sentir lliures. I feliços.

Darrers dies al continent Americà (IV región, Xile)

Tot i que ens hauria agradat conèixer més a fons Xile i els seus paisatges de segur plens de sorpreses, el dia 9 de febrer teníem programat el vol que ens havia de portar lluny del continent Americà, des de Santiago de Xile cap a l'Illa de Pasqua. En la nostra agenda de pendents d'aquest viatge quedaran els frondosos boscos araucans, les mítiques Torres del Paine, i el desert més àrid del món a Atacama, ens mancarà recórrer els balnearis d'anomenada de la zona dels llacs i la pintoresca illa de Xiloé. Perquè de la diversa i llarga terra xilena només vam tenir temps de conèixer una part de la que administrativament anomenen IV Región.

Creuer a l'Antàrtida

Quan les persones quedem impressionades per alguna cosa, acostumem a dir que ens hem quedat sense paraules. L'Antàrtida ens va causar l'efecte diametralment oposat. Potser, perquè estant com estàvem de cap per avall, totes les paraules del món se'ns van acumular al cervell. O potser, perquè aquest desert de gel en mig de l'oceà té la capacitat de commocionar com cap altra indret dels que hàgim visitat fins a dia d'avui.

Retorn a Buenos Aires

Gràcies Raphael, mite de la cançó melòdica, ídol de masses, espanyol universal, per portar-nos a la nostra bona amiga Mani fins a Buenos Aires! I gràcies, secretària del Raphael per mantenir la seva agenda tan plena. De quina altra manera, hauríem pogut si no passar tot un cap de setmana en la agradable companyia de la nostra amiga?

Valle del Elqui (Xile). Cinc dies mirant al cel

Deixàvem enrere la gran ciutat de Sudamèrica, la portenya, la tanguera Buenos Aires i mica en mica ens apropàvem a les faldes dels Andes, “la gran cordillera”. Posàvem rumb a Xile, un nou país per explorar i descobrir.

Buenos Aires, dies de tango, retrobaments i comiats

S'acabava l'any i les vacances a l'Argentina. Començava el compte enrere, tres dies a la capital “porteña”, la ciutat a la riba del Rio de la Plata, un riu ample com un mar per una ciutat de novel·la. Vam recórrer la calle Corrientes i la 9 de Julio, Puerto Madero i Caminito, vam somiar a ritme de tango, vam navegar pel Tigre i vam menjar els raïms amb l'espineta que aquells dies en companyia de la família tocaven a la seva fi. Però Buenos Aires també la portarem al cor com la ciutat dels encontres. Primer amb la Núria, el Manel i la Montse, després amb la Laura, una bona amiga de la família i unes setmanes més tard, ja de nou tots dos sols, amb la Mani, l'amiguíssima i reina de les casualitats.

Viatge al país de les meravelles

El nostre viatge continuava per l'Argentina, teníem per endavant una ruta de sud a nord plena de contrastos. Al sud, Calafate, un recorregut per les dures i hermes terres de la Patagonia, el país on res no es regala i s'ha de fer un esforç titànic per sobreviure. I al nord la salvatge i frondosa Iguazú, la selva generosa de les cascades llegendàries, on la més mandrosa de les llavors floreix només caure a terra.

Argentina, un Nadal atípic i inoblidable

Aquest any, els Reis d'Orient en lloc d'anomenar-se Melcior, Gaspar i Baltasar es van passar a dir Montse, Manel i Núria. I en comptes de regals o carbó, van portar-nos unes vacances per l'Argentina que no oblidarem mai. Perquè si els darrers cinc mesos els vam passar decidint on dormir, què visitar i com traslladar-nos d'un lloc a un altra, els quinze dies que els Pes van visitar-nos a l'Argentina per passar els nadals plegats, van significar un parèntesi on tot estava ben organitzat i preparat. Moltes gràcies papas i tata per la vostra companyia i per la fantàstica ruta que vam fer plegats!!!!

Sud de Perú, la reconciliació...

No s'ha de perdre mai l'esperança i perseverar. Aquesta és a la conclusió a la que vam arribar quan vam decidir tornar a intentar-ho. Agafar un autobús, viatjar amb Cruz del Sur durant vint-i-una hores seguides des de Lima fins al Cuzco i donar-li una altra oportunitat al sud del Perú. I, finalment, després de tants desencants, vam trobar el que fa realment única a aquesta terra.

Canvi de plans, i cap al nord de Perú

Preparats per la segona tanda de Perú? Per refrescar-vos la memòria dir-vos que ens vam quedar a Arequipa. Com no! Amb la ferma intenció de continuar el nostre viatge cap al llac Tititkaka. Però el destí tenia ganes de jugar amb nosaltres... I vaja si ho va fer.

Peru, la crisi esta servida

Crèieu que no havia d'arribar. Però ho va fer. A mig camí entre l'inici i el final d'aquest viatge envejat, els viatgers vam flaquejar. No sabem fins a quin punt ens vam plantejar desistir, agafar el primer vol cap a Barcelona i deixar-ho estar. Potser en cap moment vam arribar fins aquest límit, però el que podem ben assegurar-vos és que a Perú ja ens han vist prou.

Galàpagos II: El Creuer

Vuit dies, vuit passatgers de cinc països diferents  i sis membres de tripulació en un catamarà recorrent les illes Galàpagos. Podria ser perfectament la presentació d'un nou reality show. Però per a nosaltres va ser una de les experiències més interessants, divertides i emocionants de tot el viatge.

Galàpagos, primera part d'un somni fet realitat

A Galápagos vam arribar guiats pels somnis d'un viatger. I en l'equador del nostre viatge ja us ho podem dir: els somnis SEMPRE et porten a un bon port.
Així doncs, a aquest viatger i somiador, al papa, al Manel, va dedicada aquesta crònica, desitjant que ben aviat sigui ell l'explorador i narrador d'aquestes illes que sobrepassen qualsevol expectativa que et puguis fer.
I es que res, absolutament res del que hem vist fins ara, pot comparar-se a les Illes Galápagos.

Feliç 2010!!!

Costa Rica IV: La Mona Marieta (Puerto Viejo)

La nostra estada a Costa Rica estava arribant a la seva fi i vam decidir regalar-nos uns dies al Carib. Ens havien dit que les platges de Puerto Viejo no estaven tan masificades com altres indrets del país i que Manzanillo, el Parc Natural que quedava a pocs kilómetres de Puerto Viejo, era un autèntic paradís inalterat. Les espectatives estaven més altes que el que vam trobar. Però com sempre, Costa Rica va saber com robar-nos el cor, i aquest cop ho va fer a través de la Mona Marieta (a la foto).

Costa Rica III: Natura desbordada (Volcà Arenal i Monteverde)

Després de l'emocionant naixement de les tortugues creiem que la natura de Costa Rica ja no podia sorprendre'ns més. Peró llavors vam arribar a La Fortuna, el poble que descansa sota el Volcán Arenal. El volcà ideal, una presència imponent que amb la seva forma cónica perfecta representa com cap altra els llegendaris cims de foc que poblen llegendes, malsons i fascinacions.

Costa Rica II: Tortuguero, la vida en estat pur

El nostre concepte de viatjar en autobús va canviar radicalment el dia que vam posar rumb a Tortuguero, al nord est de Costa Rica. Però per a nosaltres aquesta zona del carib costa-riquenys representa, sobretot, el miracle, l'emoció i la màgia d'un dels espectacles naturals més bonics que havíem vist mai: el naixement de les tortugues marines. Però no avancem aconteixements...

Costa Rica I: Pura vida! (San José i el Volcà Poàs)

Després d'una llarga absència motivada per la mort de la Paqui i per les deficients comunicacions a sudamèrica retornem a les cròniques esperant que l'espera no hagi fet desaparèixer les ganes de seguir-nos. Dity això iniciem l'aventura a Costa Rica...

Hi ha un país on les muntanyes treuen foc tan de dia com de nit, on els arbres són buits per dincs i les tortugues neixen orfes; un país on en lloc del despertador et desperten els micos uduladors, on les lluernes il·luminen les nits i on volar per sobre el bosc és possible; un país amb platges sota les cascades, amb núvols que suren entre les copes dels arbres i on cada dia, després de la pluja, sempre surt el sol. I encara que sembli mentida i que ens agradi explicar contes, aquest país és tan real com França,  Italia o Alemanya. Però alhora, aquest país, que porta per nom Costa Rica, és el lloc més màgic i irreal que havíem visitat mai.

Miami, la ciutat "latina"

Després de la polémica aixecada pel nostre "descans", hem de confesar que a Miami vam seguir descansant. Vam agafar una habitació a Miami Beach, no gaire lluny de la platja i entre banyets en una aigua transparent a més no poguer i alguna escapadeta al centre vam esperar que arribés el dia que havíem de marxar cap a Costa Rica.

Creuer pel Canal de Panamà, the love boat

D'acord. Embarcar-nos en un creuer no és el que es diu exactament aventurar-nos, però després de gairebé dos mesos de conduir per Estats Units de costa a costa i de nord a sud, incloent l'escapadeta a Canadà ens mereixíem un descans dels bons.

Illa de Vancouver, somewhere over the rainbow...

AVIS ALS LECTORS: Aquesta crònica és molt llarga, els autors no ens fem responsables de danys oculars per la lectura tota seguida de la mateixa.

Si alguna vegada havíeu tractat d'imaginar on es va endur l'huracà a la Dorothy amb casa inclosa. Si alguna vegada havíeu volgut saber on s'amaga la terra maragda, la màgica ciutat d'Oz, no en tingueu cap dubte, és a l'Illa de Vancouver. Terra fascinant on la sorpresa i l'impossible et surten a l'encontre en cada revolt, on per un instant oblides l'enyorança de tornar a casa perquè qualsevol altra lloc conegut et sembla gris i avorrit.
Però no us penseu que per ser una illa, aquesta terra es petita, fa falta recorre gairebé 550 km per arribar de Victòria, la capital al sud de l'illa, a Port Hardy la penúltima població al nord. Però si volíem trobar el camí per tornar casa, havíem de recórrer l'Illa de Vancouver de nord a sud i d'est a oest. I posant-hi cor, cervell i valor així ho vam fer.

Vancouver, la Babel canadenca

Després de tants entrebancs tecnològics l'escapada a Canadà ens deixava poc marge de temps si volíem arribar i gaudir tranquil·lament de Vancouver i l'Illa de Vancouver. Per aquest motiu vam posar la directa i vam fer per arribar de San Francisco a Seattle en poc més de dos dies, el recompte sortia a Estat per dia, de Califòrnia a Washington passant per Oregon en un tres i no res. Però la promesa dels boscos canadencs va evitar que aparegués la mandra. I per anar fent boca abans de creuar la frontera ens vam endinsar al North Cascades National Park (aquí trobareu les fotos del parc).

Mort i ressurecció de la Paqui (segona part)

Dia 1 a l'hotel Stay o día internacional dels dependents inútils
Quedava una llarga tarda i nit per endavant. Per això, aprofitant que fins l'endemà no havíem de tornar el cotxe i que això ens facilitava substancialment la mobilitat, abans de fer res (com ara visitar San Francisco) vam anar al Best Buy més proper. I sorpresa, estava a San Carlos! D'on veníem... (No està malament Murphy, ni que sigui només per començar) Però passant per alt aquest detall trobar-lo va ser força més fàcil que trobar l'hotel, així que tots contents.

Mort i resurecció de la Paqui (primera part)

A continuació ve una història per confirmar que en Murphy i la seva implacable llei de les casualitats fatals es una realitat com un temple.

Costa de Califòrnia: El Pacífic als nostres peus

Aquesta crònica va dedicada a la Núria, que avui comença també un viatge emocionant per mirar d'esbrinar els secrets del comportament humà. Et desitgem molta sort i molts èxits, però sobretot desitgem que trobis en aquest tram del camí allò que esperes trobar.

Los Ángeles: Una mica més a prop de les estrelles

A Hollywood per veure les estrelles has de mirar al terra, perquè si mires enlaire una boira permanent que encapota el cel nit i dia. En canvi, a les aceres de Hollywood Bulevard en trobes una a cada passa.

Grand Canyon i Las Vegas (Ruta 66, segona part)

Advertencia abans de continuar: El nostre estimat ordinador (Paqui, pels amics) ha deixat de funcionar i tenim que fer les croniques des dels teclats americans que no permet accentuar les paraules. Per tant, demanem disculpes a Pompeu Fabra i els lletraferits que se sentin ofesos per la falta d'accents d'ara endavant. De fet, de faltes ja hi havien nomes se n'afegeixen un grapat mes no desitjades. Dit aixo comenca (aaargh... tampoc hi ces trencades!!!!) la cronica.

Nuevo Mexico (Ruta 66, primera part)

Tota la humitat i els frondosos boscos del sudest d’Estats Units s’han disipat des que vem entrar a Texas i després a Nuevo Mexico. En els paisatges que ens acompanyen en aquest tram del viatge la vida sembla que hagi de fer un sobresforç per tirar endavant. I a nosaltres també se’ns fa difícil i tremendament avorrit avançar per les interminables milles que veiem davant nostre.

Houston, tenim un problema

I el problema és que no sabem què carai explicar-vos del nostre pas per Texas. A part de veure l'Space Center de Houston i passar com un suspir per Dallas i Oklahoma City, res remarcable. I com que el dubte ens estava fent endarrerir el ritme... deixarem, per una vegada que les fotos parlin per si mateixes i passarem a la següent crònica. Molt més sucosa i interessant.

PD: Estaràs content no, Fran?

New Orleans: la ciutat que voliem veure

New Orleans és d’aquelles ciutats que odies a primera vista o et roba el cor per sempre més. Amb la seva estudiada decadència, les seves cases de dos plantes, fusta i forja rovellada pintades de mil tons diferents, amb els misteriosos collarets de colors brillants que pengen dels arbres recordant la gran festa del Mardi Gras i els seus acords de jazz improvitzats a cada cantonada, New Orleans és un oasi de llibertat dincs les estrictes maneres nord americanes.

Memphis: Un blues sota la pluja

Pels adictes a les cròniques diàries aquí teniu la següent. Serà curteta com la nostra visita llampec a la ciutat del blues, el bressol del rock: Memphis.

Detroit i Chicago: Ciutats a la vora del llac

Mica en mica deixem enrere Canadà. Els paisatges que veiem per la finestra del cotxe ja no tenen aquell verd intens que ens ha acompanyat els darrers dies i a banda i banda de la carretera la natura encara maragda del nord d'Amèrica comença a tenyir-se d’algun ocre i daurat.

Niagara Falls: Aigua per donar i vendre

Ja tornem a estar en ruta. Sembla que el dens teló d'arbres que ens haviem fet de centinel·les fins a Boston comença a fiar-se de nosaltres i s'aparten una mica perquè descobrim les inmenses planuries que s'obren camí d'Albany. La capital de l'Estat de Nova York ens acollirà una nit, a mig camí cap a les casacades del Niàgara. L'objectiu d'aquesta etapa del viatge.

Dies 6-7: Boston

Comença la veritable aventura. Els dies a New York han estat com un somni, un tast d'una América plena de contrasts que començarem a trobar-nos a partir d'ara. Ens entreguen el que serà el nostre incansable (esperem) company de viatge: un PT Cruiser platejat que ja hem batejat com Al Capone.
Deixem enrere New York i entrem a l'estat de Massachusets, "the spirit of America". O si més no això asseguren totes les matrícules dels cotxes i camions que ens creuem per l'autopista camí cap a Boston.

Dies 4-5 Nova York: Oh Happy Day(s)!

Què us pensàveu que ja ens haviem cansat d'escriure? Això mai! Però l'agitada vida de la city ens ha contagiat i no hem trobat el moment adequat per fer-ho, i un públic tan fidel i entregat es mereix cròniques escrites amb molt d'amor. Així doncs, aquí teniu la història i les fotos dels dos darrers dies a la capital del món (em sap greu, aquesta serà llarga).

Dia 3 - Nova York: El Pic Nic

Si l'enveja fora tinya... Però hem complert objectiu: Hem fet un Pic Nic al Central Park! Malhauradament ens falta pràctica perquè ens vem endur una tovallola un pelin petita i no ens vem salvar de tenir el cul humit. De tota manera, l'experiència és altament recomenable i a la propera millorarem segur.

Dia 2 - Nova York: Money, money,money...

Abans que res voldriem aclarir que no sabem si podrem portar aquest ritme d'actualització tot el viatge. Però com que tenim la sort de tenir un veï amb una xarxa sense seguretat podem conectar-nos força sovint. Així que, aclarit aquest punt aquí teniu la crónica del primer dia a Nova York i el link a les fotografies del Financial District i l'Estatua de la llibertat.

Dia 1 - Nova York. Mossegada a la Gran Manzana

Ja hi som i encara no ens ho creiem. New York, New York... No és gens extrany que algú s'inventés allò de I ♥ New York. Perquè hem arribat i ja ens hem enamorat de la ciutat. I només hem vist una cantonada!!

Modificacions d'ultima hora!!!!

Buf! Se'ns mengen els nervis! I per acabar-ho d'adobar hem emés els vols literalment a l'últim moment. Hi ha alguns canvis però ens surt més baratet i estem la mar de contents (nerviosets però contents). En fi, que la cosa queda de la següent manera:

Comiat doble 4 de juliol

Mentre a Nova York (primera parada de la nostra ruta) tiraven focs artificials i cantaven el "God bless America" a Sant Cugat celebravem una festa encara més divertida: el doble comiat amb la familia i els amics de Sant Cugat. Al migdia festa grossa a Valldoreix (o era Mirasol???) amb viandes dignes d'un restaurant de cinc estrelles i a la nit festa fins que va sortir el sol tipo KISS ME amb un grup de "chalats" que ens ho van fer passar molt i molt bé!!!

Ja la tenim aquí! (La ruta)

Ha costat. Però finalment tenim l'esperada ruta. I estem tan feliços que ahir la nit ho vem celebrar amb Sushi.

Festa comiat dia 27

Gràcies a tots per ser-hi.

Gran estrena del blog

No voliem començar fins tenir la ruta tancada, però donat que s'apropa el dia, aquesta tarda tenim "festeta" de comiat i tot plegat ja començava a semblar que no tindrem mai un blog, aquí el teniu!!! Avui neix oficialment: el món xino-xano.